Crític Cerca

Foto: CRISTINA GOTTARDI

Reportatges

El negoci de la dependència: llistes d’espera, precarietat laboral i fons d’inversió

El 2030, dues de cada 10 persones a Catalunya tindran més de 65 anys. El negoci de la dependència creix cada vegada més, i 10 grups empresarials ja controlen el 25% de les places residencials de l'Estat espanyol

22/01/2020 | 19:00

L’envelliment de la població catalana —i estatal— és una realitat. El 2018, les persones que tenien 65 anys o més sumaven gairebé 1,42 milions, el 18,8% del total de Catalunya, unes xifres que augmentaran fins als 1,785 milions i el 22,3% l’any 2030, segons les projeccions demogràfiques de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). El 2060, els majors de 65 anys superaran els 2,6 milions de persones i representaran gairebé el 30% de la població catalana. El creixement serà especialment accentuat en els majors de 80 anys. Aquesta evolució és un dels elements que expliquen l’expansió accelerada de les grans empreses privades lligades al sector de la dependència, ja sigui a través de les residències per a gent gran o dels serveis d’atenció domiciliària (SAD).

Segons un estudi de la consultoria DBK, la facturació de les empreses de residències de gent gran va elevar-se a 4.500 milions d’euros durant el 2018 a Espanya. El 2012, la xifra era de poc més de la meitat (2.430 milions). El mateix informe xifra en 381.000 el total de places de residències a l’Estat, de les quals la majoria (285.000) són en centres privats, si bé gairebé 100.000 d’aquestes estan concertades amb l’Administració pública. Pel que fa als SAD, durant el 2017 la xifra de negoci a escala estatal va ser de 1.435 milions, per atendre gairebé 1,3 milions d’usuaris, també segons DBK. El gruix de la facturació (1.315 milions) corresponia als SAD, mentre que la resta (120 milions) a serveis de teleassistència.

Gairebé 20.000 persones en espera per accedir a una residència pública

Catalunya té gairebé 60.000 places de residències per a gent gran segons les dades del Departament de Treball. D’aquestes, 10.298 són públiques, 14.073 corresponen al que s’anomena “iniciativa social”, és a dir, a entitats del tercer sector; i 35.517 són d’iniciativa “mercantil” i, per tant, estan en mans d’empreses amb ànim de lucre, unes xifres que s’han doblat en els darrers 20 anys. Hi ha, però, “32.000 places” privades que d’alguna manera són finançades amb recursos públics perquè l’Administració hi aporta el gruix del cost (via les ajudes de la Llei de la dependència) i l’usuari ho complementa amb un copagament. A més, s’hi han d’afegir les més de 14.000 persones que perceben la prestació econòmica vinculada al servei (PEVS), de les quals la majoria (més de 10.000) la utilitza per finançar parcialment l’estada en una residència.

El cost mitjà d’una plaça de residència per a avis a Catalunya se situa en gairebé 2.000 euros mensuals, segons l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), la patronal principal del sector, que agrupa més de 400 empreses i entitats, que atenen 170.000 persones. La xifra, però, varia en diversos centenars d’euros en funció de si l’habitació és individual o compartida i del grau de dependència que tingui l’usuari —com més dependència, major necessitat d’assistència i més cost. En residències privades d’alt nivell, el preu pot superar amb escreix els 3.000 euros per una habitació individual. Per accedir a un servei residencial públic, cal figurar en una llista d’espera que pot anar des d’algunes setmanes fins a quatre anys, segons reconeix el secretari d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Francesc Iglesias. Les dades del Govern indiquen que ara mateix hi ha 19.236 persones a la llista d’espera i que de mitjana els usuaris hi accedeixen a 83 anys, i la permanència s’allarga durant dos anys.

Una de cada tres persones amb dependència certificada està en llista d’espera per rebre l’ajuda corresponent

El preu que estableix la Generalitat per a una plaça amb una dependència de grau 2 és de 1.749,06 euros el mes, amb un copagament màxim d’uns 1.355 euros. L’import que fixa el Govern va incrementar-se recentment en un 5,8% —un 2,9 corresponent al 2018, que no s’havia aplicat, i el mateix percentatge per al 2019. El copagament va en funció dels ingressos i de les propietats de l’usuari. En un grau 3, el preu s’eleva fins als 1.869,41 euros mensuals, amb un topall de copagament situat en 1.447,87 euros. El compromís del Govern és igualar les tarifes dels usuaris de grau 2 amb els de grau 3 en un termini de dos anys. Un dels problemes és aconseguir el reconeixement de la dependència, el pas imprescindible per poder rebre l’ajuda pública. Aquests tràmits acostumen a demorar-se alguns mesos, durant els quals és l’usuari qui ha de suportar la totalitat del cost. A Catalunya, una de cada tres persones amb dependència certificada està en llista d’espera per rebre l’ajuda corresponent.

Usuàries d'una residència de Manresa / GEMMA ALEMAN

Falta d’inversió pública

La presidenta de l’ACRA, Cinta Pascual, considera que una opció per reduir les llistes d’espera seria incrementar la dotació de la PEVS, una prestació que pot atorgar-se en casos en què “l’accés a un servei públic o concertat no sigui possible”. Aposta pel fet que s’incrementi de 426 a 715 euros mensuals la prestació a les persones amb un grau 2 de dependència, el mateix que ara reben les que tenen un grau 3. Segons Pascual, aquest increment —que tindria un cost públic de 3,5 milions per a cada 1.000 noves places PEVS— permetria omplir les 5.000 places buides que ara hi hauria en centres privats. Des de la Generalitat, Francesc Iglesias està d’acord amb el plantejament de Pasqual però assegura que no es pot basar tot “en una política de concedir PEVS, perquè, si ho féssim, deixaríem fora la gent de rendes baixes”. Segons Iglesias, la prioritat és “augmentar les places públiques” del sistema, “perquè ens permeten que hi puguin accedir també les persones que no tenen recursos”. De moment, en el trienni 2017-2019 s’han creat 3.500 noves places públiques, que encara són insuficients per a la demanda.

El secretari d’Afers Socials considera que un dels problemes principals per millorar l’àmbit de la dependència és tenir finançament i reclama que es “desbloquegi” l’aportació estatal en aquest àmbit, que, segons els càlculs de la Generalitat, genera un dèficit anual de 500 milions. La llei fixava que el finançament hauria de repartir-se al 50,però l’executiu espanyol tot just aporta uns 170 milions anuals dels 1.550 que, aproximadament, comporta el finançament de la dependència a Catalunya, mentre que la Generalitat n’aporta uns 1.100.

Residències privades en mans de fons d’inversió

Els darrers anys hi ha hagut una accelerada concentració empresarial a través de diverses operacions de compres corporatives i, actualment, 10 grups empresarials controlen al voltant del 25% de les places a l’Estat. Entre aquests grups s’hi troben asseguradores, com Sanitas, Caser, Santalucía —a través de la seva filial Ballesol—, Fiatc o Atlàntida, i corporacions internacionals com Amavir, Orpea o DomusVi, totes tres d’origen francès. El líder estatal és DomusVi, amb més de 22.000 llits repartits en més de 160 residències. Creat el 2017, actualment està controlat pel fons Intermediate Capital Group (ICG) i SRS, una societat hòlding del francès Yves Journel, el fundador del grup. A Catalunya té 12 residències i, a tot l’Estat, suma més de 22.000 treballadors, dels quals més del 90% són dones. L’any passat va guanyar més de 22 milions. També es dedica a l’atenció domiciliària i, per exemple, s’encarrega del servei a Badalona.

Entre els grups empresarials que ja copen el 25% del mercat de la dependència estatal hi ha asseguradores i corporacions internacionals

Amavir, grup francès controlat per Maisons de Famille, suma unes 8.000 places a l’Estat. Té 42 residències —cinc a Catalunya i 40 centres de dia —també cinc al Principat. L’any passat, el grup va facturar més de 150 milions. També és d’origen francès Orpea, que acumula unes 7.500 places. Entre els seus accionistes destaca CPPIB, el fons de pensions del Canadà. Actualment, ja té tres residències a Catalunya, dues a Barcelona i una a Sant Cugat del Vallès. A escala mundial suma gairebé 100.000 llits, amb França (33.500) com a mercat principal.

Ballesol, la filial del grup assegurador Santalucía, suma uns 7.000 llits de l’Estat. A Catalunya té cinc residències. Globalment, Santalucía supera els 3.300 milions anuals de facturació. Altres grups asseguradors amb una presència important en el sector són Fiatc, Sanitas o Caser. La filial de residències de Fiatc viu un moment d’expansió, amb la previsió de dobla el nombre de places en els dos anys vinents (fins a superar les 1.300). A Catalunya té residències a Sant Cugat, a Cornellà de Llobregat i a Mollet del Vallès i en els pròxims dos anys n’obrirà dues a Barcelona i una altra a Tarragona. Sanitas Mayores, que pertany al grup assegurador Sanitas, té 47 residències a Espanya, 11 de les quals a Catalunya. Tot el grup assegurador va facturar més de 2.000 milions durant el 2018 i pertany a la multinacional britànica BUPA. En el cas de Caser, que té dues residències a Lleida, el grup està en venda i un dels aspirants a comprar-lo és, precisament, Santalucía.

Un dels grups que protagonitzen un creixement més accelerat és Vitalia, que està en mans del fons de capital de risc CVC i que en els pròxims dos anys sumarà gairebé 4.000 nous llits en 25 centres. Ara ja en té més de 6.000. A Catalunya n’obrirà a Badalona, a l’Hospitalet de Llobregat, a Rubí, a Cornellà i a Sabadell, amb un total de 830 noves places. S’uniran a les dues residències que ja té a Barcelona, i a les de Llorenç del Penedès, Sant Andreu de la Barca i Tordera. També té un cert pes el grup Atlàntida, també assegurador, que té dues residències a la part alta de Barcelona (amb 186 places), que s’ampliaran pròximament amb una tercera, que hi afegirà 127 places.

L’atenció domiciliària, copada per les grans empreses de serveis

Els serveis d’atenció domiciliària (SAD) són de competència municipal si bé la Generalitat també contribueix al seu finançament. Tot i així, també són un nínxol de mercat per a grans grups de serveis com ACS, Eulen o Sacyr, a banda d’empreses del sector com Asispa, Tunstall Televida, Ilunion o la cooperativa Suara, entre d’altres. Segons dades de l’informe ‘Las personas mayores en España‘, elaborat per l’Imserso, a Catalunya el 2015 els SAD sumaven 67.000 usuaris, mentre que arreu de l’Estat el nombre d’usuaris s’elevava a 326.000.

ACS, empresa de la qual és president Florentino Pérez, actua en el sector a Catalunya a través de dues filials: Eulen i Accent Social. La primera és un gegant multiservei amb presència en més d’una desena de països i una facturació superior als 1.500 milions anuals —a Catalunya operen a través de la seva filial Eulen Sociosanitarios tant en l’àmbit de les residències com en el del SAD. Accent Social només és a Catalunya i té cinc residències i centres de dia. Va atendre gairebé 9.300 persones durant l’any passat a través del SAD. En total, gestiona el servei a 34 municipis, com Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Castelldefels, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa o Sabadell, entre d’altres.

ACS, de la qual és president Florentino Pérez, és el gegant multiservei amb més presència a Catalunya i una facturació de 1.500 milions anuals

Sacyr, un altre gegant corporatiu especialitzat en infraestructures, construcció o serveis, va tenir un volum de negoci de prop de 4.000 milions durant el 2018 i en el sector actua a través de la filial Valoriza Servicios a la Dependencia. A Catalunya concentra l’actuació a Barcelona, on atén unes 4.000 persones a través del SAD dels districtes de l’Eixample i de Gràcia. Finalment, Tunstall Televida, que pertany al grup britànic Tunstall Healthcare, lidera el sector de la teleassistència a l’Estat, amb més de 300.000 persones ateses durant el 2018, moltes a Catalunya. De fet, entre d’altres, gestiona aquest servei per als ajuntaments de Barcelona, de Girona i de Reus o les diputacions de Barcelona i de Girona, entre d’altres.

Suara, que forma part del grup cooperatiu Clade, va atendre durant el 2018 més de 20.000 persones a través del SAD. Entre d’altres, gestiona el servei a dues de les quatre zones de Barcelona ciutat —les altres dues estan en mans des del 2016 de filials d’ACS i de Sacyr, a l’Hospitalet de Llobregat, a Sant Adrià de Besòs, Sant Boi de Llobregat, a Terrassa, a Rubí, a Ripollet, a Sant Cugat del Vallès o a Lleida. En total, Suara va facturar gairebé 97 milions durant el 2018.

Cinta Pascual, de l’ACRA, admet que el pes d’aquests grups ha crescut els darrers anys, sobretot a través d’operacions de compravenda corporatives, i hi afegeix que, en molts casos, “han passat d’estar en mans de caixes d’estalvis a fons d’inversió”. “En general, tenen una política molt clara i és invertir en llocs molt concrets, com Barcelona ciutat o València, on es garanteixen que, si no tenen concerts amb l’Administració pública, tindran prou demanda privada per omplir la residència”. Sense donar noms concrets, Francesc Iglesias assegura que “des de la Generalitat no tolerarem mai que entrin especuladors al sector de la gent gran i tenim eines per evitar-ho”. En aquest sentit, comenta que l’Administració modificarà el mètode de contractació de les empreses privades, per passar d’una licitació clàssica a un model de “concertació de la gestió delegada”, cosa que “eliminarà la competència en preu i només es tindrà en compte el projecte tècnic. Això evitarà que grans grups especuladors puguin oferir grans baixades en el preu” i, segons opina, “garantirà la qualitat del servei”.

Representants sindicals i de les patronals de l'atenció a la gent gran llegeixen un manifest conjunt en una concentració a la plaça de Sant Jaume / LAURA FÍGULS

Sous precaris i jornades partides per als treballadors

Tots els actors coincideixen en la necessitat de millorar les condicions laborals del sector, actualment molt baixes. En el cas de les residències, el conveni estatal —del qual depenen els centres catalans— fixa un sou base de 997 euros bruts mensuals per als gerocultors. Josep Maria Martínez, treballador del sector i membre de la federació de Sanitat de CCOO de Catalunya, denuncia que una pràctica molt estesa són les jornades parcials, en alguns casos fins i tot partides entre el matí i la tarda, fet que dificulta buscar una segona feina que permeti arribar a final de mes. Més enllà de demanar una millora salarial, reclama també un canvi en unes ràtios “que estan obsoletes”, perquè el volum de “grans dependents” ha crescut. “Amb les mateixes hores has de fer més feina”, recalca, un fet que genera una major càrrega de treball, més estrès i que accentua l’aparició de “malalties laborals”.

Per tot plegat, CCOO reclama un “conveni català propi” del sector de les residències de gent gran, com sí que existeix en l’atenció domiciliària. L’ACRA veu amb bons ulls que se’n faci un, però ho lliga totalment al fet que arribin més recursos públics a través d’un increment de les tarifes. Precisament en una entrevista telefònica amb CRÍTIC, el secretari d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Francesc Iglesias, admet les demandes del sector i lliga una millora de la situació als nous pressupostos que just s’han pactat aquest gener entre la Generalitat i Catalunya en Comú Podem. Els comptes pactats preveuen un augment pressupostari en dependència de 92 milions d’euros en els propers quatre anys (el global en aquest àmbit serà de 1.566). D’aquests, se’n destinaran 15 milions a millorar les condicions laborals dels treballadors del sector. El Servei d’Atenció Domiciliària a la dependència també comptarà amb 34,5 milions d’euros més.

El conveni fixa en 997 euros bruts el sou base dels gerocultors a l’Estat i a Catalunya

La patronal ACRA, junt amb CCOO i la UGT, tres de les organitzacions signants del “Segon Manifest del Sector d’Atenció a la Gent Gran a Catalunya”, van convocar al juliol passat una concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per reclamar que el sector de l’atenció a la gent gran es converteixi en una “prioritat de país”. La presidenta de l’ACRA, Cinta Pascual, afirma que des de llavors “no s’ha avançat” i considera que sense un increment de les tarifes no poden millorar les condicions laborals del sector —que a Catalunya dona feina a unes 40.000 persones. “El 75% dels nostres costos van a la partida de recursos humans i, o incrementes les tarifes, o és impossible millorar les condicions”, reitera en l’espera de l’aplicació dels nous pressupostos.

Al SAD es repeteixen els salaris baixos. Víctor Serrano, delegat de la CGT Barcelona, explica que el sou per a una jornada completa se situa en 1.090 euros, però en molts casos “l’estratègia de les empreses passa per fer contractes de jornada parcial, per exemple, de 25 hores. En el meu cas, treballo 35 hores i no arribo ni als 900 euros nets”. El delegat sindical hi afegeix que una pràctica habitual en el sector és que els treballadors —que sobretot són dones— acabin fent més hores de les que diu el contracte, “tot i que segur que no les cobres”. També detalla que “grans empreses com Clece o Valoriza fan contractes d’obra i servei que en molts casos són fraudulents” i recalca que gràcies a denunciar-ho “hem aconseguit que desenes de persones hagin passat a tenir un contracte indefinit”. 

Des de fa mesos, patronals i sindicats —bàsicament CCOO i la UGT— negocien el nou conveni de les empreses d’atenció domiciliària, que en aquest cas sí que és d’àmbit estricament català. Serrano reclama un “sou i unes condicions dignes i que deixin d’abusar de nosaltres” i comenta que la CGT Barcelona aposta perquè el servei “sigui públic”, de manera que sigui el mateix Ajuntament “qui el gestioni”, perquè així “el sou pujarà i la qualitat del servei serà superior”. En tot cas, reconeix que és un sector “complicat” per organitzar-se, “que es pot assimilar a les ‘kellys’”, perquè “estàs sol al carrer o al domicili del pacient i si ha problemes amb les empreses se’n renten les mans”.

Barcelona: de contractar Florentino Pérez a una municipalització parcial

El 2016, quan encara no feia un any de l’arribada al govern municipal de Barcelona en Comú, l’Ajuntament de la capital va adjudicar el SAD de la ciutat a Valoriza (Sacyr), Clece (ACS) i Suara, que va rebre dues de les quatre zones en què va partir-se. L’adjudicació va generar polèmica perquè la formació d’Ada Colau s’havia presentat a les eleccions amb la promesa de municipalitzar el servei i finalment dues de les quatre zones van anar a parar a grans multinacionals, mentre que en va quedar fora l’ONG Associació Benestar i Desenvolupament. El contracte, inicialment de dos anys, s’ha prorrogat des d’aleshores, la qual cosa ha generat ingressos milionaris a les adjudicatàries, ja que en aquest temps ha passat dels 53 milions del 2015 a 84 milions per a tot el SAD el 2018. 

L’Ajuntament de Barcelona va adjudicar a dues multinacionals la meitat de les quatre zones en què es divideix el SAD

El SAD és el segon contracte més voluminós de l’Ajuntament de Barcelona, només per darrere del de la neteja, implica la contractació —externa— d’uns 5.400 treballadors i atén unes 24.000 persones. En part, el consistori lliga l’increment del cost del servei dels darrers anys al dèficit de places públiques de residència a la ciutat. En concret, segons un informe presentat l’any passat, l’Ajuntament xifra en 2.780 places residencials amb finançament públic les que falten a la ciutat per culpa del “dèficit inversor” de la Generalitat, que alhora implica un “sobrecost per a les arques municipals de com a mínim 18 milions d’euros”, repartits entre la inversió extra al SAD i el SAUV (Servei d’Atenció d’Urgències a la Vellesa) de persones que fa en persones que haurien d’estar en una plaça pública de residència. 

De moment, l’Ajuntament acaba d’aprovar un nou Servei d’Ajuda a Domicili que es començarà a desplegar en el segon semestre del 2020. La despesa del servei s’elevarà fins als 99,7 milions d’euros i les empreses que participaran en la licitació de les quatre zones en què està dividida la ciutat hauran de complir una sèrie de millores laborals per als treballadors i assistencials per als usuaris. De cara als treballadors, s’aplicarà un” increment salarial d’un 14%, es reduiran els desplaçaments, s’incorporaran terapeutes ocupacionals i integradors socials”. De cara als usuaris, l’atenció serà més personalitzada i els professionals que els atenguin sempre seran els mateixos gràcies a la prova de les anomenades “illes socials”, que actualment sumen 534 usuaris i 94 treballadors. El projecte, que també està en una fase pilot, es basa en la “creació d’equips de professionals específics, adscrits al territori, per tal que es dediquin a l’atenció d’una zona geogràfica reduïda, formada per una o diverses illes d’edificis”.

El canvi en el model de gestió s’ha donat en altres consistoris i, per exemple, al març de l’any 2018 l’Ajuntament de Girona va rescindir el contracte del SAD amb Clece (filial d’ACS) per incompliment de contracte, després de les queixes dels familiars dels usuaris. Des d’aleshores el presta una empresa pública. 

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies