Crític Cerca

Pla general del Cogulló de Sallent des de dalt del cim / ACN

Reportatges

El negoci de la sal a Catalunya: futur incert i riscos ambientals

Una sentència del TSJC prohibeix des d'aquest 30 de juny a la multinacional israeliana ICL abocar més residus de potassa a la muntanya artificial de Sallent. Què passarà ara amb aquestes restes? Quins riscos ambientals implicarà la seva gestió?

30/06/2019 | 19:00

Iberpotash és la filial de la gran multinacional química israeliana ICL que gestiona des dels anys noranta les mines de sal del Bages. La gestió de l’empresa ha estat sempre envoltada de polèmiques judicials i mediambientals. Ara, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obliga l’empresa a deixar d’abocar residus a la muntanya artificial de sal del Cogulló, a Sallent. Una muntanya artificial feta a base de restes de potassa abocades durant dècades i que s’eleva més de 500 metres sobre el nivell del mar, configurant un ‘skyline’ particular a la comarca. La prohibició ha entrat en vigor aquest 30 de juny. Però què passarà amb aquests residus en el futur és una incògnita carregada de riscos ambientals.

ICL, una multinacional controlada principalment per l’Estat d’Israel, gestiona des de l’any 1998 les mines de sal i de potassa de Sallent i de Súria. El negoci de la sal a Catalunya ha generat grans beneficis econòmics durant les dues últimes dècades, si bé els últims anys els resultats no han estat bons com a conseqüència d’un context global de caiguda dels preus de la potassa: el 2016, la multinacional va registrar pèrdues per valor de 48 milions i, segons va publicar ‘Regió 7’, va caure fins al tercer lloc en el rànquing de les empreses que més facturen de la Catalunya Central (el 2014 era la primera). Tot i això, Iberpotash s’ha convertit en la primera indústria de la Catalunya Central tant en impacte econòmic com en nombre de treballadors: dona feina directa a més de 1.100 persones –més de 4.000 si s’hi suma l’ocupació indirecta i induïda– i té un impacte econòmic a la comarca del Bages d’uns 276 milions d’euros anuals, segons un estudi de PwC de l’any 2014. El seu impacte social, en especial a la comarca del Bages, és altíssim a través de patrocinis culturals o esportius. Però el seu futur és incert.

Al mateix temps, però, la gestió de la multinacional ha generat controvèrsia en tres àmbits: l’ecològic, el judicial i el polític. Diferents entitats ecologistes del Bages han denunciat la salinització del Llobregat com a conseqüència de l’activitat extractiva d’ICL, una situació que per moments ha arribat a límits crítics. Avui dia, els efectes d’aquesta salinització s’han controlat gràcies a les grans inversions fetes per l’empresa, però també per la Generalitat.

Al llarg d’aquests anys, a més, l’activitat d’Iberpotash s’ha enredat en una llarga llista de processos judicials que, generalment, l’empresa ha perdut. Alguns han estat per l’impacte mediambiental; d’altres, per irregularitats urbanístiques. Al mateix temps, l’activitat de l’empresa minera no ha passat per alt a les institucions europees que li han posat l’ull a sobre per un seguit d‘actuacions dubtoses: el 2015, la Comissió Europea va notificar a la Generalitat que incomplia diverses normatives comunitàries referents a l’aigua i a l’extracció de residus.

Vistes del runam salí del Cogulló de Sallent, al Bages. Foto: ACN

Què passarà ara amb la gran muntanya de sal del Cogulló?

Dins d’aquest context, la data del 30 de juny de 2019 està marcada en vermell al calendari. Ha estat el dia fixat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per al cessament definitiu de l’abocament del runam salí a la muntanya del Cogulló. Però, què és aquest runam? Com s’arriba fins aquí?

La muntanya de sal del Cogulló és, en realitat, una de les herències que rep Iberpotash quan adquireix la gestió de les mines del Bages. Es tracta d’una muntanya artificial creada a partir de l’abocament de tot allò que sobra quan s’extreu potassa, i fa més de 40 anys que s’hi aboquen residus. Hi ha diferents materials, però sobretot en destaca la sal tal com és ben visible pel color blanc d’una muntanya perceptible des de diferents punts del territori. Actualment, l’altura del Cogulló és de 523 metres sobre el nivell del mar tot i que de manera estricta són 140 metres d’alçària i 48 hectàrees de residus, l’espai equivalent a 50 camps de futbol.

L’any 2011, l’Associació de Veïns de la Rampinya, a Sallent, va presentar un recurs contra l’aprovació del nou Pla d’ordenació urbanística municipal (POUM), que establia, entre d’altres, els límits d’aquest runam. La sentència del TSJC els va donar parcialment la raó de manera que es va aturar l’ampliació del runam i, després de diferents recursos, el Tribunal va acabar establint una pròrroga que permetia allargar els abocaments fins al 30 de juny d’aquest 2019.

Iberpotash té el compromís de començar a eliminar els residus del Cogulló de Sallent a partir del 2025

Un cop finalitzats els abocaments, però, s’obre una nova carpeta amb els diferents escenaris de futur per eliminar el runam i tornar el territori al seu estat original. El Departament de Medi Ambient de la Generalitat, a través d’un Pla director urbanístic, va començar a posar ordre plantejant una llista amb una sèrie de mesures, però moltes d’aquestes mesures són inassumibles. I l’empresa, principal actor d’aquest serial, què hi diu? Ha presentat el seu propi pla de restauració, que ja ha estat acceptat pel Govern malgrat les crítiques de diferents entitats mediambientals que reclamen tenir veu en el dibuix del procés.

El compromís d’Iberpotash és el de començar a revertir la situació a partir del 2025. A partir d’aquell moment és previst començar a eliminar de manera clara els materials de la muntanya artificial. Això sí, les tasques de supressió dels runams començaran per un de més petit, el de la Botjosa, que també es troba a Sallent, a tocar de la C-16. Mentrestant, els pocs residus que es treguin de Sallent es transportaran en camions fins al runam salí del Fusteret, a Súria, que sí que es manté actiu.

Camions treballant a la zona de la planta de sal 'vacuum' d'Iberpotash a Súria. Foto: ACN

Riscos ambientals per a la conca del Llobregat

Amb tot això, però, no n’hi haurà prou i caldrà desencallar escenaris. Farà falta, per exemple, que es construeixi un nou col·lector de salmorres perquè l’actual no té prou capacitat ni està en condicions òptimes –pateix unes 35 fuites cada any. El col·lector de salmorres recull les aigües salobres de les mines però també de diferents potabilitzadores o empreses químiques. Una fuita és un risc per a l’àrea metropolitana. Aquest col·lector, que data del 1988, és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i es tracta, possiblement, de l’obra més significativa de tot el Pla de sanejament de Catalunya. Són 120 quilòmetres en forma de Y, amb inici a Cardona i Balsareny i final al Prat de Llobregat fins a desembocar al mar.

Aquest procés genera dubtes. Pel que fa al nou col·lector de salmorres, cal veure com es finançarà perquè, si bé l’ACA n’és la propietària, els usuaris són diversos i l’Agència ja s’ha gastat més de 400 milions d’euros fins ara a mantenir i reparar el col·lector actual.

Pancarta de protesta dels treballadors d'Iberpotash. Foto: ACN

El negoci de la sal trontolla

Tots aquests elements s’esdevenen enmig d’un escenari global inestable que belluga totes les peces de la partida: el preu de mercat de la potassa ha caigut de manera dràstica; els acords comercials per vendre sal s’estan trencant; des del 2016 i fins ara hi ha hagut cinc relleus en els càrrecs de màxima responsabilitat d’Iberpotash, i, a la borsa, les accions d’ICL han baixat a la meitat. Per moments s’apaga la llum, però a les galeries de la mina la feina no s’atura.

El negoci de la sal trontolla. ICL confia a poder entrar amb força al mercat un cop netegi la sal que hi ha acumulada als runams, però a les obres encallades de la nova planta de Súria cal sumar-hi, un cop més, el panorama global. Al setembre del 2018, ICL va trencar l’acord amb la multinacional holandesa Akzo Nobel per comercialitzar sal de gran puresa. Akzo és un gegant del sector; però, tot i el trencament, des d’ICL es mostren tranquils a l’hora de trobar nous compradors. Caldrà veure si la volatilitat d’aquest mercat afecta directament la neteja dels runams, i és que és prevista la restauració de la Botjosa i del Cogulló en un període de 50 anys.

Iberpotash va presentar l’any 2011 un pla d’inversions per valor de 450 milions d’euros, però les expectatives no s’han complert

L’activitat d’Iberpotash no s’ha aturat al llarg d’aquests anys i els plans de la multinacional han avançat fins al punt de presentar un projecte molt ambiciós que ha –o havia– de marcar un abans i un després per a la Catalunya Central: l’anomenat pla Phoenix. Les expectatives de creixement dels sectors de la potassa i de la sal van motivar que l’any 2011 Iberpotash presentés un programa que preveia, a grans trets, quatre accions: el tancament de la planta de Sallent per traslladar-ne tota la producció a Súria, la construcció d’una planta de sal d’alta qualitat també a Súria, una nova terminal al port de Barcelona i la millora de la xarxa ferroviària al Bages. La inversió total, prevista en dues fases, havia de ser de 450 milions d’euros.

Avui, vuit anys després d’aquella declaració, la realitat és molt diferent: és previst tancar la planta de Sallent d’aquí a dos anys i fins aleshores s’anirà apagant progressivament; els treballs a Súria avancen, però hi ha contratemps importants en la construcció de la nova planta i el pressupost inicial de les obres s’està disparant; es preveu que la nova terminal del port no s’estreni fins a finals d’aquest any, i es descarta l’ampliació de la xarxa ferroviària, ja que l’empresa considera que amb algunes millores per ara ja en té prou.

Visita d'Artur Mas a l'empresa Dead Sea Works, propietat d'ICL, el 2013 / GOVERN

La gran aposta israeliana de CiU i d’Artur Mas

Iberpotash –i per extensió ICL– s’ha mostrat sempre com un transatlàntic que unes vegades avança a velocitat de creuer i d’altres ho fa a batzegades, al ritme que marca el mercat, a recer de les decisions polítiques, a cop de sentència judicial. Però sempre avança. Quan Artur Mas va visitar Israel l’any 2013, va fer una aturada a les instal·lacions d’ICL a Tel-Aviv. D’allà en va sortir amb una idea clara: calia fer costat a Iberpotash-ICL enfront dels entrebancs que apareixien. Llavors l’amenaça venia del TSJC, ja que havia anul·lat l’autorització mediambiental per a l’activitat d’Iberpotash a les mines de Sallent i de Súria. Però el president de la Generalitat va anunciar la decisió del Govern català de presentar-hi un recurs.

La vehemència de la declaració va contrastar amb l’ambigüitat d’arguments; Mas ho va justificar per l’existència d'”interessos creuats” que no va especificar i per una promesa –no complerta encara avui dia– de creació de molts llocs de treball al Bages –”el principal problema a Catalunya es diu atur”. Aquella visita a la seu central d’ICL va ser, per cert, la reunió vetada a la premsa desplaçada a Israel juntament amb la comitiva empresarial catalana.

En tot cas, que el bon fer de l’activitat d’Iberpotash-ICL és una qüestió de país ho demostra el fet que, aquesta autorització mediambiental que el 2013 defensava Artur Mas en persona a Israel, l’havia concedit la Generalitat uns quants anys abans, el 2008, en època del tripartit. Els responsables d’aquella decisió tombada pel TSJC, qui era al capdavant de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge en aquells moments, era ICV. La sintonia d’Iberpotash amb els diferents governs ha estat una constant des que la multinacional israeliana va aterrar al Bages. En l’àmbit local, les relacions amb els consistoris de Sallent, de Súria o de Manresa han estat fluides. També hi ha hagut química amb la majoria dels partits polítics, de les entitats representatives del territori i dels mitjans de comunicació. 

Iberpotash ha contribuït amb publicitat a tirar endavant actes com diverses festes majors de la comarca, la Fundació Ampans, el Teatre Kursaal, el Bàsquet Manresa, la Fundació Cardona Històrica, la Fira Mediterrània, la Transèquia o l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Mines, on es va crear la “Càtedra Iberpotash”. L’aportació de la multinacional en tots aquests casos es resumeix en xifres molt generoses destinades a “acció social” al territori.

La crisi dels vuitanta, l’inici del final

L’explotació minera al Bages es remunta a l’any 1900, quan l’enginyer Emili Viader va construir un pou de 50 metres de profunditat a Súria per extreure’n sal. Al cap de poc es va constatar, a més, la presència de potassa a la comarca i durant els anys successius es van registrar concessions mineres a Cardona, a Súria i a Balsareny. Al llarg de bona part del segle XX, la mina va ser el principal recurs d’aquestes poblacions, que es van bastir al voltant d’aquesta activitat. Això explica l’arrelament militant de moltes famílies a qui la mina els ha donat feina durant generacions i ajuda a entendre posicionaments emocionals encara avui en dia. La mina de Cardona va tancar l’any 1990 en un context de crisi galopant del sector iniciat als anys vuitanta. A Súria i Balsareny-Sallent, va ser l’Estat qui va salvar els mobles.

A partir d’aquí, apareix ICL i la partida es reinicia. L’any 1998, la multinacional Israel Chemicals Limited, ICL, va comprar Grupo Potasas a la SEPI, la Societat Estatal de Participacions Industrials, per poc més de 17.000 milions de pessetes i a continuació va crear Iberpotash, la filial que gestionaria les mines de sal i de potassa al Bages que recentment ha estat rebatejada com a ICL Iberia. Es tracta d’una multinacional controlada majoritàriament per Israel Corporation, un conglomerat propietat de l’Estat d’Israel. És l’empresa líder mundial en producció de fertilitzants i productes químics i una de les capdavanteres en producció de potassa. Tal com es recull en l’informe anual de l’empresa, els comptes del 2018 són lleugerament superiors als de l’any anterior, amb un benefici de més de 1.800 milions de dòlars i un volum de vendes que supera els 5.500 milions de dòlars.

Ara, el procés ha passat una nova pantalla. El runam del Cogulló s’ha aturat i, quan canviï d’aspecte, serà per tornar enrere i, de mica en mica, anar desapareixent. Les peces s’han mogut, i això obliga també les entitats ecologistes com Montsalat i Prou Sal a reubicar-se. Fruit d’aquest moviment s’ha creat la Taula del Llobregat, que ha involucrat entitats ambientalistes i socials, centres universitaris i de recerca i persones pertanyents a diversos ajuntaments de la conca del riu. La Taula neix per supervisar l’efectivitat del pla de restauració del Cogulló i exigir la producció de residu 0 l’any 2022 i, al mateix temps, transmetre que aquesta és una qüestió de país, lluny del vell axioma que ho redueix a una problemàtica de comarca. Hi van llocs de treball, el compliment de les normatives i la preservació mediambiental. Les analítiques de l’aigua mostren evidències de fuites en zones properes als runams i en fonts i pous més allunyats i el riu Llobregat ha viscut episodis de salinització. El 30 de juny marca un punt d’inflexió per a tothom, però segueix deixant més incerteses que respostes. I ara, què? Dubtes. També Iberpotash, més enllà del canvi de nom, haurà de ressituar-se. Ja veurem com.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació