20/05/2019 | 19:10
Totes les enquestes assenyalen que Ernest Maragall podria ser el pròxim alcalde de Barcelona. Els sondejos situen la candidatura d’ERC frec a frec amb la de Barcelona en Comú. Maragall es reivindica com un candidat d’esquerres i republicà, però la seva dilatada trajectòria no està exempta de contradiccions. L’exconseller d’Afers Exteriors forma part de la maquinària pública des de la dècada dels anys setanta. Ha estat històricament l’home a l’ombra del seu germà Pasqual. ‘El Tete’ –sobrenom amb què se l’ha conegut històricament– és un dels màxims ideòlegs de l’actual estructura organitzativa de l’Ajuntament. Com a conseller durant el tripartit, Maragall també va impulsar la Llei d’educació de Catalunya, que mantenia els concerts amb les escoles de l’Opus Dei. Tot i que ara reivindica el 15-M, també es va mostrar molt dur amb certes actuacions del moviment dels indignats. CRÍTIC repassa alguns episodis del passat contradictori d’Ernest Maragall.
Maragall i els indignats: “el segrest de la democràcia”
La incorporació de l’exportaveu dels comuns al Parlament, Elisenda Alamany, a la llista d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, encapçalada per Ernest Maragall, va ser definida pel tàndem com una aliança que donaria forma a “la Barcelona del 15-M i dels 11-S”. Així ho va reivindicar també el candidat republicà al seu perfil de Twitter:
Però Maragall no ha mostrat sempre la mateixa sintonia amb els indignats i el 15-M. El 15 de juny de 2011, durant la protesta que diversos mitjans de comunicació van batejar com a “setge al Parlament”, l’alcaldable d’ERC, que en aquell moment era diputat del PSC i que havia estat conseller d’Educació del 2006 fins al 2010, va ser un dels més xiulats i escridassats.
Maragall va escriure un article molt crític sobre els fets, on els qualificava de “segrest de la democràcia representativa per part d’uns suposats representants de la democràcia directa i la ‘indignació’”. “Com era ben previsible, ha estat impossible mantenir una línia ben definida que separi el crit de l’insult, la protesta fonamentada del segrest de les institucions, la mobilització pacífica de l’agressió compulsiva”, exposava el polític. Segons el seu criteri, el 15-M va caure en “l’error” d’impulsar una convocatòria l’objectiu de la qual era “impedir l’aprovació de la Llei de pressupostos i evitar l’accés dels diputats al Parlament com a mitjà per aconseguir-ho”. “S’havien superat tots els límits raonables”, sentenciava Maragall, que es qüestionava, entre altres coses, quina seria “l’evolució immediata” del moviment.
La major part dels grups parlamentaris van ser molt crítics amb l’actuació dels indignats. El Parlament i la Generalitat van exercir l’acusació particular del cas i van demanar tres anys de presó per als imputats, però l’Audiència Nacional els va absoldre. Llavors, les dues institucions, al costat del sindicat ‘ultra’ Manos Limpias i de la Fiscalia, van recórrer contra la sentència davant el Tribunal Suprem, que va revocar l’absolució i va condemnar vuit persones a tres anys de presó. El cas està ara pendent de sentència a Estrasburg. Però quin va ser el paper de Maragall en aquest litigi?
D’entrada, l’exconseller d’Educació va declarar pel blogueig del Parlament davant del jutge de l’Audiència Nacional i, després, es va adreçar als mitjans de comunicació per criticar “la inacceptable pressió i coacció física” d’alguns dels manifestants durant la protesta. També va destacar que el comportament d'”un grup concret” perjudicava la imatge del 15-M.
Però, durant el judici als encausats, el llavors diputat del PSC, que havia estat citat com a testimoni de les acusacions, va rebaixar el seu to amb els indignats. Durant la seva declaració va mostrar-se contundent quan va dir que “no vull ni puc parlar d’agressió en cap moment”. “Podríem estar parlant de faltes en el pitjor dels casos”, va apuntar Maragall sobre els fets un cop va finalitzar l’interrogatori. Per aquest motiu, hi va afegir que li semblava “desmesurat” que el cas s’estigués dirimint per la via penal i que no hauria d’haver arribat a un tribunal com l’Audiència Nacional. De fet, l’actual candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona va fer constar llavors que havia signat una petició en què sol·licitava al Parlament que retirés l’acusació que demanava presó contra 20 encausats.
També es va manifestar en aquesta segona direcció quan el Suprem va tombar la sentència absolutòria. En aquell moment, va qualificar de “política” la decisió de l’alt tribunal: “Vam trigar una mica més a arribar [al Parlament]”, però “la sessió es va fer igualment”, va explicar. “Això vol dir tres anys de presó? Estem tots bojos o què passa?”
La Llei d’educació i l’equilibri incòmode amb les escoles de l’Opus Dei
Al capdavant de la conselleria d’Educació, Ernest Maragall va impulsar la vigent Llei d’educació de Catalunya (LEC), que el Parlament va aprovar el 2009 amb els vots del PSC, d’ERC i de CiU. Per la seva banda, ICV-EUiA, el tercer soci del Govern tripartit, no va donar llum verd a la totalitat de la normativa perquè considerava que no respectava el Pacte nacional per l’educació.
Però l’escull principal que impedia l’acord amb els ecosocialistes tenia relació amb els concerts a les escoles que segreguen per sexes. Quan l’any 2001 el Govern de CiU va concedir aquestes ajudes públiques a 16 centres de l’Opus Dei, tant el PSC com ERC i ICV van mostrar-hi una forta oposició i van demanar la dimissió de l’aleshores consellera d’Ensenyament, Carme-Laura Gil. Així i tot, la LEC de Maragall va mantenir intactes els concerts.
L’avantprojecte de la Llei preveia que aquesta transferència de recursos públics s’aturés, però el Departament d’Educació va fer marxa enrere finalment, al·legant “motius jurídics”. La normativa, en canvi, sí que introduïa com a requisit que les noves escoles que optessin als concerts haurien de respectar l’escolarització mixta.
La Llei va tenir un rebuig unànime dels sindicats d’ensenyament, que durant el curs 2008/2009 van impulsar fins a quatre vagues contra la política de Maragall i en van demanar la dimissió. A aquestes convocatòries s’hi van sumar també els estudiants universitaris contraris al ‘pla Bolonya’, que reivindicaven que la Llei s’aturés. La tramitació de la LEC va generar una àmplia resposta als carrers, que va tenir episodis de contundència policial. L’oposició a la reforma educativa era quasi unànime i, de fet, algunes de les manifestacions que es van organitzar en aquell període van comptar amb el suport d’ERC i també d’ICV.
Paradoxalment, en la seva etapa al capdavant d’Ensenyament, Maragall va trobar en el seu partit actual el seu major opositor. La tensió amb ERC es va fer evident en més d’una ocasió, com, per exemple, quan l’exconseller va defensar que la tercera hora de castellà –una mesura inclosa en un decret del Ministeri d’Educació– no era recurrible. Els republicans es van plantar i van dir que, mentre formessin part del Govern, el decret no s’aplicaria. Així mateix, l’exconseller va apostar llavors per un model d’ensenyament trilingüe, el mateix que avui defensa Ciutadans i que té l’oposició de tots els partits catalanistes.
Instal·lat en la maquinària pública des del 1970
La llarga carrera política d’Ernest Maragall té el seu inici durant la dictadura franquista, quan va començar a militar en el Front Obrer de Catalunya. Després de la dictadura, prendria un paper actiu en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Però la seva trajectòria està íntimament lligada a l’Administració. Ha treballat a les institucions des de la dècada dels setanta, quan va entrar a l’Ajuntament de Barcelona com a programador al Centre Ordenador Municipal, i s’hi va quedar fins al 2003 desenvolupant tot tipus de tasques: als anys vuitanta va ser nomenat gerent de l’Institut Cartogràfic de Barcelona; va ser també regidor d’Hisenda i Funció Pública a finals dels noranta, quan el seu germà era l’alcalde; va presidir el consell de Districte de Sant Andreu i va ocupar el càrrec de regidor de Presidència.
L’any 2003 va saltar del consistori seguint els passos del seu germà, l’exalcalde Pasqual Maragall, que va prendre el relleu a Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat. Ernest va assumir fins al 2006 el càrrec de secretari del Govern, i durant el segon Govern tripartit, presidit per José Montilla, el de conseller d’Ensenyament.
Les seves discrepàncies amb el posicionament del PSC sobre el procés sobiranista el van empènyer a abandonar el partit, l’any 2012, i a fundar Nova Esquerra Catalana, una formació que el 2014 va integrar-se en el Moviment d’Esquerres (MES). Aquest espai polític aglutinava una de les branques més catalanistes dels exmilitants socialistes, i va acabar situant-se a l’òrbita d’ERC.
Maragall va transitar cap al projecte republicà i en les eleccions europees passades va sumar-se a les llistes d’Esquerra i va ser escollit eurodiputat. Després de donar-se d’alta com a militant del partit, va ocupar el càrrec de conseller d’Afers Exteriors en el Govern de Quim Torra.
El seu últim gran salt ha suposat un retorn a la política municipal. L’any passat va situar-se al capdavant de la llista dels republicans a l’Ajuntament de Barcelona, substituint Alfred Bosch, un gest que alguns van llegir com un intercanvi de cromos: com a contrapartida, l’exalcaldable lideraria la conselleria que Maragall deixava òrfena.
“L’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest”
Així ho reconeixia el mateix Pasqual Maragall el dia que va rebre la Medalla d’Or de Barcelona, el 2008. No era la primera ocasió en què ho admetia. “Ho ha dit més d’una vegada en públic, potser per compensar el neguit que li produeix saber que la seva carrera i la seva imatge polítiques s’han beneficiat enormement de la tasca callada de l’Ernest, malgrat que tots dos sabien que, com més creixia la figura pública d’en Pasqual, més i més s’eclipsava la del seu germà”. Així consta a la biografia de Pasqual Maragall, titulada ‘La gota malaia’ i escrita per Luis Mauri i Lluís Uría. “L’Ernest sempre ha estat entre els bastidors de la carrera política d’en Pasqual. Sempre ajudant el seu germà gran, protegint-lo en situacions de crisi, aconsellant-lo analitzant informació, enquestes i possibilitats, esbrossant-li camins, cobrint-li la rereguarda”.
‘El Tete’, com se’l coneix popularment, ha estat l’home a l’ombra de l’històric alcalde socialista. Va encapçalar el seu cercle més íntim, “on no hi havia lloc per a la crítica i la censura al líder”, i que es va articular al marge de l’estructura política del govern municipal i del partit que el sustentava. Segons l’obra de Mauri i d’Uría, això generava malestar entre els dirigents socialistes, els quals “no van digerir mai bé que un grup de funcionaris no electes, sense pes ni atribucions polítiques, amb freqüència tinguessin més accés a l’alcalde que els mateixos membres del govern de la ciutat”.
Ernest va ser el partidari principal que Pasqual fes el salt a la política catalana i disputés a Jordi Pujol la presidència de la Generalitat. “Defensava, des d’aquesta perspectiva, que el més convenient era deixar l’alcaldia el 1993 o a tot estirar el 1994, un any abans de les eleccions municipals, per preparar amb temps l’assalt a l’altre costat de la plaça Sant Jaume”. El context, però, no acompanyava aquesta ambició. En plena eufòria postolímpica, l’alcalde es topava amb el problema no resolt de la successió, perquè la figura de Clos “no havia emergit encara amb la força amb què ho faria després” i Barcelona era una plaça massa suculenta per deixar oberta la qüestió del lideratge del govern municipal. El panorama es complicaria encara més amb la designació de Miquel Roca al capdavant de la candidatura de CiU a l’Ajuntament, que dificultava les aspiracions dels socialistes de reeditar l’alcaldia.
Així i tot, per a les eleccions del 1995, el partit, “desitjós d’espolsar-se la seva tremenda frustració electoral autonòmica”, va demanar a Pasqual aquest moviment. El seu germà va ser un dels cervells de l’operació, però l’alcalde no estava decidit a fer el pas i ni els esperançadors resultats que vaticinaven les enquestes per als socialistes el van convèncer. El candidat del PSC en les autonòmiques del novembre del 1995 seria, finalment, Joaquim Nadal. Però el cas no era tancat. “Tancat? No, ajornat”, ironitzen els autors de ‘La gota malaia’. La insistència de l’aparell del partit va fer canviar de parer Pasqual Maragall, que només quatre anys més tard encapçalaria la candidatura dels socialistes i guanyaria (en vots, però no en escons) les eleccions del 1999 al Parlament de Catalunya.
Artífex de la burocratització de l’Ajuntament
El rol d’Ernest Maragall dins el consistori transcendeix la vessant estrictament política. En primer lloc, perquè a l’època tardana del franquisme i juntament amb el seu germà Pasqual, funcionari com ell, va liderar el moviment sindical a l’Ajuntament. I, en segon lloc, perquè tant ell com Joan Clos, llavors regidor, van idear a mitjan anys noranta un nou organigrama al consistori, que segons, els autors de ‘La gota malaia’, sostreia la gestió administrativa de les competències dels regidors i la lliurava a un equip de 15 gerents tècnics. Cinc d’aquells gerents s’ocuparien a partir de llavors de les àrees centrals de l’Ajuntament –urbanisme, via pública, serveis personals, manteniment i serveis urbans, i serveis generals–, mentre que els altres deu s’encarregarien cada un d’un districte de la ciutat: “L’execució de la política municipal ja no es faria més des de la plaça Sant Jaume, sinó des dels districtes”.
Aquesta nova organització de la institució deixava en mans dels regidors les responsabilitats d’impuls polític i atorgava als gerents les que tenien un caràcter més executiu. “El nou repartiment de responsabilitats i jerarquies entre els regidors, les competències dels quals sovint s’encavalcaven entre elles, va generar la lògica resistència d’aquests a cedir part del seu poder als tècnics”, narren Mauri i Uría a la biografia de Pasqual Maragall. A més, recorden que, d’entrada, la revolució organitzativa plantejada per Ernest Maragall i Joan Clos i beneïda per l’alcalde va provocar algunes disfuncions i va mantenir la maquinària municipal a mig gas algun temps després de les eleccions del 1995.
Aquest model va ser reproduït també per Joan Clos, successor de Pasqual Maragall al capdavant de l’alcaldia de Barcelona. Clos “va consolidar l’estructura gerencial que el seu antecessor havia embastat”, exposen Mauri i Uría, i, quant a l’organització territorial de la institució “va disposar de l’estreta col·laboració d’Ernest Maragall”.
