Cerca

Foto: MITCHEL LENSINK

Reportatges

El tràfic d’humans i l’esclavitud moderna a la Catalunya del segle XXI

Les desigualtats socioeconòmiques, el patriarcat i la feminització de la pobresa aplanen el terreny per al sorgiment del tràfic d'humans, una forma d’esclavitud moderna que s’arrela en les societats contemporànies i es manifesta en el treball o la prostitució forçada. CRÍTIC ha parlat amb entitats del tercer sector que s'enfronten diàriament a aquesta realitat sovint invisibilitzada. Les organitzacions denuncien un dèficit de polítiques públiques per abordar el fenomen a Catalunya.

05/08/2018 | 23:55

L’auge de fenòmens de desplaçament forçós genera situacions de vulnerabilitat, les quals incrementen la possibilitat d’acabar sent víctima de contraban de persones. En tractar-se d’un delicte que afecta els interessos dels estats, els esforços institucionals se centren en el fet que aquestes persones accedeixin al territori per vies habilitades. Però, un cop arriben al nostre país, els governs sovint es desentenen del fet que siguin sotmeses a situacions d’esclavitud.

El tràfic d’éssers humans, tot i el desconcert semàntic que pugui generar, no fa referència al contraban de persones, sinó a la privació de llibertat per part d’un tercer, existeixi o no un previ traspàs il·legal de fronteres. El contraban i el tràfic d’éssers humans són dos delictes diferents regits per articles disgregats en el Codi penal, encara que es puguin succeir l’un rere l’altre. Les persones que són víctimes d’aquesta realitat són considerades objectes mercantils, per la qual cosa el captador utilitza amenaces i coaccions per garantir la seva dominació, fruit de la qual obté beneficis econòmics. “Lluitem contra una de les activitats més lucratives del món”, apunta la coordinadora de l’àrea de sensibilització i incidència política de SICAR, Rosa Cendón, per dibuixar la magnitud de la lluita que assumeixen les entitats del tercer sector per apaivagar les seqüeles que transcendeixen el fenomen.

La diagnosi, competència dels cossos policials

La competència de reconèixer les persones sobre les quals s’exerceix aquesta violència recau en els Mossos d’Esquadra i en la Inspecció de Treball. Però la masculinització dels cossos policials i la manca de formació en gènere dificulten la diagnosi de les víctimes de tràfic d’éssers humans. Per això, quan s’efectua una batuda policial, les entitats del tercer sector intervenen poques hores després per assessorar les víctimes i garantir el reconeixement dels seus drets. “El primer que cal fer és clarificar l’objectiu de l’operació”, apunta Cendón, i il·lustra la confusió en la qual es troben les dones en el transcurs de l’operatiu. “Llavors responem a les seves necessitats immediates, com ara l’acreditació de la seva identitat o l’accés a la salut”, hi afegeix.

La masculinització dels cossos policials i la manca de formació en gènere dificulten la diagnosi de les víctimes

La creació de vincles de confiança és clau per abordar la situació. “Cal anar desfent lligams per desencadenar-les. Fer-los veure que la violència que han patit és profundament psicològica, però que se’n poden sortir”, argumenta l’advocada i investigadora de l’Observatori Antígona, Paula Arce, i coincideix amb Cendón en el fet que l’apropament de les entitats especialitzades no es pot centrar en la “situació d’explotació” sinó a “fer de mirall perquè vegin com se’ls han vulnerat els seus drets fonamentals”. “La intervenció policial les espanta, i és difícil reconèixer que han estat traïdes i enganyades”, defensen ambdues.

La necessitat d’interposar denúncia

No hi ha cap llei exclusiva que abordi el tràfic d’éssers humans. El darrer Protocol d’atenció a víctimes de tràfic d’éssers humans, certificat l’any 2013, exposa l’entramat de relacions entre administracions públiques i institucions privades, però es queda a mig camí i eludeix la definició d’un marc d’actuació concís després de la intervenció policial, fet que delega l’aproximació al fenomen a les entitats del sector. “Es tracta d’una vulneració de drets humans i, per tant, és una responsabilitat dels estats, però a la qual donem resposta les organitzacions especialitzades”, afirma Cendón. Els Mossos d’Esquadra no han atès la petició per recollir la seva perspectiva en aquest reportatge.

“La policia no és vista com a garant dels seus drets: és qui les sanciona, qui les maltracta i qui les menysté per l’estigma de ser prostituta”, segueix Arce, i etziba que “aquest imaginari pesa molt sobre les víctimes: la imatge de la dona tancada a casa que no pot parar de plorar”. “La realitat és que poden ser persones molt agressives, exigents i incòmodes a causa de la reproducció d’actituds que han viscut”, manté l’advocada, que considera que aquests comportaments dificulten que les víctimes accedeixin a col·laborar amb la investigació policial, un supòsit que, en el cas de viure en situació irregular, és necessari per evitar la seva expulsió del país.

Aquesta competència rau en la Policia Nacional i evidencia un xoc amb els cossos que desenvolupen la diagnosi i posen en marxa l’operatiu. Per aconseguir el permís de residència, s’articulen dues vies: per situació personal, que l’estudia la Secretaria General d’Immigració i Emigració a partir d’informes elaborats per les entitats, o per col·laboració amb la justícia. “No reben el permís de residència pel fet de ser víctimes de tràfic, sinó com a premi per cooperar amb el sistema judicial i, quan l’aconsegueixen, queden igualment desemparades”, adverteix l’advocada, i resol que la manca de protecció legal, més enllà d’aquest document, fa que la majoria de víctimes no interposin cap denúncia per por de represàlies en les seves famílies. “El sistema protegeix les víctimes que ho fan, però una persona no deixa de ser víctima pel sol fet de no denunciar”, insisteix Cendón, i reivindica que en l’atenció de les entitats no es fan distincions.

L’erradicació del tràfic d’éssers humans implica desarticular les xarxes de corrupció locals i abordar la responsabilitat institucional

La idiosincràsia de les màfies de captadors també allunya la possibilitat que les víctimes denunciïn que han estat privades de llibertat. Les xarxes que les sotmeten solen ser formades per persones del seu entorn més íntim i amb les quals poden mantenir relacions afectives, per la qual cosa no solen estar disposades a exposar-les davant d’un tribunal. “Si l’enfocament és que la prova principal és la declaració de la víctima, tenim un problema greu. En 72 hores, ningú ha generat un vincle de confiança per aconseguir que denunciïn”, adverteix la membre de SICAR.

Foto: NICOLÁS LADINO SILVA

La llei de testimonis protegits manté que durant la fase d’instrucció pot suplir-se la identitat de la denunciant a partir d’un codi; però, quan s’avança processalment cap al judici oral, desapareix i surt a la llum el nom de la denunciant. “Aquesta norma dóna més garanties als acusats que no pas a les persones que han interposat la denúncia”, lamenta Cendón, i hi afegeix que, malauradament, la víctima mai pot ser “totalment custodiada”. De fet, l’opció de demanar una ordre d’allunyament per garantir la seva seguretat queda descartada, ja que l’agressor sabria qui l’ha denunciat i, a més, les dones poden conèixer només un dels membres de la xarxa però això no impedeix que puguin ser perseguides per tercers.

Algunes de les víctimes opten per acollir-se a l’atenció integral que ofereixen les entitats especialitzades. “Els oferim recursos residencials, aprenentatge de l’idioma si no el saben, inserció laboral i assessorament jurídic, entre d’altres. Però algunes de les estrangeres prefereixen tornar al seu país d’origen i els garantim condicions molt més dignes i segures”, explica Cendón.

La manca de polítiques públiques enroca el fenomen

Les víctimes de tràfic d’éssers humans solen ser sotmeses a dures condicions de precarietat que obstaculitzen la seva emancipació i impossibiliten el pagament dels costos judicials. Les organitzacions especialitzades intervenen i procuren assumir-los, però en molts casos no disposen de fons suficients. “Tenim molt poc suport institucional”, se sincera Cendón, i reconeix que, si les persones que han estat explotades se’n surten, “és gràcies al sobreesforç que fan les entitats i al seu apoderament”. “És lamentable que s’arribin a destinar més recursos als detinguts que a les víctimes”, conclou.

L’erradicació del tràfic d’éssers humans implica desarticular les xarxes de corrupció locals i abordar el fenomen com un factor de responsabilitat institucional. “És una qüestió que està molt pervertida. No es pensa en els drets de les víctimes sinó en un joc partidista”, assegura Arce. Alhora, Cendón insta la Generalitat perquè es “pronunciï” i ofereixi una política pública en matèria de drets humans “que no faci distincions entre col·lectius però que entengui que hi ha necessitats específiques que han de ser cobertes”. L’enfocament, necessàriament, ha de vetllar per la no-discriminació i per una aproximació integral al fenomen que detecti noves formes d’expressió d’aquest esclavatge propi del segle XXI.

Aquest contingut forma part de la revista ‘Feminisme(s)’, guanyadora del premi Montserrat Roig 2018 de l’Ajuntament de Barcelona en la categoria de periodisme social.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies