21/02/2022 | 06:00
Un cop de sort pot canviar la vida d’algú. I, de retruc, canviar la vida dels seus descendents. Quan el jove Pere Català i Pic, nascut a Valls l’any 1889 i orfe de pare, va guanyar una càmera de fotografiar que sortejava al Banc Hispano-Americà, on havia començat a treballar com a grum, la seva vida va fer un gir que el va marcar per a sempre més a ell i els seus fills Maria Àurea, Francesc i Pere. Fins al 25 de setmbre, tots quatre són els protagonistes de l’exposició “Els Català, fotògrafs d’un segle”, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya. Precisament per commemorar els 25 anys d’aquesta institució, aquest cap de setmana, 26 i 27 de febrer, el Museu organitza dues jornades de portes obertes on, entre altres activitats, es podrà visitar l’exposició dels Català.
La mostra està organitzada conjuntament amb l’Arxiu Nacional de Catalunya, que custodia els fons de Pere Català i Pic i Pere Català i Roca, i en col·laboració amb el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a l’arxiu del qual està dipositat l’arxiu de Francesc Català-Roca. Emmarcada en la commemoració de l’Any Francesc Català-Roca, “Els Català, fotògrafs d’un segle” està comissariada pel seu fill, Andreu, amb la col·laboració del seu cosí Rafael, fill de Pere Català i Roca, i aplega 180 imatges representatives d’una família que, al llarg del segle XX, va mirar el que passava per l’objectiu d’una càmera. L’exposició compta amb un conjunt de mesures d’accessibilitat per fer més fàcil l’accés de la cultura a tots els públics.
Català i Pic: un autodidacte visionari
Perquè va ser gràcies a aquella primera càmera que Pere Català no només va descobrir una afició a la fotografia, sinó sobretot un camí professional que, amb una formació pràcticament autodidàctica i una herència oportuna que rep d’una parenta, li permetria establir-se professionalment com a retratista, a la seva ciutat natal. Ell, que hauria volgut estudiar Filosofia i Lletres, va haver de posar-se a treballar després d’acabar els estudis primaris, i des del Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria, del qual va ser un dels primers socis, va lluitar contra el treball infantil i va vincular-se a un catalanisme republicà que mai més no abandonaria. No debades, ell seria l’autor d’una de les icones més destacades de la Guerra Civil: el cartell Aixafem el feixisme.
Pere Català i Pic és l’autor d’una de les icones més destacades de la Guerra Civil: el cartell ‘Aixafem el feixisme’
Abans, però, Pere Català i Pic va viatjar per Europa i va fer-se un fart de llegir revistes internacionals amarant-se de les novetats tècniques i estètiques del període d’entreguerres, marcat per noms com Man Ray, László Moholy-Nagy, Albert Renger-Patzsch, Éli Lotar, Maurice Tabard, Laure Albin Guillot, Edward Steichen, Martin Munkácsi i Emmanuel Sougez amb els quals sovint s’ha vinculat la seva obra. Des que l’any 1915 s’havia establert a Valls, va combinar la feina d’estudi amb la fotografia documental. Un dels encàrrecs més representatius d’aquesta etapa és del Servei de Catalogació de la Mancomunitat de Catalunya, i fotografia monuments d’arreu de Catalunya. A més, de mica en mica, es converteix en un dels teòrics principals de la publicitat i en impulsor del turisme incipient.
Revolucionaris de la publicitat i de la imatge a la Catalunya republicana
La proclamació de la República l’any 1931 coincideix amb la decisió d’instal·lar-se a Barcelona. El patriarca dels Català sintonitza plenament amb els nous temps i amb els nous dirigents. Pocs dies després que Francesc Macià hagués proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat, ja li demana de fer-li uns retrats. Són anys apassionants, no solament perquè es fan realitat alguns dels ideals de la seva vida, sinó perquè Català i Pic esdevé una referència en el món de la publicitat i de la imatge. Sota la marca PIC treballa per a grans noms com Myrurgia, Anís del Mono, Cinzano o Xocolates Juncosa, així com per a l’oficina d’atracció de viatgers, i és un pioner en la fotografia publicitària i en l’aplicació de la psicologia en aquest terreny, a casa nostra, participant en congressos, cursos i conferències i escrivint en revistes com Mirador, Ford o Art de la Llum. L’exposició aporta llum –mai millor dit– a aquesta faceta empresarial, amb unes imatges d’una modernitat inaudita, que connecta amb l’avantguarda artística, que a Barcelona representen el GATPAC o ADLAN, i a escala internacional noms com el seu admirat Man Ray.
Durant la República, Català i Pic esdevé una referència en el món de la publicitat i de la imatge
Entretant, Català i Pic i la seva dona, Anna Roca, han estat pares de tres fills: Maria Àurea, nascuda l’any 1920; Francesc, de l’any 1922, i el petit, Pere, nascut l’any següent. Crescuts entre negatius, focus i càmeres de l’estudi patern, continuaran la professió familiar, constituint una nissaga de fotògrafs, com els Brangulí o els Pérez de Rozas i altres famílies catalanes vinculades al món de la imatge, per exemple. A l’ombra dels seus germans, Francesc –que va fer la seva primera foto amb set anys– i Pere, Maria Àurea, pintora amb estudis artístics, ha quedat sempre a l’ombra de la fama del seu pare i els seus germans. Com feien moltes de les dones d’aquestes nissagues fotogràfiques, la seva feina de retoc i d’edició va ser essencial però poc reconeguda, tot i que va fer algunes fotos ocasionalment, signades amb el nom familiar. En aquest sentit, “Els Català, fotògrafs d’un segle” vol posar al descobert la imprescindible i més amagada figura de Maria Àurea, veritable pilar de la família convertida en societat familiar.
‘Aixafem el feixisme’: història d’un cartell icònic
Tot aquest bagatge professional i compromís polític es posen a prova amb l’esclat de la guerra, quan Pere Català i Pic esdevé un dels impulsors del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que dirigeix Jaume Miravitlles. No només és un dels cervells que gràcies als seus coneixements publicitaris i psicològics posa en marxa l’estratègia propagandística en lluita contra els sollevats, sinó que Pere Català i Pic és l’autor d’Aixafem el feixisme, el cartell icònic en què per primera vegada s’usa exclusivament la fotografia i en què un peu calçat amb una espardenya aixafa la creu gammada nazi.
La fotografia la va fer de nit Pere Català, que va estar ajudat pel seu fill Francesc, que tenia llavors 14 anys. El lloc, la vorera de llambordes davant de la Capitania General, seu del Comitè de Milícies Antifeixistes, convenientment ruixada amb aigua. El peu, el d’un mosso d’esquadra que feia guàrdia a qui asseuen en una cadira. La creu gammada, feta amb fang sense coure comprat al carrer dels Tallers. Una imatge aparentment senzilla que va fer la volta al món com a símbol d’una lluita que havia començat a Barcelona però aviat s’estendria arreu del món. La tria de l’esvàstica, en aquest sentit, va ser profètica i dona la mesura del bon ull i del coneixement profund del seu autor.
L’hora dels fills
Amb la victòria franquista, aquesta implicació en el front propagandístic de la República era perillosa per a un professional que, alhora, havia mantingut un compromís polític evident. De tota manera, malgrat que Francesc Pujols i Rafael Moragas li proposen marxar amb ells cap a l’exili, a Prada, Pere Català i Pic prefereix quedar-se a Barcelona, amagat durant setmanes i amb la por al cos. En aquella mena d’exili interior i a mesura que la situació de postguerra es va normalitzant, el caràcter emprenedor i les idees del patriarca tornen a aflorar i somnia constituir una potent empresa familiar al carrer del Pi, que, dirigida en l’àmbit publicitari per ell, tingués, Francesc com a fotògraf, Pere a l’administració i Maria Àurea com a responsable d’edició. Però, tot i la bona marxa inicial, Francesc no s’acaba d’avenir amb els plans del seu pare, i les seves ànsies de llibertat i de creació el porten a obrir l’any 1948, gràcies a un préstec patern, el seu propi estudi a la travessera de Dalt.
“Els Català, fotògrafs d’un segle” serveix per no perdre la memòria d’una família fonamental en la nostra vida política, econòmica, social, artística i cultural
La decisió resulta encertada, i aviat Francesc Català-Roca, que havia participat durant la guerra en el rodatge de L’espoir, d’André Malraux, esdevé un fotògraf documental de mirada neorealista premiat i reconegut, col·laborador de publicacions com Revista, Destino o La Vanguardia i un dels noms més importants de la moderna fotografia catalana al segle XX. Passejant per les diverses sales de l’exposició, podem trobar algunes de les seves fotografies més recordades, com les noies de la Gran Via de Madrid, l’arriscada imatge presa des de dalt del monument a Colom, de Barcelona, o els seus retrats de personalitats com Salvador Dalí o Joan Miró.
Al costat de les fotografies de Francesc, hi dialoguen les que va prendre el seu germà Pere, que va compaginar la fotografia publicitària i industrial com a responsable de l’empresa familiar PIC amb la seva vocació d’historiador, etnògraf i expert folklorista. En aquest sentit, va documentar les festes de la Patum de Berga, el Misteri d’Elx, les Falles del Pirineu o el món casteller, al qual va dedicar obres monumentals –com els castells de pedra que tant l’interessaven. No debades, el seu pare ja havia retratat les festes Decennals de Valls en les edicions del 1921 i del 1931. Pere Català i Roca, a més, va ser l’impulsor del retrobament de la cultura catalana amb la ciutat de l’Alguer, a partir dels seus primers viatges a mitjan anys cinquanta, i dels estudis sobre la catalanitat de Cristòfol Colom.
Quan va morir Pere Català i Roca l’any 2009, feia 100 anys que el seu pare havia començat a fer fotos amb aquella càmera que havia guanyat al banc. Pere Català i Pic havia mort l’any 1971, i els seus fills Maria Àurea i Francesc ho van fer el 1993 i 1998 respectivament. El valor d’aquests 100 anys que van passar pel seu objectiu no ha parat de créixer des de llavors. Els Català, fotògrafs d’un segle serveix, en aquest sentit, per no perdre la memòria d’una família fonamental en la nostra vida política, econòmica, social, artística i cultural, que van saber captar amb la seva mirada particular i amb una càmera a les mans.
