10/06/2018 | 19:00
L’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán no es cansà mai de denunciar la construcció i instrumentalització política del relat futbolístic. El franquisme va aprofitar com ningú l’èpica de la selecció nacional fins a convertir-la en una autèntica estratègia ideològica. Les victòries de la selecció espanyola es van utilitzar per fomentar l’orgull nacional i destacar el “fet diferencial espanyol”. Tanmateix, atiar el sentiment patriòtic amb les gestes aconseguides en el terreny de joc no era, ni de bon tros, un fenomen nou.
L’assignació d’un valor identitari al combinat nacional es remunta a la seva primera participació en un torneig internacional sota el regnat d’Alfons XIII: els Jocs Olímpics d’Anvers (1920). El mític gol de Belaúste aconseguit demanant la pilota en un llançament de córner al crit d'”A mi Sabino, que los arrollo”, donà lloc al naixement de la ‘fúria espanyola’, una clara al·lusió al saqueig dels terços espanyols perpetrat en l’esmentada ciutat neerlandesa al novembre de 1576. Aquesta expressió apel·lava a l’amor propi llatí, l’orgull celtibèric i el favor diví per assolir victòries contràries a la lògica futbolística.
Uns anys després, la necessitat de crear una consciència unitària en un país fracturat entre la perifèria i el centre afegí un caire polític al sentiment ètnic. Durant la Segona República, els internacionals espanyols disputaren els quarts de final del Mundial d’Itàlia (1934) davant la selecció amfitriona. La incertesa del resultat i la celebració d’un partit de desempat generaren una expectativa multitudinària mai vista fins aleshores. Per primera vegada el poble espanyol s’identificà amb l’equip nacional. La controvertida actuació de l’àrbitre suís René Mercet, favorable als italians, propicià la primera reacció patriòtica del públic que desembocà en una rebuda apoteòsica als jugadors (“100 años de deporte: del esfuerzo individual al espectáculo de masas”, Difusora Internacional, 1972).
El gol de Zarra a Brasil 1950
La classificació per a les semifinals del Mundial de Brasil (1950), guanyant Anglaterra, brindà a l’autarquia franquista la possibilitat d’oferir un triomf que compensés el patiment d’una població molt castigada per la misèria. Un èxit que, a més d’un valor futbolístic, en tenia un altre de polític: la derrota d’un dels enemics històrics de la nació espanyola, la “Pérfida Albión”. Montalbán interpreta aquesta victòria, la primera amb el país anglosaxó des de feia 500 anys, com el tret de sortida de la politització del futbol espanyol. A partir d’aquest èxit internacional, el públic va deixar de veure l’esport rei com un simple entreteniment per entendre’l com un instrument d’afirmació nacional (“La selección nacional de fútbol”, Bocaccio, 1972).
En aquella època, les notícies sobre els partits de la selecció arribaven a través dels comentaris radiofònics i de les cròniques periodístiques. Per això, els mitjans de comunicació van tenir un paper determinant en la construcció del sentiment nacional entorn al futbol. Les apassionades i patriòtiques retransmissions de Matías Prats contribuïren a l’articulació d’una èpica futbolística espanyola, fins al punt de considerar-lo el creador d’un llenguatge radiofònic-futbolístic-nacional-sindicalista al servei del Règim (“Casi todo en technicolor”, Triunfo, 1969).
Tot i el discurs nacionalfutbolístic imperant, la selecció espanyola no es va classificar per als Mundials de 1954, 1958, 1970 ni per al de 1974. Les expectatives desproporcionades, suscitades pels mitjans de comunicació, acabaren provocant un desencís entre els aficionats que només es podia pal·liar recorrent al victimisme. Per això, la victòria davant Iugoslàvia, gràcies a un gol de Rubén Cano, que suposava la classificació per al Mundial d’Argentina (1978), es convertí en una fita històrica. L’escriptor barceloní aprofità les pàgines de la revista humorística ‘Por Favor’, sota el pseudònim de Manolo V “El Empecinado”, per elogiar la gesta de Cano al 77. Es tractava d’un altre gol històric “pel passat i el futur de l’èpica nacional”. Si l’aconseguit per Zarra al 1950 significava “la demostració que el franquisme era molt superior a les decadents democràcies occidentals”, i el de Marcelino a la URSS (1964) en la commemoració dels XXV anys de Pau “venjava la derrota d’Stalingrad”, el marcat per Cano derrotava “la supèrbia iugoslava i comunista” (“Productos y derivados de: ¡Gooooooool!”, Por Favor, 1977).
Sixto Cámara, un ‘alter ego’ montalbanià, aprofundia en les connotacions polítiques d’aquest èxit internacional a la revista ‘Triunfo’. En primer lloc, tornava a recordar el gol de Zarra que situà Espanya entre les quatre millors seleccions del món. Tanmateix, quan Rubén Cano envià la pilota al fons de la xarxa, la narració del locutor no va estar a l’altura de l’èpica amb què Matías Prats va celebrar l’encert del davanter basc a Maracanà. I això que la duresa del partit, conegut popularment com ‘la batalla de Belgrad’, convidava a fer dels jugadors espanyols uns herois.
Amb una certa ironia, Vázquez Montalbán considerava que el gol de Cano podia resoldre més coses que el de Zarra. Si en plena dictadura la propaganda franquista presentava la victòria davant Anglaterra com la confirmació de la sortida de tot un país “del bloqueig polític-econòmic” i de tota una comunitat de la “misèria quotidiana de repressió i penúries”, ara el govern de la UCD gaudia d’una oportunitat immillorable d’esvair els dubtes sobre “la qüestió de la identitat nacional”.
De Rubén Cano al ‘Naranjito’
No obstant això, la utilització patriòtica d’aquest triomf tenia un caràcter ambivalent. D’una banda, la consecució del gol per part d’un oriünd (un futbolista sud-americà nacionalitzat espanyol gràcies als seus orígens familiars) posava en entredit la reivindicació del fet diferencial espanyol. L’argument ètnic s’afeblia en no tractar-se d’’un aborigen químicament pur’. Però, d’altra banda, brindava una nova oportunitat per ampliar l’imaginari de la hispanitat a tota Sud-Amèrica, un objectiu en consonància amb els darrers viatges del rei Joan Carles, d’Adolfo Suárez i de Marcelino Oreja.
Montalbán, però, valorava el canvi que s’havia produït al país en la configuració del sentiment nacional per part dels mitjans de comunicació. De fet, malgrat l’esclat d’eufòria en tota la geografia espanyola, l’anàlisi posterior al partit s’allunyà de l’esperit mitificador i patriòtic. Una actitud de la televisió pública que es corresponia “amb el to d’un aparell d’Estat democràtic amb voluntat de deixar de banda antigues imatges i recorreguts inútils pel gol cap a l’Imperi i per l’Imperi cap a Déu”. Tot i això, RTVE no va poder amagar la fisonomia psicològica del país reflectida en les declaracions de les dues senyores entrevistades en acabar el matx. A les preguntes de la reportera, una contestà xisclant “¡Viva España!” i l’altra se li adreçà dient-li: “¡Oye, macha, que todos somos españoles!”.
Vázquez Montalbán destacà la necessitat del poble espanyol de vèncer en alguna cosa, el desig col·lectiu d’identificar-se amb una victòria encara que fos futbolística. Un clima festiu que li recordà el viscut després del gol de Zarra. Veia “les mateixes cares, les mateixes frustracions compensades, el mateix desig de donar sentit a la vida i a la Història que no dóna l’exercici quotidià del viure”. Espanyols amb ideologies contraposades s’uniren a Matías Prats amb uns crits que, tot i expressar sentiments divergents, el Règim s’encarregà d’uniformitzar per refermar “la unidad de destino en lo universal” (“Gol, gol, gol, gol, gol, gol”, Triunfo, 1977).
El locutor cordovès tornà a la petita pantalla com a col·laborador en la retransmissió del Mundial. Malgrat la mesura en el to èpic dels seus comentaris, després de l’empat sense gols amb l’equip carioca sortí esbraonat a rescatar la pàtria tot encunyant un nou concepte per referir-se a un derrota: la victòria moral. Un criteri futbolístic, basat en la irrellevància de marcar gols per guanyar, que convertia a Espanya en un equip invencible (“Matías Prats ataca de nuevo”, Por Favor, 1978).
El govern de l’UCD comptà amb la col·laboració de Televisió Espanyola per promocionar el campionat mundial de 1982 i aprofità la repercussió d’aquest esdeveniment esportiu per fer campanya en favor de la seva reelecció. Davant l’amenaça dels grups terroristes d’extrema dreta, Montalbán n’esperava una actuació prou reeixida per tal de saciar les aspiracions espanyolistes i així temperar els sectors enemistats amb la democràcia. Tot i això, mostrà els seus recels davant d’un èxit que podria emmascarar els problemes reals del país (“Esperando el Mundial”, El Periódico, 1982). Després del fluix paper realitzat, alguns mitjans radiofònics i televisius es negaven a reconèixer les evidents deficiències de l’equip. Una ceguesa incomprensible i sorprenent en veure com fins i tot un diari franquista, El Alcázar, admetia la responsabilitat de l’entrenador, afí als seus principis ideològics, en el resultat final (“TVE sin enterarse”, El Periódico, 1982).
La coincidència del Mundial de Mèxic (1986) amb les eleccions generals suscità de nou una certa controvèrsia. El partit socialista, en el govern en aquell moment, incorporà una imatge d’un jugador amb la samarreta de la selecció en el seu espot de campanya (“Txiqui Benegas contra Butragueño”, Interviú, 1988).
La consolidació de l’Estat de les autonomies comportà el renaixement de les tensions entre el nacionalisme centralista i les identitats perifèriques, un conflicte que es reflectia en la procedència dels jugadors de l’equip nacional. Mentre al Mundial d’Itàlia (1990) no va anar convocat cap jugador català, una dificultat afegida per identificar-se amb l’equip nacional (“¿Pero dónde están los jugadores catalanes?, El País, 1990); en el Mundial d’Estats Units (1994) la majoria dels futbolistes eren bascos que jugaven al Barça o catalans, la qual cosa va encendre el recel centralista d’una part de l’afició (“La selección de las ‘autonomías’”, El País, 1994).
Durant el partit contra Dinamarca que obria la porta al mundial nord-americà, alguns mitjans desenterraren el patriotisme més èpic, propi dels temps de Matías Prats, invocant de nou la fúria espanyola. Un clima nacionalista que responia a la fallida de l’imaginari de modernitat en una Espanya sotmesa a la crisi per la ressaca dels Jocs Olímpics i l’Expo de Sevilla (“España: pan y fútbol”, Interviú, 1993).
Iniesta dóna a Espanya el seu primer Mundial
La sentència Bosman (1995) propicià l’arribada massiva de jugadors estrangers als clubs i sobre el combinat nacional va recaure tot el pes del simbolisme patri. Per primera vegada des del franquisme, l’equip espanyol representava quelcom més que una selecció. En aquest context, l’actuació en el Mundial de França (1998) podia comportar tant un rearmament patriòtic com una crisi d’identitat similar a la provocada per la pèrdua de Cuba al 1898, amb l’agreujant que això revifaria els nacionalismes perifèrics i posaria en entredit la unitat d’España (“Oriamendi”, El País, 1998).
L’accés de la dreta al govern de l’Estat, de la mà de José María Aznar, comportà un cert renaixement del patriotisme futbolístic espanyol. La victòria en els tres primers partits del Mundial de Corea i Japó (2002) alimentà una eufòria exagerada entre els aficionats i, incomprensiblement, també entre els mitjans de comunicació. Els locutors adoptaren un to èpic en els seus comentaris, sense tenir res que envejar a Matías Prats. Les televisions privades apel·laren a la representativitat nacional de la selecció per guanyar espectadors. Per això, quan Espanya va caure eliminada davant de Corea, de seguida atribuïren la desfeta a l’actuació de l’àrbitre recorrent al victimisme característic del nacionalfutbolisme (“Mayoría natural”, El País, 2002).
Quaranta anys després del gol de Rubén Cano, i amb la democràcia consolidada, la identitat nacional espanyola ara es veu amenaçada pel procés català. Un fatídic atac de cor no li va permetre a Vázquez Montalbán afegir al palmarès de gols històrics els de Fernando Torres a l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa (2006) o el d’Andrés Iniesta al Mundial de Sudáfrica (2010) que suposaren el segon títol europeu i el primer mundial per a Espanya.
No sabem com serà l’actuació de la selecció espanyola en el proper Mundial de Rússia ni si hi haurà un altre gol a afegir a la metafísica futbolística nacional. De moment, Mediaset ha adquirit els drets televisius del torneig. Captar prou audiència per fer rendible aquesta inversió pot justificar el foment d’un patriotisme entorn a “la Roja”; si més no, fins que es produeixi la seva eliminació. Amb la persistència del “problema català”, tal vegada un altre gol històric podria afectar emocionalment les relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya. Però, què passaria si fos Gerard Piqué qui acabés marcant l’hipotètic gol?
