14/04/2021 | 07:00
A les consultes ginecològiques, encara hi ha moltes malalties de les quals no tenim tota la informació i que moltes pacients passen en silenci, sense diagnòstic o amb un tractament insuficient. Una d’aquestes és el vaginisme, una afecció que poden patir les persones amb vagina que consisteix en una contracció involuntària del múscul de la vagina. Sovint, això dificulta o impedeix la penetració, de manera que moltes no poden introduir-se un tampó o una copa menstrual, no poden mantenir relacions sexuals amb penetració i, en casos més greus, no es poden fer revisions ginecològiques.
Un estudi internacional indica que la pateixen entre el 5% i el 17% de les dones, però professionals com Pilar Pons, fisioterapeuta del sòl pelvià i especialista en vaginisme, asseguren que en són moltes més. El percentatge de les persones que tenen vaginisme és semblant a les que pateixen endometriosi, una malaltia crònica que recentment ha aconseguit ressò mediàtic i en la qual l’endometri, que és el teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta fora de la cavitat original.
Tot i el volum del problema, els hospitals catalans no han definit protocols per abordar el vaginisme, i això fa que, avui dia, el tractament no estigui assegurat. Així ho han confirmat a CRÍTIC diversos especialistes. Elena Carreras, presidenta del Consell Assessor en Polítiques de Gènere del Departament de Salut i cap de ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, assegura que avui en dia als hospitals catalans no hi ha “protocols clars” per abordar el vaginisme. El mateix diuen Elisa Llurba, cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i Oriol Porta, president de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia.
Sense informació no hi ha protocol
La manca d’informació que hi ha al voltant del vaginisme ha creat un buit entre els ginecòlegs sobre què fer quan una persona amb aquesta afecció arriba a la consulta. La manca de protocols fa que la resposta a aquest problema depengui del criteri individual del metge que atén la pacient. Tampoc no existeix un consens sobre les causes del vaginisme, i, per tant, tampoc no hi ha un acord al voltant de la solució que cal oferir.
L’explicació que s’ha donat fins ara a moltes persones diagnosticades de vaginisme és de caràcter psicològic, és a dir, que la vagina es contrau a causa d’algun trauma, d’una educació sexual restrictiva o d’altres motius mentals. Per això, a moltes pacients diagnosticades amb vaginisme se’ls aconsella la teràpia psicològica. Tot i això, des de fa anys hi ha professionals que reivindiquen que les causes del vaginisme són físiques i que, per tant, l’abordatge ha de centrar-se en un tractament de fisioteràpia.
A Catalunya no hi ha protocols d’abordatge del vaginisme i la resposta depèn del criteri individual del metge
“Al principi jo tractava dones que em deien que feia 10 anys que anaven al psicòleg i no els havia solucionat mai res. L’abordatge ha de ser físic: si una vagina està contracturada i tancada, s’ha d’obrir. Per molt que parlis i revisis, no s’obrirà”, afirma contundentment la fisioterapeuta Pons. En el camp de la ginecologia, Elena Carreras també està d’acord amb aquest abordatge i considera que cal estendre-ho entre els sanitaris: “És una situació desconeguda i silenciada; als professionals, fa tants anys que se’ns ha dit que el motiu principal és psicològic, que al final tots repetim el que hem après. La mirada de gènere ens permet desaprendre ràpidament per enfocar-ho d’una manera diferent“.
A causa del desconeixement sobre la matèria i la falta de protocol en casos de vaginisme, Elisa Llurba, cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, afirma que, avui en dia, els ginecòlegs dels hospitals catalans “no se’ls forma en aquest tema” i per això considera que “no estan preparats per abordar-ho”. “No hi ha una sensibilitat especial; tothom sap què és el vaginisme, però a vegades s’associa amb casos molt invalidants. En la sanitat pública escassegen molt els professionals que ho poden tractar i aleshores moltes dones es troben desemparades“, hi afegeix. Per la pública, si la dona no està embarassada, diu la doctora, normalment es redirigeix al servei de salut mental perinatal, tot i que aquesta atenció psicològica pot tardar entre dos i tres mesos a arribar. “Probablement més dones es veurien beneficiades d’un abordatge més multidisciplinari, però no comptem amb la quantitat de recursos que desitjaríem”, lamenta Llurba. Algunes persones són derivades a llevadores que treballen amb les pacients a través d’educació sexual però, altres pacients amb recursos econòmics, opten per acudir a professionals especialistes en vaginisme de consultes privades.
Violència dins la consulta: menysteniment i silenci
Núria Martínez té 24 anys i li van diagnosticar vaginisme quan en tenia 17. “Quan vaig començar a tenir les primeres relacions sexuals amb la meva parella d’aleshores, amb qui feia temps que anàvem i m’hi sentia còmoda, sentia certes molèsties. En lloc de millorar, s’anava agreujant i tenia més dolor. Va haver-hi un dia que, després d’haver de frenar les relacions sexuals a la meitat i tenir la sensació que mai podria tenir penetració sense dolor, vaig arribar a casa i em vaig posar a plorar amb la meva mare”, explica. Acompanyada d’ella, la Núria va acudir al ginecòleg del CAP Sant Fèlix de Sabadell, que li va fer una exploració breu, li va dir que tot estava bé i li va aconsellar que anés al psicòleg. “El ginecòleg no em va oferir una solució que entrés per la sanitat pública i crec que no va reconèixer el meu dolor, no va entendre què em passava”, pronuncia.
El Canal Salut de la Generalitat defineix el vaginisme com una afecció de la dona d’acord amb la relació sexual fal·locèntrica
La fisioterapeuta Pons també ha escoltat moltes històries del que ella considera “violència ginecològica”. En parla al podcast que condueix, Dando voz al vaginismo, on algunes de les seves pacients expliquen que, quan s’han dirigit a un professional amb aquesta afecció, han escoltat frases com “hauries de prendre un got de vi abans de tenir relacions sexuals” o “Potser no t’atrau la teva parella”.
En el cas de dones lesbianes, explica Pons, alguns metges fins i tot han qüestionat que la impossibilitat de penetració fos un problema a solucionar perquè no hi havia un penis pel mig. De fet, el mateix Canal Salut de la Generalitat de Catalunya defineix el vaginisme com una contracció que no provoca dolor, però que “dificulta l’entrada del penis i impedeix el coit”. És a dir, es defineix una afecció de la dona d’acord amb la relació sexual fal·locèntrica amb l’home. Una descripció que la doctora Carreras, a preguntes de CRÍTIC, creu que cal canviar perquè és “inadequada i no hauria d’estar en un organisme oficial”. Després de la conversa amb aquest mitjà, Carreras es va comprometre a realitzar les gestions necessàries per modificar aquesta definició.
La no diagnosi o tractament del vaginisme, però, va més enllà de la impossibilitat de mantenir relacions sexuals amb penetració. “La dona ha de tenir al cap que ha de fer-se revisions ginecològiques; no poder fer-se-les per la impossibilitat que hi entri l’espècul és molt greu“, afirma Pons. La fisioterapeuta lamenta haver-se trobat amb casos com una pacient que, després d’haver-se tractat el vaginisme a la seva consulta, va poder fer-se una revisió ginecològica després d’anys sense haver-se’n realitzat cap i li van diagnosticar un càncer terminal.
A Catalunya el tractament del vaginisme “no està assegurat”
Oriol Porta, cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa i president de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, afirma que a Catalunya “no s’assegura que a tot arreu una pacient de vaginisme pugui ser tractada, tant en hospitals públics com privats”. El ginecòleg hi afegeix que els professionals que millor tracten aquesta afecció no són els ginecòlegs sinó els fisioterapeutes, així com les llevadores, que també tenen coneixement al voltant de la sexualitat femenina. “No falten professionals: falta reconeixement del dolor que suposa”, reivindica Porta.
La Núria va decidir acudir a una fisioterapeuta privada després que la psicòloga li diagnostiqués vaginisme. “A mi el tractament psicològic no em va fer res; tenia dolor però res d’emocional. La fisioteràpia ha sigut la que m’ha donat la llum“, expressa. Amb tres sessions en va tenir suficient; ara afirma amb un somriure que ha tingut relacions sexuals amb penetració sense dolor i que han anat “fantàsticament bé”. Tot i això, també considera que va passar molt temps fins que hi va poder trobar una solució: “Vaig trigar tres anys. Després de resoldre-ho vaig preguntar-me què havia fet tant de temps anant a la psicòloga i fent mil exercicis i diaris de com em sentia. Amb tres sessions ja veia els fruits i em plantejava si havia llençat els diners”.
El problema principal del silenci i de l’infradiagnòstic del vaginisme és la falta d’informació que tenen els metges
Pons explica que, com a experta en vaginisme, rep moltes pacients que ja han passat per psicòlegs i ginecòlegs que no els han solucionat el problema: “Algunes dones venen molt rebotades a la meva consulta; no entenen que, si vas a un professional, no et doni una solució”. El tractament físic del vaginisme, que ella també realitza, es basa en l’autoconeixement dels genitals externs, la hidratació i el massatge, que es fan les pacients mateixes amb els dits i dilatadors de diferents mides. La durada és d’entre 7 i 10 setmanes i és un tractament privat.
Tant Porta com les caps del Servei de Ginecologia de l’Hospital de Sant Pau i de la Vall d’Hebron o la fisioterapeuta Pilar Pons estan d’acord que el problema principal del silenci i de l’infradiagnòstic del vaginisme és la falta d’informació que tenen els metges. Llurba i Pons hi afegeixen que aquest silenci també és degut a la manca de temps que tenen els ginecòlegs a les seves consultes, que acostumen a programar una visita cada 20 minuts.
La petjada del dolor psicològic
La càrrega psicològica que comporta patir vaginisme en silenci també és una de les seqüeles d’aquesta afecció, ja que les afectades carreguen l’estigma que “és normal que la dona pateixi”, diu Llurba, de manera que se les ignora. La Núria afirma contundentment que “el vaginisme també és emocional” i deixa petjada psicològica: “Sents frustració de no poder mantenir relacions sexuals i no saber què passa, i això t’aïlla i et tanca personalment, tens l’autoestima baixa. Em genera moltes pors a l’hora de viure la meva sexualitat amb plena llibertat”. A més, hi ha afectades pel vaginisme que, com que no sabien que tenia solució o no se’ls ha ofert un tractament eficaç a la consulta ginecològica, han hagut de renunciar a la maternitat o a mantenir relacions sexuals.
La cap del Servei de Ginecologia de l’Hospital de Sant Pau apunta que passa una situació similar amb l’endometriosi, que, malgrat que la pateixen al voltant del 10% i el 15% de les dones, es tarda fins a vuit anys de mitjana a diagnosticar i provoca dolors i efectes molt greus com la infertilitat o problemes intestinals. “Som hereus d’una societat patriarcal i masclista en la salut de les dones, que ha sigut menystinguda i discriminada, sobretot en aspectes com el dolor i encara més amb el dolor pelvià. Això parteix de l’estigmatització, de la invisibilització, del silenci i de la soledat, i afegeix molt dolor psicològic al dolor físic”, es queixa el president de la Societat Catalana de Ginecologia i Obstetrícia.
“Som hereus d’una societat patriarcal i masclista en la salut de les dones”, diu el president de la Societat Catalana de Ginecologia i Obstetrícia, Oriol Porta
La Núria atribueix aquest silenci al voltant del vaginisme al desconeixement, però també al tabú que implica parlar de la sexualitat femenina i de la vagina. “La sexualitat segueix sent tabú: creixem evitant la sexualitat; es deixa al marge. No es parla de la vagina, no es diu que hi pots tenir dolor; només se’n parla perquè et pot produir orgasmes. Aquesta invisibilització provoca que les afectades no detectin que pateixen vaginisme o que ho amaguin. A més, hi ha molt poc interès en la sexualitat de les persones, com si fos una cosa íntima i personal de la qual no se n’ha de parlar ni al metge”.
Una finestra oberta
Per tal de donar a conèixer el vaginisme i assegurar un tractament eficient a totes les persones que ho necessitin, la Societat Catalana de Ginecologia i Obstetrícia, que presideix actualment Oriol Porta i que s’engloba en el paraigua de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, ha impulsat un grup de treball multidisciplinari sobre dolor pelvià que inclou el vaginisme. Els objectius d’aquesta iniciativa al voltant del vaginisme són reconèixer-lo i visibilitzar-lo, elaborar uns primers documents per saber què s’ha de fer i què no i “actuar com un lobby perquè l’Administració hi destini recursos”, diu el president.
A la pràctica, es reuniran professionals de diferents especialitats com ginecòlegs, sexòlegs, fisioterapeutes o uròlegs, entre d’altres, per abordar el vaginisme des de diferents perspectives, tant des d’un treball orgànic com d’acompanyament emocional. Segons detalla Porta, aquest pla es portarà a la pràctica a l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa al llarg del mes d’abril del 2021 i les pacients no hauran de pagar res de la seva butxaca per ser tractades.
El pas següent serà presentar-lo al Departament de Salut perquè estengui aquest servei a la resta dels hospitals del territori català, però el president de la Societat Catalana de Ginecologia i Obstetrícia matisa que “al final la política depèn dels polítics, i per aplicar això ens calen recursos“. “Estic molt esperançada perquè, si es fan uns protocols i un grup de treball específic, tindran molt de pes en el món científic. Ajudarà a desaprendre els mals hàbits i a començar de nou”, reflexiona Carreras
