Crític Cerca

Mobilització dels treballadors de SEAT, l’any 1971 / MEMORIAL DEMOCRÀTIC DELS TREBALLADORS DE SEAT

Reportatges

Joaquín Gambín, un infiltrat al moviment obrer: del ‘cas Scala’ a ETA

El llibre 'ERAT, l’exèrcit de SEAT' (Tigre de Paper) explica la figura d'un infiltrat dissortat a les ordres de la policia hereva de la Brigada Político-Social

05/04/2023 | 06:30

[Aquest text està basat en el llibre ‘ERAT, l’exèrcit de SEAT‘ (Tigre de Paper, 2023). S’hi explica la figura de Joaquín Gambín. Sota les ordres de la policia hereva de la Brigada Político-Social, Gambín es va infiltrar en una CNT en ascens, a l’ERAT i a ETA.]

El 15 de gener de 1978, prop de 15.000 persones es manifestaven a Barcelona convocades per la CNT per protestar contra els Pactes de La Moncloa. Eren uns acords, signats pels principals partits polítics, associacions empresarials i sindicats, que suposaven l’acceptació per part del Partit Comunista de la monarquia, la bandera bicolor, la unitat de l’Estat espanyol, i la renúncia a la ruptura. Tot plegat, dins un marc de reformes més àmplies de tipus econòmic, laboral i social.

Entre els manifestants que participaven d’aquella protesta hi havia Xavier Cañadas, José Cuevas i Arturo Palma, Rosa López, Pilar i Joaquín Gambín, anomenat El Viejo Anarquista, que havia convençut els anteriors de portar còctels Molotov per si la ultradreta atacava la marxa, cosa que, finalment, no succeiria.

Mobilització dels treballadors de SEAT, l'any 1971 / MEMORIAL DEMOCRÀTIC DELS TREBALLADORS DE SEAT

Seria llavors quan Gambín esperonaria els seus companys, proposant-los que els artefactes incendiaris fossin utilitzats contra Scala, una sala de festes situada al xamfrà entre el carrer del Consell de Cent i el passeig de Sant Joan de Barcelona, freqüentada per la burgesia catalana. Finalment, i després d’una discussió entre ells, Xavier, José i Cuevas es desplaçarien fins allí, i llançarien sis còctels Molotov contra l’entrada del local.

Dos dies després, la policia detindria els autors del llançament. Bé, tots excepte un: Joaquín Gambín

Minuts després, un incendi de grans dimensions afectaria tot l’edifici, de set plantes, l’esfondraria, i sepultaria a dins seu quatre treballadors de l’establiment —Ramón Egea, Bernabé Bravo, Juan López i Diego Montoro—, dos dels quals, militants de la CNT. Les pèrdues serien valorades en 489 milions de pessetes i 174 treballadors es quedarien sense feina.

Dos dies després, la policia detindria, amb una extraordinària celeritat, els autors del llançament dels artefactes incendiaris. Bé, tots excepte un. Joaquín Gambín s’havia fet fonedís.

El Viejo Anarquista havia arribat a Barcelona de la seva Múrcia natal una mica abans dels fets de Scala, precedit d’una certa fama, arran de la detenció que patí com a integrant de la FAI. Ho feu amb el carnet de la CNT a la butxaca i amb un sobrenom que li obriria portes dins del moviment llibertari.

Joaquín Gambín atresorava, ja llavors, una àmplia carrera delictiva que l’havia portat diversos cops a la presó, on havia passat més de 28 anys en períodes alterns. La darrera vegada, però, tenia qui l’esperava fora. Era José Gregorio Marín, exinspector de la Brigada Político-Social, la temuda policia franquista, que el posà entre l’espasa i la paret: “O col·labores amb nosaltres, o no et deixarem en pau”.

No s’ho va haver de pensar gaire. Dies després tingué la primera trobada, al parador nacional Costa Blanca de Xàbia, amb José María Escudero Tejada, cap del grup anarquista de la Brigada Central d’Informació. El 1945, Escudero havia ingressat a la Brigada Político-Social de Madrid, juntament amb l’inspector González Pacheco (un torturador conegut per Billy el Niño).

Roberto Conesa era un falangista convençut. Durant la Transició, fou cap de la Brigada Político-Social

Ambdós eren de la màxima confiança del comissari Roberto Conesa. Aquest comissari era un falangista convençut que durant la Segona Guerra Mundial col·laborà amb la Gestapo nazi i que treballà per al dictador de Santo Domingo, Rafael Leónidas Trujillo. Durant la Transició, esdevingué cap de la Brigada Político-Social, i després en democràcia fou l’encarregat de la lluita antiterrorista contra ETA i els GRAPO. Tingué, com un dels seus aprenents, el conegut comissari José Manuel Villarejo Pérez.

Sota aquest padrinatge i el nom en clau de César, Gambín iniciaria el seu periple, que tindria com un dels elements principals els fets de Scala. Posteriorment, tal com va explicar ell mateix en una entrevista al desembre del 1983 a la revista Cambio 16, “una mica després del desastre de la sala de festes Scala, José María Escudero em va donar 20.000 pessetes perquè creés l’Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors (ERAT).”

Malgrat les seves declaracions, El Viejo Anarquista no crearia un grup nou, sinó que s’infiltraria en un d’existent que feia uns mesos que estava sota vigilància policial. Hi entraria a través d’uns coneguts dels moviments autònoms anticapitalistes, que el posarien en contacte amb la gent de l’ERAT.

Després d’integrar-se en l’estructura de l’ERAT, Gambín insistiria a dur a terme una expropiació als magatzems Catalsa, a la Torre de Catalunya del carrer Mallorca, al barri de Sants. El cop finalment es realitzaria l’q d’abril de 1978 i seria la darrera acció d’aquesta organització armada, ja que la matinada del 16 al 17 d’aquell mes la policia la desarticularia i en detindria tots seus membres. Bé, tots menys un: Gambín s’havia fet de nou escàpol.

La feina d’El Viejo Anarquista no s’havia acabat: ara li tocava mudar de pell. La parada següent seria Benicàssim, a la pastisseria dels germans Perret, que li proposarien dur a terme accions contra Euskadi ta Askatasuna (ETA) al País Basc dins la guerra bruta de l’Estat contra aquesta organització armada.

Els francesos li proposarien anar al País Basc a matar etarres. Aquest seria el punt en què el murcià va decidir que ja n’hi havia prou. Com diria en una entrevista a Cambio 16, “soc delinqüent per gana, però no un assassí a sou“. Li seria pagada la seva indemnització pels serveis prestats amb uns bitllets que després comprovaria que no eren vàlids. Provenien d’una falsificació de 600 milions de pessetes encarregada el 1971 pel membre d’ETA José Miguel Beñaran, Argala, a uns impressors de Marsella.

Com diria en una entrevista a ‘Cambio 16′,”soc delinqüent per gana, però no un assassí a sou”

A partir d’allí, la vida de Gambín començaria a fer baixada. Perseguit pels llibertaris i amb una ordre de crida i cerca pel cas Scala sobre les seves espatlles. Li tocava, de nou, amagar-se, i ho faria tornant al seu lloc d’origen, al Rincón de Seca, a Múrcia, a casa dels seus pares.

Un cop allí, se li presentà una oportunitat d’or. Al març del 1979, Joaquín Gambín González, el seu oncle, conductor de camió, tingué un accident a Quintanar de la Orden (Toledo), a uns 40 metres de la carretera general que uneix Madrid amb Cartagena, i morí. El cinc 5 de març de 1975, la Hoja del Lunes de Múrcia publicà una esquela mortuòria en què, en lloc de sortir-hi el nom del camioner, es modificà de tal manera que semblava que el finat fos el confident. I, si hi havia un mort, hi havia d’haver un enterrament, que es faria sota l’atenta mirada de dos militants llibertaris desplaçats a la localitat per confirmar que el delator havia passat a millor vida. Des d’una elevació propera, el mateix Gambín seguiria l’acte i, quan tothom marxà, s’hi acostà per posar dues espelmes davant la seva tomba.

Detall de l'esquela mortuòria manipulada de Joaquín Gambín / LA HOJA DEL LUNES

Per acabar d’arrodonir l’engany, aplegà els seus estalvis i visità uns metges especialistes en cirurgia estètica que, després de dues hores d’intervenció, li retocaren el nas i altres parts de la cara. Malauradament per a ell, el pla no li funcionà gaire bé i pogué gaudir de poc temps de llibertat en aquesta nova clandestinitat. Molt aviat, dos periodistes de Cambio 16, Rafael Cid i José Díaz Herrera, descobririen l’engany i li caldria fer-se escàpol de nou.

Una fugida, trufada de nous atracaments, que finalitzaria el 3 de desembre de 1981, quan la policia rebia una denúncia (delació, segons apunten algunes fonts) d’un ciutadà anònim. Aquest anònim acabaria essent identificat com un natural de l’Aràbia Saudita anomenat Said Abbas, que avisava que a l’estació de ferrocarril de València dos individus s’estaven passant una arma de foc. Un d’ells resultaria ser Gambín. Així, finalment, Joaquín Gambín Hernández, àlies El Grillo o El Viejo Anarquista, contra qui hi havia una ordre de crida i cerca per la seva presumpta participació en l’incendi de la sala de festes Scala, seria detingut a València.

Retall del diari del 22 de desembre de 1983, on s'explica la condemna a Gambín / LA VANGUARDIA

El 15 de desembre de 1983 es duria a terme, a l’Audiència Nacional, el judici contra Joaquín pel cas Scala. “És el primer cop que al nostre país serà jutjat un confident de la policia,” escriuria La Vanguardia l’endemà. Sis dies després, el 21 de desembre de 1983, es feia pública la sentència, per la qual la Sala Penal Tercera de l’Audiència de Barcelona condemnava Gambín a set anys de presó: tres per fabricació d’explosius i quatre pel fet d’anar armat a una manifestació.

Gambín es trobava ja molt deteriorat físicament. Pàl·lid i acompanyat d’una crossa per caminar, no es podia asseure correctament, atès que una de les bales disparades durant la seva darrera detenció li havia quedat prop de la columna vertebral. El molestava visiblement. L’advocat Mateo Seguí, que l’havia visitat a la presó mesos abans, diria d’ell: “Gambín era un home destrossat”. Després del segon judici del cas Scala, amb 57 anys, era ja un home desfet.

Suma't a CRÍTIC, suma't a la resistència!

Venen temps difícils, toca resistir. Et necessitem més que mai per donar un nou impuls al nostre mitjà de comunicació.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa les dues últimes revistes publicades, 'No puc més' i 'Temps'.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies