12/01/2022 | 06:00
El riu Casamance té 300 quilòmetres i recorre una bona part del sud del Senegal. Al seu voltant s’han construït ports i assentaments a causa de l’abundància de recursos que el rodegen. Però, arran de l’increment del nivell del mar i de la irregularitat de les pluges, les seves aigües s’estan salinitzant i fan impossible una part de la vida fluvial. La salinització ja ha avançat 200 quilòmetres riu endins. Aquesta realitat amenaça el sistema de vida de comunitats camperoles i pescadores que ja han començat a emigrar. El riu Casamance es troba a 5.300 quilòmetres de casa nostra, però no cal mirar tan lluny per trobar exemples de salinització.
Segons un estudi coordinat per les universitats de Vic i de Barcelona, un terç dels rius de l’Estat espanyol estan salinitzats. Un d’aquests casos és al delta de l’Ebre, on cada vegada és més difícil mantenir els arrossars en algunes zones. Molta pagesia ja ha hagut de buscar alternatives per guanyar-se la vida, igual que al Senegal. “La crisi climàtica és global, i, tot i que mirem amb distància els desastres naturals del Sud global, ja estan arribant a casa nostra”, afirma David Minoves, director del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD).
“Hem d’actuar globalment des de la perspectiva de la cooperació recíproca”, afirma el director de l’FCCD
Aquesta realitat evidencia, segons Minoves, que davant la crisi climàtica “no serveix allò de ‘Primer els de casa’. Hem d’actuar globalment des de la perspectiva de la cooperació recíproca”. És per això que aquest estiu l’FCCD ha inaugurat una nova línia de projectes que abordarà les conseqüències del canvi climàtic. El projecte pilot es desenvoluparà precisament al riu Casamance, amb la participació d’administracions locals senegaleses, catalanes i italianes, de la diàspora casamancesa i d’actors acadèmics com la Universitat de Ziguinchor (Senegal), el Liceu Agrícola de Bignona i les universitats d’Ancona (Itàlia) i de Vic. L’objectiu principal és enfortir la formació de l’alumnat de Ziguinchor perquè participi activament en la prevenció de la salinització i les seves conseqüències. El resultat final del projecte serà un pla de gestió territorial, elaborat entre tots els actors, pensat pel Senegal, però que serà d’una gran utilitat a zones del Nord global.
“Hem de canviar la visió que tenim de la cooperació: no és cap obra de caritat, sinó que es tracta de treballar d’igual a igual”, reconeix Elisenda Alamany, consellera de l’Àrea de Relacions Internacionals i Cooperació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i presidenta de la Comissió d’Acció Climàtica de l’FCCD. Aquesta manera d’enfocar la cooperació dona tot el protagonisme a les persones afectades per la crisi climàtica i, per tant, posa el focus en les ciutats. “Els municipis són capdavanters en la lluita ambiental perquè són els que estan en contacte directe amb la població i poden llegir de manera més eficient les seves necessitats”, apunta Alamany.
“El decreixement ha de ser imperatiu, però no l’implantaran els estats”
“L’ecologisme local és essencial, però sempre que no es perdi de vista l’objectiu global”, apunta Carlos Vicente, membre de Grain, una organització petita, però amb presència internacional, que implementa projectes de sobirania alimentària i dona suport a camperols afectats per l’espoli de les transnacionals. “El decreixement ha de ser imperatiu, però no l’implantaran els estats: necessitem un despertar global que només serà possible bastint ponts entre pobles”, assegura Vicente, que està assentat a Buenos Aires i que considera que els grans pactes ecològics entre estats són un rentat de cara: “De què serveix que a un camperol li parlem dels Acords de París quan la indústria de la soja li ha pres les terres?”, es pregunta.
Vicente creu fermament en les possibilitats de l’activisme local interconnectat. En aquesta línia, afirma mantenir-se fidel al lema Sumak kawsay (‘el bon viure’ en quítxua), una filosofia que defensa que la millor de les vides es donarà en harmonia i cooperació entre tots els éssers vius del planeta. “No és cap utopia pensar que això és possible. L’única utopia i l’única derrota és pensar que ja no podem canviar les coses.”
