06/05/2019 | 18:38
Aquest 2019 hi ha moltíssim en joc en les eleccions municipals. L’establishment català i els seus lobbies es mouen per evitar un nou triomf, ja sigui de les esquerres o de l’independentisme —o de tots dos units i combinats!— a les principals ciutats de Catalunya després de la situació viscuda a la tardor de fa dos anys. El procés destituent del Règim del 78, sorgit de les cendres del 15-M i de l’1-O, no ha acabat d’imposar-se. Però té una finestra d’oportunitat política nova aquesta primavera. Sobretot està en joc l’anomenada “batalla de Barcelona”. Però no solament això.
Ho veuen claríssim els neoconvergents i tota la dreta independentista —sobretot obsessionats per la capital catalana— amb Carles Puigdemont fent llistes des de l’exili a Waterloo. No té cap dubte del que hi ha en joc el PSC, que sempre ha tingut molta força als ajuntaments i que, de fet, avui governa a la majoria de les ciutats més poblades del país com l’Hospitalet, Terrassa, Badalona, Tarragona o Lleida. I, és clar, ja fa temps que també ho veuen a Ciutadans amb Manuel Valls i al PP amb Xavier García Albiol. I, enmig de tots dos, Vox i la incògnita de la seva implantació als municipis després de l’entrada al Parlament andalús i al Congrés dels Diputats. Es quedarà els vots de la desapareguda Plataforma per Catalunya o anirà més enllà? En canvi, a l’altre costat, les esquerres anti-78 s’hi han posat de debò? ERC aposta per guanyar les municipals a Catalunya per primer cop des del 1931 i, depenent dels pactes, pot donar sorpreses en alguna de les ciutats més poblades del país per primer cop des de la Segona República; els nous Comuns, amb llistes confluents amb Podem per primer cop en gairebé tot el territori, treballen per guanyar espai a Barcelona i fer forat al cinturó roig; i la CUP, que va néixer com a projecte únicament municipalista, ara pot fer un nou salt, sobretot a les comarques gironines, de la Catalunya Central i de Ponent.
El municipalisme podria convertir-se en una eina molt més útil del que sovint s’ha considerat per reduir desigualtats, per feminitzar la política i per eixamplar drets en una època fosca i de regressió de drets a Catalunya i, en general, a l’Estat espanyol. Tot i això, un referent per als moviments socials municipalistes com el geògraf urbà David Harvey planteja, en una entrevista publicada a CRÍTIC, que la gran dificultat és “com convertir els canvis locals en un moviment polític d’àmbit nacional”. Segons conclou Harvey, “el municipalisme és un bon lloc per començar, però no per finalitzar”.
De moment, a CRÍTIC us oferim una anàlisi dels reptes principals que tenen els partits per a aquest 26 de maig.
PDECat i JxCat: la prova de foc de la neoconvergència
L’any 2015, l’ara desapareguda CiU va guanyar les eleccions municipals en el global de Catalunya, amb el 21% dels vots. Va assolir gairebé 400 alcaldies i 3.200 regidors. Va ser, però, una victòria amarga. El triomf d’Ada Colau a Barcelona era un gripau de molt difícil digestió per al sobiranisme liberal després de l’efímer govern de Xavier Trias. Tot i imposar-se en capitals com Girona, Vic o Vilafranca del Penedès, els convergents van retrocedir sis punts en el global de Catalunya, mentre que ERC consolidava posicions.
Quatre anys després, CiU ja no existeix. El terrabastall de les municipals del 2015 va encendre tots els llums d’alarma i va generar una onada de canvis, i va precipitar el gir d’Artur Mas cap a l’independentisme. Des de llavors, Convergència s’ha presentat amb multitud de marques: Democràcia i Llibertat, Convergència a seques (sense Unió), Junts pel Sí, PDECat, Junts per Catalunya i la Crida Nacional per la República impulsada per Puigdemont. L’objectiu: diluir l’eix dreta-esquerra assaltant les posicions d’ERC i també de la CUP. Les municipals seran la prova de foc per comprovar si l’espai neoconvergent, amb una retòrica independentista dura, es consolida després del triomf de JxCat el 21-D.
Tot i això, no serà fàcil assolir aquest repte. L’estratègia d’impulsar llistes unitàries de l’independentisme ha topat amb la resistència natural d’ERC i, en alguns casos, amb una lògica local on els neoconvergents i els republicans són històricament els rivals principals en molts pobles i ciutats, sobretot fora de Barcelona. Tanmateix, l’objectiu número 1 serà l’assalt a Barcelona. Quants vots sumarà el tàndem Forn-Artadi? Serà una força necessària per formar alcaldia? Si els neoconvergents aconseguissin acostar-se als republicans d’Ernest Maragall en un front independentista, podrien desbancar els Comuns. Ho faran? A Barcelona, JxCat també haurà d’estar alerta amb la candidatura encapçalada per Jordi Graupera (Barcelona és Capital) i els vots que li pugui prendre aquesta llista, on també s’ha apuntat Clara Ponsatí.
ERC: l’assalt pendent al ‘cinturó roig’
ERC va aconseguir els seus millors resultats municipals des de la Transició en les eleccions del 2015. Va ser la formació que més vots va guanyar respecte al 2011 i va col·locar-se com a segona força municipal a Catalunya. La factura del segon tripartit semblava pagada. Davant, però, l’etern rival en disputa pels vots independentistes, l’antiga CiU, que revalidava els bons resultats de les últimes eleccions municipals però perdia Barcelona. En aquells comicis, el vot de les principals forces independentistes va créixer set punts amb relació al 2011 i va brotar en municipis on el vot sobiranista no tenia força (com Badalona, Castellar del Vallès o Martorell). De cara a les eleccions del 26-A, dues preguntes pertinents: seran capaços aquests partits de seguir obrint-se camí en aquestes zones? Qui aconseguirà l’hegemonia del bloc independentista als municipis?
Esquerra té una bona posició de sortida en ambdós casos: en comparació dels postconvergents, fou el partit independentista que més percentatge de vots va aconseguir el 21-D en ciutats metropolitanes de majoria no independentista com Badia del Vallès, Sant Adrià de Besòs o Santa Coloma de Gramenet. Al llarg d’aquests mesos, bona part de les enquestes el van tornar a col·locar com el partit més votat en unes eventuals eleccions autonòmiques i, en les eleccions espanyoles del mes passat, clarament ha fet el sorpasso a JxCat i s’ha col·locat com la primera força independentista del país. Es mantindrà aquesta tendència també en les municipals?
De moment, de cara a aquests comicis, ERC batrà el seu rècord de candidatures (n’ha presentat més de 800) i, estratègicament, han dit que prioritzaran els pactes municipals amb formacions com la CUP com han fet a Badalona. La pregunta encara sense resposta és si estaran disposats també a aplicar la fórmula a Barcelona, on el seu paper serà clau tant si guanyen com si queden en segon o tercer lloc: a la capital, hi podria haver pacte amb altres forces independentistes com JxCat o, si hi entra, la llista de Jordi Graupera, o pacte per l’esquerra amb els Comuns i, potser, la CUP. Ara per ara, cap dels dos escenaris de pactes no és gens clar ni a Barcelona ni arreu del país.
PP: pànic davant l’ascens de C’s i de Vox
La gran derrota del PP del 2015 va ser la pèrdua de Badalona, un cop dur per a qui aleshores era la gran esperança de la dreta espanyola a Catalunya, Xavier García Albiol. Quatre anys després, però, el PP no ha renunciat a res i aspira a recuperar l’alcaldia de Badalona. Albiol, que aleshores ja va vèncer en nombre de vots i va arribar a millorar resultats, ha continuat cultivant les seves connexions als barris obrers de la ciutat i, amb les qüestions nacional i de la immigració candents encara, aspira a seguir captant vot del descontentament popular.
Tot i això, els pèssims resultats del PP en les eleccions catalanes del 21-D i en les eleccions espanyoles del 28-A, l’auge de Ciutadans i l’entrada de Vox podrien afectar aquest cop els votants tradicionals d’Albiol a Badalona. Per salvar-ho, Albiol ha començat a desenganxar-se de la marca del PP i a marcar perfil propi. Serà capaç de salvar-se? Prescindint de la marca, el pitjor escenari per a les esquerres seria, però, un govern d’Albiol i de Ciutadans (o fins i tot amb Vox) a la quarta ciutat més poblada de Catalunya.
L’any 2011, el PP va arribar al seu cim de poder municipal a Catalunya. Tot i això, en només quatre anys de Govern de Rajoy a La Moncloa, el PP català va implosionar i va perdre-ho tot. Els populars van arribar a tenir set alcaldies —entre les quals, Badalona i Castelldefels—, però després del daltabaix del 2015 només van mantenir la del petit municipi de Pontons. La davallada en el nombre de vots va deixar el partit aleshores comandat per Mariano Rajoy en els mateixos nivells de suport del 1991.
Fa quatre anys, el PP a Barcelona va perdre gairebé la meitat dels 104.301 vots (un espectacular 17%) que havia aconseguit el 2011. De fet, els populars no tenien tres regidors a Barcelona des de l’any 1987, quan encara s’anomenava Alianza Popular. Ara el PP barceloní és conscient que tindrà difícil millorar resultats si Ciutadans segueix la corba ascendent que auguren les enquestes, sobretot, amb el francobarceloní Manuel Valls de cap de llista. Els resultats dels populars a Catalunya en les eleccions espanyoles (han passat de 6 a 1 escó) els marquen un mal pronòstic i l’aposta per liderar el projecte a la capital catalana (Josep Bou) és bastant desconeguda pel gran públic. Bou, a més, té un passat (i un present) no gaire llunyà de l’extrema dreta. Com va publicar fa algunes setmanes el digital Tot Barcelona, la seva militància a Fuerza Nueva durant els anys setanta i la seva relació amb grups ultres com Somatemps està acreditada. Veurem si aquest perfil, en canvi, ajuda els populars a competir amb una candidatura de la ultradreta de Vox.
PSC : com seguir governant 7 de les 10 ciutats més poblades?
Els socialistes van patir els pitjors resultats de la seva història en les municipals del 2015. Van quedar com a cinquena força a Barcelona, on havien governat durant dècades. Era un dels moments més baixos del partit. Tothom els donava per morts. I, tot i la desfeta, cal matisar que 1) el PSC va ser el segon partit amb més regidors a Catalunya, més de 1.200, i 2) el PSC ha acabat tenint l’alcaldia en 7 de les 10 ciutats més poblades. Poca broma: els socialistes governen ciutats tan importants arreu del país com l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Lleida, Tarragona, Mataró, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat o Granollers. Van arribar a formar part del govern de Barcelona després d’un pacte amb Ada Colau que va acabar trencant-se després de l’1-O, i, de fet, amb un pacte d’última hora amb el PP de García Albiol, van aconseguir l’alcaldia de Badalona amb només quatre regidors.
Ara, quatre anys després del sotrac electoral, el PSC de Miquel Iceta encara les municipals amb un ànim optimista després de la victòria de Pedro Sánchez en les eleccions espanyoles del 28-A i sent el segon partit més votat a Catalunya en aquests comicis (tot i que aspiraven a ser la primera força). Històricament, el partit amb millors opcions electorals de guanyar unes eleccions espanyoles obté sempre un bon resultat primer en les locals i autonòmiques anteriors. L’ascens del PSOE de Felipe González va fonamentar-se primer en una victòria massiva en les municipals, i l’arribada del PP d’Aznar va venir precedida d’un èxit municipal als anys noranta.
Tot i això, el desgast del PSC en algunes ciutats
—per la preponderància de l’eix nacional, pel desgast de dècades de govern o pels polèmics pactes amb Ciutadans— pot posar en perill algunes alcaldies que fa dècades que estan en mans socialistes. Els casos més clars on s’han encès totes les alarmes són, per exemple, el de Lleida, on Àngel Ros va decidir no presentar-se a la reelecció, o el de Terrassa, amb la sortida de l’exalcalde Jordi Ballart, contrari a l’aplicació del 155. Com a nota esperançadora, els socialistes han recuperat bona part del cinturó roig aquest 28-A, després que, fa quatre anys, els Comuns els haguessin arrabassat molts vots a l’àrea metropolitana. A la capital, en canvi, és molt significatiu en termes històrics que el PSC segueixi sense aparèixer ni entre els quatre favorits a guanyar les eleccions a la ciutat de Barcelona després de dècades d’hegemonia social i cultural maragallista.
Els Comuns: s’ho juguen tot a la carta de Barcelona
El projecte dels Comuns va néixer arran de la victòria d’Ada Colau del 2015. El que inicialment va ser una aposta municipalista entorn del nucli de Guanyem Barcelona va saltar posteriorment a l’arena estatal i catalana en confluència d’ICV, d’EUiA i de Podem. Però, tot i les victòries de Xavier Domènech el 2015 i el 2016, els resultats de Catalunya en Comú el 2017, en un context de forta polarització nacional, no van ser bons. El projecte no ha tingut estabilitat, arran d’una dinàmica interna amb una pugna constant entre espais diferents i les successives dimissions de Gemma Ubasart, d’Albano-Dante Fachin o del mateix Domènech.
És per això que els Comuns s’ho juguen gairebé tot a la carta de Barcelona. Si Ada Colau no guanya l’alcaldia, el projecte de la confluència quedarà molt tocat. En canvi, si Barcelona en Comú consolida el seu resultat, els Comuns potser tindran una segona oportunitat. Però, si les municipals es polaritzen en la qüestió nacional, Colau ho tindrà més difícil per marcar agenda. Els Comuns necessiten que no es parli només del procés. En aquest sentit, la llista que ha presentat Colau ha patit canvis respecte de fa quatre anys. Dos perfils sobiranistes com Jaume Asens i Gerardo Pisarello se’n van a Madrid. I, en canvi, a les primeres files, s’hi col·loquen dos perfils propers a l’antiga ICV: Joan Subirats, actual comissionat de Cultura que assumeix el paper de número dos, i Janet Sanz, regidora fins ara d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, que hi anirà de tres.
També caldrà veure fins a quin punt Catalunya en Comú aconseguirà consolidar-se arreu del país i especialment a l’àrea metropolitana, on ICV-EUiA s’ha mantingut forta amb municipis com el Prat de Llobregat o Sant Feliu de Llobregat. De moment, però, en les darreres espanyoles el cinturó lila s’ha tornat a tenyir de roig socialista i serà un repte per als comuns recuperar-lo. Els Comuns aniran ara junts amb ICV, EUiA i Podem en gairebé tots els municipis, només amb algunes excepcions rellevants, com ara Terrassa, Sitges o el complex cas de l’Hospitalet de Llobregat.
CUP: anar més enllà de l’agenda processista
La CUP va ser un partit únicament municipalista fins que, l’any 2012, va decidir fer el salt al Parlament de Catalunya. En aquell moment, la formació governava quatre municipis (Arenys de Munt, Navàs, Viladamat i Celrà) i havia obtingut regidors en diferents capitals catalanes com Vilanova i la Geltrú, Valls o Berga. La política parlamentària —on va aconseguir tres diputats— va representar un altaveu mediàtic molt potent per a la CUP. I els efectes es van notar.
En les eleccions municipals del 2015, el partit va doblar candidatures fins a 165, va aconseguir 18 alcaldies i va formar part de 10 governs municipals més, i va quadruplicar regidors, amb més de 370 electes. Per primera vegada, la CUP va aconseguir pilotar —amb pactes amb altres formacions polítiques— consistoris de grans urbs com Badalona, amb la coalició Guanyem Badalona en Comú i Dolors Sabater al capdavant (desbancada per un govern socialista en minoria), Cerdanyola o Sabadell i també ciutats amb realitats socials diverses fora de l’àrea metropolitana com Berga, Argentona, Salt i Sort.
En aquestes municipals, la CUP té un doble front a atendre. D’una banda, revertir la dràstica baixada de vots que va patir el passat 21-D al Parlament, on va passar de 10 a 3 diputats. De l’altra, mantenir la candidatura unida després de l’aventura en les eleccions espanyoles d’una de les formacions que formen la CUP —Poble Lliure— sota la marca Front Republicà. Al davant, tres reptes en un escenari on el debat nacional, els presos i l’exili continuen marcant l’agenda política: revalidar les alcaldies (algunes en ciutats de majoria independentista com Berga, d0altres de majoria no independentista com Badalona), mantenir les coalicions en ciutats de l’àrea metropolitana i de fora (com passarà per primer cop a Girona o a Figueres) i recuperar l’agenda social que reclamen alguns dels moviments socials que, en el seu dia, van empènyer per crear una CUP als seus municipis.
Ciutadans: el partit més votat, sense cap alcaldia
És cert que Ciutadans, tot i haver arribat a guanyar les darreres eleccions catalanes del 21-D, no disposa de cap alcaldia entre els 948 municipis de Catalunya. Però també és cert que el partit d’Albert Rivera i d’Inés Arrimadas va créixer fins als 231.000 vots i 176 regidors en els comicis de fa quatre anys. I, agradi o no, el partit taronja, basant-se en una estratègia comunicativa agressiva i centrada en l’antiindependentisme, la seguretat policial i la immigració, podria obtenir encara millors resultats ara tal com auguren totes les enquestes publicades. El seu objectiu, indissimulat, se centra en Barcelona ciutat.
Ciutadans ja va imposar-se com a partit més votat en les eleccions al Parlament a la ciutat de Barcelona i, ara, tot i que el context pot ser molt diferent en unes municipals barrejades amb europees, aspira a fidelitzar una part dels 218.746 vots a la capital catalana per poder governar, amb suports externs o sense. Cal recordar que Ada Colau va convertir-se en alcaldessa de la ciutat amb només 176.000 vots. El partit neoespanyolista va guanyar en 7 dels 10 districtes i va obtenir un 40% dels vots en barris tan diferents socialment i econòmicament com Pedralbes, la Zona Franca, Torre Baró o Ciutat Meridiana. L’aposta pel perfil de Manuel Valls ha donat als taronja un candidat amb possibilitats d’esgarrapar molts vots als sectors espanyolistes. El PP i Vox no han aconseguit un perfil d’aquesta altura i els serà difícil competir-hi també quant a discurs de ciutat.
A banda de Barcelona, Ciutadans està treballant a fons les municipals a l’àrea metropolitana barcelonina, tot i ser conscients de la força que encara reté el PSC a la majoria del cinturó roig. Tot i això, la campanya —amb molta presència en cadenes de televisió privades d’àmbit estatal— pot donar ales al creixent nombre de regidors que ja tenen actualment. L’ascens de Ciutadans en les municipals del 2015 va ser espectacular: tenia només 7 regidors i en va obtenir 176 en 87 municipis dels 89 on es presentava. I en les eleccions espanyoles del 28-A van aconseguir mantenir els cinc escons de fa quatre anys que sumen als 57 totals que ha obtingut Albert Rivera a l’hemicicle del Congrés. Si acaben sent partit de govern a Madrid, l’aposta pot tenir repercussió als municipis.
Vox, la gran incògnita
Vox ha aconseguit 24 diputats al Congrés en les eleccions espanyoles del mes passat. La seva presència política, igual que la mediàtica, és destacable i ambdues qüestions podrien tenir un paper important en la seva irrupció als municipis, especialment a Catalunya, on el discurs antiindependentista pot calar amb força com ja ha comprovat Ciutadans. El 28-A, el partit va aconseguir gairebé 150.000 vots a Catalunya i un escó per Barcelona. Respecte a comicis anteriors, el salt és espectacular: un 749% més de suports. Però sabran aterrar el discurs abrandat que han fet en els darrers comicis en clau municipal? Segons ha recopilat el periodista i expert en extrema dreta Xavier Rius Sant, Vox presentarà candidatures a les principals capitals de província i en algunes ciutats grans del cinturó metropolità. De moment, el partit de Santiago Abascal ja es prodiga als carrers. Les parades informatives de Vox s’han començat a fer presents en aquestes ciutats:
La jugada d’Abascal per a les municipals també busca base. Des de fa pocs mesos, el partit ultra Plataforma per Catalunya s’ha dissolt i els seus membres s’han adherit a Vox. Cal tenir en compte que la PxC ha estat, fins ara, el partit d’extrema dreta que més representació institucional ha tingut a Catalunya. El 2011 va aconseguir fins a 67 regidors en diferents municipis de Catalunya (i un any abans, fins a 75.000 electors els van votar per anar al Parlament català). El PP i Ciutadans seran els grans competidors del partit ultra. Tot i que ambdós tenen estructures més sòlides que les de Vox arreu del territori, arriben a aquests comicis debilitats electoralment en el cas dels populars, i amb el dubte de si Ciutadans acabarà pactant amb el PSOE i, per tant, rebaixant el discurs. Sabrà usar el partit verd aquestes contradiccions per brotar als ajuntaments? Amb quina força?
