La Rodoreda més política: violència, desig i guerra al CCCB

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) proposa una relectura radical de Mercè Rodoreda: no com l’autora de cabells blancs voltada de geranis, sinó com una veu travessada per la guerra i la violència col·lectiva. L’exposició “Rodoreda, un bosc”, que es podrà visitar fins al 25 de maig, rescata la dimensió més fosca i política d’una obra que observa amb lucidesa els mecanismes que disciplinen els cossos, castiguen la diferència i converteixen la comunitat en una màquina d’exclusió.

Concebuda com un gran bosc simbòlic, la mostra fa dialogar fragments de l’obra rodorediana amb prop de 400 peces d’art del segle XX i contemporani per recórrer un univers marcat per la fam, pel feixisme, pel control del desig i per l’exili. “La idea del bosc —explica la comissària, assagista i crítica literària Neus Penalba— és una manera orgànica i al·legòrica de vertebrar els grans temes que es repeteixen en tota l’obra de Rodoreda”. Lluny de consignes o discursos explícits, l’exposició llança una pregunta incòmoda: què vol dir rellegir avui una de les veus més universals de la literatura catalana en un món que torna a omplir-se de boscos foscos?

Aquí teniu una guia de CRÍTIC per resseguir l’exposició:

La innocència com a forma de violència

A l’univers rodoredià, la innocència no té res a veure amb estampes angelicals. Els narradors —la Natàlia de La plaça del Diamant, la Cecília d’El carrer de les Camèlies, el noi sense nom de La mort i la primavera— tenen sovint una mirada “neta, gairebé infantil”, diu Neus Penalba. Però “innocència no és sinònim d’infància”: la mirada cap als nens de Rodoreda és, sovint, pertorbadora i serveix sobretot per formular preguntes com què vol dir fer-se gran o adaptar-se a la societat.

La mostra fa dialogar fragments de l’obra rodorediana amb prop de 400 peces d’art del segle XX i contemporani

Les flors de Rodoreda poblen escenaris d’un món fet de mentides i normes que ens domestiquen. Al costat d’aquestes paraules hi pengen, entre altres obres, un Feliu Elias inquietant que interpel·la el visitant amb una pregunta tan simple com inquietant: si, per dins, hi té jardí o infern.

A Rodoreda, la innocència, diu Penalba, “li serveix per fer-nos mirar tot l’espectre de la realitat”: del meravellament davant la natura a la violència més crua, que l’autora pot representar “amb llibertat total”. Per això, aquest primer bosc d’innocents desemboca en un altre gran tema rodoredià: el suïcidi, expressió última d’aquesta rebel·lia. A les obres de l’escriptora, adolescents i joves que prefereixen “aturar-se de viure” abans d’acceptar una comunitat violenta o una nissaga de secrets familiars. 

Les espines del desig

A les pàgines de l’escriptora, l’amor ve ple d’espines: jocs de dominació, nits de noces “més de fel que de mel”, seduccions viscudes com una hipnosi. “Què és el desig en Rodoreda? És tortuós”, resumeix la comissària. A La mort i la primavera, l’autora imagina un poble obsessionat a reprimir-lo, però en moltes altres obres narra la pulsió sexual en diàleg amb les grans narracions del patriarcat: la dona de Lot, que per no obeir es converteix en sal a La plaça del Diamant; l’ombra d’un Otel·lo feminicida al conte terrible Una fulla de gerani blanc.

“Tot i que Rodoreda deia que no era feminista, i llegir-la des d’un feminisme massa mainstream seria erroni, s’avança dècades a desmuntar la mentida de l’amor romàntic i l’explica com un conte gairebé infantil, però esfereïdor”, apunta Penalba. Ho fa redefinint bruixes i prostitutes, inventant dones que poden ser innocents o harpies, mares infanticides o velles aliades del patriarcat; i homes que van del marit cruel, el voyeur o el violador a l’home ingenu o el bon pare.

“Rodoreda s’avança dècades a desmuntar la mentida de l’amor romàntic”, explica la comissària Neus Penalba

A l’exposició, els textos de l’escriptora dialoguen amb obres de Picasso, Suzanne Valadon, Ramon Casas o amb un Cranach en què Ulisses és obligat a assumir rols de gènere femenins. Tot seguit, el visitant llegeix una frase de La mort i la primavera —“vaig sentir néixer el desig com no l’havia sentit mai, violent i sol com una pedra”— i entén que, en aquest bosc, el desig mai no és només carnal: és una força que desafia l’ordre. Alguna cosa que reclama càstig.

Des d’aquí, la mostra s’endinsa en els llocs més tèrbols. “T’estima, la teva mare?”, pregunta la mateixa Teresa al fill que no sap que ho és. Gravats, unes flors de Laia Abril que simbolitzen feminicidis i alguns quadres que tensen la imatge de la mare ideal: a Rodoreda, la mare que més estima pot estar a punt d’escanyar. I, quan el desig és massa indòmit, arriba la cacera: bruixes que no accepten les lleis dels homes, dones convertides en plantes o monstres, comunitats que exerceixen un escarni col·lectiu molt semblant al de The Lottery, de Shirley Jackson. “Què passa si el desig és massa rebel?”, es pregunta Penalba. En Rodoreda, la resposta sovint és la lapidació simbòlica o literal, l’expulsió del bosc. El desig és el fil que condueix del somni romàntic al centre mateix d’una guerra.

Guerra, exili i fam

Del camp de batalla del desig a les bombes. “Com a refugiada, Rodoreda duia molta guerra a dintre”, recorda Neus Penalba. Però a les seves pàgines gairebé mai no és una guerra de trinxera: ho és de rereguarda, de gana i de cossos que es podreixen. 

A La plaça del Diamant hi trobem el rastre més explícit —bombardeigs, fanals amb llum blava, milicianes amb granota, cartells de tancs— i aquella frase que ho condensa tot: “Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava mort”. Rodoreda en diu sempre “la revolució”, i de la República en conserva el record d’un aire de primavera; el contrast amb els cavalls esventrats i els cadàvers que veu fugint de París, destil·lats després en contes i novel·les, estructura aquest àmbit de l’exposició.

“Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava mort”, escrivia Rodoreda a ‘La plaça del Diamant’

A Quanta, quanta guerra les batalles ja no són tant combats com gana i desarrelament. A l’exposició, el nom del protagonista, Adrià Guinart, dialoga amb una peça de Fina Miralles sobre arrels i exili, que converteix el desarrelament en experiència física.

Un pont dissenyat per Jordi Queralt enllaça el “riu de cadàvers” amb el conte Nit i boira, que anticipa la literatura concentracionària. La guerra, en aquest bosc, ja no és només un episodi del passat: és qualsevol maquinària que converteix vides en brossa i transforma infants i dones en testimonis muts d’una violència que ho embruta tot.

Cases i carrers d’una ciutat ferida

Vitrines amb cartes i polaroids recorden els exilis de Rodoreda: Bordeus, Llemotges, París. Anys de precarietat en què cosia i escrivia contes que, de vegades, cobrava amb sabó o cafè. A les novel·les gairebé no parla de les fugides, però sí a les cartes: el 1976 escriu a Joan Sales que està “profundament cansada, cansada fins a l’ànima, de revolucions, de cops d’estat, de guerra civil, de guerra gran, de camps de concentració… d’aquest deliri de manar que tenen els homes”.

A Ginebra, en canvi, troba la seva cambra pròpia. El subàmbit de l’exposició ‘On era casa meva?’ condensa aquest exili geogràfic i, sobretot, metafòric. A la instal·lació Sala en flames, Èlia Llach fa tremolar centenars de fotografies intervingudes a partir d’una frase de carta —“el meu desig més fervent és veure-ho tot en flames”— i construeix una cambra de tenebra que guspireja, on les vides i les ciutats semblen engolides pel foc de la història.

Els anys d’exili foren anys de precarietat per a Rodoreda, en què cosia i escrivia contes i, de vegades, cobrava amb sabó o cafè

Des d’aquí, el bosc rodoredià s’obre a la ciutat. L’àmbit urbà reuneix les novel·les més barcelonines —La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, Mirall trencat— i respon a una pregunta clau: qui habita, realment, aquestes cases i aquests carrers?

“A El carrer de les Camèlies hi ha una mena de simbiosi entre la protagonista i Barcelona”, explica Neus Penalba. Hi apareix una ciutat grisa i claustrofòbica, “que s’ha venut a l’opressor”, vista a través d’una nena abandonada que esdevé prostituta i flâneuse —la passejant urbana— alhora. Cecília no té els privilegis del flâneur masculí; però, com a prostituta, pot travessar-ho tot: barraques, l’Eixample, el Liceu, la rambla de les Flors. Fotografies d’època del barraquisme al costat del teatre i un maniquí de De Chirico evoquen la Rodoreda atenta a la vigilància franquista i a la ciutat segregada que la va colpir. Les cases i els carrers que Rodoreda imagina des de Ginebra no són mai un mer decorat: són escenaris d’exili interior, de control dels cossos i de classe, on la pregunta “on era casa meva?” es transforma, també, en una altra: qui té dret a la ciutat?

Metamorfosis per continuar existint

A l’espai de les ‘Metamorfosis’, tot retorna —com la mort— a la natura. Per a Neus Penalba, el desig recurrent dels protagonistes rodoredians de convertir-se en arbre, flor o aigua codifica literàriament l’exili. Unes vegades, la natura apareix com un ens sinistre —com els arbres que paeixen cadàvers—; d’altres, com una aliada maternal que estreny com un úter i ofereix un bri de llum.

A l’exposició, la Colometa que s’imagina els arbres vivint amb el cap sota terra dialoga amb les fotografies de Fina Miralles, mentre El postaler, de Perejaume, carregat a coll i plantat en paisatges diferents, esdevé una metàfora d’aquests narradors ventrílocs que es limiten a reflectir els desitjos dels altres.

A l’obra de l’escriptora, la natura apareix com un ens sinistre o com una aliada maternal que estreny com un úter

L’ànima en pena de La mort i la primavera o la consciència atrapada de La salamandra són, al capdavall, cossos exiliats. La metamorfosi és, així, una manera d’explicar què passa quan una guerra t’arrenca la identitat: cal canviar de cos, de nom o fins i tot d’espècie per poder continuar parlant.

L’ànima: el darrer exili

Neus Penalba recorda que Rodoreda va créixer en una Catalunya on el poeta més important, Verdaguer, era un capellà que escrivia exorcismes, i on l’espiritisme feia fortuna. D’aquí sorgeix un univers espiritual eclèctic i sincrètic que barreja el carro alat de Plató amb textos indis sobre la reencarnació, rondalles catalanes on les ànimes prenen forma de papallona i una fascinació molt junguiana pels somnis i pels malsons.

Fins i tot les novel·les més realistes contenen escenes que desafien la raó, com quan la Cecília d’El carrer de les Camèlies, acabada de perdre la virginitat, es pregunta què devien fer el sol i la lluna mentre ella era allà, sola al llit. Quasi al final del recorregut, llegim aquella escena d’Aloma:
“—Què fan els àngels?
—Es disfressen d’estrella.
—Que bonic! Què és morir-se?
—Tornar-se estrella.”

Al costat, s’alça El múltiple ull de la nit II, de Tura Sanglas: nou quadres blaus, profunds com un cel d’hivern, esquitxats de petites explosions daurades que semblen, alhora, estrelles i flors que brillen. Costa imaginar una imatge més precisa d’aquesta Rodoreda que mira sempre la mort als ulls i, alhora, s’entesta a trobar-hi la llum més clara.

“Rodoreda, un bosc” és una invitació a rellegir una obra incòmoda i radical des del present. El CCCB construeix un recorregut suggeridor que connecta la literatura, les arts visuals i la història per situar Mercè Rodoreda al centre de les grans violències del segle XX. Un bosc que no ofereix refugi, però sí una mirada lúcida per entendre d’on venim.