19/12/2017 | 19:00
Si hi ha una època de l’any en què obrir una ampolla de cava sigui un gest comú a bona part de les llars catalanes és justament el Nadal. Els brindis amb aquest vi escumós solen ser breus, només d’un instant, però prèviament hi ha un llarg procés d’elaboració, que arrenca a la vinya i implica una criança mínima de nou mesos. Si entre brindis i brindis ens fixem en l’etiqueta, probablement hi llegirem que el cava s’ha elaborat en algun celler de l’Alt Penedès. Si sense saber-ho diem en quin, l’aposta més segura és que s’ubiqui a Sant Sadurní d’Anoia, la capital mundial del cava. Les vinyes dominen el paisatge que l’envolta, nombroses pilones tenen forma de tap de cava i gairebé amb tota seguretat mentre s’hi camina es veurà algun celler que s’hi dedica. N’hi ha més de 80, d’un total de 235 registrats en tota la regió del cava, segons les dades de tancament del 2016 del Consell Regulador.
I, si parlem de cava i de Sant Sadurní, és inevitable fer-ho de Freixenet i de Codorniu, històricament els dos gegants del sector. Dues companyies, encara familiars —tot i que en un dels casos sembla que per molt poc temps—, que exporten arreu del món, facturen centenars de milions d’euros i han marcat com cap altra el darrer segle d’història del municipi. I que, ja des de fa uns quants anys, han vist com queda lluny l’etapa dels beneficis astronòmics per acumular exercicis de resultats modestos o directament de pèrdues. A més d’arrossegar copiosos deutes. Nombroses veus assenyalen que l’estratègia d’inundar el mercat de caves a preu baix, iniciada ja fa moltes dècades, ara passa factura.
Ara bé, més enllà de les qüestions estructurals, els dos transatlàntics del cava han estat notícia les darreres setmanes fonamentalment per tres qüestions. Una és estrictament empresarial. I les altres dues tenen clares connotacions polítiques. La primera afecta només Freixenet i és la possible entrada del grup alemany Henkell a la companyia com a accionista majoritari. L’operació, en l’espera de la confirmació oficial, ha estat avançada per diversos mitjans i consistiria en la compra del 50,25% del capital.
La segona és la posició adoptada després del referèndum de l’1 d’octubre. Unideco, la societat de la família Raventós que controla Codorniu, va decidir el 16 d’octubre traslladar la seu social del grup de Barcelona a Haro (La Rioja). La intervenció de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions per part del Govern espanyol via aplicació de l’article 155 de la Constitució, en canvi, va provocar que Freixenet decidís mantenir-se a Sant Sadurní. Amb tot, el president de la cava, José Luis Bonet, ja ha avançat que tornarà a plantejar el trasllat en funció del que passi després dels comicis.
Bonet, que acapara nombrosos càrrecs més enllà del grup familiar, és un dels empresaris que més cops s’han pronunciat en contra de la independència i la setmana passada, directament, va entrar en la campanya electoral. El tercer element noticiós va arribar dimecres passat, dia 13, quan el president espanyol, Mariano Rajoy, va visitar les caves Freixenet en companyia del candidat del PP a la Generalitat, Xavier García Albiol. I què va fer Bonet? Agrair-li l’aplicació del 155. El president del grup manté unes relacions molt estretes amb la formació i les seves constants opinions polítiques, sempre d’un to molt conservador, no agraden a molts dels treballadors de Freixenet.
Per entendre què signifiquen Codorniu i Freixenet, on se situen actualment i, de passada, fer un retrat general del sector, cal emprendre un recorregut històric de més de 100 anys. Parlarem de vinyes i de cava, però també de nissagues familiars molt conservadores i no sempre ben avingudes, de guerres comercials, d’una influència política que va molt més enllà de l’àmbit municipal, dels vincles amb l‘‘establishment’ de l’Estat —monarquia inclosa—, de l’empremta de la Guerra Civil i de la dictadura, d’una pagesia empobrida, de l’aparició de nous competidors que posen en dubte el sempitern lideratge dels dos grups i de com, malgrat tot, el seu pes a Sant Sadurní segueix sent enorme.
Del naixement a liderar el sector
La història arrenca a mitjan segle XVI, concretament el 1551. I, òbviament, ho fa a Sant Sadurní d’Anoia, quan Jaume Codorniu, propietari de vinyes, decideix dedicar-se a l’elaboració de vi. És el moment fundacional de Codorniu, l’empresa familiar més antiga de l’Estat espanyol i que figura en el ‘top 20’ mundial. El cava, però, no arribarà fins tres segles més tard, quan un els seus descendents, Josep Raventós i Fatjó, n’elabora el 1872 la primera ampolla. El primer gran salt endavant de la companyia, i de retruc del cava, arriba amb el seu fill, Manuel Raventós i Domènech. L’embrió de l’altra gran companyia local es remunta al 1861, quan Francesc Sala Ferrés va fundar el celler Casa Sala, que pren el nom de la masia del mateix nom, situada a Sant Quintí de Mediona. Mig segle més tard, la seva néta Dolors Sala es va casar amb Pere Ferrer Bosch, originari de la finca de la Freixeneda (al poble de Mediona) i conegut com a Freixenet. I tres anys més tard, el 1914, arrenca el negoci del cava, amb el nom, justament, de Freixenet.
Codorniu és proveïdora de la Casa Reial i Freixenet té un celler, la Cava Reial, i un cava, el Reserva Real, que homenatgen la monarquia espanyola
Ja amb les dues companyies en marxa, i convertides en les dues grans del sector, arriba la Guerra Civil, que tindrà un impacte important en les dues famílies, més tràgic en el cas dels Ferrer Sala. El 1936, el Comitè de Milícies de Sant Sadurní va assassinar Pere Ferrer, el fundador de Freixenet, i el seu germà, Joan Ferrer Bosch. Poc després, la víctima va ser l’hereu de la família, Joan Ferrer Sala, de manera que serà Dolors Sala qui va fer-se càrrec de l’empresa. I què passa a Codorniu? Els propietaris van exiliar-se i els treballadors, fonamentalment vinculats a la CNT i a la UGT, van col·lectivitzar l’empresa, com detalla l’historiador i exalcalde de Sant Sadurní, Carles Querol. Com a curiositat, al novembre del 1936 diverses personalitats internacionals van visitar les caves, com ara l’anarquista nord-americana Emma Goldman. La victòria de Franco i l’arribada de la dictadura va posar fi a aquesta situació.
Negocis durant el franquisme i homenatges a la Casa Reial
A les acaballes del conflicte bèl·lic, Franco va ocupar el castell de Raimat —propietat de Codorniu des del 1914— i va instal·lar-hi el seu estat major, segons Querol “en contra de la voluntat dels propietaris”. El 1949, el dictador va visitar les caves de Codorniu. Ara bé, Querol no considera que es pugui considerar la família Raventós col·laboradora activa de la dictadura, sinó que simplement no s’hi va oposar: “No va significar-se i va fer el que feia la burgesia de la postguerra, adaptar-s’hi i dedicar-se a fer negocis”. “Per a ells, el primer era el negoci i simplement van aprofitar-se de les bones relacions amb el règim per aconseguir una quota de mercat descomunal en el mercat interior”, opina a CRÍTIC el poeta Santi Borrell, autor del llibre ‘La història del cava. Sant Sadurní d’Anoia’. En conversa amb aquest mitjà, Carles Querol hi afegeix que la màxima de Josep Ferrer Sala, expressada per ell mateix, es resumeix en tres punts: “Primer és el negoci, segon és el negoci i tercer és el negoci“.
La dictadura sí que suposa un canvi, ja que les dues nissagues adopten el castellà com a llengua i no retornen al catalanisme conservador —tant Manuel Raventós Domènech com Joan Sala Tubella, l’avi matern de Josep Ferrer Sala, actual president honorífic de Freixenet, van militar a la Lliga Regionalista. Per a Jordi Pujol Lizana, regidor de la CUP a l’Ajuntament de Sant Sadurní, les dues nissagues “sempre han tingut línia directa amb el Govern espanyol, tot i que estan més ben relacionades amb el PP que amb el PSOE”. En aquestes relacions també hi entra la monarquia borbònica. Codorniu és proveïdora de la Casa Reial des del segle XIX i el 1987 el rei Joan Carles va visitar les caves de la companyia. El 2015, en l’acte que va culminar la celebració del centenari de Freixenet, els reis Felip i Letícia van visitar l’empresa i van brindar per la companyia. Per cert, Freixenet té un celler, la Cava Reial, i un cava, el Reserva Real, que homenatgen la monarquia espanyola.
Tornem, però, al negoci. Durant la llarga dictadura, les dues companyies no deixaran de créixer, com el conjunt del sector. Si, el 1940, la producció del cava era de 2,4 milions d’ampolles, quatre dècades més tard se superaran els 82 milions, una xifra que augmentarà encara més els anys posteriors. A poc a poc, els dos grups es converteixen en gegants. Guanyen popularitat, estrenen els seus productes més coneguts i, finalment, irrompen a la televisió, amb l’impacte inqüestionable dels espots nadalencs de Freixenet, que arrenquen el 1977 amb Liza Minnelli i estan protagonitzats habitualment per estrelles del cinema i les seves sempiternes bombolles.
Una nissaga amb més de 500 membres
Codorniu, que ja controlava Raimat, disposa avui de 10 cellers —com Bach, les riojanes Bodegas Bilbaínas, el Ribera del Duero Legaris, a més de tenir presència al Priorat, a Califòrnia i a l’Argentina—, té uns 800 treballadors i va facturar 235 milions durant el curs 2016/2017, això sí amb un benefici de tot just 68.000 euros i després de perdre 5,4 milions l’any anterior. “Els Raventós són persones molt conservadores i tenen un sentit molt marcat de la família”, explica Santi Borrell. Això, però, no significa que no existeixin conflictes interns.
L’episodi més sonat es va viure el 1982 quan Josep Maria Raventós i Blanc, l’hereu, va deixar l’empresa que dirigia des del 1949. Va deixar o l’hi van fer deixar, segons la versió. En tot cas, va vendre’s les seves accions i quatre anys més tard va fundar una nova companyia, que porta els seus cognoms, i va apostar per la qualitat en detriment de la quantitat, precisament una de les discrepàncies que van provocar la ruptura. La família supera amb escreix els 500 membres, però només una part són accionistes. Fa alguns anys, en una entrevista al diari ‘Ara’, la presidenta del grup, Mar Raventós, va assegurar que eren 209. CRÍTIC s’ha posat en contacte amb la companyia per obtenir la xifra actualitzada i plantejar-li altres qüestions, però no n’ha rebut resposta. Freixenet tampoc no ha volgut atendre aquest mitjà.
La presidenta de Codorniu, Mar Raventós, és membre de l’Opus Dei, del Consell Assessor Internacional de l’escola IESE i del Círculo Ecuestre
Mar Raventós encapçala el grup des del setembre del 1998. Profundament religiosa, és membre de l’Opus Dei i ha assistit a esdeveniments de la prelatura, per exemple al seu santuari de Torreciudad (Osca) o a trobades espirituals a la torre de Castelldaura, a Premià de Dalt. També és membre del Consell Assessor Internacional de l’Iese, l’elitista escola de negocis vinculada a l’Opus. A més a més, és una de les integrants del Senat del Círculo Ecuestre, un dels clubs exclusius tradicionals de la burgesia catalana més partidària de la unitat d’Espanya.
Més de 500 milions en vendes i tres branques familiars
Les dimensions de Freixenet són majors. Avui controla 36 societats i té marques tan conegudes com Canals & Nubiola, René Barbier, Castellblanc, Conde de Caralt o Segura Viudas. Té presència en multitud de Denominacions d’Origen (DO), com Priorat, Montsant, Rueda, Rioja, Ribera del Duero, Utiel Requena o Terra de Mallorca, a banda de comptar amb marques a Califòrnia, a Itàlia, a Xile, a França (a la regió de la Xampanya i a Bordeus) o a Austràlia. El grup va tancar el darrer exercici, el 2015/2016, amb unes vendes de 529 milions, que van representar un creixement del 5% respecte al curs anterior, però el benefici va quedar-se en 2,4 milions (2,2 l’any
enrere). Té més de 1.400 treballadors.
En l’espera de l’entrada de Henkell, l’accionariat es reparteix entre tres branques familiars. Joan Ferrer i Dolors Sala van tenir cinc fills, però l’hereu, Joan, va ser assassinat durant la Guerra Civil. Les accions, per tant, les van controlar els quatre germans restants: Josep, Pilar, Carmen i Dolors. La darrera, la ‘tia Lola’, va morir el 2013 sense descendència, de manera que el 21% del capital que tenia va repartir-se entre les altres branques. Així, ara mateix els Ferrer Noguer, descendents de l’encara viu Josep Ferrer i Sala, tenen el 42% de la societat; els Bonet Ferrer, el 29% repartit entre els quatre germans, i els Hevia Ferrer el 29% restant. Discrepàncies en la gestió i la baixa rendibilitat del negoci és el que explica la disposició a vendre’s la seva part de dues branques de la família, els Hevia i els Bonet.
Codorniu, com a pionera i líder tradicional, representa l’aristocràcia del cava, cosa que tampoc no vol dir que hagi apostat tradicionalment per un producte de qualitat. El seu lideratge, però, s’esfuma durant la primera meitat dels anys vuitanta, després que Freixenet es quedi les caves del grup Rumasa, és a dir, Castellblanc, Segura Viudas i Canals & Nubiola. Per a Santi Borrell, després de Manuel Raventós i Domènech, els propietaris de Codorniu “no evolucionen, viuen pràcticament de rendes”. Carles Querol hi afegeix que la companyia també pateix una “crisi de lideratge” després de la sortida de Josep Maria Raventós i Blanc. Els anys posteriors, les relacions entre els dos grups es tensen i el 1996 esclata l’anomenada ‘guerra del cava’.
La ‘guerra del cava’
Durant una dècada, els dos grups van interposar-se denúncies encreuades als tribunals, en un litigi que va impactar a tot el sector. La batalla la comença Codorniu, denunciant que Freixenet havia comercialitzat ampolles que no havien passat els nou mesos mínims de criança que estableix el Consell Regulador del Cava. La rèplica de Freixenet va ser acusar Codorniu d’utilitzar il·legalment la varietat de raïm ‘pinot noir’, que aleshores no estava autoritzada per elaborar cava blanc, d’excedir-se en els rendiments de la finca de Raimat i de plagiar les famoses ampolles blanques esmerilades del seu Carta Nevada. La pau no va arribar fins al 2006, via acord extrajudicial per retirar les demandes i amb el pagament de set milions —entre diners i ampolles— de Codorniu a Freixenet. El grup dels Ferrer ja era, amb diferència, el líder indiscutible del sector.
El president de Freixenet, José Luis Bonet, és president de la Cambra de Comerç d’Espanya, nomenat a instàncies del Govern de Rajoy
Paral·lelament a l’enfrontament, però, Codorniu i Freixenet sí que col·laboraven —i ho segueixen fent— a les principals organitzacions del món del cava, on tradicionalment hi han tingut un pes superior a qualsevol altra companyia. Per exemple, des del 2013, el president del Consell Regulador del Cava és Pere Bonet Ferrer, germà del president de Freixenet i director de màrqueting de la companyia. CRÍTIC s’ha posat en contacte amb el departament de comunicació de l’organisme, que depèn del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient del Govern espanyol, per conèixer tots els integrants del Consell Regulador, ja que actualment no apareixen al portal corporatiu. Però no n’hem rebut resposta a la petició ni a la resta de preguntes enviades. A l’Institut del Cava, la patronal del sector, José Luis Bonet i Mar Raventós figuren com a vicepresidents. “El del cava és un sector molt vassall, marcat pel seguidisme a Codorniu i a Freixenet, que el controlen”, comenta Santi Borrell.
Ben connectats amb l’elit política estatal
“A Sant Sadurní hi ha certa por de dir res contra aquestes empreses. Tenen un gran poder, però estan més pendents del que passa a Madrid o a Barcelona que no pas de la política municipal”, opina Borrell. El president de Freixenet, José Luis Bonet, els darrers anys ha acumulat un reguitzell de càrrecs en l’àmbit estatal. La visita que el president espanyol, Mariano Rajoy, va fer a les caves de la companyia dimecres passat és l’últim exemple de la sintonia del PP amb Bonet, que el 2014 va participar en la convenció que el partit va celebrar a Barcelona.
Més enllà d’encapçalar la cavista, també és el president de la Cambra de Comerç d’Espanya i és membre del consell d’administració d’AENA des del 2015. La Cambra de Comerç d’Espanya es va crear el 2015 i el seu president va ser nomenat justament a proposta del Govern de Rajoy. El Foro de Marcas Renombradas és una iniciativa “público-privada” de grans companyies i del Govern espanyol. I AENA és la gestora de la majoria dels aeroports de l’Estat i és una empresa pública. A més de Bonet, la família fa anys que està relacionada amb el gran poder financer de l’Estat i, per exemple, Josep Ferrer va ser membre del consell assessor del Banc Santander a Catalunya. Ferrer s’ha mullat menys en política i les persones consultades el defineixen com “més hàbil” que el seu nebot: “Sap nedar i guardar la roba”, diu Carles Querol.
Com a grans productors, i propietaris d’enormes extensions de terreny, tant Freixenet com Codorniu es beneficien de l’actual funcionament de la política agrària comuna (PAC) de la UE. Entre el 2014 i el 2015, per exemple, van obtenir més de 9,3 milions (sis per a Freixenet, la resta per a Codorniu) en subvencions comunitàries. El model és molt criticat pels sindicats agraris i pels petits agricultors i ramaders, ja que fonamentalment beneficia les grans empreses.
Els vincles amb el PP van més enllà de la visita de Rajoy. Carles Querol explica a CRÍTIC com l’oncle de José Luis Bonet, Josep Ferrer, havia “beneït” candidatures municipals del PP. A més a més, Sant Sadurní d’Anoia és el poble de la família Montserrat, una de les nissagues clau de la formació a Catalunya, fins al punt que Dolors Montserrat i Montserrat és la ministra de Sanitat. La seva mare, Dolors Montserrat, va presidir el PP a Barcelona entre el 2000 i el 2008, però sobretot va ser diputada al Parlament durant 27 anys seguits, del 1988 al 2015. La família ha controlat dues empreses situades al municipi, Montserrat Operador Logístico i CargoTrans Montserrat. La primera, més enllà d’acumular un deute astronòmic amb l’Administració pública, ha entrat en liquidació recentment i la segona, també endeutada, té entre els seus principals clients justament Freixenet.
Poder local
En l’àmbit local, són les dues empreses amb més treballadors del municipi i, juntament amb la resta dels cavistes, contribueixen a fer que tingui des de fa molts anys un nivell d’atur sensiblement inferior al de la mitjana catalana. A l’octubre, la taxa era del 8,5%, gairebé tres punts per sota de la del conjunt del Principat. A escala política, les dues famílies han tingut alcaldes al municipi. El ja esmentat Joan Sala Tubella (Freixenet) va ser alcalde per la Lliga Regionalista durant dues etapes. Pel que fa a Codorniu, l’alcalde va ser Josep Maria Raventós i Blanc, que va arribar-hi a les acaballes del franquisme, el 1971, i per qüestions de salut va abandonar el càrrec el 1977.
Carles Querol, el primer alcalde democràtic escollit després de la dictadura, recorda que les dues empreses durant la dictadura estaven acostumades a “fer el que volien sense demanar permís ni atendre cap legislació urbanística”. El canvi de règim va modificar la situació i va provocar una “resistència a les polítiques municipals”, especialment per l’aparició de noves “obligacions” i d’una nova “legalitat urbanística”. En concret, Querol —que militava al PSC— recorda l’oposició al Pla general d’ordenació urbana, i que l’arribada a l’alcaldia del convergent Joan Amat, al capdavant del consistori entre el 1995 i el 2011, va fer que “s’hi entenguessin millor. Es va saber modificar el que calgués perquè determinades actuacions deixessin de ser il·legals”.
Freixenet acumula un deute d’uns 300 milions d’euros i Codorniu d’uns 120 milions
I ara què passa? CRÍTIC s’ha posat en contacte per parlar amb l’actual alcalde de Sant Sadurní, Josep Maria Ribas (ERC), que ha declinat fer-ho amb l’argument que ens trobem en període electoral. Ribas té una dedicació parcial a l’alcaldia i és treballador de Freixenet. Segons l’opinió del cupaire Jordi Pujol, a l’oposició, els polítics locals han tendit a ser “servils” amb els dos gegants del cava, que, si hi ha alguna cosa que els molesta, mantenen elements de “pressió” per mostrar la seva oposició. Pujol subratlla que l’entrada de l’esquerra independentista al consistori va servir per aconseguir la supressió de la Festa del Cava, que consideraven “patriarcal” i “masclista”. La Festa, que comportava la cessió gratuïta del balcó de l’Ajuntament, estava organitzada per la Confraria del Cava, un ‘lobby’ empresarial dedicat a la promoció del producte.
Una altra polèmica local gira al voltant de Can Guineu, un enorme immoble situat al centre de Sant Sadurní i catalogat com a bé cultural d’interès local. Durant l’alcaldia de Carles Querol, l’Ajuntament va interessar-se per comprar-lo, però “de sotamà” van entrar Freixenet, Codorniu i Juvé-Camps i se’l van quedar per uns 300.000 euros. La propietària hi va seguir vivint fins a la seva mort, l’any 2000, i des d’aleshores no s’ha fet res a l’edifici, que òbviament s’ha deteriorat. Fa uns quants mesos, però, l’Ajuntament va signar un preacord de compravenda de 300.000 euros per a l’edifici, que en tot cas necessita una rehabilitació a fons per dotar-lo d’ús. Les caves en principi havien comprat l’immoble amb la voluntat que fos la seu del Consell Regulador, actualment a Vilafranca, però finalment no hi ha cap inversió i, en canvi, tot apunta que cobraran perquè l’immoble passi a ser municipal. Tot plegat ha provocat crítiques tant de la CUP com dels alcaldes de Sant Sadurní entre el 1979 i el 2011, Carles Querol, Marcel Gabarró i Joan Amat, que fa alguns mesos en un article conjunt demanaven la cessió gratuïta de l’edifici al municipi.
Cap de les dues companyies destaca pel seu compromís social. Però Freixenet manté el patrocini de l’equip d’hoquei, el Club Esportiu Noia, una entitat històrica que ha arribat a ser campiona d’Europa i competeix a l’OK Lliga, la màxima divisió estatal. També fa aportacions a diverses institucions culturals catalanes o estatals, o a universitats privades com Esade o la UIC. La generositat de Codorniu és menor.
Davallada de la rendibilitat
El 2002, Freixenet va anunciar uns beneficis de 25,6 milions d’euros. L’any abans, els números verds havien estat de 16,6, un nivell similar al que assoliria els primers cursos del segle XXI i molt superior als 2,35 del 2016 o els 2,2 del 2015. Les vendes del grup també estan estancades. El darrer exercici van enfilar-se a 529 milions, per damunt de les del 2015 però per sota de les del 2014, un volum similar a les que ja tenia 15 anys enrere. Als guanys modestos s’hi ha de sumar un deute important, que alguns mitjans situen per sobre dels 300 milions.
La baixa rendibilitat, que, entre altres coses, ha comportat el no-pagament de dividends als accionistes —les tres branques familiars—, és el factor que explica la voluntat d’una part de la nissaga de vendre’s el seu capital. I la decisió s’hauria pres enmig d’importants discrepàncies. Segons el que s’ha avançat en diversos mitjans, Henkell aconseguiria el control de més de la meitat del capital després de quedar-se el 29% en mans dels Hevia Ferrer i el 21,5% corresponent a tres dels quatre germans Bonet Ferrer. L’excepció seria el president del grup, José Luis Bonet, que en principi es mantindria al càrrec i conservaria el seu 7,5% de l’accionariat.
Pel que fa a Codorniu, les xifres són pitjors. La companyia va iniciar el segle XXI amb uns beneficis d’entre 11,6 i 12,3 milions els anys 2001, 2002 i 2003 i una facturació anual per damunt dels 200 milions. Des del 2008, les vendes s’han mogut entre els 218 i els 236 milions, però en tot aquest període el grup tot just ha guanyat 9,1 milions, amb unes pèrdues de 3 milions el 2008 i de 5,4 el 2015. A més, arrossega un deute de 120 milions.
Si mirem l’evolució del conjunt del sector del cava, no es pot dir que n’hi hagi per tirar coets. Segons les estadístiques del Consell Regulador, l’any passat es van vendre arreu del món 245,1 milions d’ampolles, una xifra que constata un cert estancament els darrers anys, atès que és gairebé la mateixa que el 2010 i ha encadenat lleugeres baixades i petits increments des d’aleshores. El primer semestre d’enguany, l’evolució és positiva, amb un increment del 5,6%. El mercat exterior suposa el 65% de les vendes, mentre que l’interior no ha deixat de perdre pes. El 1999, es van vendre més de 100 milions d’ampolles a l’Estat espanyol, un guarisme que se superaria també el 2004 i el 2006, però l’any passat la xifra va quedar-se en 86,2. Des del Consell Regulador, però, encara atribueixen les dificultats al mercat interior al “boicot” que, segons l’organisme, van generar les declaracions del 2004 de Josep-Lluís Carod-Rovira en què demanava no donar suport a la candidatura de Madrid a acollir els Jocs Olímpics.
Desprestigi del producte
L’origen de la crisi del sector, i sobretot la caiguda en la rendibilitat de les dues grans empreses, és “per no haver fet bé les coses”, segons Santi Borrell. “S’han fet estratègies comercials de grans volums i de preu baix, que han devaluat el producte i han destruït la marca cava”, hi afegeix. En aquest sentit, la panacea que es planteja des del sector és canviar la tendència i potenciar el cava de qualitat, l’anomenat ‘premium‘ —que inclou els reserva, a partir de 15 mesos de criança, i els gran reserva, des de 30 mesos—, que l’any passat va representar l’11,6% de les vendes, uns 29,5 milions d’ampolles, i que enguany ha registrat un creixement proper al 20% durant el primer semestre.
En aquesta devaluació del producte també hi tindria un paper clau la creació de la regió del cava, segons nombroses veus. El Consell Regulador com a tal data del 1972, però la Regió del Cava no sorgeix fins al 1986, arran de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. La DO Cava delimita la zona de producció d’aquest escumós, agrupa municipis de nombrosos punts de l’Estat (Extremadura, La Rioja, el País Basc, Navarra, el País Valencià, l’Aragó, Tarragona, Lleida o Girona) i no queda circumscrita en una àrea acotada geogràficament, com passa amb la majoria de les DO. Per a Carles Querol, “aquesta visió de DO no marcada per la definició geogràfica, sinó a partir del mètode d’elaboració, va en contra de l’esperit de les DO, però ja els anava bé a les empreses, perquè així podien comprar el raïm a diversos territoris i, conseqüentment, més barat”.
La Unió de Pagesos denuncia que Codorniu i Freixenet fixen el “preu del mercat” del raïm sobre la base dels seus interessos
Probablement la baula més feble en tota la cadena que fa possible l’elaboració de cava és la inicial, és a dir, els pagesos. Des de fa anys denuncien l’existència d’un “mercat segrestat”, fonamentalment controlat pels gegants del sector —Codorniu i Freixenet en el cas del raïm blanc—, que fixa uns preus molt baixos. Fa més d’una dècada, la Unió de Pagesos (UP), el principal sindicat del camp català, va protagonitzar mobilitzacions per reclamar justament un “preu digne“, però la situació gairebé no ha millorat. Joan Santó, responsable del sector de la vinya i del vi de la UP, explica que Codorniu i Freixenet “són companyies que no negocien el preu, sinó que et diuen ‘això val tant’ i et paguen això. Diuen que és un preu de mercat, però la realitat és que precisament són elles les que, pel seu volum, fixen aquest preu de mercat”. Santó reclama un “preu digne” i que es posi “seny i sentit comú” a tot el sector, per establir un “equilibri” en tota la cadena de producció. “Entre tots hem devaluat el producte cava”, opina Joan Santó.
Per a Carles Querol, la situació actual s’explica per la convergència de diversos factors, com ara la ja esmentada devaluació del concepte del cava; l’aparició amb força del Prosecco, el vi escumós elaborat al Vèneto (Itàlia) i que ja supera en vendes el producte català malgrat tenir de mitjana un preu més elevat; i l’entrada al mercat de competidors que, amb una aposta més extrema pel breu baix, els ha fet perdre quota de mercat. Bàsicament és Jaume Serra, amb seu a Vilanova i la Geltrú i que des de fa dues dècades pertany al grup murcià García Carrión. Ja és la marca més venuda a l’Estat, tot i que Codorniu i Freixenet la superen amb les diferents referències dels grups.
Alternatives fora de la DO Cava
Una de les conseqüències de tot plegat és un progressiu deteriorament de les condicions laborals de les plantilles de Freixenet i de Codorniu, que els darrers anys s’han vist abocades a una major flexibilitat i a sous que han perdut poder adquisitiu. El 2017 ha estat històric perquè Codorniu ha executat un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per acomiadar 71 treballadors. És el primer ERO del sector. La mesura es va prendre després de decidir deixar de produir per a marques blanques, que representava el 20% de les ampolles (i el 5% de la facturació). Una estratègia, contribuir a potenciar les marques blanques, que també ha devaluat el producte. Antonio Cruces, delegat sindical de CCOO a l’empresa, explica que encara avui les condicions laborals —sobretot pel que fa a sou— són dignes, però reconeix que veuen amb “preocupació” l’evolució del sector. En el cas concret de Codorniu, la plantilla dedicada a la producció no ha deixat de reduir-se progressivament des de fa anys.
Al setembre del 2015, els treballadors de Freixenet van estar a punt de realitzar una vaga, que va desconvocar-se després d’un acord d’última hora amb l’empresa. Sergio Lozano, de la secció sindical de CCOO, admet que el sector pateix una reculada des del 2008, tant per la devaluació del producte com per l’esclat de la crisi i l’empitjorament de condicions econòmiques de la població en general. Per intentar capgirar la situació, representants dels treballadors participaran en la taula on es decidirà el “pla industrial” que seguirà la companyia. Els sindicats fa anys que reclamen la creació d’una mesa sectorial del cava, per abordar les diferents problemàtiques i es mostren molt crítics tant amb el Consell Regulador com amb les patronals, fonamentalment l’Institut del Cava i Pimecava.
Per a Jordi Pujol Lizana, la “pau social” que hi ha a Sant Sadurní en gran part gràcies a Freixenet i Codorniu està a punt d'”acabar-se” per l’empitjorament progressiu de les condicions dels treballadors. Tant Antonio Cruces com Sergio Lozano reconeixen que durant anys ambdues han estat marcades per una gestió “paternalista” envers els seus treballadors, que es traduïa, per exemple, en el pagament de les quotes de l’escola Sant Josep —concertada— si els empleats hi portaven els fills. Ambdós, però, subratllen que això canvia, la gestió cada cop és “més freda” i drets adquirits pels treballadors, com ara el pagament de l’antiguitat, es qüestionen progressivament.
Per a Santi Borrell, per a qui el cava es defineix com la “història d’un preu” baix, l’evolució del sector no pot ser positiva si no hi ha una ruptura. Advoca directament per abolir la DO Cava perquè està desprestigiada i subratlla que les companyies que han fet l’aposta per la qualitat viuen bàsicament de la seva marca i no del nom genèric del producte. De fet, una quinzena de cellers han optat per sortir de la DO Cava i afegir-se a la DO Penedès sota el nom Clàssic Penedès. Carles Querol sí que hi veu futur, però matisa que el sector s’ha d’acostumar a un rendiment “més ordinari” que el que tenia fa alguns anys. Segons la seva opinió, no seria estrany que, quan desaparegui bona part de la generació actual que encapçala Codorniu, el grup segueixi els passos de Freixenet i opti per vendre. Però subratlla que les caves es mantindran a Sant Sadurní i que l’entrada de grans capitalistes, com probablement Henkell o la família Grífols —que ha entrat a Juvé Camps—, n’asseguren la continuïtat i la presència arreu del planeta.
