Crític Cerca
Reportatges

L’eclosió del futbol a Rússia: de l’Imperi tsarista a la Revolució de Febrer

13/02/2017 | 20:00

russia-1912-bona
La selecció russa de futbol que va participar en els Jocs Olímpics d’Estocolm el 1912 / Russian Illustrated Magazine

Aquest 2017 es commemora el centenari de la Revolució Russa. Un esdeveniment de gran rellevància històrica que suposà la fi d’un dels imperis més extensos del món després de gairebé dos segles d’existència i la caiguda de la dinastia Romanov a recer de l’oblidada Revolució de Febrer. Tot plegat, a més, es produí en un context internacional convuls, atès l’esclat el 1914 de la Primera Guerra Mundial. Un seguit de successos que convergiren en l’eclosió i popularització del futbol a Rússia.

Uns orígens lligats a la industrialització

A la darreria del segle XIX, l’Imperi rus es trobava immers en un procés d’industrialització afavorit per l’entrada de capital estranger, una mesura permesa pel Govern rus per tractar de revifar i modernitzar l’economia del país. Així fou com una societat eminentment camperola esdevingué testimoni de l’emergència del proletariat. La precarietat vital i laboral a la qual es van veure sotmesos els membres d’aquesta nova classe social, sorgida arran d’aquesta creixent industrialització, evidencià els desequilibris sorgits en una estructura econòmica majoritàriament agrària com la russa (el 1905 els ‘mugiks’ —camperols— suposaven encara el 61% de la població activa del país). Abocats a abandonar les àrees rurals —on vivien en situació de semiesclavatge (el tsar Alexandre II no va abolir el règim de servitud fins al 1861) i ofegats per rendes i impostos—, els camperols es traslladaren a les ciutats per cercar vies de subsistència.

La destinació principal d’aquest èxode fou Moscou i la seva perifèria, convertida aleshores en l’epicentre industrial del país. No debades, en poc més de 20 anys es crearen prop de 20.000 empreses, un 40% de les quals de capital estranger. Entre els emprenedors que decidiren establir-se a la Rússia tsarista destacaren diversos ciutadans forans, sobretot anglesos, escocesos i alemanys. Per tant, la britànica fou una de les comunitats amb major representació. Entre els seus integrants predominà una nodrida presència de propietaris de fàbriques i molins tèxtils, enginyers i membres del cos diplomàtic. Malgrat els intents d’alguns metges higienistes russos, com els doctors Dementiev i Pokrovskii, per organitzar un club de futbol amb l’esperança de popularitzar el joc com una forma d’exercici saludable a l’aire lliure, els que veritablement propagaren la pràctica d’aquest esport a Rússia foren els britànics.

Els orígens del futbol a l’Imperi tsarista es remunten a la dècada dels seixanta del segle XIX, quan els ports de Sant Petersburg —aleshores la capital del país— i d’Odessa esdevingueren la via d’entrada del futbol a la Rússia tsarista. Mariners britànics dels vaixells que hi ancoraven foren els primers a jugar partits informals en ambdues ciutats. Una dècada més tard, el 1879, es té constància d’un primer partit jugat per equips integrats per anglesos residents a Sant Petersburg i empleats a les fàbriques Samsonievskii i Nevskii, una factoria de cotó fundada el 1843 i situada al districte Rozhdestvenskaia, que fou una de les primeres mecanitzades de la ciutat.

A partir del 1887, aquests nouvinguts arribats per dirigir empreses i treballar en societats comercials i factories del sector tèxtil crearen les seves pròpies comunitats i reproduïren els seus hàbits de lleure, entre els quals hi havia òbviament el futbol (la pràctica del qual aleshores es restringia als anomenats ‘sportsmen’, membres de les classes socials més benestants).

Un joc barroer que atiava aldarulls

El fet de ser un esport introduït per “estrangers” provocava malfiances d’un sector de les elits locals, en part atiades per la negativa dels britànics a l’hora d’acceptar russos als seus clubs, com succeí amb el Sant Petersburg FC, un dels conjunts pioners d’aquest esport. No fou fins al 1890, quan, farts de les restriccions, els autòctons fundaren els seus propis equips. Una part important, però, de l’alta societat local continuava considerant el futbol un “joc estrany i tosc”. Una percepció gens sorprenent si tenim en compte com el primer partit que els britànics van jugar a Rússia, segons les cròniques, va semblar més un matx de rugbi que no pas de futbol. Fins i tot, la policia el va interrompre en considerar-lo un acte “brutal susceptible d’incitar a manifestacions i aldarulls”.

manifestacionporla-huelga-en-petersburgo_revolucion_rusa_1905
Manifestació a Sant Petersburg el 1905, en la data coneguda com el ‘Diumenge Sagnant’

Un temor comprensible, si tenim en compte el context social del moment. L’èxode rural havia fomentat el sorgiment d’àrees suburbials a la perifèria de les grans ciutats, l’aparició de bosses de pobresa i l’extensió de la fam. Això, sumat a l’endeutament dels camperols arran de la reforma agrària —de vocació modernitzant però estèril— duta a terme pel tsar Alexandre II, l’augment de la inflació i la derrota a la guerra russojaponesa (1904- 05) arran de la desfeta a la batalla de Tsushima, esperonà l’extensió del descontentament. Així, el 1905 se succeïren les primeres protestes. L’aixecament del Diumenge Sagnant de Sant Petersburg (9 de gener de 1905, segons el calendari julià), que demanava la intercessió del monarca per solucionar els problemes que assolaven la població —no debades, un dels lemes més corejats fou “Llibertat i felicitat o la tomba”—, acabà en un bany de sang a les portes del Palau d’Hivern. L’autocràcia es va qüestionar. Tot i contenir els aldarulls, allò només va ser un avís del que vindria després.

Sant Petersburg i Moscou, bressols del futbol rus

La capital imperial fou una de les portes d’entrada del futbol al país. Els primers matxs a Sant Petersburg es remunten a la darrera dècada del segle XIX, quan membres del cos diplomàtic britànic i industrials i comerciants anglosaxons organitzaren partits informals. Alguns d’aquests jugadors, empleats a les fàbriques tèxtils, formaven part del Nevsky Cricket Football Hockey and Tennis Club, una de les societats esportives pioneres locals, juntament amb el Nevka, un conjunt creat pels residents escocesos, i el Victoria, un equip angloalemany. El 24 d’octubre de 1897 es jugà al pati d’armes de l’Acadèmia Militar de Sant Petersburg un partit que enfrontà el Kruzhov Liubiteley Sporta (Cercle d’Amants de l’Esport Sant Petersburg) —l’Sport, com era conegut popularment, s’havia creat al maig d’aquell any— amb el Vasileostrovskii (Cercle de Jugadors de Futbol de l’Illa Vasilievsky), un conjunt integrat per un bon nombre de jugadors anglesos. El resultat fou contundent, 6 a 0 a favor dels segons. A partir de llavors, el futbol continuà la seva expansió. A inicis de 1898 es fundaria el Peterburgsky Kruzhov Sportsmenov (Cercle d’Esportistes de Sant Petersburg), que el 13 de setembre d’aquell any s’enfrontà al Kruzhov Liubiteley Sporta, que per a l’ocasió alineà algun jugador britànic.

olls
La secció de futbol de la Societat d’Amics de l’Esport de l’Esquí (OLLS), precedent del posterior CSKA de Moscou / gottfriedfuchs.blogspot.com

El 1900 ja existien set clubs russos d’aquest esport a la capital, els quals s’enfrontaven regularment a dos equips d’estrangers, el Prussiya (el club de la colònia alemanya) i l’Special Circle of Sportsmen for Playing Football and Lawn Tennis of the Superior Society of the English Colony (integrat pels membres del cos diplomàtic destinats a la ciutat). L’any següent es fundaria la Societat d’Amics de l’Esport de l’Esquí (OLLS) —un club exclusiu de l’alta societat russa i dels oficials de major rang de l’Exèrcit— que el 1911 creà una secció de futbol pròpia (precedent del posterior CSKA de Moscou). També aquell any 1901 s’organitzà la primera lliga de futbol a Sant Petersburg, un torneig que guanyà el Nevsky. El trofeu que rebien els vencedors de les successives edicions s’anomenà Copa Aspden, en honor del seu patrocinador, Thomas Aspden.

Mentre la pràctica del futbol es consolidava i s’estenia a la capital russa entre la colònia estrangera i els sectors de l’aristocràcia local més favorables a la modernització i l’homologació amb l’Europa occidental, a Moscou el futbol arrelà a la darreria del segle XIX a partir del procés d’industrialització. La ciutat moscovita s’havia erigit en el principal centre de fabricació dels industrials cotoners britànics, fet que explica l’arribada d’un nombrós contingent de treballadors qualificats del sector. Un fet evident en la concreció d’una colònia formada per més de 1.500 britànics, molts dels quals empleats com a directors, cardadors, teixidors o enginyers al prop de mig centenar de factories tèxtils de Moscou i rodalia. La majoria procedien de localitats del comtat de Lancashire, l’epicentre de la indústria del cotó, com Bolton, Darwen o Blackburn. Entre ells destacaren els germans Clement i Harry Charnock, fervents fans del Blackburn Rovers.

the-orekhovo-sports-club-footbal-team-amb-harry-charnock-in-the-middle-of-the-second-row
Equip del Morozovtsy, fundat per Harry Charnock, que podem veure al mig de la segona fila

Futbol per combatre l’absentisme laboral

A Moscou els primers partits es remunten a la dècada de 1880 amb els anglesos donant puntades a una pilota en un ermàs del centre de la ciutat. En la seva difusió foren cabdals els esmentats germans Charnock. Un d’ells, Clement, treballà empleat en una fàbrica —situada a Orekhovo-Zuievo (est de Moscou)— propietat de Savva Morozov, un excèntric empresari conegut per les seves contribucions als partits revolucionaris i les seves donacions al Teatre de les Arts de Moscou, que era membre d’una de les famílies més acabalades de la ciutat. Allà Charnock fomentà la pràctica esportiva en el temps de lleure dels treballadors de la fàbrica amb l’objectiu d’allunyar-los del seu principal hàbit de lleure dominical: el consum desmesurat de vodka, que provocava greus problemes d’absentisme laboral els dilluns.

Tot i l’esforç per fer arrelar la seva pràctica, els obrers no mostraren gaire interès per córrer darrere una pilota. Després de diverses temptatives i superant moments de desànim, finalment, aconseguí consolidar la seva pràctica i crear un equip, el Morozovtsy. Mancava, però, superar un darrer entrebanc, vèncer les reticències de les autoritats tsaristes, que no veien amb bons ulls l’existència d’organitzacions independents de treballadors ni els clubs esportius d’obrers, que percebien com una amenaça sediciosa i revolucionària. Per poder iniciar l’activitat, tots ells necessitaven un permís, que havia d’expedir el governador provincial, que explicités que no suposaven cap perill per a l’Estat. No debades, en aquells anys existien els anomenats clubs “fora de la llei”, els membres dels quals practicaven disciplines com el tir i el combat sense armes en paratges allunyats per formar-se de cara a una futura insurrecció.

Entre la tradició i la modernitat

L’Administració, però, no era l’única que no combregava amb la idea que els treballadors juguessin a futbol. El sector més conservador de l’Església ortodoxa, els anomenats ‘vells creients’ (‘raskólniki’), tampoc no veia amb bons ulls una pràctica que considerava estrafolària. Partidaris d’una moral estricta —prohibiren el consum d’alcohol i de tabac i també rasurar-se la barba—, aquests cristians defensors de la vella litúrgia reclamaren que els jugadors vestissin pantalons llargs per evitar exposar els seus genolls nus, en considerar la seva exhibició com quelcom d’immoral.

Malgrat l’opinió dels sectors més tradicionalistes i contraris a les influències foranes, per a altres el futbol fou sinònim de modernitat. Superat l’escepticisme inicial, en poc temps es convertí en l’esport més popular de Moscou, amb més de 1.000 practicants i un nombre creixent d’espectadors: fins a 12.000 persones assistien en aquella època als partits de la lliga local. Un dels primers grans clubs d’aquells anys fou l’OKS Moskva (nom que pren a partir del 1906 l’antic Orekhovo-Zuievo, precedent del posterior FC Dinamo de Moscou), integrat per enginyers i directius britànics. L’extensió de la seva pràctica, a recer de la creació de la xarxa ferroviària que partia de Moscou, provocà la seva difusió i la fundació de nous clubs. Així, el 1909 es creà la primera lliga de futbol oficial a Moscou, una competició que en quatre anys agrupà a 25 equips i comptà amb col·lectiu arbitral propi. El 1911, Moscou fou la primera ciutat russa on es va jugar un partit de futbol femení. Aquell mateix any, un equip format per jugadors anglesos, anomenat Wanderers, realitzà una gira disputant tres partits en un mes, una visita que contribuí a augmentar la popularitat del futbol al país.

Els Jocs Olímpics d’Estocolm: l’humiliant debut de la selecció russa

El 1912, Estocolm acollí els Jocs de la V Olimpíada, el major esdeveniment esportiu del moment. Conscients de la seva transcendència, les autoritats russes decidiren repetir participació, després d’haver concorregut anteriorment als Jocs de París (1900) i de Londres (1908), on aconseguiren les seves tres primeres medalles. A l’edició de 1904, celebrada a Saint Louis, Rússia no hi va enviar cap delegació atès l’esclat el 8 de febrer d’aquell any de l’esmentada guerra russojaponesa.

Amb l’objectiu de competir a l’Olimpíada sueca, el 19 de gener de 1912 es creà la Unió Russa de Futbol (VFS), amb 52 membres, que aquell mateix any fou acceptada com a nou membre de la FIFA. La selecció nacional russa d’aquest esport, però, ja havia debutat de forma extraoficial dos anys abans jugant contra el combinat de Bohèmia.

finlandia-regne-unit-destocolm-1912
Partit de semifinals entre Finlàndia i el Regne Unit als Jocs Olímpics d’Estocolm 1912

Per tant, l’equip de la Rússia tsarista es va constituir expressament per poder competir a les Olimpíades que s’havien de celebrar a la capital sueca. L’experiència, però, fou humiliant per a l’inexpert combinat rus. Amb el davanter del KFS Moscou Aleksandr Ivànovitx Filipov com a jugador més destacat, els russos van caure tot just començar davant la selecció finesa per 2 gols a 1. D’aquesta manera, els finesos es venjaren de l’annexió del Gran Ducat de Finlàndia per part del tsar Alexandre I arran de la victòria russa a la guerra de Finlàndia (1808- 1809) i la signatura del Tractat de Fredrikshamn. La desfeta als Jocs d’Estocolm, però, s’agreujà quan en el partit de consolació els alemanys derrotaren els russos amb un contundent 16 a 0.

La ratxa negativa de resultats es perllongà fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Així, entre els Jocs d’Estocolm i l’estiu de 1914, els sis partits amistosos que disputà la selecció de futbol de l’Imperi rus van acabar en empat o en derrota. Un d’aquests matxs acabà en una nova actuació vergonyosa, aquest cop davant Hongria, que infligí un sever 0 a 12 als russos, amb cinc gols del davanter magiar d’ascendència sueva del Danubi que aleshores militava a les files del Ferencvárosi TC, Imre Schlosser-Lakatos.

La Gran Guerra que paralitzà el futbol

Per evitar noves desfetes i millorar el nivell de joc dels futbolistes russos, el 1914 es va organitzar la primera lliga d’abast nacional al país. Un campionat que, malauradament, no va poder finalitzar per l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914- 18). Aquells eren uns temps convulsos. L’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc-Ferran d’Àustria a les mans d’un nacionalista serbobosnià, Gavrilo Princip, ocorregut el 28 de juny de 1914, fou el detonant que va provocar l’esclat de la Gran Guerra, l’inici segons l’historiador britànic Eric Hobsbawm de l’anomenat curt segle XX. Un conflicte on es van veure involucrades totes les potències europees que aleshores competien per dominar el món.

infanteria-russa-primera-guerra-mundial
Infanteria russa en la Primera Guerra Mundial

La declaració de guerra d’Àustria-Hongria vers Sèrbia precipità l’entrada en acció de Rússia després que Alemanya fes un ultimàtum perquè els russos revoquessin l’ordre de mobilització del seu Exèrcit. Poc després, França i la Gran Bretanya s’afegiren a la contesa bèl·lica. Al front oriental l’Exèrcit rus, malgrat superar àmpliament en nombre les tropes alemanyes, va patir derrotes ultratjants davant la potent maquinària militar germànica. Les batalles de Tannenberg (agost de 1914) i de Mazure (setembre de 1914) deixaren en evidència la incapacitat dels soldats russos, majoritàriament camperols amb escassa formació militar i mal armats. En els combats, el II Exèrcit, comandat pel general de cavalleria Aleksandr Vassílievitx Samsónov, fou envoltat i esbocinat. La magnitud de la tragèdia provocà, fins i tot, el suïcidi del militar rus, que es llevà la vida disparant-se un tret al cap.

L’esclat de la Gran Guerra paralitzà l’activitat futbolística al país. La lliga es va suspendre i també es van cancel·lar, per raons òbvies, els dos partits que la selecció russa tenia aparaulats jugar a la primavera de 1915 contra Alemanya i França. El conflicte també va provocar l’aturada de les obres de construcció de l’estadi Olímpic de Kíev, un projecte ideat el 1914 que no va poder reeixir fins al 1923, quan s’inaugurà sota el nom d’Estadi Roig (denominació que va mantenir fins al 1935).

A més, diversos jugadors van ser mobilitzats. Alguns d’ells, fins i tot, van perdre la vida durant les hostilitats, mentre d’altres decidiren abandonar el país. Entre les víctimes mortals de la Primera Guerra Mundial trobem tres futbolistes que havien integrat aquella primera selecció de futbol russa que debutà amb mal peu als Jocs d’Estocolm. Dos d’ells van caure en combat el 1916, Andrei Aleksàndrovitx Akimov (un centrecampista que llavors ostentava el rang de tinent) i Nikolai Dmítrievitx Kynin (també centrecampista i company d’Akimov al Klub Sporta Orekhovo-Zuievo moscovita). El tercer jugador que va perdre la vida a la Gran Guerra fou Grigori Mikhàilovitx Nikitin, davanter del primer club integrat únicament per russos, el Kruzhov Liubiteley Sporta (Cercle d’Amants de l’Esport), fundat al maig de 1897 a Sant Petersburg. Nikitin moriria precisament el 1917, l’any de la reeixida Revolució d’Octubre.

Revolució, inactivitat i represa

revoluciofebrer1917santpetersburg
Una imatge de Sant Petersburg (en aquells moments, Petrograd) durant l’esclat de la Revolució de Febrer de 1917

Al gener de 1917, Europa feia dos anys i mig que patia les conseqüències de la guerra. Malgrat ser aliat de les democràcies occidentals, les desfetes militars complicaren encara més l’existència de l’Imperi tsarista. El descontentament va seguir creixent i aparegueren les primeres protestes. Això obligà el Govern a traslladar tropes del front per mantenir l’ordre als carrers de les principals ciutats del país. Un fet que va ser aprofitat pels alemanys per avançar gairebé sense oposició.

El poder autòcrata del tsar estava més en dubte que mai. L’agitació popular, creixent per l’espoli a què es van veure sotmesos camperols i obrers per poder sufragar la guerra, era ben palpable. Desercions en massa al front, vagues a les fàbriques, agitació estudiantil i ocupacions de terres per part de camperols. Les protestes de Petrograd —denominació de Sant Petersburg des del 1914— derivaren en una vaga general massiva al febrer de 1917 (ara es compleixen 100 anys d’aquells fets). El dia 25, prop de 200.000 obrers desfilaren pels carrers de la ciutat tot cridant “Pau i pa”. L’aparició en escena de la policia provocà que s’escoltessin altres lemes, com “A baix l’autocràcia” i “A baix la guerra”. Aquest cop, la repressió va trobar resposta. Mentrestant, el tsar ordenava posar fi immediatament als aldarulls aprofitant l’avinentesa per dissoldre la Duma (Parlament). Els sollevats cridaven als soldats consignes com “No ens dispareu” i “Uniu-vos a nosaltres”. Algunes companyies van fer costat als manifestants. Enmig del caos, les autoritats militars locals decretaren l’estat de guerra. A la Duma un comitè provisional liderat pels liberals havia assumit el poder amb l’esperança d’esmorteir els efectes de l’aixecament. En una de les sales del mateix edifici, però, emergí un poder paral·lel, un soviet integrat per obrers, soldats, intel·lectuals, menxevics, socialistes, socialrevolucionaris i bolxevics que escollí un buró que encapçalà Aleksandr Kérenski. Una dualitat de poders que precipitaria, mesos més tard, l’anomenada Revolució d’Octubre.

tsar-nicolau
El tsar Nicolau II, pocs mesos abans d’abdicar en favor del seu germà

La insurrecció s’estengué a altres ciutats, com Moscou o Kronstadt. També s’hi afegí la flota del Bàltic. La monarquia es va veure superada pels esdeveniments. La seva incapacitat per oferir alternatives es constatà quan el tsar Nicolau II i el seu hereu, Alexis, abdicaren en favor del germà del tsar, el gran duc Miquel de Rússia, que refusà ser coronat. El 3 de març, els Romanov ja eren història a Rússia; la revolució, però, tot just acabava de començar.

Òbviament, aquest context provocà l’aturada de l’activitat dels clubs de futbol al país. Aquests no la reprendrien fins a la reestructuració ordenada pels dirigents bolxevics a la dècada dels anys vint, que ‘de facto’ implicà la dissolució dels equips existents abans de la Revolució. La majoria van desaparèixer i d’altres van canviar el seu nom tot vinculant-se a fàbriques o departaments governamentals. El triomf de la revolta també precipità la fugida de bona part d’aquests ciutadans estrangers que treballaven o tenien interessos econòmics al país. Uns dels que van preferir marxar van ser els esmentats germans Charnock, pioners en la gènesi del futbol moscovita.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies