03/01/2024 | 06:00
No hi ha Nadal sense anuncis de joguines infantils. Nines, cotxes, jocs de taula… inunden els nostres canals de televisió, les emissores de ràdio, els diaris, els mitjans digitals i les xarxes socials d’Internet. Però molts d’aquests anuncis no estan lliures d’estereotips de gènere. De fet, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) apunta que pràcticament el 50% dels anuncis publicitaris de joguines infantils encara estan pintats de color rosa per a les nenes, i de color blau per als nens.
Per reflexionar sobre la implicació que tenen els rols de gènere des de la infància i la importància antropològica del fet de jugar, des del Museu d’Història de Catalunya (MHC), han engegat una extensa tasca de recerca i d’inventari amb què han recollit més de 400 joguines fabricades des de finals del segle XIX fins a principis dels anys vuitanta, que podeu consultar al seu web. Un gran nombre de jocs i de joguines de la col·lecció són procedents de la població de Perafita (Osona) i han estat cedits per la seva propietària, Ramona Vila Vall.
“Des de l’MHC sempre hem volgut donar espai a exposicions i col·leccions que estiguin travessades pel gènere i per la infància, dos grans segments poblacionals que freqüentment no troben espais on exposar-se”, explica Raquel Castellà, conservadora del museu.
Les joguines, un objecte poc comú i molt preuat
Vistes amb ulls contemporanis, les joguines de principis del segle XX que ha recollit el Museu d’Història podrien ser considerades obres d’artesania. La majoria d’aquestes joguines, de fusta i pintades a mà amb colors vius, eren elaborades a Torelló, on hi havia una xarxa generosa de fusters que van saber veure-hi negoci. La joguina més antiga que acull la col·lecció són dos soldadets de fusta de finals del segle XIX, i una de les més usuals, els jocs de construcció de cases, tots fets de peces de fusta i colors.
A mesura que passen les dècades, veiem com s’industrialitza el procés de creació: la majoria de les joguines deixen de ser de fusta o de metall per passar a ser de plàstic, un material molt més barat, però que no n’afavoreix la conservació. Aquest canvi de material també permet que les joguines siguin accessibles a les classes més populars. “És curiós comparar la percepció de les joguines entre les generacions més grans i la nostra. Ells en tenien molt poques, de vegades només una, i l’estima que hi tenien era molt més gran que ara”, apunta Castellà.
La col·lecció recull tota mena de joguines, des de trencaclosques fins a Señoritas Pepis, passant per cotxes fets de llauna, taules de planxar i baldufes. Totes desprenen, a més d’aires juganers i alegres, molta informació relacionada amb la classe i el gènere de les persones que hi jugaven.
Una manera de marcar els rols de gènere
Durant anys, les joguines han perfilat i determinat el gènere dels infants des que són molt petits. No és sorpresa per a ningú que el món associa les joguines de cures personals i de la llar a les nenes, i les d’acció i de competitivitat, als nens.
A Catalunya i a Espanya, això va ser especialment potenciat durant els anys de la dictadura franquista. El nou model ideològic franquista es va imposar i es va propagar en totes les direccions, també en el context educatiu i lúdic dels infants. “Durant la dictadura, el règim va trobar en les escoles i en la indústria de les joguines una via per on canalitzar els ideals de gènere que volia inculcar”, explica Castellà. Durant els anys que va durar la dictadura franquista es van popularitzar entre les nenes els posts de planxar, les cuinetes i tota mena d’estris de cura de la llar i de cura personal.
L’Enfermera Pupitas, un set complet d’estris d’infermeria, La pequeña pastelera, amb tots els accessoris per elaborar pastes de joguina, o El sueño de sus hijas, una màquina de cosir de molt detall, eren algunes de les joguines predilectes de les nenes del segle XX. Durant els anys seixanta del segle XX, es van popularitzar les nines i els nadons de plàstic, especialment la Señorita Pepis. L’èxit va ser tal, que existia un club d’amigues de la Señorita Pepis, al qual les nenes, majoritàriament, podien enviar cartes amb el número de sòcia que trobaven en comprar una nina.
Mentre que les nenes sempre eren percebudes com a calcs de les mares, persones que havien d’aprendre els oficis de la llar jugant amb cassoles, tasses i fogonets, els nens eren preparats per ser fusters, mecànics, constructors, esportistes o amants dels automòbils i de les armes.
Les joguines masculines van estar, durant molts anys, lligades a l’èxit de les pel·lícules western, quan es van popularitzar els revòlvers, les cartutxeres, les disfresses d’indis i les estrelles de xèrif. Amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial, els revòlvers van deixar pas a fusells i metralletes de joguina, que unes dècades després ja es transformarien en videojocs competitius que animaven els infants a perfeccionar la violència primària més naïf.
Avui dia, malgrat que les concepcions de les joguines i el fet de jugar estan dispersos en un univers de píxels molt diferent dels trencaclosques de fusta de fa tot just un segle, els patrons i estereotips segueixen, moltes vegades, perpetuant-se. EIs videojocs són un gran exemple de la reproducció dels arquetips de gènere en els més joves, violència i armes per a ells, amb jocs com Call of Duty o Grand Theft Auto, i jocs ambientats en llars i rol per a elles, com ara The Sims o l’Animal Crossing.
No obstant això, per acompanyar i enriquir aquest procés de documentació, des de l’MHC consideren fonamental que les generacions més grans puguin complementar les bases teòriques amb les quals compten els conservadors a través de converses on puguin descriure els seus records més juganers de la infància.
