Marga

Quan jo vaig nàixer, ma mare no parlava. No va començar a parlar fins que vaig tenir set anys. Me’n recordo. Suposo que vaig aprendre a parlar gràcies a tota l’altra gent que em torcava els mocs: mon pare, ma germana gran, ma iaia, les veïnes i les mestres de l’escola. Me feia besets (no gaires, tampoc és que fora la més amorosa del poble) i me cuidava igual, l’únic que dir, no deia res.

La història és una mica enrevessada, però l’explicaré igualment. Ma mare tenia singlot crònic. No d’una manera agressiva (suposo que, si hagués estat així, s’hauria acabat tirant daltabaix del terrat) sinó que anava fent un singlot cada vint, trenta minuts. Una cosa molesta però suportable, tenint en compte que no es va arribar a suïcidar mai mentre li va durar, cosa de vint anys. La qüestió és que a l’hospital on treballava (ves per on, era metge internista) tots els seus companys volien estudiar-la perquè, pel que es veu, tenir singlot crònic és una cosa molt poc freqüent.

–Me volen posar una càmera gola avall a vore si es troben lo singlot amb una pancarta que digue estic aquí, traieu-me. La porten clara.

Total, que, mentre no es deixava estudiar això del singlot, els companys van provar maneres i maneres de treure-l’hi pels mètodes pagans, consistents a beure un got d’aigua cap per avall, beure un got d’aigua del dret però fent glopets molt menudets, fer pressió a l’artèria a l’altura del canell durant uns minuts, preguntar què has sopat i què has dinat i què has esmorzat ¿i ahir per sopar? ¿I per dinar? Fins a la histèria sideral.

Però el seu mètode preferit per intentar fer marxar el singlot de ma mare era espantar-la. Era una xalera, es veu. Primer usaven el típic “uh” sobtat pel darrere. Després la cosa va acabar degenerant a amagar-se sota la taula o dins l’armari de la seva consulta i aparèixer quan menys s’ho esperava.

Després d’un d’aquests esglais per fer passar el singlot, es va quedar muda durant nou anys i dos mesos

Es veu que un dia, expliquen que de tardor, després d’un d’aquests esglais que li fotien els pocavergonyes de l’hospital per mirar de fer-li passar el singlot, es va quedar muda. Es va girar cap a ells de molt mala folla, va obrir la boca una mica com si anés a dir alguna cosa, però no ho va acabar de fer. La va tancar sense dir ni piu i va continuar així, sense parlar, durant nou anys i dos mesos. Ma germana tenia cinc anys, quan ma mare va callar. Dos anys després d’aquell dia vaig nàixer jo.

El cas és que li va passar el singlot, segurament de no parlar, per una qüestió de respiració i de fer anar el diafragma diferent com a conseqüència, però evidentment la versió populista es vanagloriava d’haver-li tret el singlot d’un ensurt, i considerava que haver-se quedat muda era només un dany col·lateral.

Tenia vint-i-vuit anys, llavors, ma mare. Havia tingut ma germana mentre estudiava per al MIR. Havia de fer la residència a Barcelona, així ho volien mons iaios, que eren de Tortosa i de bona família, i de fet va traure prou nota per entrar al Clínic a fer cirurgia (que en realitat era la vocació de mon iaio, que també era metge, tot i que metge generalista). Però es va quedar embarassada l’estiu després d’acabar sisè de Medicina “del desgraciat de ton pare”, que és com s’hi referia mon iaio matern, que a part de ser de bona família també era classista i de missa. I s’hi va haver de casar i quedar-se prop de casa, i així és com es van acabar les ínfules urbanites de ma mare i qui sap si no també l’alegria sencera, perquè jo contenta contenta no l’he vista mai. Ningú entenia, de fet, per l’explosió de quina estrella una parella com la que constituïen ma mare i mon pare s’havia començat a formar. Si pertanyien a dos sistemes solars diferents.

—————————————-

• 

  'A casa teníem un himne', de Maria Climent

  La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui, té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món. I la mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les seves dues filles, que no li ho perdonen.

  Però quan la Remei arrossega la Marga fins al cor de la Toscana perquè necessita un refugi, i unes quantes solucions, aquestes tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan dispars, hauran d’aprendre a entendre’s i a comunicar-se, i lluitaran per retrobar-se després que es desveli un secret familiar que va marcar definitivament la vida de totes tres.