Cerca
Reportatges

Memòria crítica d’octubre

A les portes del 21-D, CRÍTIC reconstrueix els moments més crucials de l'octubre del 2017, des del referèndum de l'1-O fins a la proclamació de la República el 27 d'octubre, des de tres punts de vista contraposats. El retrat de la tardor més calenta dels darrers 40 anys, lluny de l'èpica dels dies històrics, posa sobre la taula contradiccions, febleses i encerts del moviment sobiranista.

18/12/2017 | 18:50

Molt sovint comparem el procés amb una sèrie de Netflix. La velocitat trepidant a la qual s’han esdevingut els fets durant els últims temps –i el relat que s’ha generat als mitjans de comunicació i a les xarxes socials– ha alimentat aquesta imatge. Al mateix temps, l’espectacularització de la política ha impedit de vegades un debat serè i una anàlisi a fons. Amb l’objectiu de fugir de l’èpica i de les emocions, CRÍTIC ha demanat a tres analistes polítics amb punts de vista diferents la seva diagnosi –ja amb mirada freda– sobre el paper del Govern català i dels partits independentistes en els moments més determinants de l’octubre del 2017. Un exercici crític de part de Toni Soler, director de ‘Polònia’ i d”Està passant’ a TV3 i analista polític del diari ‘Ara’; Neus Tomàs, subdirectora d”eldiario.es’, i Antoni Puigverd, escriptor, analista polític de ‘La Vanguardia’ i, en la seva condició de gironí, coneixedor personal de la figura del president Puigdemont.

1 d’octubre: el moment de les fortaleses i de les febleses

El relat de l’independentisme ha convertit l’1 d’octubre de 2017 en una data mítica. Un moment no solament de resistència i dignitat, sinó també l’embat polític més gran al Règim del 78 durant els últims 40 anys. En gran part, ha estat així. La dura acció de les diferents instàncies de l’Estat amb posterioritat a l’1-0 –processos judicials, presó, cessament del Govern via article 155– avalen la tesi: l’1-0 va ser un desafiament sense precedents a l’Estat.

Però l’1 d’octubre va ser també un xoc amb la realitat. Toni Soler ho defineix com “un moment agredolç”. “És una data que suposa un punt d’inflexió pel que fa a mobilització; però, alhora, també és una oportunitat perduda. D’una banda, si els partits sobiranistes volien donar un cop de puny sobre la taula, és clar que el moment més propici era just després de l’1-0, i no un mes després. De l’altra, qualsevol anàlisi freda et fa constatar que el resultat no es podria implementar”.

En la mateixa línia s’expressa Neus Tomàs. Per la subdirectora d”eldiario.es’, l’1-O és el dia “en què s’evidencien les debilitats i les fortaleses de cadascun dels bàndols”. “August Gil Matamala deia en una entrevista al diari ‘Ara’ que l’Estat no havia sabut dimensionar la força de l’independentisme, i que aquest no havia sabut copsar la força real de l’Estat. L’1 d’octubre n’és la prova. L’Estat fins a l’últim moment va dir que no hi hauria urnes i n’hi va haver. Però, al mateix temps, també va servir per constatar que l’independentisme no havia calibrat bé què és capaç de fer un Estat quan és posat en qüestió. Els ‘piolins’ [amb referència a la policia espanyola i la Guàrdia Civil] no havien vingut a passejar-se pel port”, argumenta Tomàs.

Veïns de Sant Salvador exhibint paperetes del referèndum a la policia espanyola, l’1 d’octubre de 2017 / ROGER SEGURA – ACN

Antoni Puigverd: “Potser alguns ciutadans eren conscients dels riscos, però molts van ser duts a l’escorxador i instrumentalitzats com a carnassa”

La manca de consciència sobre l’impacte de l’acció policial és quelcom que posa en relleu Antoni Puigverd, que parla d'”instrumentalització de la gent” per part del Govern català. “Potser alguns ciutadans eren conscients dels riscos que corrien. Però molts van ser duts a l’escorxador sense adonar-se que serien utilitzats com a carnassa. Se’ls havia fet el relat que amb allò n’hi hauria prou, que amb aquesta resistència es guanyaria i el referèndum seria acceptat per Europa”.

La Generalitat, davant l’amenaça de la violència de l’Estat i la constatació que el referèndum no podria celebrar-se amb normalitat, hauria pogut actuar d’una altra manera? Hauria estat millor posposar el referèndum o convertir l’1-0 en una mobilització per reivindicar el dret a l’autodeterminació? Neus Tomàs explica que “fonts del Govern han explicat en privat que el migdia de l’1 d’octubre, veient les càrregues, s’arriben a plantejar suspendre el referèndum. Des de Palau, reunits el Govern i algunes persones dels partits, fan algunes trucades a gent del territori i s’adonen que, encara que el vulguin suspendre, la gent no pararà”. Per tant, segons Tomàs, “arriba un moment en què el Govern tampoc controla el carrer“.

Segons Puigverd, el canvi de rumb era impossible per la mateixa dinàmica inherent al procés. “Pedro J. Ramírez va sentenciar en el seu dia que ‘el catalán es un tigre de papel: ruge, pero no muerde’. Rajoy parteix de la hipòtesi que no s’ha de moure perquè el català és algú que es queixa molt però al final acaba cedint. I els independentistes actuen per desmentir aquesta idea i ser coherents amb el que plantegen. Tot plegat, amanit amb grans dosis d’emoció, necessària per mantenir les parròquies respectives en tensió”.

Tomàs també considera que una de les febleses de l’1-0 és “l’error” que comet l’independentisme en el moment de llegir-ne el resultat. Segons ella, “és el mateix error que el 27-S. L’1-0 és més que una mobilització, però no se li pot donar el caràcter vinculant que té un referèndum. Així ho van dir els mateixos observadors internacionals que van participar de la jornada. I cal ser-ne conscients, sense treure validesa al fet que la gent anés a votar en aquelles condicions i s’enfrontés a la repressió social”.

En la mateixa línia s’expressa Toni Soler: “És cert que l’Estat no va poder evitar el referèndum, però sí que va aconseguir deteriorar-ne prou la realització per considerar-lo viable”. Segons l’analista del diari ‘Ara’, davant d’això, “l’1-O almenys s’hauria pogut convertir en la llavor d’alguna cosa fructífera. Per exemple, convocant eleccions directament i reivindicant-ne el llegat. Però, és clar, això és molt fàcil dir-ho a pilota passada”. Tomàs ho rebla amb una expressió castissa: “A toro pasado hay muchos Manoletes”.

Un grup de gent celebrant el tall de l’A-2 a Tàrrega per l’aturada general al país, el 3 d’octubre de 2017 / ORIOL BOSCH – ACN

3 d’octubre: l’aturada de país i la factura de la repressió

La resposta a la repressió de l’1 d’octubre va ser l’anomenada “aturada de país” del 3-0, que va tenir una nova rèplica el 8 de novembre amb una convocatòria de vaga general impulsada per la Intersindical-CSC. “El dia 3 anaves pel carrer i era un dia en què tenies la sensació que realment estava a punt de passar alguna cosa”. Així ho va viure Toni Soler: “És el dia que tots vam veure més de prop que realment podria produir-se un canvi profund. Però després també vam constatar que la factura de l’1 d’octubre era molt grossa. La repressió va fer efecte, molta gent es va enfonsar i moltes energies sembla que es van consumir aquells dies”. Segons el director de ‘Polònia’, això “va fer que la intensitat de la lluita i de la reivindicació declinés una mica”.

“El temps ha fet empal·lidir una mica l’aturada de país i la vaga general del 8-N, i això que ha passat molt poc temps”, afirma Antoni Puigverd. “El dia 3 és el reflux de les grans emocions del dia 1. El 8-N, en canvi, ja no va ser una mobilització tan clara, i, si va reeixir en part, va ser per l’aparició molt activa de l’únic partit que és coherent amb tot, que és la CUP”. Puigverd afirma que els Comitès de Defensa de la República (CDR) “són molt actius, i si vols molt ardits, però no són massius. I crec que al final el que genera és que deixen tot el país en un gran desconcert”.

En la mateixa línia s’expressa la subdirectora d”eldiario.es’: “Hi va haver una diferència notable entre l’aturada de país del 3-0 i la vaga general del 8-N. Es va veure clar en l’impacte, per exemple, en el petit comerç. La vaga general del 8-N, en canvi, no va aturar Catalunya: va bloquejar-la”. Tomàs creu que els CDR tenen a favor seu “el component generacional: hi prenen part molta gent jove, estudiants, i estan ben implementats en alguns llocs del territori”. Tot i això, creu que encara no estan “prou organitzats, tot i demostrar capacitat de mobilització”.

Concentració a la Gran Via de Barcelona en el marc de l’aturada de país del 3 d’octubre de 2017 per rebutjar les càrregues policials durant el referèndum de l’1-O / PERE FRANCESC – ACN

Toni Soler: “Es va demostrar que no estàvem preparats per a una vaga general de 15 dies o un bloqueig indefinit”

Durant el mes d’octubre van ser moltes les veus, en especial en el món de la CUP, que van proposar la realització d’una vaga general indefinida. Ara com ara, la idea sembla que ha desaparegut del mapa (com a mínim, de moment). Hauria estat possible? Segons Tomàs, “aquest tipus de mobilitzacions són socialment complicades de mantenir. Una cosa és anar a la manifestació de l’Onze de Setembre i l’altra plantejar-se aturar el país de manera continuada. Catalunya no està per això”.

Toni Soler apunta que la mobilització social sobiranista no ha assolit el nivell que hauria pogut suposar un desbloqueig de la situació. “L’empresonament dels ‘Jordis’ va generar una consternació enorme i es va fer una gran manifestació contra la repressió; però, per forçar una negociació o un canvi d’opinió de la UE, haurien calgut accions de tall més executiu o més dràstiques. Es va demostrar que no estàvem preparats per a una vaga general de 15 dies o un bloqueig indefinit. Molta gent ho volia, però el moviment estava escapçat, cansat i en part espantat, i amb raó”.

El discurs de Felip VI

El 3-0 també va estar marcat per un fet rellevant: el dur discurs del rei Felip VI contra l’independentisme, en el que algunes veus van llegir un punt d’inflexió de la situació. Els qui esperaven que el rei tindria un paper arbitral o de moderació van trobar-se amb un discurs de formes especialment contundents.

“Per mi, quan parla un rei o un bisbe, la veritat és que desconnecto; no m’afecta gaire”, afirma Soler. “Després per la reacció de la premsa me n’adono que deu ser més important del que jo em penso. Em va confirmar el que ja sospitava sobre el paper de la monarquia dins l’engranatge del règim. No em va impressionar especialment, tot i que alguna gent que coneix la casa reial millor que jo deia que amb el rei emèrit les coses haurien anat d’una manera diferent“.

Antoni Puigverd, si bé reconeix la duresa del discurs reial “sobretot en les formes”, afirma que el discurs més contundent que s’ha pronunciat des de l’Estat espanyol arran del procés és el que va fer Mariano Rajoy al Senat per anunciar l’aplicació de l’article 155.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, somriu moments abans de signar la declaració d’independència, a l’Auditori del Parlament de Catalunya, el 10 d’octubre de 2017. / JÚLIA PÉREZ – ACN

10 d’octubre: la ‘DUI’ suspesa que mai no va existir

Després del referèndum de l’1-O i de l’aturada de país del dia 3 d’octubre, eren moltes les veus en el si del sobiranisme que demanaven a Puigdemont que proclamés la República. El 10 d’octubre havia de ser el dia en què s’havia de produir la declaració formal al Parlament. Però finalment no va ser així: el president va optar per deixar la declaració en suspens i fer una nova crida al diàleg amb l’Estat. Va iniciar-se llavors un intercanvi epistolar amb Mariano Rajoy que va allargar-se diverses setmanes i que va tensar-se a partir de l’empresonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart.

Com hem d’interpretar el 10-0? Segons Neus Tomàs, “aquell dia queda clar que Puigdemont no volia declarar la independència. Però tampoc volia fer-ho explícit i incomodar els seus. Per això fa una cosa que acaba no agradant a ningú”. Toni Soler parla de “declaració d’intencions” i afirma que, al seu parer, és bastant similar al que passa setmanes després, el 27-0: “No es proclama la República, sinó que s’aprova instar el Govern a proclamar la República”. Per al director de ‘Polònia’, és una acció “lògica”. “Si a les bones i amb una majoria molt qualificada no et fan cas, l’estratègia ha de ser forçar la màquina per intentar una negociació”. Per Antoni Puigverd, era clar que Puigdemont buscava “una pista d’aterratge” i “deixar d’accelerar”.

Neus Tomàs: “Puigdemont intentava guanyar temps, però no sabem quina esperança tenia, perquè no hi havia cap senyal que indiqués que hi hauria una mediació”

Les primeres setmanes d’octubre hi ha una paraula en boca de tothom: “mediació”. Una possibilitat que havia quedat en l’aire després de la trucada que Donald Tusk, president del Consell d’Europa, va fer a Puigdemont el mateix 10-0. La mediació internacional, però, no es produiria. Neus Tomàs explica que “la sensació, parlant amb Palau, és que Puigdemont intentava guanyar temps, però no sabem quina esperança tenia, perquè mai hi havia hagut ni cap senyal ni cap pista que podia produir-se”. Segons Tomàs, “és possible que el Govern confongui el malestar internacional que generen les imatges de les càrregues de l’1 d’octubre amb el fet que això es pugui traduir en un suport posterior d’algun actor de pes. Però això no passa”.

Segons Antoni Puigverd, en canvi, els intents de forçar una mediació van ser molt intensos, però no van fructificar: “Hi va haver molta gent de fora de la política que intentava contribuir-hi. Pel que conec més directament, es va intentar des del món catòlic i amb alguna gestió al Vaticà. Puigdemont, aquesta mena d’actituds, se les va escoltar molt. Va rebre i acceptar amb molt d’interès les propostes que se li feien en el sentit que calia donar temps i marge”.

El moment clau es produeix amb la segona carta del president català a Rajoy, on Puigdemont diu implícitament que el dia 10 d’octubre no va declarar la independència al Parlament. Així ho interpreta Tomàs: “Queda clar si llegim l’últim paràgraf. Aquell dia, a molts periodistes ens truquen des de Palau explicant-nos, precisament, que el més important de la carta és l’últim paràgraf. És cert, però, que es podria haver dit més clarament”. Segons Puigverd, que la independència no es va declarar llavors “és evident”. “Però, com diu Enric Juliana, Rajoy està a l’esquerra de tota la premsa de Madrid. I per això ha de fer-se l’homenet, exigir blanc o negre. Però Puigdemont ja havia deixat ben clar que no havíem proclamat res”.

Manifestació per la llibertat dels ‘Jordis’ el 17 d’octubre. Foto: ACN

16 d’octubre: els ‘Jordis’ a la presó

El 16 d’octubre passarà a la història com el dia en què Catalunya va tornar a tenir presos polítics. La jutge de l’Audiència Nacional espanyola decreta la presó preventiva per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats d’un suposat delicte de sedició per la seva actuació durant la jornada de protesta del 20 de setembre.

Que l’independentisme havia plantejat la possibilitat de la presó en públic és una obvietat. El 20 d’octubre de 2016, ‘Vanity Fair’ encapçalava una entrevista a Carles Puigdemont amb aquest titular: “Estic disposat a anar a la presó per haver convocat un referèndum”. Raül Romeva, Santi Vila, Jordi Baiget o Meritxell Serret havien fet declaracions semblants, com recorda aquest article d’Albert Branchadell. Tot i això… realment estava preparat, o va subestimar l’independentisme la possible repressió de l’Estat? Neus Tomàs creu que “una cosa és que l’independentisme digués que estava preparat per anar a la presó, i una altra de molt diferent que realment estigués preparat per anar a la presó”.

Toni Soler creu que “si la repressió ens ha agafat per sorpresa, he de dir que jo comparteixo aquesta candidesa. Encara estic estupefacte amb l’empresonament dels ‘Jordis’. I em sembla molt greu que passi això a la Unió Europea i que ningú mogui un dit. Però bé, si amb la crisi dels refugiats la UE ha fet el que ha fet, sobre això nostre deu pensar que és una revolta de quatre nens consentits i, per tant, no li dóna importància”.

Antoni Puigverd: “Hi havia qui pensava que la presó seria cosa d’un dia o dos. Hi ha hagut molta propaganda que s’ha cregut el mateix propagandista”

Puigverd es mostra molt crític amb l’estratègia independentista: “Hi havia qui pensava que això de la presó seria cosa d’un dia o dos. Santi Vila, de fet, va fer unes declaracions en què relativitzava el fet de passar un dia a la presó. Però ara hem vist que això de la presó és una cosa més seriosa. El problema del procés és que hi ha hagut molta propaganda que s’ha cregut el mateix propagandista“.

Soler, en canvi, reivindica l’estratègia de l’independentista com una de les úniques possibles. “No seré jo qui esmeni la plana als independentistes per la seva actuació. Potser ha estat una estratègia naïf, però no n’hi ha d’altra. Bé: esperar eternament i el “peix al cove”, tot el que hem criticat de CiU durant 25 anys. Si algú vol fer de Miquel Roca Junyent, sigui de dretes o d’esquerres, doncs amb mi que no compti”.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el dijous 26 d’octubre de 2017 durant la seva compareixença / GUILLEM ROSET – ACN

26 d’octubre: el dia de totes les contradiccions

El matí del dia 26 d’octubre, els titulars de la premsa catalana i espanyola són unànimes: hi haurà declaració d’independència en el ple del Parlament del 27-0, el mateix dia que és prevista l’aprovació al Senat de l’article 155 de la Constitució. Al llarg del matí, però, salta la sorpresa: diversos mitjans publiquen que Puigdemont ha decidit convocar eleccions autonòmiques, després d’haver obtingut la garantia que l’Estat no activaria el 155. Finalment, el president es fa enrere, tot i que el decret de convocatòria electoral ja estava redactat com ell mateix ha reconegut posteriorment. El 26-0 passarà a la història com un dels dies més vodevilescos i desconcertants de la política catalana de les últimes dècades.

“El 26-O és la culminació dels diferents intents de Puigdemont de trobar un aparcament”, afirma Antoni Puigverd. Segons l’analista de ‘La Vanguardia’, el president es va adonant “que no queda més remei que seguir el pla inicialment dissenyat: treure la gent al carrer. Però, és clar, això l’1 d’octubre ja s’havia vist quins costos podria tenir. En aquell moment, li entra el vertigen de fer-ho efectiu. Per això, de manera desesperada, intenta durant aquelles hores acordar amb el seu partit i amb ERC que es convoquin eleccions”. Puigverd es mostra rotund: “Sé que ell a les dues de la tarda del 26-0 estava esperant encara una confirmació. Que l’Estat fes un gest de generositat. Però és evident que no el farien. l’Estat sabia que guanyava i, per tant, ell havia de perdre”.

“És una jornada de molta confusió”, afirma Toni Soler. “Encara no he aconseguit que algú m’expliqui bé què va passar. N’hi ha que posen l’accent en les pressions internes que va rebre Puigdemont, i altres qui destaquen més el fet que el president es va trobar que a Madrid l’acorralaven perquè fes el gest que va fer sense cap garantia que el 155 no s’aplicaria”.

Neus Tomàs: “Ningú no ha explicat per què Puigdemont arriba a la conclusió que té garanties que l’Estat no aplicarà el 155, i després passa a creure que ja no les té”

La decisió de Puigdemont, difosa però no oficialitzada, provoca una sèrie de crítiques a les xarxes socials per part no solament d’ERC i de la CUP, sinó també de membres destacats del mateix PDeCAT. En el canvi de rumb del president, hi van influir les acusacions de traïció per part de l’independentisme? Sense treure pes al paper de les pressions, Tomàs no les veu determinants i apunta que falten elements per copsar tot el pla general d’aquella jornada. “Puigdemont, quan fa córrer que convocarà les eleccions, sap que s’haurà de sentir dir que és un traïdor. Potser no amb quin nivell de decibels, però ho sap. Tot i això, hi està decidit. Té el decret escrit. Per tant, ens falta alguna dada que no tenim, segurament de la part espanyola. Per què Puigdemont arriba a la conclusió primer que té garanties que l’Estat no aplicarà el 155, i després resulta que aquestes garanties ja no hi són?”.

Tomàs també posa en relleu el paper d’ERC en aquella jornada. “L’enuig de la CUP amb la convocatòria d’eleccions ja es podia donar per descomptat. En canvi, ERC no sé si actua amb una certa deslleialtat, però des de fora ho sembla. Perquè, si a la nit o a la matinada del 26-0 diuen que estan d’acord amb el que decideixi el president, i l’endemà al matí el missatge que es trasllada és ‘no hi estic d’acord i, a més, sortirem del Govern’, alguna cosa ha fallat”.

Toni Soler: “Amb el nivell actual de repressió no podem dir que Puigdemont s’hauria estalviat l’exili si hagués convocat eleccions”

Toni Soler creu que, vistos els resultats posteriors de la DUI, el Govern s’hauria pogut estalviar el gest “i convocar eleccions directament”. Tot i això, fa aquesta reflexió: “Amb el nivell actual de repressió no podem dir que Puigdemont s’hauria estalviat l’exili o els consellers no haurien entrat a la presó, perquè les garanties han desaparegut. I és possible que el Govern pensés que, posats a ‘pringar’, calia fer saber a la gent que l’1-0 va servir per a alguna cosa. Es pot entendre, però és un plantejament que té un punt de desesperació davant l’evidència que no podràs fer cap actuació política real”.

Puigverd creu que convocar eleccions “hauria estat una jugada intel·ligent per a les persones que donem sentit a la realitat; però, a les persones que vivien en una bombolla d’il·lusió, era molt dur dir-los això”. I es pregunta: “Què hauria ofert l’independentisme durant la campanya electoral? Quin hauria estat el discurs del PDeCAT? Puigdemont s’hi hauria pogut presentar? Ara queda tot eclipsat per la insensatesa judicial i la humiliació de l’Estat”.

Neus Tomàs afirma que “si els ho preguntes en públic, tots els implicats et diuen que no, que s’hauria implementat igual el 155 i que no hauria estat una solució convocar eleccions el 26-O. Però alguns ho diuen amb la boca petita, perquè l’independentisme hauria pogut tenir un millor control de la situació si Puigdemont hagués convocat directament els comicis”.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, a les escales del Parlament després de la proclamació de la República / ROSER VILALLONGA – ACN

27-0: una DUI sense efectes i decisions personals

El moment culminant del mes d’octubre és la declaració d’independència aprovada pel Parlament el 27-0. Per alguns, la culminació èpica de tot el procés. Per a d’altres, un error de proporcions històriques. “La sensació que tinc és que, quan el Govern impulsa la declaració d’independència, els seus membres ja pensen només en termes estrictament judicials“, afirma Toni Soler. “És una declaració del Parlament que insta el Govern a fer una sèrie de coses que no es faran, amb la idea que durant el judici es pugui al·legar això. A partir de la votació, ja tots pensen com a futurs reclusos, imputats o investigats”.

Segons Neus Tomàs, “el Govern fa la DUI sent conscient que després no hi ha res, però acollonits per la reacció de la gent”. Segons la subdirectora d”eldiario.es’, “acaba sent una solució dolenta, perquè personalment té un cost brutal, i políticament es demostra que no hi havia res de preparat”. Antoni Puigverd és qui es mostra més crític i contundent contra la declaració: “Va ser patètica”. “Patètic vol dir que observes una cosa que és trista. Va ser una parafernàlia teatral, una cosa com d’opereta trista”.

Toni Soler: “Amb la DUI del 27-0 no sé si hi va haver un intent real d’elaborar un pla o fer passes endavant, o directament van decidir claudicar”

Per quin motiu el Govern no intenta fer efectiva la DUI? Hi havia algun pla traçat? “No sé si hi va haver un intent real d’elaborar un pla o com a mínim fer unes passes endavant que explicitessin el conflicte, o ja directament van decidir claudicar”, afirma Toni Soler. Segons l’analista del diari ‘Ara’, el Govern va decidir no activar. “Òmnium i l’ANC estaven en estat de xoc des de la detenció dels ‘Jordis’ i pateixen la manca de lideratges, però en aquell moment hi havia molta gent al carrer i senzillament se’ls va dir que se n’anessin a casa. Si el teu Govern declara la independència i et diu ‘vés-te’n a casa’, penses que ja et diran alguna cosa”.

Neus Tomàs, en canvi, afirma que és una “sort” que fos així. “No sé què hauria passat si a la plaça de Sant Jaume s’hi hagués quedat la gent durant tres o quatre dies, perquè els Mossos ja no depenien de la Generalitat, sinó del Ministeri de l’Interior. No sabem si hi hauria pogut haver incidents, que no sabem qui hauria pogut provocar. És una sort que la gent se’n vagi a casa disciplinadament. I allà queda cert desconcert”. La conclusió de Toni Soler és que “suposo que hi hauria motius per fer-ho. S’ha parlat, per exemple, d’una possible repressió violenta de l’Estat. Això ho hauria d’explicar qui va decidir prendre aquesta decisió”.

L’endemà de la declaració de la República és dissabte i els mecanismes del 155 sembla que comencen a activar-se sense resistència. Puigverd explica que “a Girona hi ha una pròrroga del 27-0, que és una pròrroga festiva, la cirereta d’aquesta cosa entre la fantasia i la realitat en què ens hem mogut. Com que són Fires i és ple de gent, Puigdemont, amb la seva dona i en llaor de multituds, es passeja per Girona. Poc després es refugia a Bèlgica. No vull emprar la paraula ‘exili’, perquè em sembla que és frivolitzar amb el concepte per tota la gent que va haver de marxar l’any 39, intel·lectuals i polítics que ho van passar molt malament”.

Sobre la decisió de Puigdemont de refugiar-se a Bèlgica i la decisió de Junqueras de quedar-se a Catalunya, Toni Soler reflexiona així: “Totes les decisions em semblen respectables i totes tenen avantatges i inconvenients. No em sembla que Junqueras hagi de sentir enveja de Puigdemont ni a l’inrevés. No sabem qui dels dos podrà estar a casa amb els seus abans, i, des del punt de vista d’estratègia electoral, no sé què dóna més vots, si estar a la presó o estar a l’exili. El que sí que sé és que totes les decisions es van prendre des d’un punt de vista personal i no pas seguint una estratègia de Govern”.

Neus Tomàs posa en relleu “la jugada de Puigdemont”: “Permet mantenir viu el simbolisme que el conflicte català segueix obert a Europa, i li permet guanyar temps. I ha aconseguit una cosa realment curiosa: que la gent l’identifiqui realment com un president a l’exili. Des del punt de vista d’estratègia electoral, em sembla brutal la jugada que li ha fet Puigdemont al PDeCAT. Ha aniquilat el partit. No existeixen. Posem-nos alguns anys enrere… Hauríem imaginat unes eleccions sense Convergència? Doncs és el que està passant avui”.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies