13/12/2016 | 00:03
L’Atlético Nacional de Medellín serà probablement el rival del Reial Madrid a la final del Mundialet de Clubs que es disputarà diumenge al Japó, si tots dos clubs superen els seus rivals -en teoria més febles- en l’eliminatòria prèvia de dimecres i dijous. Més enllà d’aquest fet -encara per confirmar-, el nom de l’Atlético Nacional quedarà lligat per sempre al d’un humil club brasiler amb el qual havia de jugar la final de la Copa Sudamericana. El Chapecoense va patir un accident d’avió quan es desplaçava a Medellín i la resposta del club colombià, exigint que el títol sigui concedit als brasilers, engrandeix un 2016 que havia servit al club ‘verdolaga’ per deslliurar-se d’alguns fantasmes del passat. En especial, al que lligava el nom del club a un dels homes més controvertits i sanguinaris de la història de Colòmbia: Pablo Emilio Escobar Gaviria.
Els vuitanta van ser anys de “plata o plomo”, popular expressió que servia per definir les relacions de poder que es van establir a Colòmbia a finals del segle passat. El futbol no va escapar a aquesta lògica i els tres principals clubs del futbol colombià van ser controlats pels tres ‘narcos’ més poderosos del panorama llatinoamericà. Gonzalo Rodríguez Gacha, conegut com el Mexicano, soci d’Escobar al càrtel de Medellín, s’havia fet amb el Millonarios de Bogotà, equip amb què havia guanyat els títols de la Lliga colombiana del 1987 i 1988. Els germans Rodríguez Orejuela, patrons del càrtel de Cali, principal rival d’Escobar, feia anys que assolien títols amb l’América de Cali, campió de lliga entre 1982 i 1986 i finalista de la Copa Llibertadores en tres edicions consecutives (1985-87). De la seva banda, Escobar es va fer amb el control del club més important de la seva ciutat, l’Atlético Nacional, tot i que darrerament el fill d’Escobar ha explicat que el seu pare no n’era seguidor. Segons Juan Pablo Escobar, que viu tractant d’esborrar el fantasma del seu ancestre, el ‘patrón’ era seguidor de l’altre gran club de la ciutat: Deportivo Independiente Medellín.
Però fora de Medellín, el rival històric de l’Atlético Nacional era l’América de Cali controlat pels també grans rivals d’Escobar en el món del narcotràfic. L’América havia basat el seu èxit en la contractació de bons jugadors argentins com Falcioni o Alfaro, i Escobar, mogut pel seu habitual populisme, va decidir construir un equip guanyador íntegrament format per jugadors colombians. Pacho Maturana va ser l’entrenador escollit per construir aquell equip, anomenat Puros Criollos, basat en futbolistes com Andrés Escobar, el Palomo Usuriaga o René Higuita, jugadors que veurien les seves vides travessades per la inestabilitat social del país.
Copa Libertadores, la gran obsessió
Millonarios i América de Cali havien dominat el futbol colombià de forma incontestable repartint-se els darrers set títols de lliga mentre l’Atlético Nacional d’Escobar esperava la seva oportunitat. Però cap equip colombià s’havia fet mai amb el títol més important del continent i la Copa Libertadores es va convertir en l’obsessió dels homes més poderosos de Colòmbia. El campionat de 1988 va caure del costat ‘millonario’ i Nacional va aconseguir, gràcies al subcampionat, l’altre bitllet per disputar la següent edició de la Libertadores.
La Libertadores de 1989 començava amb un curiós sistema de grups on s’enfrontaven quatre equips de dos països diferents. Així, el grup 3 enquadrava els dos equips colombians amb els dos equips equatorians de la competició: Deportivo Quito i Emelec. Passaven a vuitens de final els tres millors de cada grup i Millonarios i Nacional no van tenir problemes per superar, com a primer i segon respectivament, aquesta primera fase. Racing Club de Avellaneda a vuitens, Millonarios, una vegada més, a quarts, i Danubio, a semifinals, a qui derrotaren per un contundent 6-0 a Medellín després d’empatar a zero a l’estadio Centenario de Montevideo, va ser el camí que va acabar amb Nacional disputant la final de la Libertadores contra el Club Olimpia paraguaià.
Pablo Escobar havia portat el seu equip a les portes del títol, portes on s’havia quedat fins a tres vegades el seu gran rival, l’América de Cali. El partit d’anada a Asunción (Paraguai) va ser un desastre: 2-0 per als paraguaians i necessitat de remuntada criolla una setmana més tard a Bogotà. Nacional havia de jugar el partit més important de la seva història a més de set hores en cotxe de Medellín. Les raons eren múltiples, algunes de tipus funcional com l’aforament de l’estadi, però la més important va ser, paradoxalment, la mateixa que havia portat Nacional a disputar aquell partit: els narcos.
El 1989 va ser un dels anys més durs del conegut com a narcoterrorisme. En aquells primers mesos abans de la final, Rodríguez Gacha, soci d’Escobar i propietari de Millonarios, havia intensificat la violència contra l’estat. El 4 de maig, només quinze dies abans del partit d’anada de la final, assassinen l’exgovernador de Boyacá i pare de Martha Lucía González, jutgessa que s’havia atrevit a portar a judici Escobar i Rodríguez Gacha. Aquell any acabaria sent un dels més sanguinaris, amb el famós atemptat del vol 203 d’Avianca en què el càrtel de Medellín tractaria d’assassinar César Gaviria, llavors candidat i futur president de Colòmbia. Gaviria no va pujar mai a aquell avió, però la bomba explotava en ple vol deixant 107 persones mortes.
El clima de violència creixent no recomanava, doncs, celebrar aquell partit de tornada a Medellín i els verds van haver de desplaçar-se a Bogotà. Els colombians van aconseguir remuntar el resultat advers per empatar l’eliminatòria al minut 65 amb el 2-0 marcat per ‘El Palomo Usuriaga’. Quinze anys més tard Usuriaga seria assassinat a Cali per ‘La Negra’, una banda del crim organitzat que ocuparia una part del pastís deixat pels càrtels de Cali i Medellín, quan aquests van perdre el poder a mitjans dels noranta. El resultat no es mouria i el partit acabaria amb el 2-0 que portaria el desenllaç d’aquella Libertadores al punt de penal, on dos homes col·laborarien decisivament en la victòria final d’Atlético Nacional: Andrés Escobar i René Higuita.
L’autogol d’Escobar
Andrés Escobar seria l’encarregat d’obrir la tanda de penals, convertint el primer llançament. La història d’aquest futbolista, format a la pedrera d’Atlético Nacional, possiblement sigui la més tràgica i paradigmàtica d’aquells anys de futbol i violència a Colòmbia. Uns anys més tard d’aquella final de 1989, Maturana es faria càrrec de la selecció colombiana per dirigir la millor generació de futbolistes que mai ha tingut el país llatinoamericà. Jugadors com Valderrama, Asprilla, Rincón, Valencia o el mateix Escobar farien tocar el cel al futbol colombià quan l’any 1993, al Monumental de Buenos Aires, derrotaren la selecció argentina per 0-5 en la que, encara avui, és la derrota més contundent de la història de l’albiceleste com a local. Només un any més tard es presentarien al mundial dels Estats Units on el mateix Pelé els va penjar l’etiqueta de favorits.
Després de perdre, de forma sorprenent, el primer partit contra la Romania de Gica Hagi, Colòmbia s’ho jugava tot contra la selecció del Estats Units. Semblava un pur tràmit contra una llavors encara feble selecció nord-americana, però el partit començà amb un autogol d’Escobar que va precedir una exhibició de la defensa nord-americana capitanejada per l’emblemàtic porter Toni Meola. La selecció torna a Colòmbia eliminada a la primera fase i només deu dies més tard Andrés Escobar és assassinat a la sortida d’una discoteca de Medellín. L’assassinat es produiria després que els Hermanos Gallón, que un any abans havien participat de la rebel·lió interna dins del càrtel de Medellín que havia ajudat ha acabat amb la vida de Pablo Escobar, increpessin Andrés Escobar per l’autogol. Un dels sicaris dels Gallón acabaria amb la vida d’Escobar, que en aquell moment tenia 27 anys.
La Catedral
René Higuita, tot i ser un dels millors porters de la dècada, no va anar a aquell Mundial. Després de la tanda de penals en la qual va aturar-ne quatre i on fins i tot es va encarregar de convertir-ne un, la carrera d’Higuita va passar els seus pitjors moments, que el portarien fins i tot a la presó, després de ser condemnat per participar d’un segrest.
Anys abans de ser detingut, Higuita havia passat, com a visitant, per la presó més cèlebre de Colòmbia: la Catedral. L’any 1991 es va fer pública la relació d’amistat entre el porter i el ‘narco’ més poderós, enemic públic número u del país i propietari del Nacional. Pablo Escobar es trobava reclòs aquell 1991 a la presó de la Catedral, construïda per ell mateix per teatralitzar una condemna que deixés en bon lloc el govern colombià i que permetés al narco seguir controlant els seus negocis. Higuita era assidu a la Catedral, on es disputaven partits de futbol amb alguns dels millors jugadors del continent. Fins i tot Diego Armando Maradona va explicar que en una ocasió va disputar un d’aquell partits en què els futbolistes cobraven grans quantitats de diners: “Jugamos el partido, todos lo disfrutamos mucho. Luego a la noche se armó una fiesta con las mejores minas que vi en mi vida, ¡y estaba en una cárcel!”
‘Plata o plomo’
Anys més tard d’aquella victòria a la Libertadores, el col·legiat argentí Juan Antonio Bava va declarar que abans de la tornada de semifinals contra Danubio a Medellín, diversos homes van irrompre amb metralladores i un maletí ple de diners a l’habitació del hotel on s’allotjava la tripleta arbitral. Uns mesos després de la final, l’àrbitre Álvaro Pérez va ser assassinat pels sicaris d’Escobar, després que aquest no quedés conforme amb la seva actuació en un partit entre Independiente de Medellín i América de Cali en el qual el narcotraficant colombià havia apostat per Independiente. Per fets com aquests, les victòries dels clubs dirigits pels ‘narco’s van estar sempre sota sospita i aquella històrica victòria a la tanda de penals de la final de la Libertadores mai va poder ser reivindicada amb plenitud per l’afició ‘verdolaga’.
Aquest vídeo dóna alguns detalls més de la història dels dos Escobar, el ‘capo’ del narcotràfic i el futbolista malauradament assassinat:
Vint-i-set anys més tard l’Atlético Nacional ha tancat definitivament la ferida del 89. Ha tornat a ser camió de Sudamèrica, aquesta vegada sense cap gènere de dubtes, i la seva insistència en que l’equip del Chapecoense sigui proclamat campió de la competició ha acabat de restablir la imatge d’un dels clubs més grans d’Amèrica. Aquesta setmana tenen ocasió de tancar l’any guanyant el Mundial de clubs -si el Reial Madrid o algun altre rival no ho impedeix-, l’únic títol que Escobar no va poder comprar amb ‘plata o plomo’.
