Crític Cerca
Reportatges

Natàlia Arroyo: “Els estereotips socials de dona i futbol estan canviant a poc a poc”

07/05/2016 | 00:10

NATÀLIA_ARROYO_01
Foto: XAVI HERRERO

Natàlia Arroyo (Esplugues de Llobregat, 1986) va ser jugadora de futbol, ara és entrenadora de la selecció catalana de futbol femení, periodista d’esports al diari ‘Ara’, a més de tertuliana i comentarista en diferents mitjans… Afirma que el dia no li dóna per pensar en gaire més coses que no sigui la pilota perquè “el futbol està en aquell lloc entre el que m’agrada i al què em dedico”, però que sí intenta “trobar algun punt d’oxigen. Ho necessito”. Ens trobem a la redacció del diari la tarda d’un dilluns marcat esportivament per una pregunta que pocs s’atreveixen a contestar: “Què li passa al Barça?” és una de les frases recurrents en l’entorn mediàtic, després que l’equip blaugrana hagi sumat una ensopegada més que l’apropa als seus immediats perseguidors. Quelcom impensable poques setmanes abans. Inevitablement n’acabem parlant, perquè ja se sap que l’actualitat mana, però tots dos teníem clar que volíem que la conversa tingués altres punts d’interès.

És el futbol l’opi del poble?
És sens dubte l’esport que mou més masses. Tothom el veu, tothom en sap… i això ho utilitzem tots plegats. Ho utilitza la gent per distreure’s o per oblidar les misèries del seu dia a dia, de la feina, del salari, de la seva situació personal… Per a mi és un facilitador que ho eleva tot a la part més visceral i més emocional. I potser estem una mica necessitats tots plegats de seguir mantenint aquesta dosi.

“El futbol actual s’ha mercantilitzat massa. No sé en quin moment se’ns ha deshumanitzat tant”

Veus el futbol com un mer esport/espectacle o hi veus també una part fosca, una mena de relació amb el poder?
En el meu vessant d’entrenadora de futbol femení, que mou molt pocs diners i les coses es tiren endavant per les ganes i els esforços de les jugadores i els entrenadors, em veig incapaç de veure-hi res més que això: esport. Em sento molt lligada a aquesta part del futbol. Però clar, parlem de tots els futbols alhora, i des del vessant periodístic és evident que quan més mires aquelles elits milionàries que mouen tants recursos sí que sembla que el negoci va per davant de l’esport, com si el joc hagi passat a un segon pla perquè la prioritat és fer tornejos on es guanyin molts milions. Aquí sí que sospito. Hi ha una part de mi que està dins de federacions i no hi veig res fosc, però quan ho miro com a espectadora penso “en quin moment se’ns ha escapat de les mans i se’ns ha deshumanitzat tant?”

006
Foto: XAVI HERRERO

Creus que hi ha manera de desmercantilitzar-lo, de tornar-lo a humanitzar?
És difícil. És un procés que implicaria molts exercicis de cedir poder de molta gent a la vegada, i això ho veig complicat d’aconseguir. Probablement significaria que els jugadors haurien d’acceptar que els seus contractes i els seus salaris no es renovin i revisin cada dos per tres, i no sembla que els jugadors estiguin en aquesta línia. S’haurien de plantar tots els clubs a l’hora, i a la vegada que les televisions rebaixin les seves pretensions. Que tot això es doni alhora, que alguns deixin de seguir fent-se rics, no ho veig… No em sembla que estiguem preparats, entre d’altres coses perquè la gent vol més espectacle, més gols, més títols… I això, és clar, s’ha de pagar perquè com a club hauràs de voler fitxar sempre els millors jugadors… En algun moment s’hauria de frenar, sí, però s’ha de frenar alhora perquè si ho freno jo com a club però els meus rivals no, evidentment quedo en inferioritat de condicions.

A la lliga espanyola es pot establir un repartiment més equitatiu dels diners pels drets de televisió com en el cas de la Premiere britànica?
No sóc excessivament experta en aquest tema, però em sembla que a poc a poc es va en aquesta línia. Espanya, però, té la seva lògica. Hi ha una bipolaritat molt gran de clubs, i de tant en tant sorgeix un rebel que ho posa en qüestió. Però costa molt, i has de trobar genialitats com la que s’ha trobat l’Atlético per poder plantar una mica de cara als dos grans monstres. Però és que si mires audiències pot estar justificat el repartiment que fan les teles, perquè evidentment no té res a veure l’audiència que genera qualsevol partit del Barça o del Madrid contra qualsevol equip amb la d’un partit on no juguen cap dels dos. Mirant-ho així, es fa difícil poder argumentar una aposta gaire diferent, perquè si ho compares amb altres grans lligues europees resulta que l’espanyola no està tan malament, tot i aquest desequilibri. Estem lluny encara. La realitat d’un altre país d’Europa no té res a veure amb la cultura de club que hi ha a Espanya.

Descartats els clubs i les institucions, veus els jugadors disposats a ser ells qui liderin un canvi de mentalitat en el món del futbol? Han de donar exemple de solidaritat? S’han d’implicar més en qüestions socials?
Els jugadors és veritat que sovint viuen en una altra realitat, de l’entrenament a casa i poc més, però a la seva manera ells ja troben la seva manera de col·laborar. Passa, però, que sovint els jugadors participen en actes solidaris i moltes vegades sospitem d’això, com si ho estiguessin fent de cara a la galeria. “Total, amb els milions que té, què són per ell aquests 100.000€ que ha donat?”. Bé, per començar no té per què donar-los, i els està volent donar. Potser el que ens hauríem de plantejar és si tots aquests sous són sostenibles, si el mateix club no hauria de ser qui fes el gest.

002
Foto: XAVI HERRERO

Com veus la situació actual del periodisme esportiu?
S’està buscant. De fet no tan sols l’esportiu, sinó que passa igual amb el periodisme en general, que s’està acabant de revisar. Està acabant de veure com l’impacta internet. Ara es consumeix tot en moviment. Com està adaptant-se el periodisme a això? Doncs té la seva dificultat, perquè ho has de fer sostenible econòmicament. I resulta que la gent no clica l’article o no veu el programa que és més rigorós i que té la informació millor tractada, sinó que clica el que és més cridaner, el que t’arriba més ràpid, que sovint no és el més rigorós… Com trobes l’equilibri en això? Jo crec que ens estem acabant de trobar. D’altra banda, el jugador es manifesta com es manifesta, ho pot fer perquè li plantes un micròfon, o perquè lliurement tuiteja el que vol, quan vol i com vol… Els clubs no et deixen accedir-hi. Aleshores, és clar, què m’agafo? On m’agafo? Com informo? Jo crec que estem exactament en aquest punt d’incertesa.

En la teva doble vessant d’entrenadora i periodista, com valores el fet que els vestuaris dels grans equips s’hagin convertit en bunkers inaccessibles per als mitjans?
Recordo sempre la meva primera experiència com a periodista al diari. Jo seguia la informació de l’Espanyol, i en la meva primera roda de premsa aixeco la mà perquè m’interessava saber com havia preparat la setmana Mauricio Pochettino per no recordo quin partit. Li feia una reflexió tàctica i ell em va venir a dir que mira, que gràcies però que això ja ho veuria l’endemà. Allà em vaig començar a plantejar què és el que volia treure, si feia una pregunta per curiositat d’entrenadora, si la feia perquè era molt determinant per enfocar la meva prèvia i exactament on m’estava ficant. En part és comprensible que hi hagi informació que no vulguis donar, però entre poc i massa. Em sembla de vegades exagerada aquesta sobreprotecció que hi ha de la informació, de les imatges, dels jugadors que deixes sortir a parlar i els que no… Però és que els mitjans a vegades hem acabat provocant això. Com a periodista tinc els meus dubtes sobre la dinàmica de rodes de premsa, comunicats… Però quan m’hi he trobat puntualment amb la selecció catalana, o amb qualsevol variant en el futbol femení, són súper necessàries.

“No escric per intentar generar cap estat d’ànim ni per ajudar a que cap equip guanyi. Crec, però, que els periodistes sovint no acabem de ser conscients d’això”

Creus que per ser un/a periodista esportiu/va mainstream has de ser abans aficionat que periodista? És realment això “el que ven”?
Personalment, tinc molt clar que a mi no em correspon posicionar-me a favor de ningú. Jo he d’informar del que veig. I de fet de vegades intento exagerar al màxim aquesta fredor. Crec que a mi em beneficia com a professional que fa la seva feina. Però no sempre tothom ho fa i hi ha qui entén que el seu mercat és justament el contrari: posicionar-se. I des d’aquí troben un to diferent. Un to que agrada, que té el seu públic. El repte és trobar la manera de separar-ho, de marcar-ho. Igual que una opinió es marca diferent a com es fa amb un text informatiu, potser hauríem de trobar la manera de dir-ho diferent. “Ep, que jo això ara ho dic amb aquesta bufanda posada, tinguem-ho clar”. Crec que hi ha cabuda per tot, però és clar, sempre i quan no s’intenti vendre com a objectivitat una cosa que no ho és. I en canvi sí s’admeti que s’està sent totalment partidista. Endavant, si és que no hi ha cap problema, però siguem naturals i sincers en això.

001
Foto: XAVI HERRERO

Què opines del fenomen Sara Carbonero? Les periodistes dones d’esports, sobretot a televisió, han de ser espectacularment guapes? Els periodistes homes d’esports no són precisament gaire guapos…
Sóc bastant crítica amb això, sense voler ser cruel. Com a dona sembla que em sàpiga més greu encara, criticar la decisió de posar-hi una dona o criticar la manera de fer d’una companya de professió, i de gènere. Però encara hi ha molta feina per realment ubicar les persones pel seu mèrit professional, que és pel que haurien d’estar allà. Al final el que reclamo és aquesta sinceritat. “Mira, tinc estudiat que, pel que sigui, la meva audiència és aquesta i el que a mi em funciona és això. I si sé que una presentadora guapa és el que vol el 80% de la meva audiència, perquè així ho han contestat en una enquesta, doncs els dono això”. M’agradaria que no fos així, i m’agradaria que a qui li toqués no acceptés aquest càrrec, i m’agradaria que qui ho pensés no fos tan trivial i tan primitiu en aquesta òptica. Però és que els mitjans privats, si ho penso fredament, són lliures de fer amb el seu negoci el que vulguin per ampliar la seva audiència. Posats a demanar m’agradaria que l’audiència no demanés això. Però és el negoci que entre tots hem comprat. Què hem de fer, una plantada general? Tornem a allò d’abans, ho veig inviable, perquè si no ho fa aquesta cadena, ho farà l’altra. I si hi ha una periodista que no ho vol fer, doncs vindrà una altra per darrera que necessitarà la feina. És una roda impossible d’aturar.

Com trencar amb els estereotips de dona i futbol: una dona no pot saber de futbol, les nenes no poden jugar a futbol, les pilotes es regalen als nens…
Bé, crec que a poc a poc això està canviant. Continua havent-se de fer una feina profunda, però quan fem estudis o anàlisi de la situació a la Federació Catalana, veus que cada cop hi ha més nenes petites que comencen. Ara fa uns mesos revisàvem una enquesta d’hàbits esportius escolars del ‘Consejo Superior de Deportes’ i veus dades curioses, com que hi ha nenes de 6-8 anys que no trien necessàriament esports “femenins”, sinó que han integrat el futbol com a esport possible també per a elles. Això és una cosa que la meva generació va viure d’aquella manera, però és que les anteriors ni t’ho explico. Com a tertuliana, de vegades sents que has de brillar per merèixer estar allà opinant. Això sí que és quelcom invisible que hi ha allà però que ha d’anar caient. Amb paciència, tranquil·litat i naturalitat, però fem-ho possible.

Diuen que el futbol femení no genera audiències a televisió o en premsa. Com canviar el cicle que fa que si no surts per la tele, no ets conegut, i com que no ets conegut, no et fan retransmissions per la tele?
‘Ah, amigo’, vols la recepta, no? La recepta que ningú troba en el futbol femení… Sempre he sigut molt optimista amb internet, amb la TDT, perquè crec que són altres espais. És cert que el fet de no estar en el cercle de consum majoritari dificulta tenir més presència, però existeixen aquests altres espais. Cuidem-los i alimentem-los, perquè al final seran espais que trobaran el seu públic específic i fidel. Que no és gaire, però hi és i l’hem d’anar a buscar.

Portada Sport 23-3-16
Portada del diari ‘Sport’ del 23 de març passat, amb l’equip femení del Barça de tema principal de portada, un cas força inèdit / Sport

Fa poques setmanes hi va haver un partit del Barça femení contra el PSG que va portar més de 8.000 persones al Miniestadi. Què va passar?
En aquest cas crec que s’explica pels escuts potents dels dos equips, perquè és cert que l’entrada era gratuïta, però en d’altres casos de portes obertes del Barça B o del mateix equip femení, això no sol passar. Crec que en el cas del partit Barça-PSG hi va tenir a veure també que per les raons que sigui a la gent li va anar bé, hi havia aturada de la Lliga per partits de seleccions, necessitat de futbol entre la gent, i en aquest cas una portada (sí, ho diré, oportunista, però necessària també) del diari Sport que donava un espai a les dones. També estan jugant les noies, també hi ha un Barça femení… Malgrat els “tambés” aquella portada va ajudar

Com us ho feu a la secció d’esports de l’ARA amb l’esport femení?
Em sento una afortunada perquè visc envoltada de rara avis del periodisme. Des de la casa en general, que ens permet bastant flexibilitat per trobar l’equilibri amb coses que poden funcionar, i aquí cadascú en té la seva o les seves. I jo, òbviament, he de parlar d’esport femení: no podia haver estat reivindicant més espai mediàtic quan era jugadora i ara com a periodista no fer-ho. I m’ho han permès. I fins i tot m’ho han demanat perquè el meu cap d’Esports, el Toni Padilla, sent realment que l’esport femení mereix l’espai que mereix la seva competició. Ho fem, i per mi és el que és més important, amb naturalitat. Ho fem amb els mitjans que podem tenir, amb el dia a dia que ens marca l’actualitat, però ho fem.

007
Foto: XAVI HERRERO

“Sovint les peces informatives del futbol femení no te les acabes creient perquè semblen caritat”

Quina mena d’obstacles hi ha a l’hora de parlar de forma normalitzada de futbol femení als mitjans de comunicació?
A les retransmissions que faig a ‘Bein Sports’ els caps de setmana hi ha algun dia que et trobes amb la necessitat d’haver de posar-hi context constantment. Ets conscient que la gent no té el dia a dia, i llavors estàs fent el partit però alhora recordant tot el que ha anat passant i no hem dit en 40 anys pràcticament. Sempre estàs vivint en això, en aquesta necessitat de posar context, de fer balanç, d’analitzar quin és l’estat del futbol femení… doncs fem el partit i ja està, no? Al final estàs obligat a, quan tractes el tema, dir-ho tot i per tant desnaturalitzem la peça informativa que fem habitualment. No parles únicament del partit sinó que acabes parlant també de les dificultats de la secció i de les dificultats de les jugadores en general perquè no són professionals… Fem-ho tot una mica més natural. Sinó, les peces informatives del futbol femení no te les acabes creient perquè semblen caritat.

Què opines del Barça com a club, com a empresa i com a marca mundial?
És un club molt gran i, com a club molt gran, té moltes potes. I m’imagino que és difícil ser gran, i rodar, i no trepitjar gent pel camí. I si ho mires des de la visió de tot-terreny doncs tot és fantàstic, i si ho pateixes des de baix és difícil. Jo vaig jugar uns anys a l’Espanyol i es veu tot des d’una mirada diferent a la que potser tenia de petita quan veia el Barça com a espectadora. Com a professional, tant periodista com entrenadora, hi ha moments que al ser un club gran facilita molt la feina perquè té més mitjans, més que cap altre, i et resulta molt fàcil treballar-hi. De vegades, però, en ser tan gran, tot resulta més difícil, com un laberint. Té tota la complexitat d’un club gran. Té espais on no està tan humanitzat. Té espais on s’aprofita de ser gran. Hi ha espais on és lògic i és fantàstic que sigui gran perquè ens hi agafem com a país, el país s’ha agafat històricament al Barça per rodar amb ell. Com a entrenadora em beneficio d’una idea de club, d’uns mitjans i d’unes instal·lacions que fan millors les jugadores que entreno… En aquesta part sí, però després, es clar, és tan bo i tan seriós que em costa de tenir 100% sempre les jugadores per entrenar perquè estan competint per coses importants i llavors les he de cuidar, i hi ha dies que penso: “Ostres! Per què és tan gran aquest club?”

“El Barça ha fet bandera dels valors i se li ha girat en contra”

I creus que per ser gran ha de comptar amb patrocinis i publicitats de tot tipus? Per descarregar-te de responsabilitats, per no preguntar-te com a seleccionadora o com a periodista, com aficionada creus que el Barça ha de comptar amb un patrocini d’una dictadura, per exemple?
Va una mica en la línia del que et deia abans. Un cop entres a la roda és difícil parar-te a mirar d’on vénen els diners, perquè en necessito molts per poder competir amb aquests altres que tenen tants milions i que potser no tenen aquesta necessitat de mirar d’on venen, ni han lligat tant el seu sentiment de club a uns valors… Jo no he estat mai amant de fer bandera de “què guapos som” i “quins valors tan fantàstics tenim”. Sempre he sospitat d’això perquè totes aquestes qüestions se t’acaben girant en contra a la primera que patinis. Li ha passat al Barça. Potser es podrien trobar fórmules menys milionàries però que fossin de consens més general, que no estiguessin venint d’un país que no està respectant molts dels valors que tu estàs representant com a institució. Això seria corregible i aquí no em val l’argument econòmic, no em val.

004
Foto: XAVI HERRERO

L’altre dia feies un tweet que deia així: “Em pregunto quina responsabilitat tenim els que opinem del Barça en el seu estat de desconfiança, en els seus dubtes, en la seva por”. M’agradaria que me l’expliquessis.
A vegades tinc la sensació que hi ha qui pensa que qui escriu ha de tenir una intenció per ajudar al club. Quin club? A mi no em paga cap club, jo no escric perquè el Barça guanyi, intento explicar perquè ha guanyat i si perd, intento explicar perquè ha perdut. No escric per intentar generar cap estat d’ànim ni per intentar protegir res. Però com a periodistes sabem que generem soroll. Per això per a mi és necessari saber en quin moment estic parlant com a què, com a periodista, com a seguidor… Per això m’agradaria que els mitjans trobessin les estructures per separar una cosa de l’altra, perquè crees opinió, perquè la generes, perquè la gent et creu, tens la credibilitat com a professional. Doncs en aquest moment acabes provocant que li preguntem una sèrie de coses a Luis Enrique i que en funció de la seva resposta generis una antipatia o una simpatia. I si tu vas dient “aquest equip és el millor”, doncs després és inevitable que l’equip senti que és el millor. Ho deia en aquesta línia, perquè crec que els periodistes sovint no n’acabem de ser conscients.

En el futbol masculí hi ha un tòpic, o no, que diu que els entrenadors no deixen tenir relacions sexuals als jugadors el dia abans d’un partit… Passa el mateix al futbol femení?

Jo no ho he prohibit mai i a mi no m’ho han prohibit tampoc. Amb el futbol o amb l’esport això té el ‘retwit’ fàcil, té molt de ganxo, però no tinc estudiat quines són les repercussions negatives com per arribar al punt de prohibir-ho. Sentit comú a tot arreu. Potser és que ni em ve de gust si tinc una competició important o potser justament perquè tinc una competició important vull portar amb naturalitat el meu dia a dia.

Què fem amb el masclisme inherent en el món del futbol? Com qualificaries per exemple el cas de Rubén Castro al Villamarín, on després d’haver estat acusat de maltractament a la seva parella, l’afició el va rebre amb càntics a favor d’ell i insults cap a ella?
Desconec molt la situació. No parlaré en concret d’aquella escena perquè no sé com va actuar l’afició ni sé com va quedar la situació de Rubén Castro. Però digues-li futbol o qualsevol entorn de la vida, encara hi ha uns rols, uns estereotips que fan que la gent es confongui. I que pensi que per ser home tens més poder que la dona en una relació de dos, i a partir d’aquí hi ha confusions de rol que deriven en casos d’aquesta mena. Hi ha infinits casos, casos en que la dona entén que ha d’acceptar aquesta jerarquia tan marcada i hi ha casos en que encara que ho intenti no pot fer absolutament res perquè conviu amb una persona que està malalta. Qualsevol opinió favorable a això sembla, no només de mal gust, sinó de no tenir cap sensibilitat cap a un tema que és una de les principals causes de morts en aquest país encara.

Quina és la situació ara del futbol femení? En general i a Catalunya en particular…
És millor que abans, però per a mi mai és prou bona. Continua creixent massa a poc a poc pel que jo m’imaginava. Jo m’imaginava una gran evolució en un any com aquest, 2016, i encara estem celebrant petites coses que no hauríem d’estar celebrant. Sempre estic en aquest conflicte. Però les xifres són bones, l’evolució és constant i Catalunya segueix sent una de les grans potències a Espanya pel que fa a organització, a lligues competitives… Actualment estem per sobre de les 7.500 llicències, hi ha algunes dades que fins i tot ens apropen a 8.000 i hi ha estructures. La jugadora de 8 anys juga més o menys amb nenes de la seva edat, perquè encara costa molt tenir categories específiques com si copiéssim el model de nois, però ja no és allò que una jugadora de 16 anys estigui jugant contra una de 40.

005
Foto: XAVI HERRERO

“Hi ha casos en que els pares paguen 200€ perquè la seva filla jugui en un club però aquells diners no van a parar al futbol femení, si no a les arques generals del club, que l’últim que pensa és en les nenes”

En quines condicions juguen i entrenen les jugadores de casa nostra? Pitjors horaris d’entrenament, de partits, falta de material…
Hi ha gent que denuncia això, clubs puntuals, potser més dels que ens agradaria. Crec que la clau és integrar amb naturalitat el futbol femení en el teu club. Si te’l creus i creus que les noies mereixen aquest espai, i si creus que et poden ajudar a fer-te més fort com a club i a seguir la línia de competició que tens en els teus nens o la formació que tens en els teus entrenadors, assigna un bon entrenador i fes un equip, dos o tres de futbol femení. Però si ho fas només perquè no et jutgin, s’acaba notant. Arriba un moment en que el futbol masculí ja no creix més i el futbol femení es converteix en una porteta més d’ingressos i hi ha casos, no et sé dir quins… o no et voldré dir quins, en què aquells 200 euros que paguen els pares i mares per les nenes no van destinats a les nenes, si no que van destinats a les arques del club, que l’últim que pensaran és en aportar millor material o millors pilotes a les nenes. Però crec que això s’ha anat reduint, no s’assembla en res a quan jo començava. Pitjors horaris, roba reciclada d’altres anys, la retirada dels nois o cedida de manera altruista, entrenadors sense formació, horaris i camps d’aquella manera, a les 9 del matí a l’altra punta de Catalunya…

Hi ha fugida de talent degut a aquestes pitjors condicions en comparació amb altres països?

Sí, cada cop més hi ha universitats dels EUA que estan mirant si poden pescar jugadores i oferir alguna cosa interessant, perquè la sortida professional aquí és difícil de tenir. Està limitada al Barça bàsicament, perquè les condicions econòmiques que pot oferir l’Espanyol no paralitzen una bona oferta dels Estats Units o d’enlloc, i la jugadora està vivint amb això, amb la necessitat d’estar convivint el seu currículum acadèmic o la seva vida laboral. Qualsevol cosa que vingui de fora és molt temptador, perquè a la jugadora li poden oferir una experiència vital, professional i competitiva brutal, comparada amb el que puguin tenir aquí i en les més petites passa menys, però s’han donat alguns casos ja de jugadores que tenen la possibilitat d’aprofitar-se del futbol i poder fer el que no tenen més remei que seguir fent que és estudiar, però de passada ho puc fer als EUA i en una residència universitària i aprenent anglès i vivint una experiència brutal…

I casos de noies que hagin de deixar el futbol perquè no els dóna per viure? Algunes seleccionables teves amb les quals ja no hagis pogut comptar?
No tant en aquest nivell, però si que hi ha jugadores que han hagut de plegar a mig camí perquè no ho poden compaginar amb la universitat… El cas més pròxim és el de la ‘Mariajo’ Ponts, la portera del Sabadell que no va renovar contracte a València i les possibilitats econòmiques que hi havien en un altre lloc de l’elit espanyola no eren suficients per seguir competint fora de casa. Al final va haver de tornar per seguir, per treballar, viure i jugar a futbol. Continua sent seleccionable i és conscient que es troba en un nivell inferior del que ella té per qualitat. Aquesta és la situació més radical que m’he trobat i ha generat més debat en el nostre cos tècnic, de si se l’havia de portar o no. Això en futbol masculí és impensable.

Quin és el potencial de la selecció catalana? T’anava a preguntar només per la femenina, però si vols parlar de la masculina, “t’ho compro”
La femenina és la que controlo més, però crec que van en paral·lel. Es difícil fer la projecció perquè les jugadores catalanes tenen un pes important a la selecció espanyola, i això fa pensar que podria funcionar que competís amb moltes seleccions a nivell europeu i a nivell mundial. Costaria competir contra les de dalt però tampoc estaries llunyíssim, caient golejat de manera contundent. Penso que la nostra selecció catalana tindria un bon rendiment. Crec que seria mentir afirmar que podem guanyar a Alemanya, o guanyar un Mundial o una Eurocopa… Però que tenim equip per fer alguna cosa més que penjar-te del pal i mirar que no ens golegin, sí. Crec que hi ha condicions per fer més, però com que no ho podem plasmar són paraules.

NATÀLIA_ARROYO_19
Foto: XAVI HERRERO

Veus factible la possibilitat d’entrenar una selecció catalana independent? Creus que es pot donar a mig termini?
Els processos polítics no estan seguint cap pla. No sembla imminent de moment, primer s’ha de resoldre la cosa i després veure com reaccionen els organismes que regulen tot això. Si la UEFA i la FIFA permetrien que Catalunya, independentment de la situació política, pogués fer equip o no… No ho visualitzo en un termini prou curt com per dir que jo seré la seleccionadora. Ara mateix no tinc gaire més horitzó que l’actual, però m’agradaria, sí.

I creus que a Catalunya se li reconeixerà aquest dret a competir?
Sempre que hi ha hagut aproximacions des de plataformes a favor de les seleccions han tingut problemes amb esports menys mediàtics. Llavors imagino que en futbol ja es buscaria tothom els asteriscos per frenar-ho, perquè la selecció espanyola perdria potencial i altres es veurien amenaçades per accedir a places UEFA. Llavors des del punt de vista dels rivals, seria difícil trobar una catifa vermella. Es fa difícil imaginar una solució ràpida.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació