Crític Cerca
Reportatges

Ni lloguer ni compra: quatre models alternatius d’accés a l’habitatge

Arreu del territori s'han posat en marxa cooperatives en cessió d'ús i projectes de masoveria urbana o de cohabitatge. Aquestes iniciatives volen donar resposta a l'emergència habitacional que pateixen els joves

11/12/2019 | 19:00

Segons les dades de l’Enquesta a la joventut de Catalunya de 2017, menys de la meitat dels joves (47%) d’entre 15 i 34 anys s’han emancipat, mentre que el 53% restant segueix vivint a casa dels progenitors. La xifra, però, varia molt en funció dels trams d’edat: és molt més accentuada entre les persones que tenen de 20 a 24 anys – 4 de cada 5 romanen a la llar familiar –, que entre les que tenen de 25 a 29 anys, quan aquesta proporció cau a la meitat. Només un de cada cinc joves d’entre 30 i 34 anys segueix convivint amb els seus progenitors.

Dues terceres parts dels emancipats conviuen amb la seva parella, mentre que el terç restant es troba en situacions de convivència diferent. Això reforça la pauta que el procés d’emancipació acostuma a ser com a mínim cosa de dos, a causa de les dificultats de mantenir la llar amb un únic sou, entre d’altres factors. Tan sols un 4,8% dels joves viuen sols. Aquesta opció és més popular en altres països del nostre entorn, on els estudiants disposen de més ajudes públiques per iniciar un procés d’emancipació. A Catalunya, en canvi, aquesta opció no es configura normalment com una situació transitòria, sinó com una decisió més estable que prenen uns pocs joves en edats més avançades.

“En el ventall de polítiques de joventut al nostre país, les polítiques d’emancipació orientades a l’accés a l’habitatge han brillat per la seva absència”, constata l’Enquesta. “L’escassa política d’accés a l’habitatge s’ha orientat més a l’opció de compra que al lloguer, quan és justament el lloguer la modalitat mitjançant la qual es fa majoritàriament el procés d’emancipació”.

Durant l’any 2017, es va mantenir el predomini del lloguer, amb dos de cada tres joves vivint en habitatges d’aquest tipus (66,8%), i un de cada cinc, en un habitatge de compra (21,7%). Només un de cada deu joves viuen en habitatges cedits o altres i el 2,5% restant, ja en són propietaris.

El preus dels lloguers s’han disparat i la compra ha esdevingut una inversió quasi inassumible

La precarietat laboral i les dificultats d’accés al crèdit, junt amb l’encariment del valor de l’habitatge, dificulten que els joves puguin iniciar un projecte de vida autònom. Si a això s’hi suma l’especulació immobiliària, el resultat és que, sobretot a les grans ciutats, el preus dels lloguers s’han disparat a uns nivells quasi de bombolla, i la compra ha esdevingut una inversió quasi inassumible.

Accedir a un pis mitjançant els models tradicionals és cada vegada més complicat. Davant d’aquest panorama, en els darrers anys ha crescut l’interès per les alternatives als immobles de lloguer i de compra, i han aparegut diferents iniciatives que plantegen nous models d’accés i tinença d’aquest bé. Arreu de Catalunya s’han posat en pràctica projectes de copropietat, de masoveria urbana o de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús que han esdevingut pioneres i referencials. Aquestes experiències, que estan aflorant en un context en què les administracions comencen a apostar pels models alternatius i, fins i tot, a cedir alguns solars públics – encara pocs – perquè prosperin, comparteixen una mateixa filosofia: entendre l’habitatge com un dret. Encara, però, han de superar alguns reptes, com el fet de trobar espais on encabir-s’hi, obtenir finançament per posar-se en marxa i ajuts per facilitar que les persones interessades puguin fer front a la inversió inicial que aquestes iniciatives requereixen.

Més enllà de la compra i el lloguer, a la guia sobre models alternatius d’accés i tinença de l’habitatge del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya es fa una radiografia de l’emancipació juvenil a Catalunya i es presenten altres models, avantatges i dificultats, com la masoveria urbana, la cooperativa en cessió d’ús, el dret de superfície, la copropietat, el cohabitatge i l’autoconstrucció. En aquest sentit, ja hi ha experiències d’èxit. CRÍTIC recull quatre projectes que s’han impulsat al territori i que ja s’han consolidat.

La Llavor de Lleida

Miquel Argilés: “Compartir tantes estones amb els altres masovers crea llaços similars als d’una família”

El projecte de La Llavor, a Lleida, neix de la voluntat de 7 joves d’anar a viure junts, en comunitat. Després de descartar altres possibilitats, com la d’ocupar un edifici, van optar pel model de masoveria urbana, un sistema alternatiu que consisteix en la rehabilitació i el manteniment de l’edifici, a canvi de l’ús de la propietat. D’aquesta manera, desapareix el concepte de lloguer i es reformula com un intercanvi entre propietari i masovers.

Perseguint aquesta idea, van buscar edificis buits al centre de la ciutat de Lleida i en van trobar al voltant de 50, molts dels quals van haver de descartar per pertànyer a bancs, a grans empreses o a propietaris reticents a negociar pel seu desconeixement sobre aquest sistema de tinença. Finalment, el gener de l’any passat van firmar un contracte amb la propietària d’un edifici al centre històric de Lleida. Es tracta d’un bloc de quatre plantes, on només s’utilitzava la primera com a magatzem. Els altres pisos estaven deshabitats des de feia molt temps, i l’últim, que havia estat reformat als anys 80, estava desocupat des de feia uns 8 anys. Com que l’edifici és patrimoni històric de la ciutat, no se li podia modificar la façana, i això havia restat interès a les empreses immobiliàries.

Miquel M. Argilés, membre de La Llavor des d’un inici, explica que els masovers van signar un contracte amb la propietat segons el qual, a canvi de dos anys i mig de lloguer, havien de pintar els tres pisos, fer la instal·lació elèctrica de dos i arreglar les goteres del terrat. A banda, els joves també s’encarreguen de pagar despeses com l’IVI i taxes de les escombraries.

Argilés valora molt positivament l’experiència, i diu que “viure i compartir tantes estones amb els altres masovers comporta un creixement personal important, es genera molta cohesió de grup i es creen llaços similars als d’una família”.

Quan el contracte finalitzi, els inquilins tenen dues opcions: o bé allargar-lo i continuar amb el projecte plantejat, o bé rescindir-lo. De moment no saben què faran, ja que la decisió també depèn de la situació personal dels integrants del projecte.

Princesa 49

Ander Estebanez: “En el projecte, la part col·lectiva, l’autoorganització i el medi ambient hi tenen un pes important”

El cas de Princesa 49, a Barcelona, és el fruit de la sensibilització i la insistència de Sostre Cívic als ajuntaments sobre la necessitat de crear projectes de cessió d’ús. Després d’un període de negociacions, es va aconseguir que el Consistori cedís un edifici del carrer Princesa, un bloc de 4 plantes antic i abandonat. A canvi, l’Ajuntament va posar com a condició que la cooperativa adaptés l’edifici per tal que tingués una eficiència energètica alta.

A partir d’aquí es va obrir una convocatòria perquè s’hi apuntessin tots els socis als quals els interessés el projecte, i es va crear un grup de 5 unitats familiars. Cada pis de l’edifici és diferent: n’hi ha dos de grans; dos de petits que comparteixen cuina i un recinte que és mig pis i mig sala polivalent, que s’utilitza per fer assemblees o festes. L’altre gran espai comú és la terrassa.

Ander Estebanez, inquilí de Princesa 49 des de finals de l’any passat, explica que aquest projecte aposta per un tipus de vida “on la part col·lectiva i l’autoorganització té un pes important, igual que el respecte pel medi ambient”. “Totes les mesures que hem hagut d’aplicar perquè fos un edifici amb eficiència energètica alta produeixen un sobrecost que en les grans construccions es mira d’evitar. I que s’exagera pel fet que les hem de repartir entre 5”. Tot i això, afegeix que “és un sistema molt més econòmic que la cessió d’ús en espai privat, ja que no hem hagut de pagar pel terreny”.

De fet, per tal que l’edifici sigui el màxim de respectuós amb el medi ambient, s’han instal·lat plaques solars i una caldera de biomassa per l’aigua calenta. També un sistema d’aigües grises, on l’aigua de la dutxa es guarda, es filtra i s’utilitza per al vàter. A més, per poder aïllar bé un edifici tan vell, les parets es van recobrir d’argila, que permet absorbir la humitat i mantenir una bona temperatura. La calefacció circula per dins de les parets i així es va poder mantenir l’estructura original de l’edifici.

Alba Camprubí: “La masoveria urbana soluciona un problema d’habitatge a la ciutat de Manresa”

El projecte de masoveria urbana a Manresa va sorgir de la voluntat de l’Ajuntament i de Càritas de denunciar el problema de les cases buides a la ciutat. Molts propietaris tenen pisos abandonats que no poden posar al mercat de lloguer perquè no compleixen unes condicions mínimes d’habitabilitat, i tampoc poden fer-se càrrec de les reformes necessàries. Per altra banda, l’accés a l’habitatge a Manresa és cada vegada més car i “encara trobem casos de propietaris que no volen firmar contractes amb persones de pell negra” afirma Alba Camprubí, treballadora social de Càritas Manresa. El 2015 l’entitat, juntament amb el Consistori, van engegar la primera edició del projecte, que incorpora persones en risc d’exclusió social a aquest model alternatiu d’accés a un allotjament. “La masoveria urbana soluciona un problema d’habitatge a la ciutat de Manresa” assegura Camprubí.

En la primera edició es va aconseguir un contracte per a 4 unitats familiars en un bloc de pisos. Inicialment, estava pensat per persones sense sostre, tot i que ara hi pot accedir tothom que rebi l’acompanyament dels serveis socials a Càritas. L’èxit de la iniciativa va fer que Càritas i l’Ajuntament seguissin col·laborant i s’han anat fent més edicions fruit d’acords amb diferents propietaris de la ciutat.

A cada edició, Càritas obre una convocatòria i fa entrevistes per la selecció dels candidats. Les reformes que s’han de dur a terme a canvi de l’ús de la propietat són diferents segons el pis, i s’acorden a través d’un contracte que signen el masover i el propietari, amb l’ajuda d’un paleta que contracta Càritas. Els masovers, acompanyats d’un cap d’obra, treballen en les reformes de la casa, i gràcies al finançament de l’Ajuntament i de l’entitat, se’ls remunera la feina i se’ls descompta del lloguer. El propietari assumeix les despeses dels materials més cars que es necessiten per la reforma, i Càritas posa els materials petits, com eines i pintures. Un cop s’ha acabat el temps de reformes, l’inquilí passa a pagar un lloguer social, i durant 5 anys, el propietari no pot apujar el preu.

Aquestes quatre experiències, que escapen de les lògiques del lloguer i la compra, conformen una mostra encara petita dels models d’accés alternatiu a l’habitatge. Així i tot, són valuoses perquè serveixen per establir un precedent i donar solucions a l’emergència habitacional que afecta, especialment, les persones joves.  

Cal Palé – La Serreta

JB: “ És un procés d’aprenentatge i transformació que et fa qüestionar molts temes a nivell personal i col·lectiu: com vull viure, amb qui i quines relacions construïm”

Can Palé-La Serreta, a Cardedeu, neix el gener del 2018 impulsat per Sostre Cívic. Es tracta d’un projecte d’habitatge col·lectiu intergeneracional, que a diferència d’altres de l’entitat, és el primer que recupera sol privat per posar-ho en mans d’una cooperativa. L’objectiu és construir un edifici que tingui capacitat per 39 unitats familiars, i on s’apostarà per fer vida en comú, tot mantenint espais privats per a cada família.

Quan Sostre Cívic va adquirir el terreny a principis de l’any passat, es van obrir llistes dins dels socis de l’entitat per formar un grup impulsor a partir d’un avantprojecte del que es volia fer. Un cop seleccionades les famílies, aquestes van emetre títols participatius amb l’objectiu que gent externa al projecte ajudés a finançar-ne la compra.

Els seus impulsors, que es coordinen en comissions, ja han decidit com volen que siguin els habitatges privats, que tindran una estructura diferent en funció del nombre de persones que hi viuran. Ara, han d’acordar la manera com es dissenyaran els espais compartits: tenen clar que els agradaria una bugaderia, un menjador i una cuina comunitària.

JB, membre del projecte, defineix el moment en que es troben, previ a la construcció, com “un procés que et fa qüestionar molts temes a nivell personal i col·lectiu: com vull viure, amb qui, quines relacions vull en el meu dia a dia, com les construïm… I sobretot, és un procés d’aprenentatge i transformació profunda”. Afegeix que es tracta d’una iniciativa costosa degut a la compra del solar i a la construcció de l’edifici en si, i que s’han de trobar fórmules perquè no esdevingui inaccessible i les famílies l’acabin abandonant.

El preu estarà sobre la mitjana d’un pis de lloguer a Cardedeu, però la quota no pujarà mai perquè el solar és propietat de la cooperativa

Un cop el projecte estigui acabat, els inquilins pagaran una quota mensual en funció de la mida del seu pis. Serà un preu que estarà sobre la mitjana d’un pis de lloguer a Cardedeu, però s’ha de tenir en compte que es tractarà d’obra nova, que el bloc estarà situat al costat de la Renfe i a 5 minuts del centre, i que la quota no pujarà mai, perquè el solar és propietat de la cooperativa.

El projecte està pensat perquè la gent que hi entri hi pugui viure tota la vida, però en cas que algú vulgui marxar, se li retornaria la seva part del capital social. JB diu que “hi ha moltes ganes que funcioni i que sigui real”, tot i que “som grup de persones que venim de llocs diferents, que estem confluint amb el projecte i a vegades surten conflictes”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier CRÍTIC 6, 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació