Crític Cerca
Reportatges

Número inèdit de la revista ‘Sal común’, impulsada per Joan Manuel Tresserras i Enric Marín

CRÍTIC publica per primer cop el número 0 de la revista 'Sal Común', una històrica publicació contracultural de finals dels anys setanta. Aquest primer exemplar havia d'arribar als quioscos el maig de 1978. Inclou articles de Joan Manuel Tresserras, Enric Marín, Francesc Espinet, Joaquim Jordà o Julià de Jòdar, a més d'una entrevista a Lluís Llach. Els seus impulsors –Tresserras, Marín i el creatiu i empresari de la publicitat i la comunicació Marçal Moliné– expliquen en primera persona l'aventura de 'Sal Común'.

22/04/2018 | 19:00

El projecte l’impulsaven, entre d’altres, Joan Manuel Tresserras i Enric Marín, i el creatiu i empresari de la publicitat i la comunicació Marçal Moliné, soci fundador de la mítica agència MMLB, una de les més rellevants dels anys setanta i vuitanta. En aquest article expliquen per primer cop el context de l’època i els perquès de la revista.

L’aventura de ‘Sal Común’

Enric Marín, Marçal Moliné i Joan Manuel Tresserras

Cap a finals del 1977, la Transició espanyola feia les primeres passes. Mesos després de l’assassinat de cinc advocats laboralistes a Atocha a les mans d’un grup d’ultradreta, s’havia legalitzat el Partit Comunista (PCE), però no encara Esquerra Republicana (ERC). S’havien produït les grans mobilitzacions del febrer per l’amnistia, i les primeres eleccions democràtiques del juny. L’Onze de Setembre una multitud havia ocupat el centre de Barcelona amb una exhibició de força que acabaria accelerant el retorn del president Tarradellas, sis setmanes després. La Constitució tardaria encara més d’un any. Però els senyals de canvi s’acumulaven i, entre els més visibles, hi hauria els primers concerts de Joan Baez a Madrid i a Barcelona al mes de novembre. Si ampliem una mica el ‘zoom’, identifiquem fàcilment signes de canvi d’època també en l’escenari global. Un any abans havia mort Mao Zedong i s’entrava en la darrera etapa de la Guerra Freda: l’assassinat al maig següent d’Aldo Moro seria també un indicador d’aquest canvi d’època. Un canvi accelerat pels efectes de la crisi econòmica i social provocada per la primera guerra del petroli que colpejaven les societats occidentals i obligaven a repensar el model energètic i de creixement. Naturalment, el món de la cultura no era aliè a aquestes turbulències. No feia gaire que Michel Foucault havia publicat el primer volum de la seva ‘Història de la sexualitat’, obra clau en la qual l’autor revoluciona l’anàlisi del desig i del comportament humà. Quasi en paral·lel, el moviment ‘punk’, caracteritzat per la seva estètica transgressora i irreverent, organitza el seu primer festival a Mont-de-Marsan…

Sortint del franquisme, a Catalunya i a Espanya, la música havia estat –i encara era– el principal catalitzador de les protestes socials, de la disconformitat i les dissidències, de les noves formes de vida i de cultura que acompanyaven l’emergència d’una nova generació. Calia trobar noves formes d’expressió en connexió amb una cultura internacional que ara ja quedava més a l’abast. I les músiques constituïen una plataforma perfecta per establir els enllaços i canalitzar les influències. Després dels anys de tancament imposat, i al costat de les figures locals consagrades, hi havia desig d’accedir a l”star system’ del ‘folk’, del ‘pop’ o del ‘rock’ internacionals… La indústria discogràfica s’havia consolidat durant la dècada anterior. La ràdio i la televisió li servien de reforç propagandístic. I també les revistes musicals. Gay Mercader era el promotor que tenia els contactes i l’audàcia necessària per organitzar grans concerts. I també tenia a la seva òrbita la revista ‘Disco Expres’, la més ‘vintage’, amb aspecte auster, de fanzín, en contrast amb una competència –’Popular 1′, ‘Vibraciones’– cada vegada més acolorida.

La idea de renovar ‘Disco Expres’, capitanejada per Josep Maria Albanell, feia temps que rondava pel cap dels responsables de la publicació. I la visita de la cantautora Joan Baez a Barcelona proporcionava una oportunitat magnífica per posar a prova algunes possibles reorientacions. En pocs dies es van prendre decisions i es va planificar un número especial. Amb pocs recursos però molta empenta. Va aparèixer el 26 de novembre, amb les reverberacions del concert encara fresques i una tirada excepcional. Disseny de Carlos Rolando. Amb una atenció especial a la lluita pels drets civils als Estats Units, a Gandhi, a Xirinachs i als moviments defensors de la no-violència. ‘Joan Baez. Edición extra’. A 40 pessetes. En poques hores, l’edició es va exhaurir. Un gran èxit. Havia quedat clar: hi havia marge i públic per introduir novetats.

Havíem participat tots tres, activament, d’aquella experiència tan estimulant. I també hi seríem en l’etapa següent.

Després del cicle nadalenc es va acordar no modificar substancialment ‘Disco Expres’, que cobria molt bé el seu espai i comptava amb una nòmina excepcional de col·laboradors. Una aposta prudent en línia amb la màxima de “no remenis gaire el que funciona bé”. Però, simultàniament, sota la batuta de Marçal Moliné, es va plantejar un nou projecte que aprofitaria en part l’experiència d’aquell número especial i es plantejaria, de bon començament, com una revista cultural. ‘Target’ jove. El model sempre va ser ‘Rolling Stone’. Però encara més clarament adreçada a la gent més jove. Paper premsa, com els diaris. Portada i, si podia ser, algunes pàgines interiors, en color. Aspecte alternatiu però un punt refinat. Estètica Rolando, que va tenir un paper decisiu en tot el procés de gestació. Es diria ‘Sal Común’. Comuna, per a tothom. Però la sal; imprescindible; la clau del gust d’allò que es tasta. Cultura i formes de vida. Literatura i viatges. Còmics i música. Moda i estils de vida. Complicitat i aclucades d’ull amb un lectorat que intuíem aventurer i delerós d’explorar-ho tot; de reinventar-se; de descobrir coses cada mes, cada setmana, cada dia; de buscar i trobar totes les pistes per incorporar-se a tot el nou, l’irreverent, el trencador. La nova etapa política havia de permetre escurçar en poc temps el retard que havíem acumulat respecte a les societats més avançades del nostre entorn. I la gent més jove demanava orientacions, cartografia, guies, pautes per fer aquell salt. Procuraríem satisfer-los.

Amb aquestes referències al cap vam anar desenvolupant i donant forma a ‘Sal Común’. Vam trobar local, vam constituir una mínima redacció, vam engrescar una colla de col·laboradores i col·laboradors que sintonitzessin amb el repte. No podríem sortir a l’abril, però potser sí pel maig. Maig. Maig… –“Farà deu anys del Maig del 68”. Si sortíem pel maig, ho havíem de fer necessàriament amb un dossier que expliqués què se n’havia fet de l’herència del Maig Francès”. Deu anys després. Què quedava de París i de Nanterre, de les revoltes de Berkeley, de les il·lusions i de les platges que emergirien de sota les llambordes, dels realismes que havien demanat l’impossible?

Vam poder entrevistar Lluís Llach. Una conversa llarguíssima a Reus, abans d’un concert. Mai li agrairem prou la paciència davant d’algunes impertinències. Vam destorbar també la família. En Joan Teixidó i el Pablo Cano –joveníssims– van aconseguir fotografies de l’àlbum i detalls de joventut d’en Lluís. Vam intentar sotmetre les lletres d’algunes cançons del ‘Viatge a Ítaca’ a una tortura vulgar d’anàlisi del discurs. Vam poder parlar amb Cesc Gelabert, el nom que guanyava pes en la dansa i la renovava. Vam gestionar drets editorials per disposar de continguts de qualitat (Philip Roth) que no tinguessin cost. I vam involucrar els esquerranosos més amics i més irreductibles en la preparació del dossier sobre el Maig del 68. Fa de tot plegat 40 anys.

El número 0, o el número 1, ja estava a punt. Faltaven les proves d’impremta. Es van fer. El paper no era potser prou setinat. De les proves en van quedar uns quants exemplars temptatius, per llençar. En vam arreplegar un parell. Un és ara a la Biblioteca de Catalunya. L’altre ha servit perquè en tinguem versió digital. Aquell número 0 no va arribar a veure la llum. Va quedar en la prova a peu de rotativa. La sortida efectiva de ‘Sal Común’ va haver d’esperar la tardor, superat el període de vacances i quan la continuïtat podia estar més assegurada. Alguns dels materials preparats a primera hora, com l’entrevista al Llach, es van poder reciclar i editar fàcilment. D’altres, però, com el dossier “Mayo ’68”, van quedar enterrats i sotmesos a l’oblit. Fins ara que CRÍTIC ens ha permès aquesta modesta operació de rescat.

Com vèiem fa 40 anys el que havia passat ara en fa 50? La lectura del passat acostuma a estar condicionada per les vivències i les expectatives del present. Respecte al Maig del 68, ja en tenim una perspectiva temporal prou dilatada per garantir una certa distància desapassionadament crítica. Rellegint avui les diferents peces que componen el dossier, es fa evident que la interpretació de la revolta del Maig Francès encara era un tema molt viu i actual l’any 78 a Barcelona. Com a mínim per nosaltres i els nostres cercles de relació. El to radicalment antiautoritari que impregna les diferents col·laboracions ens parla d’una evident incomoditat davant dels pactes i les contradiccions que van marcar la transició política de la dictadura franquista a un emergent règim de democràcia parlamentària. No hi trobem una anàlisi dels fets esdevinguts a França 10 anys abans. No. El que hi ha és una celebració dels aspectes més llibertaris de la revolta. Signats o amb pseudònim, els nostres textos i els de Francesc Espinet, Joaquim Jordà, Julià de Jòdar, Josep M. Vidal Villa o Santi Soler són una celebració radicalment crítica. Potser ingènuament crítica. Un elogi abrandat i desmesurat de la utopia.

L’estiu del 78 va servir per acabar d’ajustar el perfil i la identitat de la publicació, que, com ja hem apuntat, va iniciar la seva publicació regular a la tardor, amb l’imprescindible pupil·latge de Marçal Moliné. Mentrestant, Enric Marín i Joan Manuel Tresserras van apartar-se’n i van iniciar el seu periple docent.

Quaranta anys més tard, tots tres recordem amb nostàlgia còmplice aquells dies d’incerteses, d’esperances i de ‘joie de vivre’. Potser per això, i per tots els somnis emancipadors encara incomplerts, continuem ancorats en una vital, assenyada i voluntariosa nostàlgia de futur.

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras són professors de periodisme a la UAB. Marçal Moliné és el creatiu i empresari de la publicitat i la comunicació que va dur a terme el projecte de ‘Sal Común’. Abril del 2018.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies