Crític Cerca
Reportatges

Onze qüestions que has de conèixer per entendre l’extrema dreta que patirem

Què tenen en comú Salvini, Le Pen, Orbán, Vox i Alba Daurada? Quines famílies i matisos hi ha entre ells? Què uneix i què separa aquest univers? CRÍTIC ofereix 11 claus per entendre el perquè del seu èxit a Europa, en quin punt ens trobem i què en podem esperar els pròxims mesos.

11/11/2018 | 19:00

Salvini (Lliga Nord), Vilimsky (FPÖ), Le Pen (AN), Wilders (PVV) i Annemans (VB) al Parlament Europeu en una foto del 2014 / EURACTIV

La dreta i l’extrema dreta estan assaltant el poder. Jair Bolsonaro ha estat una de les figures centrals de l’actualitat les darreres setmanes. La victòria de l’autoritarisme populista brasiler se suma a la de Donald Trump, a l’enfortiment del règim de Putin… i també a un degoteig de bons resultats a la vella Europa de formacions que van des de la dreta radical populista fins a l’extremisme filofeixista o neonazi. Què tenen en comú —i què no— Salvini, Le Pen, Orbán, Vox i Alba Daurada? Quines famílies i matisos hi ha entre ells? Què uneix i què separa aquest univers? CRÍTIC ofereix 11 claus per entendre el perquè del seu èxit a Europa, en quin punt ens trobem i què en podem esperar els pròxims mesos.

1. Motius per a l’ascens d’una dreta alternativa als liberalconservadors

“Un nombre cada cop més gran de gent sent que hi està perdent, en el procés de globalització, i que no poden tenir esperança d’optar a una vida millor. En particular, això els passa a les classes mitjanes, que havien estat al nucli de l’estabilitat de les democràcies socials i liberals occidentals després de la Segona Guerra Mundial”, diu Georgina Siklossy, portaveu de la Xarxa Europea contra el Racisme (ENAR), per explicar l’ascens dels partits de dreta i d’extrema dreta al Vell Continent. No és recent: segons Manès Weisskircher, investigador en ciències polítiques a la Universitat Tècnica de Dresden i a l’Institut Universitari Europeu de Florència, “si parlem de l’Europa occidental, no ha estat pas la ‘crisi dels refugiats’: en molts països, els partits de dreta radical ja eren actors polítics ben establerts des de força temps enrere. En aquest aspecte, Alemanya i Espanya havien estat bastant extraordinàries” pel fet de no tenir-ne cap. Però també cal dir que alguns sectors del PP tradicionalment s’han escorat molt a la dreta i que a Alemanya el Partit Nacional Demòcrata (NDP, extrema dreta) havia tingut alguns èxits electorals en les eleccions regionals i al Parlament Europeu.

“Les causes són múltiples”, diu Weisskircher, entre les quals esmenta “el rebuig a la immigració —particularment a la musulmana—, la inseguretat econòmica i la desconfiança envers les elits polítiques, tant a escala nacional com de la UE”. Per Siklossy, els ciutadans “estan amoïnats per la seguretat dels seus llocs de feina, pels seus ingressos minvants, pels costos creixents de l’educació i de la salut, o [l’escenari d’una] caiguda ràpida en la pobresa en cas de patir accidents de vida” com perdre la feina i patir una malaltia greu alhora.

El rebuig a la immigració, la inseguretat econòmica i la desconfiança envers les elits polítiques, raons possibles de l’ascens de la ultradreta

Ruth Wodak, professora emèrita de les universitats de Lancaster i de Viena i investigadora del Centre d’Anàlisi de la Dreta Radical (CARR), coincideix en l’anàlisi de “la immensa inseguretat provocada per una globalització ferotge“, i hi afegeix altres raons de llarga durada, com el fet que “antics sentiments xenòfobs, racistes i antisemites ara s’hagin disparat de nou”. També hi veu explicacions més contextuals actuals, com “l’experiència d’haver vist com es rescataven bancs mentre que els salaris de la gent queien”. També hi ha explicacions regionals. En el cas escandinau, els analistes acostumen a esmentar el concepte del “xovinisme del benestar”: els partits de dreta radical poden arribar a proposar polítiques socioeconòmiques d’esquerres, però només per als nadius. “Juxtaposen la immigració amb l’Estat del benestar”, diu Ann-Cathrine Jungar, investigadora sobre partits de la dreta radical a la Universitat Södertörn, d’Estocolm, i fan percebre que “la immigració és costosa i redueix el benestar per a la població que realment el mereix: ancians, malalts, infants… Tots els partits de la dreta radical nòrdica combinen aquestes dues línies d’argumentació en la seva retòrica antimigratòria”.

En tot cas, Weisskircher considera que aquest ascens és un fenomen “més profund que no pas simplement una vaga noció de ‘vot de protesta'”. Per Jungar, de nou en el cas nòrdic —però no són motivacions alienes a la resta del continent—, s’ha assistit a un ascens de la “dimensió política sociocultural” en detriment de la clàssica “socioeconòmica, de dreta-esquerra”, alhora que ha davallat “la identificació amb els partits polítics, i els votants ara són més volàtils”. S’hi uneix el fet que bona part de la dreta radical “ha institucionalitzat, professionalitzat i moderat els seus perfils i s’han distanciat de l’extremisme”, de manera que “el llindar” ideològic perquè els votants els triïn “s’ha rebaixat”. La pregunta és: anem cap a una reconfiguració permanent del tauler polític des del centre cap a l’extrema dreta on els ‘PP’ clàssics poden tenir una supervivència compromesa?

Steve Bannon, Matteo Salvini i Mischaël Modrikamen, del Partit Popular belga, aquest setembre / MODRIKAMEN

2. Bannon i el trumpisme desembarquen a Europa

Un cop caigut en desgràcia, Steve Bannon, el comunicador i estrateg “nacionalista i populista”, com li agrada autodefinir-se, que va enlairar la campanya de Donald Trump, ha desembarcat a Europa. La Itàlia de Salvini ha estat el lloc triat per impulsar el seu ‘think tank’ identitari, que té per objectiu donar suport a l’extrema dreta del Vell Continent. Per l’investigador en dretes identitàries i col·laborador de ‘CTXT’ Guillermo Fernández, el que fa Bannon és “fonamentalment oferir assessorament en comunicació a les xarxes, la seva especialitat”. Darrere el suport de Bannon als populismes de dreta europeus podria haver-hi, en els mots de Fernández, “fundacions i grups de diferent tipus: antiavortistes pro vida i sionistes, també”. La relació dels populistes conservadors amb Israel sorgeix de l’obsessió que la dreta identitària europea té amb el que anomenen ‘el conflicte civilitzatori’ i la defensa de l’espai de tradició judeocristiana. En aquest sentit, Fernández rememora una conversa amb un antic quadre del Front Nacional francès en què li confessava que “la gran por que sempre plana en les nostres converses privades és que França es converteixi en Sud-àfrica, que els blancs francesos siguem minoria al nostre país”.

Hi ha connexions entre l’Associació Nacional del Rifle i la Lliga Nord italiana

Per Steven Forti, historiador de la UAB i investigador de l’Institut d’Història Contemporània de la Universitat Nova de Lisboa, quelcom que reflecteix una part dels vincles de la dreta populista italiana amb el món ‘ultra’ nord-americà és el fet que es poden detectar connexions entre la dreta republicana dels EUA –per exemple, el conegut ‘lobby’ NRA (Associació Nacional del Rifle) i l’entorn de Salvini i la Lliga. Una mostra: la tuitaire italoamericana Alana Mastrangelo, membre del grup de pressió pro armament, un personatge que fa de nexe comunicatiu entre les dues bandes de l’Atlàntic.

3. L’aliança entre Marine Le Pen i Matteo Salvini, decisiva al Parlament Europeu del 2019

Per al maig del 2019 hi ha convocades eleccions al Parlament Europeu. Sembla que podria consolidar-se, als hemicicles de Brussel·les i d’Estrasburg, un gran bloc de dreta populista. Però res no és senzill. Un cop superades les dificultats tècniques —un mínim de 25 escons procedents d’una quarta part dels estats de la Unió—, que durant anys foren un problema important, cal veure si els equilibris de poder són “suportables” per a tots els agents implicats. És una vella aspiració d’aquest espectre polític. El 1979, en els primers comicis europeus, el Moviment Social Italià (MSI) va intentar consolidar un grup anomenat de l’Eurodestra, però la manca de pes electoral li ho va impedir. El 1984, ja sota el lideratge de Jean-Marie Le Pen, s’aconseguí conformar de forma reeixida el Grup Tècnic de les Dretes Europees (GDE), inicialment impulsat per francesos, italians, grecs i unionistes de l’Ulster. Però l’entrada dels alemanys filonazis Die Republikaner i el xoc d’aquests amb l’MSI italià respecte a la qüestió del Tirol del Sud van fer esclatar el grup. El tercer intent, ja el 2007 i que només durà alguns mesos, fou el grup anomenat Tradició, Identitat i Sobirania (ITS), dinamitat per l’eurodiputada Alessandra Mussolini quan, després de fer unes declaracions racistes antiromaneses, va provocar que els cinc escons del Partit de la Gran Romania abandonessin el grup, que esdevingué tècnicament inviable. L’historiador Xavier Casals ho ha estudiat amb rigor.

En les europees de cinc anys enrere, el 2014, tot va començar a canviar. Des d’aleshores hi ha dos grups que reuneixen partits on conflueixen línies de dreta radical populista i d’extrema dreta al Parlament Europeu: el Grup Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa (EFDD), encapçalat per l’UKIP britànic, i l’Europa de les Nacions i les Llibertats (ENF), encapçalat per l’Agrupació Nacional —abans FN— de Marine Le Pen. El primer compta amb Alternativa per Alemanya (AfD), l’M5S italià i els Demòcrates Suecs entre altres socis menors. En el segon militen la Lliga de Salvini, l’FPÖ austríac o el PVV holandès. Per què dos grups? Respon Guillermo Fernandez: “Fins ara, el problema a l’extrema dreta europea era la rivalitat entre el líder de l’UKIP Nigel Farage —que és la connexió amb Bannon— i Marine Le Pen. Però amb el ‘Brexit’ aquest trencament desapareix”. D’altra banda, hi ha partits que no participen en cap dels dos grups esmentats però que comparteixen principis i filiació ‘ultra’. “Seria el cas dels polonesos de Llei i Justícia, que fan part del grup dels Conservadors i Reformistes, impulsat pels ‘tories’ britànics, o del Fidesz hongarès d’Orbán, que és al PP europeu”. Sigui com vulgui, “dins la diversitat d’opcions els uneix la voluntat de bloqueig de la UE i la fòbia a la migració. Fonamentalment. En el tema econòmic, per exemple, hi ha diferències. Orbán, per exemple, no vol destruir la UE”. Però en el que sí que hi ha consens és “en el fet d’esdevenir una ‘minoria de bloqueig’ que posi el Parlament Europeu contra les cordes. Quelcom que podria passar atenent el previsible enfonsament del PS i l’estancament del PP”.

Els partits de Le Pen i de Salvini donen rellevància a l’eix social en un moment de crisi com el que hem viscut

Amb tot, i més enllà de les friccions per irredemptismes territorials diversos —com la disputa entre l’FPÖ austríac i Salvini pel Tirol del Sud o les desavinences d’italians i flamencs amb Vox pel cas català—, hi ha, en els mots de Fernández, “un eix de fractura que no es té en compte a vegades: el trencament entre el sector socialsobiranista i el sector que podríem anomenar liberalsobiranista”. Marine Le Pen i en gran part Matteo Salvini representen la dimensió que dóna rellevància a l’eix social, de defensa de les classes populars i d’entendre, en les paraules de Clara Ramas, filòsofa i investigadora de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), “l’Estat social com un element d’identitat en una època en què la crisi ha devastat tots els llaços socials entre individus”. Aquest bloc considera “obsolet l’eix esquerra/dreta i proposa substituir-lo per l’eix nació-protecció/mundialisme-intempèrie”, hi afegeix Fernández. En canvi, “Marion Maréchal-Le Pen, neboda de Marine i dirigent de l’ANi The Movement —l’operació europea de Steve Bannon— són més conservadors en allò moral i liberals en allò econòmic. Més Tea Party”, apunta l’investigador. Aquesta fractura, que va més enllà de sigles i de persones, serà determinant en el futur? “La línia socialsobiranista, que, en el cas del Front Nacional francès, va tenir en Florian Philippot, un antic jacobí sobiranista d’esquerres, el seu ideòleg en temps de la repuntada de Marine Le Pen, perd força davant la liberal”.

Per entendre el que representa el socialsobiranisme: “Les ‘manis’ antigais, antidrets LGTBI, a la França de l’etapa socialista les impulsa la dreta clàssica. I l’AN no hi va! Hi va gent seva a títol individual. Marion hi va. Marine, aconsellada per Philippot, es queda a casa”. Però aquesta línia social està de capa caiguda. Philippot, caigut en desgràcia, va escindir-se i participa en un nou projecte, Els Patriotes. Per Fernández, “l’objectiu és que a la dreta li acabi passant com a la socialdemocràcia. Que una part acabi dins operacions de tipus Macron i l’altra quedi òrfena. Volen aprofitar-ho per obtenir la centralitat dins el camp de la dreta política”. Davant la qüestió de la divisió entre socialsobiranistes i liberalsobiranistes, l’historiador Steven Forti és molt cautelós: “Sí i no! En el cas de la Lliga, teòricament és social per dins —tot i que qui té un passat realment social és el postfeixisme més que el regionalisme septentrionalista. Tanmateix, les seves propostes són menys impostos per als rics, privatitzacions i, en definitiva, neoliberalisme”. Pel recercador de la Universitat Nova de Lisboa, “l’expansió cap al centre i cap al sud, un cop passada la ‘barrera’ dels Apenins, es fa de la mà del neofeixisme tradicional. Gent del berlusconisme transita cap a la Lliga i també hi ha connexions fluides amb estructures socials mafioses en regions com Sicília i Calàbria. A Roma, Casa Pound és clarament facilitadora de l’estratègia de la Lliga. A la fi, el que pretén Salvini és esdevenir l’única força de la dreta italiana. I ja ho està aconseguint! S’ha desdemonitzat i normalitzat la seva presència fins al punt que, avui dia, és el partit més vell del Parlament”.

Foto de família del Partit Popular Europeu el 2014 / DAVID PLAS

4. Els ‘PP’ europeus, virant encara més cap a la dreta

Paral·lelament a l’ascens de la dreta radical, Europa està assistint a un altre fenomen: l’escorament dels partits liberalconservadors clàssics (els que formen part del PP europeu, hegemònics en l’espai de centredreta des de la fi de la Segona Guerra Mundial) cap a posicions cada cop més dretanes. El viratge antiliberal del primer ministre Viktor Orbán a Hongria n’és un exemple ben consolidat en el temps, mentre que a Espanya el nou PP de Pablo Casado reconeix les seves coincidències ideològiques amb Vox, ataca el que ell anomena “la ideologia de gènere” i encara el debat territorial des de posicions tan centralistes que ni tan sols poden resseguir-se en el José María Aznar president. Aquest gir, el fan empesos per l’extrema dreta? Per Siklossy, Hongria és un exemple clar que sí: “Fa una dècada, el partit d’extrema dreta Jobbik va aconseguir un suport sense precedents. Des de llavors ha perdut terreny, però el centredreta de Fidesz”, el partit d’Orbán, “progressivament s’ha anat convertint en xenòfob i incessantment ha anat erosionant els drets fonamentals i l’Estat de dret. Jobbik ha perdut suport precisament perquè Fidesz ha adoptat totes les seves posicions en relació amb les minories i la immigració”.

“Per mi, el perill no és tant que [els partits d’extrema dreta] aconsegueixin un suport percentual molt elevat com que aconsegueixin canviar els discursos dels partits tradicionals i normalitzin posicions que posen en perill determinats drets dels migrants —que, al capdavall, són drets humans— com ara passa amb les devolucions en calent. Han introduït en l’imaginari col·lectiu que aquestes polítiques són normals”, apunta la politòloga Helena Castellà, investigadora de partits d’extrema dreta europeus. Siklossy hi veu una responsabilitat greu en els partits ‘mainstream’: “Molts —tant a la dreta com a l’esquerra— han consentit les solucions fàcils proposades per l’extrema dreta en lloc d’adoptar polítiques que garanteixin menys desigualtats i més solidaritat”, cosa que “ha arrossegat la gent cap a narratives racistes i xenòfobes, en absència de cap alternativa real”.

Les formacions del Partit Popular Europeu cada vegada tenen posicions més dretanes

El cas d’Àustria, per Wodak, és un exemple del que esmenta Castellà. “S’hi estan normalitzant ideologies d’extrema dreta, una normalització vergonyosa” de la qual el partit liberalconservador clàssic (l’ÖVP, el que seria l’homòleg del PP al país centreeuropeu) n’és un dels vehicles principals. Una normalització que Wodak també veu als Països Baixos per l’efecte contagi de la ideologia de la dreta radical del PVV de Geert Wilders. Segons la professora del CARR, l’ÖVP està assumint postulats que fins ara eren propis de partits d’extrema dreta o de populistes de dreta com els seus socis de Govern, l’FPÖ, com ara el rebuig total a acollir refugiats o un posicionament explícit a favor de les patronals en el diàleg social. Wodak hi veu símptomes que Àustria hagi pogut iniciar el camí “des d’una democràcia constitucional liberal després del 1945 cap a una potencial democràcia il·liberal orbanesca”.

5. Els ‘valors’ de la dreta radical: des de l’euroescepticisme fins a l’antifeminisme

“La dreta radical, a la qual pertany Alternativa per Alemanya, és una família de partits que, segons l’acadèmic neerlandès Cas Mudde [una de les referències mundials en l’estudi d’aquestes formacions], té dos valors nuclears: el ‘nativisme’ —que és nacionalisme xenòfob— i l’autoritarisme”, defineix Weisskircher.

El gran tema que els uneix“, explica Castellà, “és el rebuig a la immigració. Són partits que propugnen estats nació homogenis des d’una posició nacionalpopulista, amb un discurs doble: el poble contra les elits i el poble contra els immigrants. I, en aquesta darrera clau, ho fan amb un perfil antiislàmic molt clar”. Una síntesi que és extensiva als partits d’extrema dreta neonazi o neofeixista que veurem més endavant.

Un aspecte polèmic d’aquest bloc és la seva relació amb el feminisme i els drets de les dones. “Jo diferenciaria entre els partits que s’han sabut renovar, i aprofitar el seu antiislamisme per afirmar que l’islam posa en perill els drets de les dones, i aquells altres que s’assemblen més als vells feixismes. Per exemple, Vox afirma que la ‘ideologia de gènere’ s’ha d’acabar“, valora Castellà. Una proclama, la de Vox, que trobem calcada gairebé literalment en el programa d’Alternativa per Alemanya. Entre els nòrdics, explica Jungar, també hi trobem “antifeminisme en el sentit que mantenen visions conservadores basades en les diferències biològiques i s’oposen a les quotes i a les accions afirmatives; estan en contra del que perceben com a feministes d’esquerres, que, segons ells, no s’adonen de les conseqüències negatives de la immigració per a la seguretat de les dones (assetjament sexual i violència) i els seus drets dins de les ‘comunitats patriarcals immigrants’ on les dones, afirmen, no són lliures”.

L’euroesceptiscisme és l’eix que uneix els partits de dreta radical del continent

En algunes ocasions, dins d’un mateix partit sorgeixen enfocaments diferents. La filòsofa Clara Ramas comenta que “dins de l’AN hi ha dues tradicions que xoquen, representades per [la seva presidenta] Marine Le Pen i per la seva neboda Marion Maréchal-Le Pen”. La primera, del corrent més socialsobiranista, i influenciada per l’ideòleg Florian Philippot, advoca per una mena de “reapropiació del feminisme, imbricant-lo amb la tradició republicana francesa i convertint-lo en arma islamòfoba”. La segona, més conservadora en allò moral —i que té el suport del món de Bannon—, considera el feminisme com una versió del paternalisme.

Alguns partits de la dreta radical —per exemple, entre els nòrdics— accepten el matrimoni homosexual —però no pas, en general, els drets dels transsexuals—, però d’altres no ho fan. El partit de Le Pen i l’AfD hi són contraris: consideren que les unions homosexuals han de ser reconegudes civilment, però en un grau inferior al del matrimoni. Com que tant a França (des del 2013) com a Alemanya (2017) el matrimoni homosexual és reconegut, els dos partits volen canviar la llei per retirar aquest dret. Sí que existeix unanimitat en l’euroescepticisme, i on cal buscar les diferències és en el grau i els matisos d’aquest. Des de posicions de fort nacionalisme d’Estat, tots coincideixen a rebutjar una major integració europea, però la seva concreció difereix. L’AfD vol provar de recuperar competències i deixar la UE merament com una “unió econòmica”, tot i que, si no se’n surt, no descarta demanar un referèndum sobre la pertinença a la Unió, com propugna directament a l’Agrupació Nacional de Le Pen. La Lliga manté una posició molt més ambigua i canviant. Entre els partits de l’extrema dreta les posicions són força més clares, amb una preferència molt generalitzada per l’abandonament de la UE.

Manifestació catòlica a París el 2014 / PA

6. El paper de la religió en les dretes populistes europees

Sempre s’ha associat, al nostre país, l’extrema dreta a la religió. Però la relació d’allò ‘ultra’ amb el món religiós a la resta d’Europa ha estat complexa ja des de l’època del feixisme i del nazisme. Mussolini i Hitler, de fet, eren obertament ateus. Segons Jordi Vaquer, politòleg i director regional per Europa de l’Open Society Foundation, “generalment a l’Europa occidental la religiositat tradicional és un factor de resistència a votar dreta radical o populista. El vot dels fidels cristians acostuma a orientar-se cap a formacions conservadores o cristianodemòcrates, ja que en general són un perfil de persones que tenen un grau baix de tolerància als discursos d’odi i, amb la qüestió migratòria, són més compassius”. En aquesta línia, Marta Simó, investigadora en sociologia de la religió de la UAB, explica a CRÍTIC que “si parlem del cor d’Europa, podem dir que els votants alemanys catòlics i protestants amb una visió conservadora prefereixen la CDU; al mateix temps, el catolicisme francès, malgrat una certa tradició reaccionària que no pot negar-se, no és, majoritàriament, d’extrema dreta”. Vaquer apunta que “si ens fixem en el cas alemany, a Baviera una part de l’electorat catòlic s’ha allunyat de la CSU —dreta regional bavaresa aliada de la CDU— pel seu discurs d’hostilitat amb el flux de refugiats. A l’oest —França, Holanda i Àustria, especialment—, les apel·lacions de l’extrema dreta a l’herència cristiana tenen a veure amb la islamofòbia i el supremacisme cultural, no amb religiositat”. “Mentre que, pel que fa a Espanya mateix — continua la investigadora de la UAB—, malgrat els vincles evidents d’una part de l’Església catòlica amb els sectors més ‘ultres’ de la dreta, no podem obviar que una organització com Càritas, catòlica, és molt clarament defensora dels migrants i antixenòfoba“.

L’Europa oriental és un altra dimensió, en aquest sentit, i la religió ocupa un espai més important en l’ideari i en les complicitats de l’extrema dreta. Simó recorda que “a l’est és diferent: Putin i els grups nacionalistes i ‘ultres’ a la seva dreta s’aferren a l’Església ortodoxa russa. A Polònia, el catolicisme és un moviment nacional —des de sempre, des de l’època del teló d’acer i des d’abans- i moviments com Ràdio Maria i altres són de masses i molt nacionalistes, homòfobs i d’ultradreta. En el cas polonès, fins i tot diria que hi ha una escletxa entre l’alta jerarquia eclesiàstica, més moderada, i el baix clergat i la base de devots catòlics que són molt més conservadors”. “Pel que fa a la Rússia de Vladímir Putin, un dels noms clau és Konstantín Maloféiev, magnat proper al Kremlin que patrocina vincles entre l’extrema dreta i grups ultrareligiosos i reaccionaris“, en paraules de Jordi Vaquer. Maloféiev, conegut com el “Soros de Putin”, és president de la Fundació Caritativa Sant Basili el Gran i del Grup de Comunicació Tsargrad, amb relacions amb la dreta evangèlica nord-americana.

Existeix un corrent de simpatia cap a Israel i les seves polítiques per part de les dretes arreu del món

Existeix un corrent important de simpatia cap a Israel i les seves polítiques per part de les dretes arreu del món. La ultradreta no n’és una excepció. Interpel·lada en aquest sentit, Simó, especialista en l’Holocaust, comenta: “L’extrema dreta europea, més que ideològicament sionista, és pro ‘establishment’ israelià i pro Estat d’Israel. I ho és, essencialment, per islamofòbia. Realment, en el fons, si hom mira la seva genealogia i el seu ideari actual, especialment a l’est, continua essent visceralment judeòfoba”. El fet que Bannon se suporti, en el seu desembarcament europeu, amb elements integristes catòlics com el flamenc Mischaël Modrikamen, no acaba de ser benvist per una part dels seus socis europeus, que, en unes societats molt laïcitzades, creuen que l’excessiu pes de la moral religiosa en el discurs els pot perjudicar. En els mots de Guillermo Fernández: “Hi ha un detall interessant de la roda de premsa conjunta de Salvini i de Le Pen de fa algunes setmanes, quan, interrogada sobre Bannon, Marine Le Pen va dir quelcom com que ‘el senyor Bannon coneix millor els Estats Units que Europa’. Va una mica per aquí”.

7. La trama roja-bruna (quan algunes esquerres blanquegen el feixisme)

El debat sobre l’existència d’una esquerra bruna o unes suposades vinculacions entre l’extrema dreta i una esquerra de matriu autoritària anti-UE i anti-EUA que, coincidint en la crítica anticapitalista, puguin generar complicitats, ha existit i existeix. En els darrers temps, un article signat per Julio Anguita, Manolo Monereo i Héctor Illueca ha remogut les aigües d’aquesta qüestió a Espanya encetant una polèmica agra. De fet, tècnicament, allò roig-bru és difícil d’identificar de forma clara. Sumat a l’afer de l’article esmentat, caldria afegir-hi, recentment, el polèmic llibre ‘La trampa de la diversidad. Cómo el neoliberalismo fragmentó la diversidad de la clase trabajadora‘ (Akal, 2018), del periodista de ‘La Marea’ Daniel Bernabé, que critica el suposat abandó al qual l’esquerra política ha sotmès les classes populars en benefici d’ideologies com el feminisme. Pel que fa als individus i a les organitzacions que podrien ser etiquetats de “rojos-bruns”, el més significatiu, a l’Estat Espanyol, potser seria el professor, exsecretari general d’Aliança Popular i col·laborador de Pablo Iglesias, Jorge Verstrynge, que admet que, des de la seva joventut, ha transitat del neofeixisme a l’esquerra antineoliberal.

La connexió russa, en aquest sentit, no pot obviar-se. Intel·lectuals com Aleksandr Duguin, “el Rasputin de Putin”, i Eduard Limónov, impulsor del moviment nacionalbolxevic, són influents en diferents àmbits de l’esquerra fascinada pel “gran ós rus”. Per Guillermo Fernández, investigador de la Universitat Complutense de Madrid especialitzat en dreta identitària i col·laborador habitual de ‘CTXT’, “l’elaboració discursiva d’allò que podem anomenar “roig-bru” és un poc barroera. Plantegen incògnites que poden ser interessants com, per exemple, ‘Com ha de ser la relació amb Europa?’. Però els codis que empren per desxifrar-ho són poc acurats”. Fernández no té gens clar que hi hagi una coordinació europea roja-bruna. “Són més aviat individualitats i iniciatives sense connexió”. En el cas francès, que l’investigador espanyol coneix bé, apunta a un personatge clau: Djordje Kuzmanovic, encarregat de les relacions internacionals de La França Insubmisa, d’origen serbi, filo-Putin i una figura important de l’entorn de Jean-Luc Mélenchon. “És més sobiranista i anti-Unió Europea que Marion Maréchal-Le Pen”, recorda Fernández.

Líders russos com Duguin i Limónov, impulsor del moviment nacionalbolxevic, són influents en àmbits de l’esquerra

A Alemanya, el moviment En Peu, posat en marxa a l’agost per la copresidenta de Die Linke, Sahra Wagenknecht —que va encapçalar el corrent intern Plataforma Comunista dins el seu partit—, pretén “representar l’esquerra materialista, no la moralista”, segons el seu manifest fundacional. Busca recuperar l’electorat atrapat per l’Alternativa per Alemanya a la part oriental del país teutó. Mirant d’emular l’operació mélenchoniana a França, En Peu és molt crític amb les polítiques migratòries i d’obertura cap als refugiats. Wagenknecht, que és filla de pare iranià, és especialment dura amb Els Verds, dins l’espai de l’esquerra, els quals acusa d'”indulgència social i política allunyada de la preocupació real de la classe treballadora”.

Steven Forti, investigador de la Universitat de Lisboa, és autor d’un extens article a l’edició italiana de ‘Rolling Stone’ on explica la galàxia roja-bruna transalpina actual amb perspectiva històrica. De l’escriptor Curzio Malaparte o el polític Nicola Bombacci, exponents del “rossobrunismo” dels anys trenta i quaranta, a Diego Fusaro, nascut el 1983, professor d’història de la filosofia a l’Institut d’Alts Estudis Estratègics i Polítics de Milà, i que és, segurament, l’exponent més clar intel·lectualment d’aquesta posició a la Itàlia actual. Fusaro, segons explica Forti, és “un personatge mediàtic i egocèntric que, tot i definir-se com a pensador marxista, ha fet una evolució que el porta a escriure al setmanari ‘Il Primato Nazionale‘, que edita Casa Pound, i a participar en trobades de ‘feixistes del Tercer Mil·lenni’. És antivacunes, antiteoria del gènere, i contrari als migrants”. En castellà els seus llibres han estat editats per ‘El Viejo Topo’ i ‘Siglo XXI’, sembla que amb el suport de Manuel Monereo. Interrogat per CRÍTIC sobre si la figura de Matteo Salvini té quelcom de roja-bruna, Forti respon que “tot i que el Salvini jove va adscriure’s a un fantasmagòric corrent dins la Lliga Nord anomenat Comunistes de la Padània i que ha intentat conrear una imatge pública de sensibilitat social — declarant-se seguidor del cantautor Fabrizio De André o explicant que freqüentava el Centre Social Leonacavallo, de Milà—, sempre ha estat, fonamentalment, un individu d’extrema dreta”.

Albert Rivera durant la seva intervenció en el debat d’investidura de Mariano Rajoy el 2016. Foto: Javier Barbancho.

8. Quan l’extrema dreta s’infiltra en el ‘liberalisme’: Espanya i C’s com un cas singular

A Europa, el liberalisme és una ideologia que, des de la Segona Guerra Mundial, s’ha associat al consens antifeixista. En països com Dinamarca o Holanda, els liberals participaren activament en la resistència partisana antinazi durant l’ocupació alemanya dels anys quaranta. Que a l’Estat Espanyol una part important de les dretes més dures s’hagi associat al liberalisme podria tenir relació amb l’absència d’una tradició de dreta liberal il·lustrada i democràtica durant bona part del segle XX. La penetració a la formació d’Albert Rivera d’elements provinents de l’extrema dreta espanyolista ha estat una constant documentada i, els darrers anys, la tensió de la qüestió nacional converteix, encara més, el partit taronja en una opció fonamentalment nacionalista espanyola. Francesc Miralles, politòleg valencià i coautor, amb Josep Campabadal, del llibre ‘De Ciutadans a Ciudadanos. La otra cara del neoliberalismo‘ (Foca/Akal, 2015), és molt explícit respecte a això: “Per entendre Ciutadans, s’ha de comprendre que es tracta d’un fill bord del PSOE; un fill de l’Espanya del ‘pelotazo’. I no oblidem que el PSOE post-Transició a la vegada és, en certa manera, un fill del falangisme. Recordem les relacions de molta intel·lectualitat de l’entorn socialista amb la pota social feixista”.

Miralles no s’està de tenir present, en el cas del País Valencià — aplicable a totes les esquerres socialitzants ibèriques—, la influència que tingué, sobre alguns intel·lectuals progressistes de la generació dels seixanta i dels setanta que en democràcia es fan ‘mainstream’, un personatge com Dionisio Ridruejo (1912-1975), escriptor i polític que fou director de propaganda dels franquistes durant la guerra i que evolucionà cap a postures democràtiques i reformistes. El politòleg explica que “Ciutadans recull quelcom que està molt en la psique del nacionalisme espanyol des d’Ortega. Els sectors acomplexats que veuen Espanya com un projecte incomplet, fallit. És allò de l’afany modernitzador i de la revolució pendent, des de dalt i vertical, però en ‘versió cunyada'”. En aquest sentit, l’expert opina que “el liberalisme com a recurs és merament instrumental, una coartada”. “Amb la família liberal europea no hi ha connexió possible més enllà d’un pur afer de negocis. Per això expulsen el PDECAT i els integren a ells!”.

Ciutadans a Europa va virar des de Libertas, una plataforma conservadora i euroescèptica, fins al liberalisme europeu

L’aposta que Ciutadans féu als comicis europeus del 2009, una dècada enrere, per Libertas, la plataforma transnacional conservadora i euroescèptica del milionari irlandès Declan Ganley, és remarcable. Ganley, avui desaparegut de l’espai públic, és un personatge obscur, integrista catòlic, que va enriquir-se després de l’esfondrament de la Unió Soviètica comprant alumini siberià i fusta letona i que el 2004 fundà, als EUA, Rivada Networks, empresa de comunicació especialitzada en defensa que gestionà el posthuracà Katrina a Nova Orleans i que té en l’Exèrcit nord-americà el seu client principal. El 2008, liderà per la dreta —el Sinn Féin ho féu des de l’esquerra— l’oposició de l’opinió pública de la República d’Irlanda a la Constitució europea sotmesa a referèndum. La victòria del ‘no’ esperonà Ganley, que decidí, per a les eleccions de l’any següent, impulsar candidatures amb la seva marca, Libertas, en tots els estats de la UE. El Moviment per França, del tradicionalista Philippe de Villiers, o la Lliga de les Famílies Poloneses, ultracatòlica, antisemita i homòfoba, foren els seus aliats més destacats. A Espanya, com explica Miralles, “qui connecta Ganley, Albert Rivera i Miguel Duran, expresident de l’ONCE, que acabarà encapçalant la llista de Libertas-Ciutadans en les europees d’aquell any, és el periodista navarrès Julio Ariza, propietari i president d’Intereconomía”. La desfeta de Libertas a l’Estat espanyol i a tot Europa —només obtingué representació a l’Estat francès— portà Ganley a dissoldre el projecte el 2010. I portà Rivera a buscar escalfor en el liberalisme europeu, més adequat al tipus d’imatge que volia projectar.

9. A la dreta de la dreta: èxits electorals del neofeixisme a l’Europa del segle XXI

És en el terreny de l’extrema dreta estricta on es desvetllen amb més claredat els pitjors fantasmes del segle XX europeu. Si la dreta radical manté formalment i discursiva el seu compromís amb la democràcia —com a mínim, amb determinats procediments democràtics—, aquest no és un tema que amoïni gaire els partits explícitament neonazis, neofeixistes o racistes, que han anat creixent darrerament, legals sota les garanties que els atorguen les democràcies liberals. Tot i no constituir un fenomen nou —els primers grups organitzats neixen durant els duríssims anys de la postguerra europea—, sí que aconsegueixen en la nostra dècada alguns dels seus èxits electorals més rellevants.

És el cas de dos dels que s’organitzen al voltant del partit europeu Aliança per la Pau i la Llibertat (sic). A Grècia, Alba Daurada manté un enfocament racista del nacionalisme, la ideologia que afirma que millor el defineix. Descaradament admirador del dictador Ioannis Metaxàs, el partit és tercera força al Parlament grec des del 2015 (7% dels vots) i, malgrat que no ha pogut accedir al Govern, no se situa lluny de determinades esferes de poder, amb vincles entre membres del partit i de la policia grega. Desenes de militants, pel cap baix, han participat en actes violents contra immigrants i activistes d’esquerres. Un diputat del partit, aquest juny, va arribar a demanar que l’Exèrcit donés un cop d’Estat contra el primer ministre, Alexis Tsipras.

A Eslovàquia, el Partit Popular Nostra Eslovàquia (L’SNS) “es reivindica hereu del règim feixista de Jozef Tiso de la Segona Guerra Mundial”, explica Hilari Ruiz de Gauna, periodista català que treballa a la ràdio pública eslovaca, “i es mou identitàriament en dos grans eixos: l’antihongaresisme i l’antigitanisme”. Als gitanos, el partit no té cap mena d’escrúpol de qualificar-los de “paràsits”. Amb un cert predicament entre els joves de regions desfavorides (“un vot de protesta, sobretot: no diria que els seus votants siguin gent convençudament nacionalista que s’han estudiat gaire la història del país”), el partit va arreplegar el 8% dels vots en les eleccions del 2016 i ha arribat a governar una de les vuit regions del país, en la persona del seu líder, Marian Kotleba, processat ara als tribunals eslovacs per “promoure el nazisme”: el polític va lliurar un xec a una associació benèfica per valor exactament de 1.488 euros i el partit va exhibir el taló a Internet. La xifra 14/88 està associada al supremacisme blanc de tall neonazi. Fora d’això, “no ha transcendit que Kotleba prengués mesures extremistes contra cap sector social”, continua Ruiz de Gauna, “però és conegut que ha trobat feina per a mitja família seva a l’Administració”.

Els partits d’extrema dreta han aconseguit els últims anys els seus millors resultat electorals al Vell Continent

Altres exemples de la dreta europea més dura són Jobbik a Hongria, “una formació amb opinions fortament antisemites i antigitanes i amb vincles paramilitars”, explica Siklossy, així com el BNP al Regne Unit, el també ja esmentat NDP alemany o l’ultranacionalista i supremacista partit búlgar Ataka. També cal esmentar organitzacions no constituïdes com a partit polític però amb una certa capacitat d’influència: a Polònia, per exemple, el Camp Nacional Radical (ONR) es veu a si mateix hereu de l’extrema dreta antisemita i és capaç de coordinar-se amb altres grups d’extrema dreta per treure desenes de milers de manifestants als carrers de Varsòvia en manifestacions nacionalistes. Específicament dins de l’Aliança per la Pau i la Llibertat militen també la italiana neofeixista Forza Nuova i l’espanyola Democracia Nacional, aquestes dues darreres sense èxits electorals excepte un efímer eurodiputat aconseguit pel partit italià el 2004. En el cas italià, Steven Forti és molt clar: “Tot el magma neofeixista, tant l’hereu de l’MSI postfeixista de després de la guerra com d’altres, ha estat determinant perquè Salvini guanyés pes al sud del país”.

Els partits populistes de la dreta radical “són molt més perillosos que aquests partits explícitament racistes o neonazis, atès que aquests estan majoritàriament marginalitzats i resten fora del corrent principal polític”, valora Wodak. Siklossy hi afegeix, en la mateixa línia: “A Polònia, no existeix un partit tradicional fort d’extrema dreta. Però el PiS, de manera similar a Fidesz a Hongria, ha estat erosionant la democràcia i l’Estat de dret al llarg dels darrers anys, i promovent narratives xenòfobes”.

El president rus, Vladímir Putin, i el president hongarès, Viktor Orbán, el 2015 / KREMLIN

10. L’ombra de Rússia i la geopolítica mundial

És indissimulada l’admiració que Vladímir Putin aixeca en bona part de la dreta radical europea. Hi conflueixen simpaties, interessos i contactes personals. Orbán es complau de mostrar la bona sintonia que manté amb el president rus, i hi discuteix acords financers, de cooperació nuclear i de proveïment de gas —val a dir que en això darrer no és tan diferent del que fan molts altres països europeus. Paraula de Putin: “Hongria és un dels nostres aliats clau a Europa”. A la veïna Eslovàquia, els dos partits més escorats a la dreta “són favorables a Rússia, en aquest cas també pel seu paneslavisme”, explica Ruiz de Gauna. Andrej Danko, president del Parlament eslovac i del partit SNS, “es passeja per la Duma com si fos casa seva. I Kotleba encara l’admira més. Ells el veuen com el líder d’un Govern fort, perfecte”.

També a Àustria es prodiguen darrerament els contactes amb el Kremlin i les mostres de comprensió cap a Rússia. El vicecanceller Heinz-Christian Strache ha demanat que les sancions de la UE a Rússia s’acabin “com més aviat millor”. El partit de Strache manté un acord formal de col·laboració amb el de Putin, Rússia Unida. No és l’únic: la Lliga Nord també, i Gianluca Savoini és reconegut com un dels grans artífexs. Diu l’historiador Steven Forti: “Savoini és l’home de Putin a la cort de Salvini. Home de la Lliga de sempre, és l’impulsor d’una associació Llombardia-Rússia, teòricament de tipus cultural i de promoció d’intercanvis i de turisme, que s’ha vist replicada en altres territoris com el Piemont. A la pràctica, Savoini és un home molt ben relacionat amb el Kremlin. Les entitats ‘d’amistat’ amb Rússia nord-italianes podrien ser tapadores de finançament”.

La influència de Rússia en les dretes europees és irregular i es nota més en països com Hongria

Tots aquests vincles poden anticipar un canvi d’orientació de la política exterior europea cap a una aproximació a Rússia si després de les eleccions europees el bloc de dreta radical i d’extrema dreta incrementa el seu pes? Els experts consultats són escèptics. “Així com em sembla clar que, en política exterior, aquests partits han influït en el tractament [restrictiu] de la qüestió migratòria, en les relacions de la UE amb Rússia hi veig un equilibri més estable. Dubto molt que siguin capaços de fer virar Brussel·les cap a posicions més properes a Moscou”, valora Castellà. Jungar recorda que no a tot arreu d’Europa es dóna aquest fenomen: “En general, els partits nòrdics s’oposen a Putin i a Rússia“, i només és possible trobar admiradors del president rus “entre els partits més extremistes”. Per exemple, la figura emergent de la dreta radical escandinava, Jimmy Åkesson (Demòcrates Suecs), qualifica Putin de “dictador” i recorda que Rússia ha estat “l’amenaça militar” sobre Suècia durant gairebé dos segles seguits. Tot i que ho considera “molt especulatiu”, Wodak no exclou que pugui produir-se “un canvi en les relacions entre la UE i Rússia” si al proper Parlament Europeu “s’asseuen més diputats de la dreta radical i de l’extrema dreta”, especialment si “hi ha comissaris europeus d’aquests partits”.

11. Les relacions internacionals i europees de Vox

Tothom parla de Vox. Com a mínim, aquí. El partit de l’extrema dreta més reeixit des de Blas Piñar fins fa poc era un gran desconegut a l’exterior. Però a poc a poc ha anat teixint aliances. A la primavera del 2017, en una trobada a Cadis de l’ENF per parlar sobre la política migratòria a la frontera sud, Guillermo Fernández explica que hi va coincidir amb “dirigents de la Lliga i del Vlaams Belang que malparlaven de Vox, titllant-lo d’amateur i poc seriós”. El darrer any tot ha canviat. Vox ha passat a ser un aliat cobejat. Després de patir alguns desdenys i d’enfrontaments públics a les xarxes pel suport nominal de Salvini a la independència de Catalunya, Vox torna a acostar-se als que poden ser els seus socis europeus. Ho fa exigint a flamencs i italians que abandonin qualsevol postulat que “vagi contra la unitat d’Espanya”.

Així doncs, el bloc Le Pen – Lliga festeja Vox insistentment i els seus futurs eurodiputats podrien anar a raure al grup ENF a Brussel·les. Els Conservadors i Reformistes on fins ara hi havia els ‘tories’ britànics també hi estan interessats, en els d’Abascal, segons explica Guillem Fernández. Per ell, si hi ha una figura clau que explica molt bé un cert criteri a l’hora de treballar internacionalment per part de Vox és el fitxatge de Rafael Bardají, ideòleg neoconservador que fou assessor de José María Aznar i que dirigí les relacions internacionals de la FAES. Bardají té, segons Fernández, “al seu mòbil la millor agenda de contactes amb la dreta americana”. Sobretot via Nigel Farage, la porta de Trump i de Bannon a Europa. D’altra banda, Steve Bannon també està donant suport a la formació espanyola: “Darrere l’acte de Vistalegre hi havia tres persones pagades per Bannon fent assessorament perquè l’acte fos un èxit”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació