Crític Cerca
Reportatges

Quatre propostes feministes i un repte per transformar la cultura

A Barcelona, el feminisme s'està escolant per totes les escletxes de la cultura, des de les programacions dels teatres fins a la literatura o els museus. Però n'hi ha prou amb el fet que hi hagi cicles de dones, taules rodones o tertúlies per aconseguir la paritat en cultura? Hem parlat amb vuit veus expertes per identificar projectes, propostes i reptes per transformar la cultura en clau feminista.

26/12/2018 | 19:00

De quina manera la nova onada feminista està incidint en la cultura? Actualment, a la capital catalana, una sèrie de projectes travessats per la pedagogia, la història o l’antiracisme treballen per posar la perspectiva de gènere al centre dels processos culturals. La clau ja no radica en el què, sinó en el com. Com eduquem els nens i les nenes? Com integren els col·lectius racialitzats o LGTBI en les programacions culturals? On són els referents històrics femenins? Com feminitzem l’Administració?

Hem parlat amb vuit veus expertes per destriar quatre maneres de transformar la cultura des del feminisme i un gran repte a afrontar.

L’Emma, d’Androna Cultura, guiant la visita al Centre MUHBA Refugi 307 a un grup d’alumnes del CFA Pere Calders / IVAN GIMÉNEZ

1. Reapropiar-se la història: #HerStory

En el relat històric oficial, el paper de les dones en l’avenir cultural ha estat menystingut o explicat d’una manera residual. Emma F. Parcerisa, historiadora especialista en gènere i membre del col·lectiu Androna Cultura, recupera, gràcies a visites guiades per la ciutat, rutes que posen al centre el paper de les dones. “Totes les nostres propostes per escoles, museus o entitats parteixen d’una revisió crítica de la història des d’una perspectiva de gènere, de classe i anticolonial”, diu Parcerisa.

Iniciatives culturals com les d’Androna Cultura o el projecte teatral ‘Màtria’, de l’actriu i creadora Carla Rovira, que explora la Guerra Civil i els desapareguts des de l’òptica feminista, entronquen amb el concepte feminista de ‘herstory’. La ‘herstory’ estableix un joc de paraules entre ‘history’ (‘història’), ‘his story’ (‘el relat d’ell’) i ‘her story’ (‘el relat d’ella’). Per Parcerisa, les dones han estat desposseïdes de la història, així que cal fer-ne una relectura, corregir dinàmiques i canviar maneres de fer revisant les estructures.

Segons Rovira i Parcerisa, som en una primera fase de reapropiació, ja que no es tracta només de recuperar les dones de la cultura, sinó de repensar la cultura en clau feminista i inclusiva. En el cas de ‘Màtria’, la creadora explica la història des d’un espai femení representat en escena com un cercle, l’única forma geomètrica sense jerarquies, que deia la dramaturga Sarah Kane, “perquè tothom és a la mateixa distància del centre”. Rovira, però, també reivindica la recuperació de la memòria com a societat, la memòria comuna del dolor i de les dones silenciades que feien política des de la intimitat.

L’equip actoral de la cooperativa NUS en acció / IRENE COLELL

2. Coeducar en el fons i la forma: #AprenentGènere

La sociòloga i pedagoga Marina Subirats remarca al llibre ‘Coeducación, apuesta por la libertad‘ (2017) que “les nenes només reben un 26% de l’atenció dels professors dins les classes de primària i secundària“. Ensenyar tenint en compte la perspectiva de gènere és encara una assignatura pendent. “Els nens són més moguts, pregunten més, no callen, reclamen més atenció que les nenes”, explica Emma F. Parcerisa: “Quan fem les visites amb Androna pels carrers de la ciutat, intentem revertir-ho aplicant la perspectiva de gènere a les nostres temàtiques i enfocaments, però també a la manera com ens relacionem amb els infants i dinamitzem les sessions”.

Subirats engloba aquesta manera d’educar, on no solament varien els continguts sinó les formes, en la idea de coeducació, que va més enllà de l’escola mixta. La coeducació neix de la pedagogia feminista, és una metodologia educativa que té com a objectiu fer disminuir els efectes i les conseqüències d’una educació sexista sobre els nens i les nenes. Per tal d’implementar polítiques educatives de coeducació, l’Institut Català de les Dones (ICD) ha posat en marxa un Pla director de formació en equitat de gènere 2017-2020, que ha de dotar d’eines els professors i educadors per revertir el relat cultural hegemònic, també a les aules. Tot i les bones intencions, tal com apunta Parcerisa, “el que calen són recursos i no discursos. Adaptar tots els materials amb perspectiva de gènere són moltes hores de feina i de formació, i jo no he vist un augment en els pressupostos ni de cultura ni d’educació”.

Un altre projecte que connecta l’educació amb la perspectiva de gènere és el de la cooperativa NUS. Utilitzant eines com el teatre de l’oprimit, el teatre social, el treball de processos i les metodologies participatives en instituts i escoles, NUS desenvolupa projectes com ‘#1000Likes‘, que analitza el ciberassetjament des de l’escenari, o ‘És de conya‘, on des del teatre fòrum es parla de la socialització de gènere, l’amor romàntic i les violències subtils en la parella.

La plaça del CCCB plena per escoltar la conversa entre les filòsofes Judith Butler i Fina Birulés / CCCB

3. Visibilitzar: #LesDonesSomAquí

Segons l’article 24 de la Llei d’igualtat de gènere, l’Administració “ha de garantir el dret de les dones a la cultura i a ser considerades agents culturals i per visibilitzar la cultura que els és pròpia”. Tot i que per a Maria Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere i responsable dels estudis de paritat de l’entitat, la Llei no es compleix ni de bon tros, el cert és que les dones estan reclamant els seus espais dins el teixit cultural de la ciutat cada cop amb més força.

Programacions en clau de dona com la que desenvolupen Patricia Mendoza a la sala teatral Atrium, Ada Vilaró al Festival Escena Poble Nou o espais com La Bonne (Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison) o Ca la Dona en són un bon exemple. També proliferen els col·lectius que pressionen per la visibilització de les dones en tots els àmbits de la cultura: CIMADones Visuals en el cinema espanyol i català, Dones i Cultura, MIM en la música, L’Etnogràfica en els estudis antropològics o la Cooperativa de Tècniques en espais masculinitzats com el de càmeres, llums o tècnics de so.

Una de les maneres d’incidir dins el teixit cultural és posar fi a aquella cantarella segons la qual no es programen dones perquè no n’hi ha. Per rebatre-la, l’associació MIM (Mujeres de la Indústria de la Música) ha creat una base de dades amb més de 700 artistes. “Quan ens diuen que no hi ha dones per programar als festivals, els passem la llista”, etziba Carmen Zapata, la seva presidenta. MIM ara vol ampliar la base amb perfils tècnics i de gestió: “Volem que les dones mànagers, productores i regidores, les que són darrere l’escenari, també puguin inscriure-s’hi. Els promotors de concerts i els grups han de saber que les dones podem fer qualsevol feina relacionada amb el món de la música, també les que històricament són masculines“, rebla.

Visibilitzar, per a la coordinadora de la Biennal de Pensament, Adriana Partal, és tan necessari com introduir la perspectiva feminista en els processos de treball. De fet, la Biennal ha estat la gran demostració que una programació paritària pot ser altament atractiva. El 25 d’octubre, 2.500 persones omplien la plaça Joan Coromines de gom a gom per escoltar la filòsofa feminista Judith Butler. La Biennal també és el clar exemple, segons Cabré, de la incidència del feminisme en les institucions. “Caldrà veure si després de la Biennal l’Administració modifica alguna cosa. Fins ara, les programacions feministes sempre havien estat segregades. Les institucions i la política han de veure que les nostres preocupacions són de tots i posar-hi recursos i formació, i sancionar quan la llei no es compleix. Si no, és paper mullat”. Llistar dones o la manca d’aquestes també és un sistema que des del feminisme s’utilitza per demostrar la seva infrarepresentació. Una de les activitats de la Biennal ha estat analitzar el nomenclàtor dels carrers de Barcelona. “Som en una ciutat on el 43% dels noms de carrer són de persones i només el 13% són de dones, la majoria de santes i verges. Vivim de manera inconscient en una ciutat masculinitzada”, explica Partal.

I, si els carrers són plens de noms d’homes, Internet tampoc no es queda curta. Enllaçant amb els preceptes de la ‘herstory’, les wikidones es dediquen a fer entrades femenines a la ‘Viquipèdia’. Pensadores, escriptores, pintores, científiques, comencen a formar part de l’enciclopèdia en línia més famosa del món. Enguany, al festival Escena Poblenou, per iniciativa de la gestora cultural Margarida Troguet, es va fer una marató per escriure entrades de dones a la ‘Viquipèdia’.

Foto de promoció de l’últim disc de les Sey Sisters, ‘Rise’ / THE SEY SISTERS

4. Incloure la diversitat: #Feminismes

Per a Marta Vergonyós, directora de La Bonne, la millor manera de saber quin és el termòmetre de la cultura i dels drets humans d’un país és observar quins són els drets de les dones. “Incloure-hi les dones significa que les institucions s’han revisat i s’han fet permeables a nous continguts i pensaments. Els feminismes sempre milloren les condicions no només de les dones, sinó de tots aquells col·lectius que pateixen opressió o invisibilització de raça i de classe”, afirma Vergonyós.

Un dels esculls del feminisme dins la cultura quan es parla de visibilitat és la infrarepresentació de les dones racialitzades. Yolanda Sey, cantant i actriu, forma part del Col·lectiu d’Actrius i Actors Negrxs, que lluita per la representació d’aquestes persones en espais com el teatre o la música: “Vivim una societat diversa, i la cultura també ho ha de ser”. Per a la cantant, “les racialitzades en la cultura encara som un aparador de coses, però no n’acabem de formar part”, i ho exemplifica amb el cicle ‘Dones lliures’, del Teatre Lliure, que s’il·lustra amb una imatge d’una dona negra. “Em sembla una incoherència que utilitzin la imatge de l’activista feminista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie només perquè queda bé. Voldria saber quantes dones negres participen en el cicle”, es pregunta Sey.

Pel que fa al col·lectiu LGTBI, Vergonyós, que programa el Festival de Cultures Lesbianes visibLES a La Bonne, creu que ja va essent hora que les institucions s’adonin que no són unes minories, sinó que “ho travessem tot”. Segons la directora, calen polítiques culturals aglutinadores: “Els col·lectius no ‘cis‘ [persona que identifica la seva identitat de gènere amb el sexe amb el qual va néixer] no s’han d’integrar en els feminismes perquè són medul·lars a ells, en són part. És a dir, que les noves masculinitats, les noves feminitats, els gèneres fluids, abracen els nous feminismes i viceversa“.

‘Via Làctia’, jornades sobre maternitats a La Bonne / IVAN GIMÉNEZ

Un repte: revertir les estructures, #AnarALesArrels

El feminisme és moda, s’ha complert una quota discursiva i de conscienciació i s’ha visibilitzat fins al ‘mainstream’. Quin és el pas següent? “Ara hem aconseguit que els faci fins i tot vergonya no convidar-nos a taules de debat i no considerar la paritat en la cultura, almenys pel que fa a la imatge”, argumenta la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, Maria Àngels Cabré. “La lluita per la visibilització ja l’hem guanyada“, explica Marta Domènech, vicepresidenta de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC); “ara el que cal és actuar en altres nivells: en el de com s’organitzen la cultura i les institucions culturals i en el de programar amb perspectiva de gènere. Ens cal fer una tasca de control, d’organització i transformació interna de la cultura”.

Per a Carla Rovira, el feminisme està servint per posar en dubte pensaments que semblaven inamovibles, però aquest debat no s’està assumint dins les administracions i les estructures culturals. “Som en un període de reconeixement de males praxis, però no s’estan posant les eines per canviar-ho. No hi ha assumpció de culpa. Estem aprenent, però hem d’esmenar els errors, assumir i construir. Establir un diàleg”. En la mateixa línia, Domènech creu que “la sanció ha d’anar acompanyada amb l’alternativa. Hem de ser responsables, proposar i pensar com volem que sigui el nostre entorn, com volem que es programi… Les polítiques públiques no neixen des de dalt: són alternatives per donar resposta a les demandes de la ciutadania”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies