09/12/2021 | 07:00
Avui no t’ajups per netejar el terra perquè als anys cinquanta es va inventar el pal de fregar. No és casualitat que aquest estri es popularitzés quan Espanya vivia en el període d’autarquia franquista, quan la indústria del país patia un retrocés. El pal de fregar és un invent d’origen estatunidenc que va arribar a les nostres cases quan es van establir bases nord-americanes en el territori espanyol. L’aragonès Manuel Jalón va perfeccionar-ne el model, creant l’actual sistema de torsió que permet escórrer l’aigua, i des d’aleshores s’ha quedat en les nostres vides gairebé tal com es va dissenyar. Malgrat que sembli insignificant, el pal de fregar ha tingut un gran impacte en el nostre dia a dia i ajuda a explicar una etapa històrica del passat. A través de la nova exposició permanent del Museu del Disseny, “Objectes comuns. Històries locals, debats globals“, l’equipament vol mostrar com el disseny canalitza valors i identitats que ens descriuen com a societat.
La mostra s’ha inaugurat el 2 de desembre i es tracta de la primera gran reorganització de l’exposició permanent del Museu des que es va inaugurar el 2014, que ha comptat amb l’ampliació d’un centenar de peces noves. Segons el comissari de la mostra, Oriol Pibernat, és un “itinerari històric des dels anys trenta fins a l’actualitat” que presenta com el disseny pot convertir objectes comuns en peces culturalment rellevants. L’exposició explica a partir d’exemples com la història del país es pot resseguir a través d’invencions i de noves propostes en l’àmbit del disseny.
El retrocés del disseny durant l’autarquia franquista
El punt de partida de la mostra se situa als anys trenta, quan Catalunya vivia un moviment de renovació arquitectònica i de decoració de l’interior domèstic que va quedar estroncat per la Guerra Civil Espanyola. D’aquesta etapa, a l’exposició del Museu del Disseny se’n destaquen objectes com la butaca del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), un col·lectiu d’arquitectes racionalistes que van incorporar elements de la Mediterrània a una línia simplista de disseny. Per exemple, aquest seient és una versió d’un tipus de cadira eivissenca i té un component simbòlic, ja que es va exposar al Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París de 1937, juntament amb obres de Picasso i de Miró.
Una altra butaca que va tenir projecció internacional va ser la cadira Butterfly, del Grup Austral, format pel català Antoni Bonet i pels argentins Juan Kurchan i Jorge Ferrari-Hardoy. El comissari Pibernat explica que aquesta cadira, a la qual es dona aquest nom per la forma d’ales de papallona que té, la va crear Bonet quan estava exiliat a Buenos Aires el 1938. “És una icona coneguda per tothom perquè apareixia en anuncis i en revistes”, diu.
“A causa de la Guerra Civil Espanyola i del model feixista d’autoabastiment, aquí només apareixen invencions senzilles”
La manca de noves propostes de disseny durant els anys quaranta és deguda al context d’autarquia franquista, que es caracteritzava per una economia aïllada i un retrocés industrial. “A causa de la Guerra Civil Espanyola, de la política econòmica i del model feixista d’autoabastiment, aquí només apareixen invencions senzilles”, explica Pibernat. El comissari ho exemplifica amb objectes de l’exposició com el pal de fregar o l’escorredora, que evidencien “la precarietat de la indústria i la pobresa generalitzada del moment”.
Va ser a partir dels anys cinquanta que el panorama del disseny va recuperar la modernitat perduda d’abans de la Guerra Civil Espanyola. Segons comenta el comissari, la cadira d’Antoni de Moragas, que va presentar al Concurso Pro Dignificación del Hogar Popular de l’any 1954, és un exemple de com els pioners del disseny van intentar deixar enrere l’aïllament del règim i van apostar per recuperar l’esperit de modernitat. “Aquest seient que es troba a l’exposició permanent ja va en la direcció d’un producte industrialitzat; estava dissenyat per abaratir el preu per a les classes populars”, diu Pibernat.
Seat 600 i ‘minipimer’: la revolució del consum
Als anys seixanta, la història del disseny i també la de Catalunya van fer un gir. Quan ja es va donar per fracassada la política d’aïllament, el règim va intentar acostar-se a la modernitat a través d’Europa i dels Estats Units, exposa el comissari. El gran salt es va produir amb la reindustrialització del país i amb l’ampliació de les classes mitjanes. “Quan ja hi ha classe mitjana amb poder adquisitiu, es produeix un canvi en la vida de les persones: sobretot en les vacances i en el temps lliure”, diu Pibernat. Es tracta de l’època en què “Espanya surt de la misèria”.
Alguns bons exemples del moment que vivia el país durant els anys seixanta són la motocicleta Impala o el Seat 600, símbols de la motorització que es van popularitzar aleshores i que també apareixen a l’exposició del Museu del Disseny. Hi tenen també un paper destacat els electrodomèstics com la minipimer o el televisor, és a dir, “eines per facilitar la vida domèstica que al principi només tenien alguns, però que es van anar estenent”. Un disseny d’aquell període que va tenir molt èxit va ser el setrill Marquina, característic per la seva forma cònica i pel sistema antidegoteig.
“Mentre que als anys seixanta es produeixen novetats de necessitat, vinculades a la cuina o als mobles bàsics de la casa, als setanta va haver-hi una renovació dels estils de vida”, explica el comissari. Les generacions joves que no havien viscut la Guerra Civil Espanyola van ser les que més van participar d’aquest canvi, molt influenciades per l’escena pop, sobretot per la música. Aleshores es va començar a qüestionar si la funció dels objectes n’havia de marcar el disseny i es va estendre una concepció que es basava en el fet que el disseny havia de comunicar alguna cosa nova. Per exemple, nous estils de vida i cultures alternatives als models convencionals. A les imatges del VII Congrés Internacional del Council of Societies of Industrial Design de la mostra del Museu del Disseny, que es va celebrar l’any 1971, es veu com el disseny ja no aposta per la producció en sèrie, sinó per un art més conceptual.
En la cronologia de la història del disseny a Catalunya, els anys noranta van tenir molt protagonisme. La celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, de fet, va posar la ciutat al mapa de les ciutats europees. Des de principis dels vuitanta, el disseny local de la capital catalana va agafar renom, i va créixer l’interès internacional. “La gent volia renovar les seves vides i oblidar el franquisme; volien resimbolitzar les ciutats i sentir-se connectats a Europa”, assegura el comissari de l’exposició.
L’exposició compta amb una aplicació que permet explorar els dissenys del mobiliari del voltant de l’equipament
Innovacions del nou mil·lenni
Amb l’arribada del nou mil·lenni, els objectes del segle XXI indaguen en noves concepcions, usos i materials. Aquesta part de la mostra vol posar en valor com algunes innovacions poden transformar la societat. Per exemple, s’hi veu una fèrula de mà realitzada en 3D que s’adapta a la mà del pacient, un robot que mesura l’efecte de la vegetació en l’ambient urbà o algunes mascaretes que es van fer d’urgència quan va esclatar la Covid-19.
En el marc de l’exposició permanent del Museu del Disseny també es reserva un espai per a mostres temporals, anomenades “variables”, que poden complementar o desenvolupar-ne alguns aspectes. Actualment s’hi pot veure “International Icons. Els dissenys més internacionals”, una selecció de referents en l’àmbit del disseny mundial. Més enllà de les portes del Museu, “Objectes comuns. Històries locals, debats globals” està en format online a través d’una aplicació que permet al visitant explorar dissenys dels voltants de l’equipament, com la plaça de les Glòries o els jardins d’Elisava, per descobrir elements del mobiliari urbà que formen part del dia a dia a la ciutat de Barcelona, com ara bancs, marquesines o papereres.
