24/03/2023 | 06:00
[* Aquest reportatge forma part del monogràfic digital ‘Cures comunitàries: un antídot contra el racisme‘, impulsat per la Red de Migración, Género y Desarrollo i coordinat i editat per CRÍTIC. Pots descarregar-te la revista completa en aquest enllaç.]
A Catalunya hi ha una mitjana de prop de 27 desnonaments cada dia. Unes 100.000 persones viuen en situació administrativa irregular. Un 25,9% dels catalans viu en risc d’exclusió social. Més de 240.000 menors pateixen pobresa energètica a les seves llars. Davant d’aquestes xifres, que escalen any rere any, ja fa temps que molts col·lectius han decidit organitzar-se i treballar per enfortir l’àmbit comunitari. D’una banda, per fer pressió i demanar que les polítiques públiques i els drets socials siguin per a tothom i arribin a tot arreu. De l’altra, els espais comunitaris han passat a ser un espai de refugi i de cures per a molta gent que s’ha sentit desemparada pel sistema, especialment persones d’origen migrant. Però què és exactament l’espai comunitari? Per què cada vegada més col·lectius parlen de cura comunitària? Per a què serveix en aquest moment de crisis múltiples?
La comunitat, un refugi davant les discriminacions del sistema
Sara Cuentas és periodista, investigadora social i membre de la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament (MGD), una xarxa d’organitzacions formada per dones de diversos orígens que lluiten per reivindicar una mirada feminista descolonial a la societat catalana. Per a Cuentas, parlar del concepte de comunitat que tenim actualment és parlar de capitalisme i de colonialisme. Per a ella, el capitalisme és un sistema “jeràrquic que ens ha separat de la comunitat”, de la idea que, en realitat, som éssers que ens necessitem per viure. “Hem de tenir consciència que la interdependència és imprescindible”, diu, però té clar que no és la forma d’operar del sistema. Segons Cuentas, el poder polític i econòmic ha creat estructures econòmiques i polítiques on només pot accedir una part de la població, normalment la privilegiada.
La comunitat hi queda anul·lada en favor de l’individualisme, i això crea moltes desigualtats: “Vivim en una estructura social amb múltiples violències i opressions com el racisme, el sexisme o el no reconeixement de les nostres capacitats”, apunta Cuentas. Les dades ho corroboren. Segons l’últim informe de SOS Racisme que recull les denúncies del Servei d’Atenció i Denúncia de l’entitat, només el 2021 van atendre 648 persones per a casos de racisme (11.423 des que va començar a funcionar aquest Servei, l’any 2012). Es calcula, però, que la xifra real és molt més alta perquè la majoria dels casos, més d’un 80%, no es denuncien segons el Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica. El mateix passa amb els casos de violència masclista. L’última Enquesta de violències masclistes de 2021 recull que quatre de cada cinc dones han patit violència masclista al llarg de la seva vida a Catalunya.
El capitalisme és un sistema “jeràrquic que ens ha separat de la comunitat”, diu Sara Cuentas
Davant aquesta situació, col·lectius com la Xarxa MGD, de la qual forma part Sara Cuentas, consideren que cal col·lectivitzar el problema per resoldre els casos de violència i treballar per tal que la comunitat sigui segura per a tothom. Per això, entitats com la seva aposten per parlar de cura comunitària. “La gestió del poder és clau per construir comunitat; la cura només pot funcionar des del poder compartit i no imposat, i no pot ser rígida”, afirma Cuentas. En lloc d’apostar per unes polítiques públiques que segueixin una línia de cures individuals, sota el “jo cuido els meus”, la Xarxa MGD considera que cal promoure accions que cuidin la comunitat, com ja s’ha fet en algunes polítiques que tenen a veure amb les de cures i els usos del temps, ja que “fan de la sostenibilitat de la vida una acció real”, diu Cuentas.
La cura comunitària, una aposta contra el racisme
Mel de Lima és la impulsora de Madrecitas, una iniciativa que acompanya mares d’origen migrant a qui se’ls ha retirat la custòdia dels fills. Segons dades del Ministeri de Drets Socials, dels 49.171 casos en què es va prendre la custòdia de menors als pares l’any 2021 a l’Estat espanyol, un 64% va correspondre a una decisió administrativa de serveis socials sota l’argument de “desemparament” del menor. Entre els preceptes per fer-ho, la comunicadora social Paula Guerra denuncia en un article a Público que “s’inclouen qüestions com ser fill de persones sense papers o formar part d’una família monoparental amb pocs recursos”, dos punts que De Lima considera de caràcter ”racista i classista”. Ella, que també forma part de la Xarxa MGD, subratlla que la cura comunitària és clau en casos de racisme com el que denuncia la seva entitat: “Sentir que hi ha algú que et sosté et fa creure que pots tirar endavant: ens hem d’organitzar; no podem esperar que les administracions ens ajudin”, diu.
Quan li van prendre la filla, De Lima va considerar que l’Administració no li donaria una resposta i va buscar suport amb gent que visqués o que hagués viscut alguna cosa similar: “Fins que no ho vaig viure en la meva pell, no vaig veure la necessitat tan gran de la cura comunitària”, diu. La creació de Madrecitas, la reivindica com una eina des d’on les mares que estan en la seva mateixa situació poden trobar no només un acompanyament en el procés de judicialització, sinó en la criminalització que asseguren que reben per part de la societat. “Ens fan creure que som males mares i que les nostres filles estan millor sense nosaltres”, explica. Per a ella, la sentència que va rebre “demostra com no s’ha d’exercir el dret civil i l’acompanyament de serveis socials. Em van prendre la custòdia per raons racistes, masclistes, classistes i per aporofòbia”, afirma De Lima, que assegura que l’acompanyament que es fa des de Madrecitas no només és judicial, sinó també emocional.
Mel de Lima: “A Madrecitas hem vist que ens hem d’organitzar; no podem esperar que les administracions ens ajudin”
Madrecitas no és l’única entitat de la Xarxa MGD que ha optat per treballar col·lectivament, en comunitat i a partir de les cures en contra d’un sistema que consideren racista. Diverses 8M, per exemple, és un col·lectiu de Girona que vol denunciar el “racisme immobiliari”. Les dades diuen que una quarta part de la població autòctona rebutjaria expressament llogar un pis a població migrada, segons recull un informe de l’associació Provivenda. Mika Sororitat Internacional és una entitat de Premià de Mar que lluita per garantir l’accés a la salut sexual i reproductiva de les dones migrants. Perquè, tot i que l’accés a l’avortament és gratuït i universal, hi ha moltes dones d’origen immigrant que denuncien problemes per accedir-hi. Precisament denunciar els problemes per accedir a la sanitat pública per part de la població migrada també és el centre de les accions de la Xarxa Antiracista de Tarragona.
L’Associació de Dones Subsaharianes de Granollers (ADIS) ja fa temps que denuncia discriminacions racials, especialment en l’àmbit laboral. De fet, les dades de l’Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea corroboren que és un problema global: la discriminació racial en l’àmbit laboral era manifesta en un 29% dels casos a la UE, especialment en persones provinents de l’Àfrica no mediterrània i en afrodescendents com ho són elles. Cal subratllar que precisament en l’àmbit laboral moltes de les persones migrades fan tasques de cures. En aquest sentit, un 30% de les treballadores de la llar, la majoria de les quals és d’origen migrant, no tenen un contracte de treball. A més de reclamar els seus drets laborals, l’Associació Nèctar de Dones Guatemalenques ha nascut per crear una xarxa de suport entre elles. Per a Sara Cuentas, tots aquests espais creats per les entitats de la Xarxa MGD han estat clau per generar, en condicions molt adverses, un teixit actiu, participatiu i comunitari. “El fet de tenir una organització ha sigut una manera de cuidar-nos, de comptar amb la família que no teníem aquí. Hi arribes, no tens una xarxa vital, has de començar de zero, i davant el racisme i la precarització necessites pertànyer a un col·lectiu i fer una pràctica de cura comunitària”, explica.
Una xarxa de reivindicacions diverses
Colaboratorio Sincronía és un projecte d’experimentació artística i política que impulsen la cantant i musicòloga Naiara Armendáriz i la sociòloga i creadora audiovisual Francisca Casas-Cordero. El projecte es basa en la creació musical col·laborativa i, segons les seves impulsores, busca trencar amb les “lògiques jeràrquiques, patriarcals i colonials”. La proposta ha estat desenvolupada per dones i persones no binàries migrades. Segons Casas-Cordero, el procés creatiu que s’impulsa a través de Colaboratorio Sincronía és horitzontal, es basa en l’escolta activa i busca crear música fent que totes les participants se sentin escoltades i que la seva aportació quedi plasmada en l’obra final. Un procés que, segons diu, no seria possible sense una feina de cures col·lectives. Per a la sociòloga, això demostra que aquest concepte pot anar més enllà de lluites clàssiques com l’educació, l’habitatge o la sanitat.
Colaboratorio Sincronía crea música per trencar amb les “lògiques jeràrquiques, patriarcals i colonials”
Segons explica Casas-Cordero, tot va sorgir com a resposta als espais artístics de Barcelona, que, per a ella, són “immensament masclistes i racistes”. Una companya de Colaboratorio, la Carolina, relata la seva experiència participant-hi: “Cada trobada em va anar transformant anímicament, em va donar seguretat i obertura, em va permetre compartir-me des d’un costat creatiu i musical, atorgant-me un sentit de pertinença que necessitava amb urgència”. La Francisca el descriu així: “Es tracta d’un espai utòpic on és possible experimentar, de veure com ens agradaria que fos el món i de practicar noves relacions socials. És un espai d’imaginació política de dones i dissidències interessades en la música, on passen coses que contribueixen a les cures”.
Projectes com els de Colaboratorio Sincronía ajuden a estendre la idea i la pràctica de les cures comunitàries. Per a Mel de Lima, una acció imprescindible perquè aquesta mirada sigui més transversal a la societat és assenyalar, de manera oberta com es fa des de Sincronía, violències com el racisme: “Si no diem què és racista, les cures comunitàries es veuran reduïdes als petits col·lectius que treballen al marge de l’Administració. Des del feminisme blanc i l’Administració és molt difícil que això surti, però hem de fer un canvi de paradigma. Entre totes podem cultivar empatia i sororitat”, reivindica. En aquest sentit, subratllen que cada vegada hi ha col·lectius, organitzacions i projectes d’àmbits més diversos que ja treballen en aquesta direcció.
Un model que s’estén
A Barcelona, un exemple de treball comunitari és el de la Xarxa Tot Raval, impulsada per la Fundació Tot Raval. En un dels barris més poblats de la ciutat de Barcelona, aquest projecte “agrupa en un mateix nivell tots els agents implicats en els projectes que desenvolupem, amb l’objectiu de potenciar el treball en xarxa a través dels espais comunitaris dinamitzats per Tot Raval”, tal com explica el web del projecte. A Manresa, fa poc més de cinc anys la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) del municipi assegurava que un de cada quatre pisos era buit i que el Bages era la comarca amb més pisos buits per desnonament. Paral·lelament, a la ciutat naixia el projecte de La Raval, una cooperativa d’habitatge que, sota els “principis de la vida comunitària i d’habitatge com a bé d’ús”, construeix una llar per a 34 persones de diferents edats, famílies i cultures. Al Maresme, la cooperativa L’Esberla es dedica a acompanyar organitzacions i comunitats educatives on la cura comunitària és un dels eixos del seu treball.
La vida només serà possible amb la denúncia del sistema actual, l’organització comunitària i la priorització de les cures
Aquests són només alguns dels exemples de com l’espai comunitari i la cura entre projectes, entitats, col·lectius i organitzacions segueix creixent a Catalunya. Per a Sara Cuentas, membre de la Xarxa MGD, el més important d’aquest tipus de projectes és que aconsegueixin crear consciència, espais de visibilitat i reflexió sobre altres maneres necessàries de relacionar-nos. Perquè, en aquesta cruïlla de crisis, es pugui fer evident que sense els altres cap vida no és sostenible per ella mateixa: només serà possible amb la denúncia del sistema actual, l’organització comunitària i la priorització de les cures com a base del canvi.
[* Aquest reportatge forma part del monogràfic digital ‘Cures comunitàries: un antídot contra el racisme‘, impulsat per la Red de Migración, Género y Desarrollo i coordinat i editat per CRÍTIC. Pots descarregar-te la revista completa en aquest enllaç.]
