Crític Cerca

Imatge del rescat de centenars de refugiats la matinada del dissabte 9 de juny del 2018 al diumenge 10 amb el vaixell Aquarius / Kenny Karpov/SOS MEDITERRANEE

Reportatges

Refugiats ambientals: la conseqüència silenciosa del canvi climàtic

El 2018 hi va haver 17,7 milions de migrants, dels quals com a mínim 2 milions són atribuïbles al canvi climàtic. El Banc Mundial en pronostica per aquest motiu més de 140 milions abans de mitjan segle XXI.

10/06/2019 | 19:26

El 3,3% de la població mundial viu fora del seu lloc de naixement, 260 milions de persones, segons l’Organització Mundial de les Migracions (OIM). D’elles, 68,5 milions són desplaçades forçades, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), que no diu quantes per causes climàtiques. És difícil precisar-ho. En l’informe de l’ONU del març del 2019, s’assegura que durant el 2018 hi va haver 17,7 milions de desplaçats interns, dels quals i, com a mínim, 2 milions són atribuïbles al canvi climàtic. Les dades d’Oxfam són més greus: 21,8 milions de desplaçats interns de mitjana entre el 2008 i el 2016 per causa de fenòmens meteorològics extrems i sobtats. Quatre milions el 2017. El Centre de Monitoratge de Desplaçaments Interns del Consell Noruec de Refugiats sosté que el 2017 i per causa del clima, hi va haver 16,1 milions de desplaçats (8,6 per inundacions i 7,5 per tempestes, en especial ciclons tropicals).

Àfrica, amb el 13% de la població mundial i el 6 del PIB global, és el continent que més s’escalfarà, quan tan sols emet el 3% dels gasos d’efecte d’hivernacle (GEH). A l’Àsia, s’estan fonent les glaceres de l’Himàlaia, que és on neixen els rius principals. I el mar està fent fora les persones que habiten les illes d’Oceania. A aquestes emergències alarmants, ara s’hi afegeixen casos tan greus i singulars com el de Jakarta, la capital d’Indonèsia, on milions de persones hauran d’abandonar la ciutat perquè s’enfonsa. Un fet que també pateix Holanda, que debat el seu futur. O el milió de rohingyes que s’han refugiat a Bangla Desh i que han hagut de desboscar turons sencers per fer-se les cases. Les conseqüències aviat es faran notar. El Banc Mundial, en un informe del març del 2018, pronostica més de 140 milions de migrants climàtics abans de mitjan segle. Dos-cents milions de potencials, segons l’OIM. El canvi climàtic és ja la primera causa de migracions. Aquí es poden consultar detalladament els processos migratoris.

Fins a principis del 2019 era possible fer una relació de temporalitat entre el canvi climàtic, els conflictes i les migracions, però no es podia assegurar la ‘causalitat’. Ara ja es pot establir. Un estudi macroeconòmic i global de la Universitat d’Economia i Negocis de Viena, presentat al gener i del qual és coautor l’espanyol Jesús Crespo, catedràtic d’economia, demostra la relació causa-efecte analitzant les peticions d’asil rebudes per l’ACNUR, retrocedint en el temps i vinculant-les als esdeveniments climàtics i a l’aparició de conflictes. Crespo sosté que hi ha una relació causal entre variabilitat climàtica i conflicte ‘i, per tant, amb la migració forçada’ . Segons el catedràtic, “els resultats indiquen que les condicions climàtiques van tenir un paper important com a factor explicatiu de la recerca d’asil en el període 2011-2015 i particularment fort entre el 2010 i el 2012. Aquesta relació causal és molt robusta en els casos de Síria, de l’Àfrica subsahariana i de l’Àsia Occidental. I les tendències no són gaire optimistes”. No és l’únic estudi que avala la relació de causalitat entre la variabilitat climàtica, els conflictes i les migracions. Un nou informe fet per Dennis Wesselbaum i Amelia Aburn, de la Universitat d’Otago, a Nova Zelanda, publicat a la revista ‘Global and Planetary Change’, també ho corrobora.

Hi ha cinc categories de factors que afecten els fluxos migratoris: econòmics (diferències d’ingressos i oportunitats laborals), polítics (el conflicte és una de les seves materialitzacions), demogràfics (relacionats amb la mida i la composició de les poblacions en regions d’origen, així com factors relacionats amb la salut), socials (inclouen pràctiques culturals), i ambientals (vinculats als serveis dels ecosistemes). El canvi climàtic pot influir en aquests factors de la migració a través de l’acció de diferents riscos climàtics, com l’augment del nivell del mar, el canvi en la freqüència i la intensitat de les tempestes i els ciclons tropicals, els canvis en els patrons de pluges, els augments de temperatura o la contaminació de l’aire. Aquests canvis afecten la disponibilitat d’aigua, la productivitat dels cultius i de les pastures i la pèrdua dels serveis dels ecosistemes. També els factors econòmics es veuen influenciats amb la reducció d’ingressos de les famílies a causa de la disminució de la productivitat dels cultius, de les ramaderies o de les pesqueries.

El canvi climàtic agreuja problemes relacionats amb la disponibilitat de recursos. La violència sorgeix per l’accés a aquests recursos

Les pressions ambientals (temperatures i precipitacions extremes, inundacions, tempestes i sequeres) són, doncs, un dels factors clau que expliquen les migracions. El canvi climàtic agreuja els problemes relacionats amb la disponibilitat de recursos, que són limitats, i la violència sorgeix per l’accés a aquests recursos. El resultat potencial és que els processos migratoris augmentin amb la radicalització de l’escalfament global. La intensitat de la relació entre el canvi climàtic, els conflictes i les migracions forçades depèn de l’estabilitat política, del nivell de desenvolupament i de variables socioeconòmiques molt específiques de cada país. Això vol dir que, si es posessin en marxa polítiques per millorar les economies dels països en desenvolupament i la capacitat d’adaptació als impactes del canvi climàtic, es reduiria la possibilitat de conflictes i, per tant, de migració forçada.

“Podem afirmar que el canvi climàtic impulsa el procés migratori, però sempre de manera condicional”, diu Crespo en una entrevista a ‘Món possible’, de Ràdio 4. “No és una relació determinista. L’existència d’institucions que puguin combatre els xocs provocats per l’escalfament pot moderar la seva relació amb les migracions. Dependrà de la qualitat d’aquestes institucions”. El 19 de desembre de 2018, l’ONU va aprovar el Pacte mundial per a la migració segura, ordenada i regulada. Entre altres qüestions, l’acord considera que la persona migrada és víctima i no una font de risc o una amenaça i demana que prevalgui la seva seguretat per sobre de l’interès de protegir la frontera, la identitat o l’Estat. Tot i que el van signar fins a 150 estats, el Pacte va rebre el ‘no’ dels EUA, d’Israel i de tres estats membres de la UE (Hongria, Polònia i la República Txeca). A més, dotze països més s’hi van abstenir, entre els quals, cinc països més de la UE: Àustria, Itàlia, Bulgària, Letònia i Romania.

Hi ha un milió d’espècies animals i vegetals que estan en perill d’extinció

“Per què no s’accepta el dret a migrar?”, es pregunta retòricament Jesús Marcos Gamero, investigador de la Universitat Carles III, de Madrid, i especialista en l’impacte del canvi climàtic en les societats. “Reconèixer els migrants climàtics seria acceptar les variables socioeconòmiques que els causen, que migren perquè s’han empobrit. Hi ha algú amb una calculadora estudiant quin és el cost econòmic de reconèixer els migrants climàtics. Cada cop seran més milions les persones afectades. I a aquest càlcul respon la política de seguretat i de tancar fronteres.”

Capitalisme contra biosfera

El canvi climàtic és la conseqüència de la mala gestió que la humanitat fa de la biosfera i no la causa dels problemes que l’amenacen: canvis en la temperatura de l’aire i de l’aigua, en les precipitacions, els sòls, els aqüífers, els oceans, els corrents marins, el gel, els vents, els pol·linitzadors, la capacitat de fotosíntesi, la biodiversitat. De fet, un dels 8 milions d’espècies animals i vegetals existents estan amenaçades d’extinció. Fa poc més de 200 anys es van començar a substituir les energies renovables (el sol, el vent, l’aigua, la llenya) per fòssils (el carbó, el petroli, el gas), de gran rendiment energètic però que han provocat l’augment de la temperatura per causa de l’abocament de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera. La combustió de matèria orgànica, de la qual els combustibles fòssils són un derivat, suposa també contaminar l’aire i abocar tòxics que enverinen l’espai que habitem amb les altres espècies i la pèrdua de vides humanes víctimes de morts prematures, evitables. Tot plegat ha alterat l’equilibri de la biosfera que fa possible la vida tal com la coneixem i gaudim. Aquest mal guiatge, la confrontació clima-energia, està causant l’escalfament global i la crisi ecològica i econòmica que ja és aquí.

Com més energia i materials es fan servir, més residus es generen i, per tant, augmenten els costos ambientals, perquè les economies estan esgotant la capacitat d’emmagatzematge de què disposen els sistemes ambientals. Anem ràpidament cap a una economia radicalment diferent, a causa de l’explotació cada cop més insostenible dels recursos del planeta i del canvi cap a fonts d’energia menys eficients. La nova era es caracteritza per la ineficiència de la producció de combustibles fòssils i pels costos creixents del canvi climàtic. La fam d’energia impulsa els “costos d’enfonsament”, sosté Paavo Järvensivu, economista biofísic, autor principal d’un document sobre desenvolupament sostenible de la Unit Bios d’Hèlsinki fet per a l’informe de l’ONU ‘Governance of economic transition‘.

El pensament econòmic capitalista convencional, continua Järvensivu, ja no pot resoldre els desafiaments presents i futurs de l’economia mundial. El canvi climàtic i l’extinció d’espècies i d’ecosistemes s’acceleren a la vegada que les societats experimenten una desigualtat creixent, atur, un lent creixement econòmic, un augment dels nivells de deute i governs sense eines pràctiques per gestionar l’economia. No es pot entendre ni trobar solucions als conflictes d’arreu, sense tenir en compte l’escalfament global, la degradació ambiental i els seus costos i la creixent reducció dels recursos materials i energètics, que en són determinants. Com ho és la pretensió impossible de créixer de manera permanent, imprescindible per al capitalisme, obviant els límits planetaris.

La temperatura arreu puja a un ritme de 0,20 °C per decenni

El clima es radicalitza. La concentració de CO₂ a l’atmosfera torna a augmentar des del 2017 i ha superat les 415 ppm (parts per milió). El límit considerat segur és de 350. Abans de l’era industrial no se superaven les 280.

Els darrers 25 anys, la temperatura ha augmentat a un ritme de 0,25 °C cada decenni. La temperatura actual és 1,6 °C més elevada que a mitjan segle XX

La temperatura puja a un ritme de 0,20 °C per decenni i de mitjana arreu del món des de l’era preindustrial, oficialment, la temperatura ha pujat 1,1 °C. Si observem els darrers 25 anys, l’increment és de 0,25 per dècada i, per tant, s’arribaria als + 1,5  °C abans del 2040. A Catalunya, la tendència és d’un augment accelerat. Puja a un ritme de 0,25  °C cada 10 anys, però en els darrers 25 ho ha fet a 0,40 per decenni. La temperatura és ja 1,6  °C més elevada que a mitjan segle XX. Tot i que el 2018 ha estat el segon any més plujós des del 1950 (un 49% més de precipitació que la mitjana), la tendència anual és d’un descens lleuger, -1,4 decennis.

Carme Llasat, catedràtica del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona i membre del MedEC, explica que a la Mediterrània la situació és tan específica i greu, que s’ha creat un Grup d’Experts de Medi Ambient i Canvi Climàtic de la conca, per estudiar l’augment de temperatures, el procés de desertificació i la disminució de la disponibilitat d’aigua, factors determinants per a les migracions: “Articles científics apunten que pot ser que augmentin les precipitacions intenses al nord de la Mediterrània i disminueixin al sud”.

El Mediterrani, el mar on han mort més migrants

El mar Mediterrani és el més militaritzat del planeta i on moren més persones que fugen de la violència, de la fam, de la manca de futur… i del canvi climàtic: 35.597 des del 1993 i fins al febrer del 2019. Amb la prohibició de salvar persones que ha ordenat la UE és impossible saber quantes hi moren ara mateix. Javier de Lucas, catedràtic de filosofia del dret i director de l’Institut de Drets Humans de la Universitat de València, critica que es posin “tots els obstacles a les ONG perquè no treballin a la Mediterrània, a la zona més conflictiva de salvament i rescat, la que hi ha entre Líbia i el canal de Sicília. Això significa que les vides no tenen valor més enllà de les estadístiques”. Òscar Camps, fundador i director de Proactiva Open Arms, considera que l’explicació d’aquesta situació té a veure amb el petroli “que surt de manera il·legal de Líbia”. “Què fan, si no, els petroliers que entren i surten de Trípoli, si és un país en guerra civil des de la mort de Gaddafi? La màfia italiana controla el petroli que surt de Líbia. Empreses italianes, malteses i egípcies venen el petroli il·legal que se n’extreu, un negoci de 24.000 milions d’euros l’any 2018. Darrere hi ha l’extracció compromesa durant 10 anys”, diu contundent.

Els moviments migratoris més importants són entre països del Sud. Al Nord hi arriba una part mínima de la gent

“A Líbia hi ha tres grups armats que s’autoproclamen com a govern legítim”, explica Camps a CRÍTIC. “Un d’ells té el suport de les Nacions Unides i d’Europa. El comandant d’aquest grup armat, Al-Sarraj, va viure a Langley, seu de la CIA. “Les màfies no són al mar. Són ministres d’algun dels tres governs. O membres dels grups armats que al matí fan de guardacostes per a la Unió Europea i a la tarda fan de traficants”, sentencia Camps. La UE promou camps de concentració a Líbia i al Sahel. “A Líbia —tres kalàixnikovs per persona— hi ha camps de detenció clandestins, on es tortura, es mata, es viola i s’extorsiona tothom sistemàticament. I han de mantenir, donar menjar i beure a aquestes persones mentre visquin… Opten per anar-les eliminant. De tant en tant, en deixen sortir algunes perquè Europa continuï pagant. Totes les persones que rescatem venen torturades. Totes les dones han estat violades. No el 99%. Totes. Fins i tot les de 12 anys”, relata l’activista.

Segons Javier de Lucas, sobre els fenòmens migratoris tenim molts prejudicis i fal·làcies. Un dels principals és la idea que la mobilitat migratòria és Sud-Nord o perifèria-centre i que nosaltres, que som el Nord i el centre, vivim “assetjats” per les masses del Sud. En canvi, els moviments migratoris més importants són entre països del Sud. Al Nord hi arriba una part mínima de la gent. “Estem obsessionats perquè el 2018 han arribat 68.000 migrants a Espanya amb pastera. Però del Sudan del Sud van anar a Uganda 1.200.000 persones el 2018. Com es pot sustentar que la integritat territorial, la independència i la sobirania estan en perill pels salts de les tanques a Ceuta, a Melilla o a Hongria? No és veritat que els europeus estiguem amenaçats per onades migratòries”, assegura Lucas.

El Tribunal Permanent dels Pobles va presentar les seves conclusions al Parlament Europeu el 9 d’abril de 2019. Segons el seu secretari general Gianni Tognoni, les conclusions posen en evidència la ‘necropolítica’ que ha transformat Europa en un cementiri de persones i de pobles. Es pretén refusar de qualsevol manera els migrants, no reconeixent-los com a éssers humans. Es transformen els éssers humans en ‘víctimes no evitables’. Són ‘crims econòmics’, diu Tognoni.

La ‘necropolítica’ o l’esdevenidor negre del món

Achille Mbembe, camerunès, professor d’història i política i investigador en el Wits Institute for Social and Economic Research (WISER) de la Universitat Witwatersrand, de Johannesburg, va ser qui va definir el terme ‘necropolítica’ com el poder per donar la vida o la mort. El concepte ha assolit dimensions globals. Ho va explicar en el llibre homònim, on descriu les polítiques d’ajustament i d’exclusió assajades pel capitalisme a l’Àfrica postcolonial i ara posades en pràctica arreu. Mbembe va més enllà i en el llibre ‘Crítica de la raó negra‘ descriu aquell moment en el qual desapareix la diferència entre l’ésser humà i la mercaderia, sense que ningú es pugui escapar de l’amenaça. L’anàlisi de Mbembe, diu Javier de Lucas, es complementa amb la de Zygmunt Bauman, polonès, sociòleg, escriptor, quan parla de la ‘indústria del rebuig humà’ en referir-se a les polítiques migratòries i d’asil, no solament d’Europa, sinó també dels Estats Units o d’Austràlia. Són ‘necropolítiques’, en tant que són manifestacions d’aquesta ‘indústria del rebuig humà’, integrades en un model econòmic característic d’aquesta fase del capitalisme global, en el qual els éssers humans són substituïbles, caducables, d’un sol ús.

El capitalisme extractivista esprem minerals i energia al servei d’elits privilegiades i expulsa grans majories de gent dels marges de la vida

“A la reunió del Fòrum de Davos era quasi obscè escoltar com parlaven de ‘població sobrant’ referint-se al mercat laboral”, diu Yayo Herrero, antropòloga, educadora social, enginyera tècnica agrícola i professora d’educació ambiental i desenvolupament sostenible. Per ella, “quan mires a qui el sistema considera una persona ciutadana, te n’adones que només ho fa si és capaç de consumir, de generar creixement econòmic amb la seva activitat, amb el seu cos i consum. Quan hi ha persones que no són capaces de consumir perquè estan en una situació de precarietat, se les considera ciutadanes fallides i, per tant, prescindibles”.

El cost alt de l’exportació de recursos

“Si la tanca que envolta l’Europa rica, a més de no deixar entrar migrants, no deixés entrar energia, materials, aliments i/o productes manufacturats, la UE no se sostindria ni dos mesos. Tots els països que es consideren desenvolupats i rics viuen amb molts més recursos d’altres territoris”, sosté Herrero. Aconseguir aquests recursos té un cost alt per a les persones de la regió. Unes vegades, es fa amb procediments molt violents: l’Iraq, Líbia, Síria, el Congo… D’altres, amb mecanismes més subtils com són les regles de l’Organització Mundial del Comerç, els tractats que forcen els països empobrits a vendre els seus recursos naturals i extrets als seus territoris en unes condicions tremendament avantatjoses per als països més rics. Saskia Sassen, economista i sociòloga experta en globalització i migracions, diu que estem vivint el capitalisme de l’extractivisme, que esprem les últimes gotes de vida de minerals i d’energia al servei d’elits privilegiades i expulsa grans majories de gent dels marges de la vida.

En 50 anys s’ha triplicat l’explotació de recursos al món, segons l’International Resource Panel: 92.000 milions de tones anuals ara mateix; 27.000 milions de tones des del 1970. La multiplicació per tres no es correspon amb l’augment de la població, que s’ha duplicat. “Ho dic francament: per a molts de nosaltres no hi haurà demà si no posem fi a aquestes pràctiques”, diu Joyce Msuya, director interí de Medi Ambient de l’ONU.

El sistema alimentari actual, amenaçat

El canvi climàtic i altres canvis ambientals amenacen els mitjans de subsistència en tot el planeta i són la causa dels desplaçaments i de la migració. La meitat de l’expansió agrícola dels darrers decennis ha estat a costa de les selves tropicals i s’han perdut fins a 100 milions d’hectàrees de boscos verges que s’han dedicat a bestiar i a plantacions.

“Hauria de ser d’interès de tots els països mantenir oportunitats locals per a una bona vida”, diu Isabel Álvarez, experta en sobirania alimentària, agroecòloga, responsable d’incidència política a la Xarxa Internacional d’Agricultura Sostinguda per la Comunitat – Urgency, en representació de la qual participa en el Comitè Mundial de Seguretat Alimentària. “Anem cap a la polarització, un món amb elits que poden viure bé i la resta que s’espavilin, amb una desprotecció social absoluta. L’actual sistema agroalimentari no només destrueix el planeta a marxes forçades, sinó que fa fora la gent de les seves cases i terres. Ser camperol és una professió que no té reconeixement social. I, mentre això sigui així, tenim un problema.” L’accés als aliments és un dels elements clau que determinen els moviments migratoris. Com aturar-ho? Com fer front a la crisi ambiental i climàtica? Per Paavo Järvensivu, les tres primeres mesures són clares: escalfar / refredar cases i produir electricitat sense cremar fòssils; eliminar també l’energia fòssil en el transport de persones i de mercaderies i, finalment, produir aliments de manera que es regeneri el sòl en lloc d’erosionar-lo.

Per subvertir l’emergència climàtica que ve, l’exportació d’aliments pot arribar a ser insostenible tal com la coneixem ara

Per subvertir l’emergència climàtica que ve, l’exportació d’aliments pot arribar a ser insostenible tal com la coneixem ara. Als països en via de desenvolupament, el sistema imposat d’exportar una selecció reduïda de matèries primeres i materials i la importació d’aliments bàsics barats no ha funcionat per a les comunitats locals. Aquests països haurien de centrar-se a proporcionar nutrició diversa a les persones, produïda al país per compte propi i, així, augmentar les oportunitats de vida locals i millorar les condicions sociomaterials generals. Simultàniament, la majoria dels països rics que actualment confien en la importació d’aliments en quantitats significatives hauran d’assolir un alt grau d’autosuficiència alimentària. Seria massa arriscat confiar en la producció d’uns quants aliments principals per importar-ne la resta. Això tindrà repercussions en el comerç internacional d’aliments, que s’hauria de limitar a casos de seguretat alimentària.

Cal anar cap a un sistema alimentari basat en petites produccions —sosté l’agroecòloga Isabel Álvarez— que protegeixi el medi rural i produeixi aliments fixant carboni. Assentar un teixit agrari molt potent que limiti el creixement de les ciutats, que fixi població i estalviï emissions, energia i quilometratge per transportar aliments”. Actualment, a les ciutats és on viu més de la meitat de la població [el 75% dels europeus, el 82% als Estats Units] tot i que ocupen menys del 2% del territori, consumeixen el 78% de l’energia i són responsables del 70% de les emissions de GEH com indiquen les dades de l’ONU Hàbitat. Reduir el creixement de les ciutats requereix que la gent vulgui i es pugui quedar al camp, on hi ha d’haver condicions de vida atractives, no discriminatòries. Ara mateix són les persones migrants, que es dediquen sobretot a tasques de cura i/o al camp, mal pagades, les que més van cap al medi rural. A Europa, cada cop hi ha menys productores. A Catalunya, és al voltant del 7% de la població activa, segons confirmen les dades de l’Atles de Nova Ruralitat.

Avui dia, l’accés a la terra és un coll d’ampolla. Les grans empreses agroalimentàries malden per convèncer que, per assegurar el proveïment d’aliments, és millor que les terres estiguin a les seves mans. “A les transnacionals, als poders econòmics i financers, no els importa el desplaçament de comunitats, forçar migracions internes i externes: el que volen és acaparar terres per poder decidir qui produeix aliments —i qui menja què— i en quines condicions. Buidar el camp de persones és lliurar-lo a les grans corporacions i perdre/renunciar a la sobirania alimentària”, postil·la Álvarez. Així ho confirmen aquests informes de la Fundació Mundubat sobre l’acaparament de terres a Europa i a Espanya.

Les dones, les més afectades

El canvi climàtic no s’escapa tampoc de la perspectiva de gènere. Elles són les més afectades, amb nenes, nens i pobles indígenes, per l’escalfament global. Tenen 14 vegades més possibilitats de morir durant un desastre natural que els homes. Elles són el 80% dels desplaçats climàtics, segons les Nacions Unides. Però no solament això: la divisió sexual del treball que estableix la societat patriarcal fa que elles assumeixin les tasques més afectades pel canvi climàtic; per exemple, la recerca i el transport d’aigua i d’aliments (cada vegada més lluny). Obligacions que se sumen a les múltiples i feixugues càrregues que ja tenien. Així ho explica Eva Garzón, responsable del Grup de Treball sobre Migracions i Desplaçaments Forçats d’Oxfam Intermón: “Hi ha dones que es queden en contextos de molta vulnerabilitat quan els homes han migrat, amb la responsabilitat de la llar i sense els drets dels homes de participació política o accés a la terra”. Garzón, però, subratlla que moltes d’elles “estan aprofitant aquestes situacions terribles per avançar en els seus drets i lliurar petites batalles d’accés a la terra, de control dels recursos. Són elles les que estan adoptant mesures d’adaptació i mitigació del canvi climàtic i estan fent més resilients les seves comunitats. No és majoritari, però sí que hi ha exemples”.

Migracions interiors també a l’Estat espanyol

El sòl és un recurs finit, no renovable. A Espanya, la desertificació (la degradació d’un territori per causes antròpiques fins a convertir-se en desert) avança. Hi ha un milió d’hectàrees, el 2,03% del territori, en risc molt alt. I 8 milions en risc alt segons dades del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Al sud-est de la península Ibèrica hi ha zones identificades com els primers espais afectats greument pel canvi climàtic, com explica l’investigador Jesús Marco Gamero. Són la zona de Màlaga, Granada, Almeria i Múrcia. Les zones interiors agrícoles de l’interior de l’Estat espanyol veuen com no poden tirar endavant els seus cultius. Són persones agricultores que no tenen treball, a causa de la degradació del sòl, l’estrès hídric i l’augment de temperatures. Hi ha gent que s’ha canviat de poble. Poden ser pocs quilòmetres, però ja és un primer pas.

Les principals institucions internacionals, basades en la privatització, les exportacions i la industrialització, hauran de ser reconfigurades

Moure persones de Sud a Nord no té per què ser una bogeria. I encara més tenint en compte l’Espanya buidada. Aquesta situació no és exclusiva de casa nostra: als Estats Units també pateixen el problema. Florida, Nova Orleans, Arizona… són zones molt sensibles al canvi climàtic i comença a haver-hi desplaçaments de persones, capitals, sectors productius… És imperceptible i qui ho fa és qui té més consciència i informació. “Als països desenvolupats, hi ha gent, grups de pressió, institucions, que volen ser els més rics del cementiri”, conclou Gamero.

Epíleg

“Assistim a la ‘repoblació del planeta'”, diu Mbembe, “un canvi d’època caracteritzat per l’envelliment de les societats del Nord i el rejoveniment de l’Àfrica i l’Àsia. A grans onades migratòries i la proliferació d”apartheids’ dels quals ningú, cap país, s’escapa, un moment en què la violència econòmica consisteix a convertir en supèrflua bona part de la població, exposant-la a perills mortals o recloure-la en territoris acotats, zones d’exclusió, perquè confinar, ‘securitzar’ és un negoci.” És la ‘necroeconomia’. Europa aixeca murs quan el que necessita és rejovenir-se. Potser perquè vol segregar, triar quines persones són benvingudes —les que necessita—, i quines condemnades —les sobrants.

“La millora de la vida i la reducció de les emissions”, diu Järvensivu, “s’hauria de caracteritzar per la relació entre països desenvolupats i en via de desenvolupament, a través d’una activitat econòmica basada en l’aprenentatge bidireccional per construir noves infraestructures i pràctiques locals adequades a totes dues parts.” L’economista conclou que aquesta governança proactiva, que hauria de ser dirigida pels estats, és contrària a l’ordre establert. “Els mercats la rebutjaran. Les principals institucions internacionals, basades en la privatització, les exportacions i la industrialització, hauran de ser reconfigurades“, assegura.

Som davant d’una gran transformació en què sòlides construccions de vida, personals i col·lectives, deixen de ser-ho. Una revolució, de fet. També mental. I davant d’un dilema crucial que ens planteja l’escriptor i activista polític i ambiental George Monbiot, què fem? Posar fi a la vida per deixar que el capitalisme continuï o posem fi al capitalisme perquè sigui la vida la que continuï?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació