Crític Cerca
Reportatges

Sankt Pauli, unint futbol i lluita social

02/04/2016 | 00:15

IMG_4863-baixa
L’estadi –amb marcador electrònic des de fa pocs anys- es deia abans Wilhelm Koch Stadion en honor a un antic president del club. Quan es va descobrir, però, que havia estat membre del partit nazi, es va fer una votació per decidir si se’l canviaria de nom. Des del 1999 és el Millerntor Stadion / Noel Eduardo

Som a l’any 2016. Tot el món del futbol al vell continent fa anys que ha passat de ser un esport a ser una multinacional de l’espectacle. Tot? No! Un llogaret del Nord habitat per alemanys indomables rebutja una i altra vegada feroçment el futbol modern. La vida no és gens planera al barri de Sankt Pauli, màxim exponent de la gentrificació que pateixen algunes zones de la Vila Hanseàtica d’Hamburg. Barri-emblema de l’esquerra roja europea, multicultural, que dóna cabuda a refugiats arribats d’arreu. Símbol de llibertat, imatge dels moviments punk i okupa, exemple de solidaritat amb col·lectius desfavorits. El club, el FC Sankt Pauli, situat en els llocs capdavanters de la segona divisió alemanya, incorpora en els seus estatuts una posició ferma contra el feixisme, el racisme, el masclisme i l’homofòbia.

Passeig previ a la prèvia del partit. A només 100 metres del Millerntor, l’estadi del club, hi ha Reeperbahn, el carrer que durant segles va produir cordes de totes les mides i diàmetres per al port de la ciutat (el segon més important d’Europa darrera del de Rotterdam, i un dels més importants del món), que llavors i ara acull teatres, bars, clubs nocturns, bordells, cabarets, clubs de striptease, forasters… i una comissaria de Policia.

Das Herz von St. Pauli, das ist meine Heimat
in Hamburg, da bin ich zuhaus
der Hafen, die Lichter, die Sehnsucht begleiten
das Schiff in die Ferne hinaus
(El cor de St. Pauli, això és casa meva
a Hamburg, com a casa.
El port, els llums que acompanyen l’anhel
el vaixell en la distància)

 

Aficionats
A la Budapester Straße, a poques passes de les portes d’entrada al gol sud de l’estadi, hi ha el Jolly Roger, un dels punts de trobada dels aficionats de l’equip, especialment (però no només) en dia de partit / Noel Eduardo

A poques passes de Reeperbahn, a la perpendicular DavidStraße, prostitutes conviden als vianants a les seves habitacions, controlades pels proxenetes a una distància poc dissimulada. La prostitució és legal en certs moments del dia en certs llocs de Sankt Pauli. Als dos extrems de la curta, però intensa, HerbertStraße un rètol prohibeix (malgrat ser espai públic) l’entrada a menors i a dones. Uns murs impedeixen veure des de fora què passa a l’interior del carrer. 50 metres de llambordes al llarg dels quals es distribueixen desenes de negocis del sexe amb, diuen, unes 250 dones treballant-hi.

Dia de partit a la Bundesliga-2. El d’avui no és un partit com un altre. Visita el Millerntor Stadion el RB Leipzig, líder de la lliga en aquest moment. Patrocinat per la multinacional Red Bull, el club de Leipzig compta amb un pressupost equiparable al d’un equip de mitja taula de la primera divisió alemanya. “Vuit cops el nostre!”, afirmen alguns aficionats. Futbol obrer contra futbol d’empresa. El partit comença (el Hells Bells d’AC/DC ha acompanyat la sortida dels jugadors al terreny de joc) i, poc després d’un xut perillós dels visitants, als 8 minuts de joc el mig esquerrà del Sankt Pauli Marc Rzatkowski aconsegueix marcar un gol per als locals. El Millerntor esclata, i uns segons després sona la Song 2 de Blur. La música és clau durant el partit. Per a l’equip, per al club, per al barri. ‘We Love Sankt Pauli, We do!’, se sent a capella. El partit comença molt bé per als ‘currelas’ del Sankt Pauli, però ben aviat es veu que el Leipzig ho posarà difícil. En 10 minuts de futbol ofensiu, l’equip de la Red Bull disposa de fins a 4 ocasions clares per empatar el partit. Els locals, esperonats per les gairebé 30.000 ànimes que omplen l’estadi, resisteixen els embats del rival. A la grada, l’afició manifesta amor etern al seu equip amb càntics, onejant banderes amb els colors del Sankt Pauli, del Che, amb missatges de suport a reivindicacions socials, o amb la calavera, símbol no oficial del club. A la mitja part els locals conserven el mínim avantatge en el marcador.

 

Més música. Reeperbahn avall, la Beatles Platz, anomenada així perquè en aquella part de Sankt Pauli va ser on el grup de Liverpool (aleshores format per 5 membres) es va donar a conèixer. Diuen que en algun dels bars de la zona (algun encara hi és, la majoria ja no), John Lennon havia tocat en calçotets, i George Harrison amb una tapa de tassa de vàter com a penjoll. Potser el fet que molts d’aquests locals estiguessin ubicats al carrer Große Freiheit (Gran Llibertat) hi va tenir alguna cosa a veure. Lennon havia dit que “potser vaig néixer a Liverpool, però vaig madurar a Hamburg”. Un ‘black man’ ofereix ‘grass’ als vianants, especialment als turistes (nota/recordatori mental: a uns 20 metres, la Policia).

foto Jolly Rogers - interior
Interior del local Jolly Roger / Noel Eduardo

Pels volts de l’estadi, el famós Jolly Roger, seu d’una organització sense ànim de lucre formada per aficionats del FC ST Pauli, amb una barra d’allò més característica. Fosc, ple de fum de tabac i de tot tipus d’adhesius de suport a l’equip i/o a moviments socials i culturals, tant locals com globals (el Sankt Pauli FC va ser un dels primers clubs en significar-se en el món del futbol a favor de la campanya Refugees Welcome, per posar només un exemple), el bar s’omple des de dues hores abans del partit fins a dues hores després que acabi. Pràcticament impossible accedir-hi en aquestes franges.

Explica un empleat del FC Sankt Pauli i fundador de l’associació, que quan l’organització genera beneficis, aquests es destinen a projectes socials de la comunitat. Club implicat amb el barri. Barri entregat al club. Gent que omple l’estadi. Estadi que dóna cabuda tothom. “Football has no gender” resa un dels accessos al Millerntor. A canvi pot presumir de ser el club amb més dones seguidores de tot el futbol alemany. Quan el 2002, un grup d’aficionades va protestar pels anuncis sexistes publicats en una revista amb presència a l’estadi, el club va decidir retirar-ne la publicitat.

El barri de Sankt Pauli és una icona en l’anomenada esquerra alternativa europea, però va ocupar especialment els focus mediàtics durant unes setmanes a cavall del 2013 i el 2014. Les càrregues policials injustificades mentre unes 10.000 persones es manifestaven al barri amb reivindicacions socials van provocar enfrontaments entre policia i manifestants. La concentració, que havia estat autoritzada, fou convocada sota tres lemes: contra la imminent venda de l’immoble que des de finals dels 80 okupa el Centre Social Rote Flora, contra el desallotjament de diverses famílies sense previ avís, i contra el tracte de la UE als refugiats, alguns dels quals viuen a la parròquia de Sankt Pauli, acollits per veïnes i veïns del barri. Tot plegat va acabar amb uns aldarulls que van donar la volta al món. El resultat: més de 500 manifestants i 120 policies ferits, i la declaració durant dies de “zona de perill” (una mena d’estat policial) de l’àrea formada pels barris de Sankt Pauli, Altona i Sternschanze. Mitjançant aquesta declaració, els agents podien aturar i registrar qualsevol persona.

stpauli-escombreta wc
Durant els dies de control policial a Hamburg, els agents van confiscar tot tipus d’estris. Un d’ells va ser una escombreta de wc, que es va convertir en símbol de la resistència.

Tots tres motius tenen evidentment la seva explicació. Hamburg és una ciutat amb llarga tradició de Hausprojekt (Cases projecte) i de centres socials, d’entre els quals el Rote Flora n’és segurament el més emblemàtic. Les mobilitzacions van aconseguir aturar la venda de l’edifici. Més difícil, però, és lluitar contra la gentrificació que pateix la ciutat, i Sankt Pauli i la zona del port en particular. La ciutat-estat té una de les rentes per càpita més altes del país, però a la vegada molts dels seus habitants pateixen greus desigualtats socials, immillorablement reflectides amb la construcció de la luxosa HafenCity (ciutat del port), que inclou l’edifici de la Filharmònica de l’Elba (només aquest edifici costarà al voltant del 1.000% del que es va pressupostar el 2007), a més de galeries d’art, restaurants, oficines i apartaments d’alt standing. La realització del projecte evoluciona en la mateixa mesura que ho fan els preus dels pisos a les zones properes. Sankt Pauli és un d’aquests barris veïns, i compta amb una de les taxes d’atur més altes de la ciutat. Tampoc és fàcil donar aixopluc als immigrats, que a banda de patir els efectes socials i econòmics del barri, vivien el 2013 un dels moments de més tensió a la zona portuària d’Hamburg, amb registres i detencions indiscriminades per qüestions racistes.

¿Com conviu un club tradicional com el FCSP, de pocs èxits esportius rellevants (8 temporades a la Bundesliga i unes semifinals de la DFB Pokal, la copa alemanya), en un barri amb aquesta idiosincràsia en l’era actual del futbol modern, marcada pel poder comercial i pels resultats? D’una banda, el club ha sabut vendre la seva marca arreu del món, traient un rèdit econòmic a la seva imatge i convertint-se en el màxim exponent del futbol compromès. Una estratègia de màrqueting amb veus crítiques d’una part de l’afició, que veu amb recel aquest “fer-li el joc al capital”. Altres seguidors defensen, no obstant, que el club en cap moment traeix els valors originals de l’equip, proper al barri, implicat políticament. El debat intern no es defuig. De fet és probablement el que fa evolucionar el club. Directius que són aficionats, i que viuen com a tals. Aficionats que són directius, i que aporten una visió “des de baix”, del que passa al barri, de què preocupa a la gent. Jugadors compromesos amb la idea.

El club està íntimament connectat al territori de diverses maneres. El compromís social que té amb els veïns, però també en altres qüestions polítiques, com ara la lluita contra la discriminació, és difícil de veure en altres clubs de futbol professional. A Futbol Crític vam parlar del cas del Rayo Vallecano, el més semblant a l’Estat espanyol.

Voci a contrastare retorica agonia
Dall’antro riferito qui nella periferia
Canti lastricati d’incoscienza e d’avvenir
Nel baluardo lieto degli spalti a Saint Pauli
Cors per contrarestar la retòrica i l’agonia
que van florir des de la perifèria
Cors oradors de consciència i avenir
dins de les muralles les alegres grades del Sankt Pauli
(Fragment de la cançó “St Pauli”, del grup italià Talco)

 

IMG_4808-baixa
Bufandes del Che, de suport als refugiats, de solidaritat amb els aficionats rivals… ‘Football is for you and me, not for fucking industry’ / Noel Eduardo

El dia anterior al partit, preguntat en roda de premsa per la possibilitat d’entrenar un equip amb més pressupost com el Leipzig, l’entrenador del Sankt Pauli afirmava que “si l’alternativa és deixar el futbol en mans del feixisme i el comerç, renuncio a aquestes opcions”. Les declaracions no van caure gaire bé entre part de la pròpia afició local, que veuen els seguidors del Leipzig (ciutat de l’est alemany) com unes víctimes més de l’imperialisme de les grans marques en el món del futbol. “No han estat ells els que han triat que Red Bull sigui l’amo del seu club!”. En un dels barris de Leipzig, l’alternatiu ConneWitz –de certa similitud amb el Sankt Pauli– , fa pocs mesos hi va haver violents aldarulls ocasionats per membres del moviment xenòfob d’extrema dreta Pegida, que lluita “contra la islamització d’Occident”. Enmig d’aquest ambient, i de les reivindicacions que durant aquests dies s’han succeït amb motiu del Dia Internacional de la Memòria de l’Holocaust, el Sankt Pauli presentava la samarreta que avui utilitza contra el RB Leipzig, amb el lema: “No hi ha futbol per a feixistes”. Pels altaveus de l’estadi, dues veus llegien un escrit que apel·lava al respecte i deia ‘no’ al feixisme i al racisme. Eren les veus dels presidents dels dos clubs.

El partit transcorre sense moviment al marcador. No sembla fàcil, però, que l’equip aguanti l’1-0 fins al final del partit. El RB Leipzig es mou entre la primera i la segona posició de la taula classificatòria, gràcies a una defensa forta (la menys golejada de la lliga), i una davantera solvent. Els de Leipzig s’han fet forts en les darreres temporades (quan el va adquirir Red Bull, el 2009, el club jugava a la cinquena categoria), i compten amb un conjunt de jugadors de gran qualitat. En els últims mesos han passat a rebre tota l’atenció futbolística de Red Bull després que l’empresa de begudes energètiques hi hagi traspassat els millors jugadors de la seva altra filial a Europa, el RB Salzburg, entrenat actualment pel català Òscar García Junyent. Passen els minuts i es manté el setge dels visitants sobre la porteria del Sankt Pauli. També es manté de moment l’avantatge mínima per als locals, amb un autèntic partidàs del porter, Robin Himmelmann.

 

IMG_4884-baixa
Bicicletes al bohemi barri de Sankt Pauli / Noel Eduardo

I com conviu el FC Sankt Pauli en una ciutat dominada futbolísticament per l’Hamburger SV, el club “gran”, que juga la Bundesliga? Sovint els aficionats del Sankt Pauli afirmen que ells són realment el club d’Hamburg, perquè l’estadi del HSV, el Volksparkstadion, està situat a les afores de la ciutat. També es diu que és en part gràcies a l’Hamburg que el Sankt Pauli té la gran quantitat de seguidors que té, ja que molts dels actuals aficionats del St. Pauli eren abans aficionats de l’HSV, però ho van deixar de ser per l’aparició d’alguns grups neonazis a les grades del Volksparkstadion. Aleshores van trobar a Sankt Pauli, més a prop de casa, un lloc on gaudir del futbol en pau, on l’esport és una altra cosa, un espai de reivindicació. Una relació propera entre entitat i afició. Un barri on el visitant pot anar a sopar a qualsevol restaurant i trobar-se amb la plantilla sencera de qualsevol dels equips del club (rugbi, handbol, beisbol…), masculí o femení.

Es mantenen també els càntics de suport a l’equip per part de l’afició, que no ha deixat d’animar en tot el partit. Enmig dels perillosos atacs dels visitants, en alguna jugada aïllada el Sankt Pauli té l’oportunitat d’augmentar l’avantatge, però finalment el marcador no es mou ni per una banda ni per l’altra, i el Millerntor torna a esclatar.
La nit al barri després del matx és llarga. Victòria contra el líder, però més que això, victòria contra Red Bull. Per un equip jove, no pensat per ascendir aquesta temporada (el curs passat aquests mateixos jugadors van salvar la categoria en l‘últim partit), apropar-se a la plaça que permet jugar la promoció d’ascens és una fita molt lloable.
Pocs minuts després del xiulet final de l’àrbitre, sona el You’ll Never Walk Alone. L’estadi ple. Ningú no marxa. Els jugadors fan la volta al camp (“ho fan cada partit aquí”, apunten des del club), juntament amb l’entrenador, líder d’aquest grup que ha situat el Sankt Pauli a la part alta de la classificació, amb alguna opció d’ocupar la plaça que dóna la possibilitat de jugar la promoció d’ascens. La lluita d’uns i altres, d’afició i jugadors, de club i de barri, van de la mà. L’afició no deixarà sol l’equip. No ho ha fet en cap moment durant el partit d’avui. El jugador número 12 ha sumat, com ho fa sempre aquí, i l’equip obrer ha derrotat la multinacional. La lluita es manté al Millerntor i al Mitte d’Hamburg, oasi d’una esquerra desfigurada a la Vella Europa. Al carrer, amb càntics i escombretes de vàter, Sankt Pauli resisteix.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació