Crític Cerca
Reportatges

Sèries amb esperit crític per devorar aquest estiu

El crític de sèries Toni de la Torre ha preparat una acurada selecció de sèries amb contingut social per als lectors de CRÍTIC. Es tracta de 10 sèries estrenades durant l’últim any que destaquen pel fet de tractar temàtiques incòmodes, relacionades amb la denúncia social o bé que serveixen per visibilitzar col·lectius infrarepresentats.

16/07/2018 | 19:01

[Si quieres leer este artículo en castellano, entra aquí]

1. ‘The deuce’

David Simon és una garantia si busquem una sèrie amb sensibilitat social i capacitat per radiografiar la realitat. No aparta mai la mirada d’allò que és incòmode: al contrari, focalitza la seva atenció en els àmbits problemàtics que exigeixen una reflexió per part de l’audiència. ‘The wire‘ és tan ambiciosa com crítica, i, si no l’heu vist mai, no cal que continueu llegint aquest article: poseu-vos-hi, que xalareu. Si ja coneixeu Baltimore com si fos casa vostra, podeu donar una oportunitat a les seves altres sèries i minisèries. L’última és ‘The deuce’, que trobareu al catàleg de l’HBO i que ha estat del millor que ha donat la temporada 2017/2018.

La sèrie, que David Simon ha creat conjuntament amb George Pelecanos, ens trasllada al voltant de Times Square a principis dels anys setanta. En aquella època era una zona on ningú no hi posava els peus si no era per satisfer tot tipus de vicis, especialment sexuals. Les prostitutes són el centre de ‘The deuce’, que retrata els seus conflictes i angoixes al mateix temps que mostra els engranatges de la mercantilització del sexe, que s’ha construït al seu voltant (els pinxos, la policia, etc.) i que experimentarà una transformació amb el naixement de la pornografia. Amb un repartiment magnífic, on destaca Maggie Gyllenhaal, i aquella habilitat tan característica de David Simon de fer un retrat macroeconòmic a partir de la vida i les misèries de personatges quotidians, ‘The deuce’ havia d’encapçalar aquesta llista.

2. ‘The good fight’

Si voleu posar una mica d’humor a la vostra indignació, us aconsello que doneu una oportunitat a ‘The good fight’, que en la segona temporada s’ha destapat com un antídot contra la frustració i impotència que ens produeix l’actualitat en posar com a centre de la sèrie Diane Lockhart. El personatge, que ja venia de ‘The good wife‘ (recordem que ‘The good fight’ és un ‘spin-off’), té molt més carisma per encapçalar la sèrie que Maia Rindell, però sobretot és molt més intel·ligent, té molta més mala llet i, a sobre, és rematadament elegant.

Aquestes característiques han estat essencials per transformar ‘The good fight’, que, empeltada per la personalitat d’aquest personatge, ha carregat de forma demencial contra Donald Trump. El principal conflicte de la Diane ha estat, justament, com portar bé el fet de viure en un país governat per un personatge com l’actual president dels Estats Units. L’hem vist passar per diverses fases, de la negació a la rebel·lió, i en el procés la sèrie ha esdevingut molt més incisiva, reflexionant sobre les ‘fake news’, i ha denunciat l’ús de la mentida com a forma de controlar el relat polític i tombar els rivals. Podeu veure-la a Movistar Series.

3. ‘Seven seconds’

El cop de puny que us clavarà a l’estómac aquesta sèrie us deixarà sense respirar durant uns quants dies. I és que, encara que ‘Seven seconds’ es presenti com una ficció policíaca, en realitat és un drama social que fa servir el cas de la mort d’un adolescent afroamericà, que és atropellat per un policia, per parlar de racisme als Estats Units actuals. Els esdeveniments de Ferguson, Chicago o Baltimore ressonen durant tota la sèrie. Són en el rostre de dolor de la mare del mort, interpretada magníficament per Regina King, i són en la frustració a la qual s’enfronten els protagonistes en topar una vegada i una altra amb la corrupció policial.

La denúncia d’un sistema permanentment injust és especialment potent en el tram final, on es juga amb la imatge de l’Estàtua de la Llibertat i el que representa. Pel camí, la sèrie segueix un camí similar al de les sèries criminals. De fet, la creadora de ‘Seven seconds’ és Veena Sud, coneguda per la sèrie ‘The killing‘. La guionista ha fet servir de nou material previ (a ‘The killing’ va ser la sèrie danesa i aquí la pel·lícula russa anomenada ‘The major‘) per portar-ho al seu terreny i, amb un tàndem protagonista que recorda Sarah i Holder, fer una denúncia tan efectiva com oportuna. La trobareu a Netflix i només tindrà una temporada.

4. ‘The paper’

Aquesta sèrie croata (el títol original és ‘Novine‘), que podeu veure a Netflix, fa una crònica dels últims dies en la redacció d’un diari que està a punt de ser adquirit per un important empresari de la construcció. Els professionals de la publicació, que és considerada l’últim bastió del periodisme independent del país, viuen amb angoixa els dies previs a la compra. La sèrie converteix l’espectador en testimoni de tot el que passa a la redacció, sovint deixant la càmera en un punt específic i deixant que els personatges entrin i surtin de l’enquadrament.

Aquest estil realista i un interès específic per captar la quotidianitat dels periodistes (i fins i tot certs moments més anodins) distancia ‘The paper’ d’altres sèries ambientades en un univers similar, com ara ‘The newsroom‘. Defugint una mirada idealitzada de la professió, la sèrie qüestiona la posició del periodisme en una societat dirigida per poders econòmics i polítics. La compra del diari no és deguda a un interès pel periodisme de l’empresari, sinó que respon a interessos ocults (que no revelaré). ‘The paper’ és molt recomanable per a tots els companys de professió però també per a espectadors interessats en una reflexió sobre el quart poder.

5. ‘The looming tower’

Hi ha moltes sèries on els atemptats de l’11 de setembre de 2001 tenen un paper rellevant, però molt sovint en forma de context (això passa molt en ‘thrillers’ polítics com ‘Homeland‘), però molt poques que tractin del tema de forma frontal i sense metàfores. Aquest és el principal mèrit de ‘The looming tower’, que no solament se centra en els atemptats, sinó que demana explicacions sobre la gestió prèvia de l’amenaça d’un atac terrorista i, el que és més valent, denuncia una construcció interessada del relat polític posterior als atemptats.

En el primer objectiu és on la minisèrie té més material i al qual dedica més temps: basant-se en un llibre del periodista Lawrence Wright, premiat amb el Pulitzer, presenta en forma de ficció la manera com la CIA i l’FBI van gestionar la informació que tenien sobre Al-Qaida anys abans dels atemptats. És impossible no quedar estupefacte en comprovar que la rivalitat corporativa de les dues agències i la personal entre els dos directors, interpretats per Jeff Daniels i Peter Sarsgaard (tots dos impecables), van tenir un paper tan important en el que va acabar succeint l’11-S. Podeu trobar la minisèrie al servei de vídeo d’Amazon.

6. ‘Mindhunter’

https://www.youtube.com/watch?v=7gZCfRD_zWE

Potser us estranya trobar aquesta ficció sobre assassins en sèrie en aquesta llista. Què tenen a veure els crims d’individus com Charles Manson amb l’esperit crític? Precisament, una de les característiques que distingeixen ‘Mindhunter’ d’altres sèries similars és que no està interessada en els crims, sinó en per què es cometen els crims i quin paper hi té la societat en què el criminal es desenvolupa. Si aquests sociòpates no neixen, sinó que es fan, quin és el rol que hi té l’entorn? Aquestes són les preguntes que es formulen els tres protagonistes de ‘Mindhunter’, que compta amb David Fincher com a productor i director dels dos primers episodis.

Les causes que s’apunten en aquesta sèrie de Netflix són més àmplies de les que és habitual en aquest tipus de ficció, i assenyalen infanteses difícils, sí, però també una societat masclista i un sistema penitenciari que agreuja el problema en comptes de buscar-hi solucions. La sèrie, que està basada en l’experiència d’agents de l’FBI reals, s’endinsa en la figura del sociòpata entrant en reflexions valentes. “Com pots arribar a ser president dels Estats Units si ets un sociòpata?”, diu en Holden. “La pregunta seria: com pots arribar a ser president dels Estats Units si no ets un sociòpata?”, respon la doctora Carr.

7. ‘Dietland’

Hi ha sèries que s’estrenen en el moment precís. És el cas de ‘Dietland’, una sèrie sobre les pressions per tenir un cos que s’ajusti als cànons estètics que dicten les empreses de la moda que ha arribat al servei de vídeo d’Amazon just ara, quan el període estival fa més difícil que mai no sentir-se malament per uns quants quilos de més. La protagonista de la sèrie és una noia que fa anys que lluita amb el sobrepès fent dieta al mateix temps que respon els ‘e-mails’ de les lectores d’una revista per a adolescents que contribueix a la creació de les pressions que a ella la turmenten (i que a la sèrie apareixen representades en fragments d’animació).

De fet, ella respon els ‘e-mails’ en nom de la directora, interpretada per Julianna Margulies, i que sí que s’adapta al dictamen de la moda. L’actriu, coneguda per ‘The good wife‘, té un paper força secundari, ja que té tot el protagonista se l’emporta la protagonista, Joy Nash, que té molta capacitat per sonar honesta en el paper. La seva història canviarà quan tindrà l’oportunitat de lluitar, des de dins, contra aquesta pressió que pateix sobretot la dona i que a la sèrie vinculen amb un discurs feminista i amb una altra trama sobre un grup revolucionari.

8. ‘Pose’

És la sèrie amb el repartiment amb més membres del col·lectiu LGTBI, i només per això ja ha fet història. ‘Pose’ està ambientada a la Nova York dels anys vuitanta, on es convida l’espectador a descobrir el món de la ‘ball culture’: una competició on diversos equips s’enfronten desfilant i ballant amb vestits cridaners i espectaculars. Darrere de l’aparença inicial d’extravagància, la sèrie aviat mostra a l’espectador com la ‘ball culture’ és un espai de llibertat. Amb la disfressa, els participants poden traspassar fronteres de gènere i també classes socials.

La sèrie, que podeu veure a l’HBO, explica molt bé com els equips (anomenats ‘cases’) fan una sensació de pertinença a molts participants, ja que són més compresos i acceptats en aquesta segona família que en la família on van créixer. A través de diversos personatges en situacions diferents, la sèrie aconsegueix implicar emocionalment l’espectador i, en el procés, visibilitzar el dolor d’aquestes vides que no encaixen en la “norma”, un tema recurrent de Ryan Murphy, cocreador de la sèrie. Tot plegat, llançant un missatge optimista, defugint tant com pot la sordidesa del context, en una celebració de la vida que pot ser un bon relleu de ‘Sense8‘.

9. ‘Vida’

Un fenomen molt interessant que s’està produint al món de les sèries nord-americanes en els darrers anys és la visibilització de realitats culturals que tradicionalment havien estat molt poc representades i que ara aconsegueixen tenir sèries pròpies on fer sentir la seva veu. És el cas dels afroamericans (amb ‘Atlanta‘), els asiaticoamericans (amb ‘Fresh off the boat‘) o els indoamericans (‘Master of none‘). La victòria de Donald Trump i el “Make America great again” han portat a la visibilització televisiva de les altres Amèriques. L’última a afegir-se a aquesta llista és ‘Vida’, que presenta la realitat de la comunitat llatina que viu als Estats Units.

Així, la sèrie presenta dues germanes que tornen al barri llatí de l’est de Los Angeles on van créixer per atendre el funeral de la seva mare. El barri està sent víctima d’un procés de gentrificació i, al mateix temps, es produeix en la comunitat un debat sobre l’americanització de la seva cultura, dos temes que difícilment trobareu en altres sèries. Les protagonistes entren de ple en aquest conflicte quan hereten el bar de la mare. La sèrie, que està escrita per llatins, retrata molt bé la complexitat identitària d’aquest col·lectiu, cuidant les diferents maneres com parlen els personatges (anglès, espanyol, ‘spanglish’ o ‘pocho’) i mostrant-lo a poc a poc com un col·lectiu heterogeni, a diferència de la representació habitual que se’n fa.

10. ‘The problem with Apu’

Relacionat amb el tema de la representació, vull acabar aquesta llista amb un documental que ha generat força debat a la indústria nord-americana. Es tracta de ‘The problem with Apu‘, un treball del comediant Hari Kondabolu en el qual qüestiona el personatge d’Apu dels Simpson. El documental parla de l’estereotip que representa el personatge i com ha estat utilitzat com un epítet racista que han patit molts asiaticoamericans. Alguns són avui persones conegudes, com Kal Penn o Aziz Ansari, i apareixen al documental explicant la seva experiència amb Apu.

Personalment estic en desacord en la forma que pren el documental, que focalitza la seva crítica en Hank Azaria, l’actor que posa veu a ‘Els Simpson‘. De fet, ni tan sols ‘Els Simpson’ són un problema (ja que la base de la sèrie és fer humor amb els estereotips). Però sí que em sembla vàlid el fons de la denúncia: el problema és que durant molt de temps Apu va ser l’únic indi de la televisió nord-americana i, per tant, el pes que tenia la seva imatge era excessivament gran. Sense ser un documental perfecte, ‘The problem with Apu’ ens convida a reflexionar sobre la infrarepresentació televisiva de determinats col·lectius (als Estats Units, però penseu també en què passa a les sèries de casa nostra) i només per això val la pena el visionament.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'No cerramos en agosto' d'Eduard Palomares

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació