Síria, els rostres de la revolució

A en Bassel Khartabil li agradava passejar pels carrers de Damasc passada la mitjanit. Amb el seu amic Orwa al-Mokdad, sortien de matinada a caminar per les avingudes benestants de Shaalan, Abu Rummanah i Hamra. Compartien idees i projectes i somiaven la nova Síria que estaven intentant construir. A diferència de molts altres activistes, en Bassel no confonia la brutalitat del règim amb estupidesa. Considerava que el règim tenia intel·ligència i recursos per contrarestar la força de les protestes. Com a bon jugador d’escacs, l’objectiu d’en Bassel era intentar anar dos passos al davant del règim.

Les seves passejades sovint portaven els dos joves prop del palau presidencial, una de les zones més vigilades del país. No obstant això, era un terreny en el qual en Bassel se sentia segur. El seu activisme era com un exercici d’il·lusionisme. Tractava de situar-se al més a prop possible de la mirada del règim. En restar-li perspectiva, era més difícil que sospités d’ell. Les activitats d’en Bassel van convertir-se en un dels grans maldecaps del Govern d’Al-Assad. Va obrir una bretxa en la imatge hermètica que fins llavors havia aconseguit projectar a l’exterior.

En Bassel coneixia el poder d’Internet en un moment en què per al règim encara era un àmbit poc explorat. I en Bassel era molt conscient d’aquest avantatge. No en va, ell mateix havia estat un dels pioners en l’ús d’Internet i la cultura digital lliure al país. Fins i tot al món àrab.

Nascut el 1981 de pare palestí i mare siriana, des de ben petit en Bassel va mostrar una gran afició per la programació i la història clàssica. Una raresa a la Síria analògica dels anys noranta. Amb tot just 20 anys, es va embarcar en el que seria un dels seus grans projectes, una reproducció en 3D de les ruïnes de la ciutat antiga de Palmira, situada en un oasi del desert sirià i que daten del primer o segon segle dC. També llavors va néixer el seu amor envers la cultura lliure i compartida a Internet.

Amb una connexió a la xarxa que anava a pas de tortuga, va començar a programar codi obert. Va contribuir a desenvolupar Mozilla, Firefox i la Viquipèdia i va ser un dels impulsors de Creative Commons a Síria i al món àrab. Juntament amb altres joves de la regió, experimentava amb iniciatives com un concert de tres hores que l’organització va muntar a Tunísia amb artistes del món àrab. El van gravar i el van fer públic amb llicència lliure. Era un canvi de paradigma basat en el fet de compartir: un model en què la cultura i el coneixement deixaven de ser una cosa exclusiva i elitista per passar a contribuir a l’equitat, la justícia i la sostenibilitat.

En Bassel hauria pogut establir-se a l’estranger fàcilment, però estava determinat a canviar Síria

A mitjans dels 2000, va cofundar l’Aiki Lab, un espai per a l’art i la tecnologia col·laborativa a Damasc, on ensenyaven programació a infants i joves. Ja llavors viatjava per tot el món i era un programador reconegut que hauria pogut establir-se a l’estranger fàcilment. Però estava determinat a quedar-se a Síria. De fet, estava determinat a canviar Síria. “El que en Bassel estava intentant fer era facilitar la transició cap al futur a través de l’educació, apropant sobretot els joves cap a la potencialitat de la tecnologia per construir una societat millor, més justa i més conscient dels drets humans, celebrant el potencial de la creativitat. Una cosa difícil per si mateixa en qualsevol país, imagineu a Síria…”, reflexionaria temps després Lawrence Lessig, fundador de Creative Commons.

I, tanmateix, el 2009 va semblar que s’obrien escletxes. Per desconeixement o per propaganda, el règim va permetre a en Bassel organitzar a la Universitat de Damasc un esdeveniment sobre cultura lliure anomenat Open Art and Technology. Van participar-hi col·legues de països com el Regne Unit i els Estats Units, així com persones de la cultura i les arts de Síria. Va ser el primer dels hackejos al sistema que lideraria en Bassel durant els anys següents.

La revolta soterrada

El règim havia teixit al llarg de dècades una densa teranyina social de vigilància a peu de carrer. Els de la fruiteria, els mestres, el taxista o la infermera podien ser espies potencials. Una denúncia sense provar podia deixar-te sense feina, sense propietats o fins i tot et podia conduir cap a la mort. La ciutadania vivia aterrida i la desconfiança vers l’altre imperava, a vegades fins i tot en les relacions familiars. En canvi, Internet era un terreny prou verge, en aquest sentit.

Va ser un espai de llibertat que es va revelar clau per a les protestes del 2011. D’una banda, Facebook, que llavors era la xarxa social de moda, permetia organitzar i estar al dia de les convocatòries de protestes d’una manera relativament anònima i segura. De l’altra, permetia difondre les imatges i els vídeos de les protestes i la repressió. En Bassel va participar des de principis del 2011 en les convocatòries davant les ambaixades de Líbia, Tunísia i Egipte. I es va abocar al que sabia fer millor.

Va començar a instruir els activistes en seguretat digital. Els ensenyava a encriptar les comunicacions, a fer servir xarxes VPN o navegadors com TOR per mantenir l’anonimat online. Quan un activista era detingut, en Bassel corria a esborrar-li el perfil a Facebook perquè no servís per incriminar-lo.

Treballava de programador per a DiscoverSyria, una web dedicada a la promoció del turisme al país. Allà es van conèixer amb l’Orwa, que hi treballava d’editor. L’empresa al darrere del projecte estava vinculada al règim. No queda clar si el règim se’n fiava o simplement el necessitava… Al cap i a la fi, ell era un dels pocs experts a Síria en temes de programació. El que sí que és clar és que en Bassel sabia jugar amb el sistema. Quan una de les branques de les forces de seguretat li va demanar ajuda amb un problema informàtic, ho va aprofitar per extreure informació sobre quins activistes estaven buscats i sobre els moviments d’alguns serveis d’intel·ligència.

“Un telèfon amb càmera és cent vegades més poderós que una pistola”, creia en Bassel

Amb l’ajuda d’activistes del Líban, va introduir al país, de contraban, primer telèfons amb càmera de vídeo i, després, dispositius amb comunicació per satèl·lit. Va ser ell qui va aconseguir fer entrar al país el primer transmissor satèl·lit BGAN, amb el qual es van retransmetre en directe manifestacions a Harasta i Douma.

“Un telèfon amb càmera és cent vegades més poderós que una pistola”, va dir al seu íntim amic Jon Phillips, un desenvolupador estatunidenc a qui coneixia dels moviments de programari lliure.

Les seves visites freqüents al Líban complien una doble funció. D’una banda, li permetien proveir-se de nou material. De l’altra, li servien per treure del país gigues i gigues de filmacions que documentaven l’evolució de les manifestacions i els abusos del règim.

La seva convicció era que el Govern de Bashar al-Assad cauria en un any i confiava que el president mateix acabaria davant de la Cort Internacional de Justícia. Per això, per exemple, va compilar amb l’estómac remogut i la vista ennuvolada el vídeo i les fotos que mostraven el cadàver d’en Hamza al-Khatib, un nen de només 13 anys que va ser arrestat durant una manifestació a Daraa a finals d’abril del 2011. Quan el cos va ser retornat a la família, un mes després, estava irreconeixible. Tenia contusions, marques de cremades, tres ferides de bala i els genitals tallats. En Bassel va fer arribar les imatges a la cadena de televisió Al-Jazeera, que les va difondre arreu del món. Per a molts sirians, tal atrocitat va marcar un punt de no retorn.

Quan l’exèrcit va assaltar el barri de la seva infància, Harasta, en Bassel —que ja no hi vivia— va aconseguir colar-s’hi i fer una transmissió per satèl·lit de l’atac des d’un terrat, malgrat que els militars eren a pocs metres de distància.

Com aquesta, van ser nombroses les ocasions en què va estar a punt de ser arrestat o assassinat. En Bassel excel·lia en l’art d'”amagar-se, maniobrar i persuadir”, deia l’Orwa, que de broma li deixava anar: “Ets el clàssic militant palestí”. Efectivament, en Bassel reivindicava la seva identitat palestina. De fet, dins la comunitat online era conegut com a Bassel Safadi, pel seu origen familiar a la població palestina de Safad. A la vegada, considerava que les seves eren lluites que s’entroncaven però calia “evitar repetir els mateixos errors”.

Amb una xarxa de col·laboradors, va aconseguir documentar i arxivar gairebé cada protesta al país

El seu espai tecnològic, l’Aiki Lab, es va convertir en un punt de trobada d’activistes i en un centre de mitjans. Per exemple, allà van provar la primera càmera oculta que en Bassel va posar al botó d’una camisa de l’Amjad Sioufi, un altre jove conegut pels seus vídeos atrevits, que el van convertir en una de les persones més buscades per les forces de seguretat.

D’aquesta manera, juntament amb la seva xarxa de col·laboradors, va aconseguir documentar i arxivar gairebé cada protesta al país. Era metòdic i precís. “Com ens diferenciarem del règim si falsegem els fets?”, va clamar un dia, segons rememora el seu amic Orwa. “Perdríem la nostra única arma com a revolucionaris, si perdéssim la credibilitat”.

Per la seva honestedat i pel seu extens arxiu, va convertir-se ben aviat en una de les fonts de referència per als mitjans de comunicació que volien material audiovisual de dins del país. També gràcies al seu domini de l’anglès, que havia après en poc més de deu anys, gràcies a un curs d’ordinador amb CD-ROM.

De fet, va ser el bon anglès d’en Bassel la primera cosa que va cridar l’atenció de l’advocada pels drets humans Noura Ghazi, que esdevindria l’amor de la seva vida. Es van conèixer en una manifestació a Douma, l’1 d’abril del 2011. La Noura hi havia anat amb dues amigues i, quan estaven a punt de marxar, les forces del règim van començar a disparar. Així que es van refugiar en una casa. Al cap de poca estona, hi va arribar en Bassel amb uns col·legues i van entrar a una altra habitació. Ell va començar a parlar amb l’agència de notícies Reuters, per comunicar els noms de les persones arrestades i ferides. La Noura, quan el va sentir, va deduir que era estranger. També li va cridar l’atenció una altra cosa: la seva actitud, que va trobar arrogant. En Bassel anava per feina. Centrat a informar els mitjans sobre les manifestacions, a elles no els va dedicar ni un moment. Semblava un punt final, però va ser amb prou feines un punt i seguit. Al cap de dues setmanes es van tornar a trobar per casualitat i, llavors sí, es van reconèixer, conèixer i enamorar.

La passió de la parella va créixer al ritme frenètic amb què passava tot, aquells mesos de revolta. Hi ha un vídeo fet per l’Orwa que ho testimonia. Era l’agost del 2011, en una festa. En Bassel s’havia rapat els cabells, que ja començaven a mostrar clarianes, i s’havia rebaixat la seva característica pera. Vestia una samarreta grisa desmanegada. Ella, més elegant, amb un vestit florejat, estava asseguda a la seva falda. L’Orwa els va preguntar:

—He sentit dir que us heu promès, en aquests temps especials, en aquests temps magnífics. […] Creieu que aconseguirem els nostres objectius de tenir un Estat civil i canviar la situació actual?

—Hem fet un llarg camí. Ja queda poc perquè ho aconseguim —va respondre en Bassel.

A continuació, l’improvisat entrevistador els va demanar si tenien por. No s’ho va pensar ni un moment, la Noura:

—Jo tinc molta por per ell. Em venen pensaments molt aterridors.

—Jo mai havia sentit por abans de conèixer-nos —reflexiona ell—. Però ara temo per la nostra relació, més que per nosaltres com a individus.

No era un postureig romàntic, sinó que la urgència naixia d’una certesa brutal: cada dia junts podia ser el darrer

La joia i el terror van ser sentiments contraposats que van viure —a la vegada— la majoria de les persones que van participar en l’aixecament sirià. Terror a les represàlies, joia de formar part d’aquella onada sanadora i dignificant. En el cas de la Noura i d’en Bassel, s’hi va sumar la joia d’haver trobat l’amor. Un amor de joventut amb neguits, complicitats i l’apressant necessitat de gaudir-se constantment l’un a l’altre. No es tractava d’un postureig romàntic, sinó que la urgència naixia d’una certesa brutal: cada dia junts podia ser el darrer, literalment.

En Bassel coneixia els riscos que la revolta implosionés. De fet, va ser un dels primers a fer sonar les alarmes sobre la presència creixent de gihadistes entre les files opositores. Va entrevistar alguns dels islamistes que havien sortit de Sednaya amb l’amnistia i va documentar com s’estaven armant. Però era una realitat que, llavors, no encaixava amb la narrativa de la Primavera Àrab siriana. Ni els mitjans internacionals ni els grups de suport van voler difondre el material que en Bassel els oferia.

Enmig de la violència creixent, es van prometre, engalanats i riallers, en una cerimònia familiar plena de flors. Poc després van anar-se’n a viure junts. No era el pas habitual, fer-ho abans de casar-se, però no tenien gaire més elecció. Durant el Nadal del 2011, el carrer de casa la Noura s’havia omplert de vehicles de les forces de seguretat. Havia esdevingut oficialment una activista en crida i cerca.

El record d’una presó

Per a la Noura, la sinistra presó d’Adra és com una llar. És més casa que qualsevol habitatge on ha viscut i encara avui troba a faltar anar-hi.

Allà, sent encara una nena, va retrobar-hi el seu pare pres, temps després que el desapareguessin.

Allà, ja d’adolescent, inspirada per l’exemple del seu pare i dels seus col·legues, va prendre la determinació d’esdevenir advocada i especialitzar-se en la defensa de presos polítics.

Allà, gairebé vint anys després, va poder tornar a agafar la mà d’en Bassel i es van donar el “Sí, ho vull”.

En Bassel el van arrestar el 15 de març del 2012, dues setmanes abans de la data del seu casament. Feia poc temps que havien passat a viure amagats i estava enfeinat entre els preparatius de la cerimònia i del primer aniversari de la revolta. Li van parar una trampa. El seu excap a DiscoverSyria, que també era amic de la parella, li va trucar per demanar-li que l’anés a veure al seu despatx. Volia parlar amb ell —li va dir— de la dimissió que en Bassel li havia presentat un parell de mesos abans. Sabia que el seu excap era un defensor del règim, però tot i així se’n fiava. La Noura, en canvi, temia que pogués tractar-se d’una emboscada. I així va ser. Tan bon punt en Bassel va sortir de l’oficina del seu suposat amic, va ser arrestat.

Malgrat tot, com a persona organitzada i planificadora que era, en Bassel va deixar una llista de coses que calia fer en cas que l’arrestessin. Una de les primeres era trucar a la Dana Trometer perquè organitzés una campanya internacional en favor del seu alliberament. La Dana era una documentalista freelance d’origen libanès que vivia a Londres i treballava per a diverses televisions internacionals que cobrien el conflicte a Síria. Era una de les persones a qui en Bassel entregava els discs durs amb vídeos i fotos en els viatges que feia al Líban. Durant l’any previ a la seva detenció, la complicitat entre ambdós havia crescut, i va ser la designada, juntament amb el programador estatunidenc Jon Phillips —amic íntim d’en Bassel—, per liderar un moviment que els anys següents clamaria arreu en contra de la seva detenció. A diferència de tantes famílies que optaven pel silenci davant la detenció d’un ésser estimat, en Bassel havia decidit que, si l’arrestaven, volia que es fes tant de soroll com fos possible.

Però difícilment la remor que havia despertat el seu arrest va arribar a la cel·la on durant nou mesos en Bassel va estar tancat, en règim d’aïllament, dins un centre de detenció militar secret. Així ho explicava en una carta que va escriure temps després al seu amic Jon: “La cel·la número 26 és la cel·la on vaig passar nou mesos. Fa 2 x 1 metres, sense llum… Vaig decidir acabar amb la meva vida a la cel·la número 26 després de vuit mesos sense llum ni esperança. Al final vaig desestimar la idea quan vaig pensar en els ulls de la Noura i vaig tenir la sensació que els tornaria a veure. Aquell moment em va canviar la vida i me la va salvar, i em va carregar d’energia”.

Era una sensació recíproca. També la Noura estava determinada a treure el seu promès de la presó. Al cap de poques setmanes de la detenció, els vehicles policials que vigilaven casa seva es van retirar. No ho sabia llavors, però en Bassel havia pactat entregar evidències que l’inculpaven a ell a canvi que es retirés l’ordre de detenció contra la Noura. Estranyament, el règim va complir la seva part del tracte.

La Noura va decidir tornar als tribunals. La promesa que havia fet anys abans al seu pare quan va decidir ser advocada ara tenia més sentit que mai: es tornava a posar a treballar per defensar els presoners polítics. Formava part d’un equip d’advocats cada cop més reduït, a causa de les detencions, les desaparicions o la necessitat de fugir a l’exili. Valia la pena fer servir aquell sospir, aquella pròrroga o el que fos que havia regalat l’acord d’en Bassel al règim per posar-s’hi. Va treballar de valent fins que un dia, a finals del 2012, va rebre la trucada: en Bassel havia estat traslladat a la presó civil d’Adra, on, per fi, podrien veure’s.

La presó d’Adra, als afores de Damasc, és la més gran per a presoners civils de tot Síria. S’hi accedeix des d’una avinguda plena d’arbres. “Seria fins i tot bonica, si no fos per les fotos dels Al-Assad”, rememora la Noura, que a partir de llavors va començar a anar-hi setmanalment. Havia de caminar durant una desena de minuts per dins del recinte per arribar a la sala on es trobava amb els presoners. De tons grisos i ocres, la presó tenia 14 seccions i va ser dissenyada amb una capacitat per a 2.500 reclusos. Tanmateix, des que van començar els arrestos massius el 2011, fàcilment n’hi havia de mitjana entre 7.000 i 10.000. A les cel·les, pensades per a 32 persones, sovint n’hi havia un centenar. Fins i tot així, es considerava el millor centre penitenciari de Síria. Era gairebé un hotel de cinc estrelles comparat amb les presons secretes per on gairebé tots els activistes passaven quan eren arrestats.

La Noura va esdevenir un puntal no només per a en Bassel, sinó per a centenars de presoners

La parella es va casar un dissabte, el 7 de gener del 2013. Hi havia els pares de tots dos, i els nuvis tenien barrots entre ells. Van intercanviar els vots, i el pare de la Noura va moure-li l’anell d’esposa de la mà dreta a l’esquerra, segons dicta la tradició siriana. Els companys de mòdul d’en Bassel, entre ells en Mazen Darwish, van organitzar-li una celebració posterior.

Durant els mesos següents, la Noura va esdevenir un puntal no només per a en Bassel, sinó per a centenars de presoners, ja que era pràcticament una de les úniques advocades amb accés a Adra. Recollia els seus testimonis, contribuïa a construir les seves defenses; però, sobretot, va esdevenir el seu vincle més tangible amb el món exterior.

Els duia llibres i alcohol d’amagat, transportava cartes i manualitats que feien els presos, transmetia notícies que no es podien verbalitzar per telèfon. Intentava portar alegria i esperança a uns presoners que, en molts casos, no eren activistes convençuts, sinó que havien estat arrestats simplement pel fet de ser d’una zona determinada, o pel fet d’estar en el moment equivocat en el lloc equivocat. Tot i que a la facultat li havien ensenyat a no implicar-se emocionalment en els casos, la Noura mai no va obeir aquesta norma. Hi va posar el cor.

Per a en Bassel, malgrat la frustració i la tristesa, va ser un període productiu. Pintava, traduïa de l’anglès a l’àrab llibres sobre llicències lliures i codi obert, feia classes d’anglès a altres companys i escrivia cartes. Fins i tot va crear un blog i un usuari de Twitter anònims, que portaven per títol Me In Syrian Jail i que li gestionava un amic des del Líban.

La parella s’havia instal·lat en una certa rutina. Llavors, el 3 d’octubre del 2015, la policia militar va entrar a la presó i va cridar el nom de deu persones, entre elles el d’en Bassel. Els van dir que es posessin l’uniforme, recollissin els seus productes de neteja i sortissin. Unes indicacions que els presos sabien que marcaven un camí de no retorn. Eren el pas previ a la mort.

El van portar a la presó de Sednaya i el seu rastre es va perdre.

El dret a conèixer

La Noura no va trigar gaire a rebre notícies per canals no oficials que en Bassel havia estat sentenciat a mort. Un mes després, els rumors deien que havia estat executat. Va enfonsar-se. Com a mecanisme de supervivència, va optar per no creure’s les notícies que li arribaven. Va decidir seguir a Síria, per si en Bassel finalment tornava.

I així, va navegar en la negació durant dos anys, mentre seguia treballant i lluitava per no ofegar-se en l’obscuritat. Va deixar de menjar durant vint dies, va tenir pensaments suïcides i havia de bregar amb les ordres d’arrest que anaven apareixent en contra d’ella. Era conscient que també la volien a ella, i això podia incloure la mort.

Havia deixat d’anar a la presó perquè era arriscat per a ella, però en canvi seguia en contacte amb moltes dones que havia conegut durant els anys d’anar i venir d’Adra. La majoria eren esposes de presoners o de desapareguts, moltes provenien de zones rurals i conservadores, no havien rebut gaire educació i se sentien absolutament perdudes. La Noura les aconsellava, no només respecte a aspectes legals, sinó sobre altres temes que en un context així eren clau: com afrontar les visites amb els marits per fer-les més alegres i satisfactòries, com explicar als fills l’arrest o la desaparició del progenitor, o fins i tot temes íntims, per exemple, com abordar la pròpia sexualitat quan el marit està condemnat sine die o desaparegut?

Amb un grup de mares i esposes de desapareguts, van crear l’organització Families for Freedom, un motor de solidaritat i suport mutu

Un dia del 2017, la Noura estava parlant amb una dona de Ghouta que havia perdut dos fills, morts sota tortura. La senyora, benintencionada, li intentava explicar quins passos podia fer per conèixer el destí d’en Bassel. La Noura sabia de sobres a quines portes havia de picar, simplement no tenia el coratge d’afrontar-ho. Va sentir vergonya i va prendre la determinació de convertir-se en un altaveu en la lluita pel dret a conèixer.

Cada vegada passava més temps al veí Beirut i, amb un grup de mares i esposes de desapareguts, van crear l’organització Families for Freedom, inspirada en grups com les Madres de la Plaza de Mayo argentines o el Comitè de Famílies de Desapareguts al Líban. Era una de les primeres organitzacions liderades per dones que lluitaven pels drets dels presos a Síria. I pel dret de les famílies a conèixer el destí dels seus éssers estimats desapareguts.

Families for Freedom era, a més, un motor de solidaritat i suport mutu, en la lluita i en la vida, que va donar a la Noura la força per tirar endavant. Una de les més veteranes era la Fadwa Mahmoud, una activista política en la seixantena, que havia passat per la presó dècades abans per la seva afiliació al Partit Comunista. Tenia els cabells curts i blancs, una mirada determinada i unes faccions dures que esdevenien dolces i entremaliades tan bon punt esbossava un somriure. El règim li havia segrestat el marit i el fill.

El 30 d’agost del 2017, es van trobar a Beirut, durant el Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades. Es van fer una foto de família. Hi havia la Fadwa Mahmoud, l’Amina Khoulani, la Ghada Abu Mesto i la Noura. Una persona de l’equip va preguntar bromejant a la Fadwa si la Noura li estava donant problemes.

—No… he començat a menjar i he deixat de beure alcohol —va intervenir ràpida la Noura, també amb un somriure. Però la Fadwa, seriosa, va respondre a l’equip de foto:

—No deixaré que [la Noura] arribi a un punt de col·lapse. Està prohibit per a qualsevol de nosaltres. Aquest sentiment de compassió de “oh, mira què els ha passat a la Noura i a la Fadwa”… No ho accepto ni per a mi ni per a cap de nosaltres. Si ens voleu donar suport, mireu-nos com a persones fortes.

Unides, fortes i determinades, el grup de dones van trencar la llei del silenci que el règim intentava imposar i van clamar que volien saber la veritat sobre les persones arrestades arbitràriament i desaparegudes a Síria. Es calcula que al país encara hi ha més de 100.000 persones víctimes de desaparicions forçades, la majoria, s’estima, a les mans del règim. Amb un autobús londinenc decorat amb les fotos dels seus pares, germans, marits i fills desapareguts, la Noura i les seves col·legues van viatjar per Europa clamant contra l’oblit i la repetició.

L’1 d’agost del 2017, la Noura penjava un post a Facebook on anunciava públicament la mort d’en Bassel amb un missatge que semblava adreçat al règim sirià. Hi deia:

“Aquest és el final que s’ajusta a un heroi com ell. […]

Vaig ser la núvia de la revolució a causa teva. I a causa teva m’he quedat vídua.

Aquesta és una pèrdua per a Síria. Aquesta és una pèrdua per a Palestina. Aquesta és la meva pèrdua…”

La confirmació definitiva va arribar el 2018, quan el règim va començar a enviar llistes actualitzades de difunts als registres civils de tot el país. Envalentit per les victòries militars sobre el terreny i pressionat pel seu aliat, Rússia, el règim se sentia prou fort per afrontar aquest capítol. Molts dels noms eren d’activistes no-violents prominents i la majoria de morts s’havien produït entre el 2013 i el 2015. En gairebé tots els casos, la suposada causa de la mort eren atacs de cor o un virus. El pare d’en Bassel va trobar el nom del seu fill entre els difunts. L’havien executat el mateix octubre del 2015. La Noura va passar a ser oficialment vídua.

Tanmateix, aquesta certesa no va posar fi a l’angoixa. La manca de cadàver o de la localització exacta d’on havia estat enterrat fa impossible per a ella i per a tantes famílies sirianes completar el dol. Tampoc per al règim és un capítol tancat. Si el dolor dels familiars de les persones absents es renova diàriament, també la desaparició forçada és un crim contra la humanitat que no prescriu. Només es tanca quan “la persona apareix amb vida, se’n troben les restes o es restitueix la seva identitat”, asseguren les Nacions Unides.

Com a advocada, la Noura exigeix no només veritat, sinó també justícia i rendició de comptes

La Noura té sentiments contradictoris en relació amb els perpetradors. D’una banda, té l’exemple del seu pare: quan, anys després de ser alliberat, va trobar-se de casualitat l’oficial a càrrec de les seves tortures, el va convidar a un cafè. “Només feia la seva feina”, va dir a una Noura sorpresa. I li repetia sovint que “no només el detingut és la víctima, sovint el carceller també ho és. El problema és el sistema”. Humanament, la Noura ho pot entendre, fins i tot compartir. Encara que li hagin destrossat la vida, no vol res per a ella mateixa, ha perdonat fins i tot alguns dels qui li han fet tant de mal. Però com a advocada i com a defensora dels drets humans, és tota una altra història: exigeix no només veritat, sinó també justícia i rendició de comptes.

Una família nova

Sobre l’escenari d’un teatre de Beirut, un grup de joves fa un concert de música àrab. En total hi ha tres noies i cinc nois, que toquen el violí, la viola, dos llaüts, un acordió i un parell d’instruments de percussió. Són el grup Qarar i la meitat dels components són un grup de germans, fills d’un pare desaparegut. La Noura se’ls mira amb orgull. La banda rep el suport de Nophotozone, una organització que la Noura i en Bassel van idear junts i que, finalment, ella va impulsar el novembre del 2018. En Bassel va escollir-ne el nom abans de morir.

Li retornen les paraules de la Fadwa el dia de la foto de família: “No ens vegeu amb compassió”. Dalt de l’escenari, ella no hi veu víctimes, sinó supervivents. I de la mateixa manera veu la mare dels joves, que va haver-los de fer créixer sola en un context molt advers i amb fortes dificultats econòmiques. El grup musical, sota el paraigua de Nophotozone, ha esdevingut una eina d’empoderament i catarsi per a aquests joves. Nophotozone és un complement de la tasca de Families for Freedom. Ofereix suport a les famílies de les persones desaparegudes, així com a les que estan preses. Les necessitats són moltes: visibilitat, acompanyament legal, formació, suport financer, mèdic o psicosocial…

“El meu objectiu no és només defensar les persones preses i ajudar-les a assegurar la seva llibertat, o que se’ls commutin les condemnes. Em preocupa cada detall de la seva vida diària i els problemes profunds que els afecten a ells i les seves famílies. Vull que els seus casos no només estiguin presents en les negociacions, en els informes de drets humans o a la premsa, sinó en la història de Síria, i la consciència dels sirians i del món sencer. Vull que les presons es converteixin en institucions que reformin les persones, en lloc de castigar-les. També vull posar fi a la tragèdia de l’empresonament polític i crear un sistema de justícia just”, va dir en una entrevista amb Amnistia Internacional, que el 2018 va destacar-la com una defensora de drets humans inspiradora.

A Nophotozone, la Noura no només hi fa tasques de direcció, sinó que ofereix assessorament legal sobre el terreny. L’organització treballa dins de Síria, el Líban i Turquia i no discrimina les famílies segons si els éssers estimats desapareguts eren opositors o partidaris del règim. Per a les famílies que busquen el suport de l’ONG, és més fàcil establir vincles de confiança amb la Noura, ja que coneixen la seva història personal i no la veuen només com una advocada. Saben que comparteix el seu dolor.

El fet d’establir una relació de confiança sòlida amb els parents dels desapareguts és clau, perquè sovint la Noura es veu obligada a apaivagar-los la il·lusió davant presumptes notícies esperançadores. La desesperació de les famílies per saber què ha passat amb els seus éssers estimats absents fa que siguin vulnerables a xantatges i estafes econòmiques. Moltes han pagat suborns a oficials de l’exèrcit o de la Mukhabarat a canvi de la llibertat d’un fill o un marit, que no arriba mai.

“No estem fent això per salvar vides ara, sinó per responsabilitat envers les futures generacions”

Dues dècades treballant com a advocada i la pròpia experiència personal han afinat l’olfacte de la Noura per discernir quan val la pena estirar un fil i quan es tracta d’un engany. Vol costi el que costi evitar generar falses expectatives que portin a noves desil·lusions. Per això, des de Nophotozone, deixen clar a les famílies que potser no coneixeran mai el destí dels seus éssers estimats. Això sí, també els deixen clar que les acompanyaran en un procés dolorós i dur, però que han recorregut en nombroses ocasions.

No és un camí fàcil. De fet, per a la Noura, el tema dels desapareguts és un dels més complexos pel que fa a violacions dels drets humans. “Una persona desapareguda no només està privada de llibertat, sinó que sovint també pateix tortures, i, a més, se li nega el dret a un judici just. Tot plegat, un cúmul de violacions del dret internacional. Per al règim és més fàcil matar les persones desaparegudes que no pas deixar-les anar, ja que els seus testimonis un cop lliures demostren que el règim ha comès uns crims que sistemàticament nega”.

I conclou: “El règim vol simplement esborrar-ho de la memòria de la societat. Per això, el tema dels desapareguts s’eternitzarà durant dècades. Però nosaltres hem de seguir, perquè, si no lluitem ara, serem responsables d’allò que passi d’aquí a vint anys. No estem fent això per salvar vides ara, sinó per responsabilitat envers les futures generacions de sirians”.

• 

  Crònica periodística sobre el terreny

  Aquest text pertany al llibre Síria, els rostres de la revolució, que el periodista Oriol Andrés Gallart, que va viure al Líban durant sis anys i que coneix bé aquella àrea del món, acaba de publicar a Ara Llibres. El subtítol, “Històries de resistència civil al cor de l’Orient Mitjà”, és prou clar: ens trobem davant d’un periodisme narratiu d’una gran rigorositat que dona veu als protagonistes de la societat civil.

  L’onada d’esperança que va recórrer diferents països àrabs el 2011 va arribar també a Síria, on grups d’homes i de dones van plantar cara al règim de Bashar al-Assad amb protestes no-violentes. La resposta del Govern a les revoltes pacífiques va ser estendre el terror entre la ciutadania. Esclafar-la. S’hi van esmerçar a fons, fins a devastar el país. Molts dels protagonistes d’aquelles revoltes pacífiques van ser assassinats, van abandonar el seu territori o van desaparèixer, devorats per la pinça que formaven el règim i els gihadistes.