17/12/2025 | 06:00
Sabies que els primers gitanos que van arribar a Catalunya ho van fer com a pelegrins anant cap a Santiago de Compostel·la? Que el caló és una llengua fruit del contacte entre el romanó i les llengües de la Península durant sis segles? O que el poble gitano va ser víctima d’un genocidi durant la Segona Guerra Mundial, el Porrajmos o Samudaripen, encara avui poc reconegut? Aquestes són algunes de les preguntes que donen la benvinguda a l’exposició “El poble gitano de Catalunya: història i cultura”, oberta al Museu d’Història de Catalunya fins al 2 d’agost de 2026, i que convida a recórrer 600 anys d’història marcats per la persecució, la resistència i la lluita pel reconeixement.
Sis segles d’història, de l’Índia a Catalunya
La iniciativa, comissariada per l’activista gitana Mercedes Porras, s’emmarca en l’Any del Poble Gitano 2025 per commemorar els 600 anys de la seva arribada a la península Ibèrica. Una proposta ambiciosa i de gran format, sostinguda per un treball exhaustiu de documentació. Amb ella, el museu busca reconèixer, valorar i fer visible, d’una manera oberta, diversa i real, la història d’un poble que, com qualsevol altra cultura del món té una idiosincràsia marcada, amb el seu propi origen geogràfic, la seva llengua i els seus costums i valors.
És la primera exposició dedicada a la història i la cultura del poble gitano català amb la participació directa de la comunitat
Per explicar aquesta realitat, l’exposició recorre diversos països, des de l’antic Orient i els Balcans fins a arribar a Catalunya, i des de l’edat mitjana europea fins a l’actualitat. Un vinil situat a l’origen de la visita traça el full de ruta: una cronologia completa del poble gitano des de l’any 1018, que marca l’inici del viatge dels gitanos per Àsia i Europa –arran de la invasió de la ciutat de Kannauj per part de Mahmud de Gazni i la captura dels seus 53.000 habitants–, fins a arribar a la resolució del Parlament de Catalunya, l’any 2001, sobre el reconeixement de la identitat del poble gitano i del valor de la seva cultura, així com a la creació, aquest 2025, d’una Comissió d’Estudi per a un Pacte Català contra l’Antigitanisme i per a la plena inclusió del poble gitano.
Persecució, repressió i intent d’extermini
Avenços necessaris que evidencien, d’altra banda, l’existència, encara avui, de manifestacions racistes i d’altres accions i expressions estigmatitzadores del poble gitano. Una realitat marcada, al llarg dels segles, per nombrosos episodis foscos que han inclòs la seva persecució, assimilació, separació forçosa o fins i tot el seu intent d’extermini. Amb l’objectiu de denunciar aquests fets i evitar que caiguin en l’oblit, l’exposició inclou un apartat sencer, titulat L’infern. En aquesta part, s’hi analitza la repressió patida pel poble gitano, amb mostres documentals de la legislació antigitana, pamflets, i reproduccions de quadres que mostraven el tracte vexatori dispensat vers els gitanos i les gitanes per les autoritats i la societat de cada moment. Aquí es recorden, també, fets com la Gran Batuda del 1749, un pla estatal per empresonar el conjunt de la població gitana, separar-la per gènere i requisar-ne tots els béns.
Un altre dels passatges més colpidors de l’exposició és Europa: Vides que no mereixen viure, centrat en la discriminació i persecució sistemàtica dels gitanos al continent. Entre els segles XIV i XIX, molts d’ells van ser esclavitzats, privats de llibertat i sotmesos a treballs forçats. Al segle XX, van continuar patint marginació social, pobresa i manca d’accés a l’educació, a l’habitatge i al treball. La barbàrie va arribar al punt més tràgic amb l’arribada al poder del règim nazi a Alemanya i el posterior assassinat de més de mig milió de gitanos i gitanes; un genocidi, com s’explica a l’exposició, ignorat als judicis de Nuremberg i que no va ser reconegut oficialment per Alemanya fins a l’any 1982. Després de la Segona Guerra Mundial, molts estats europeus van continuar aplicant polítiques d’esterilitzacions forçoses, segregació escolar i guetització.
Del silenci a la supervivència
La de L’infern i la del calvari europeu són dues de les nou àrees en què s’estructura l’exposició, que també repassa altres aspectes menys sòrdids i fins i tot lluminosos: la secció Bhārat explica els seus orígens històrics, geogràfics i culturals; L’èxode se centra en els seus successius moviments poblacionals; Destinació: Catalunya posa el focus en la seva arribada a terres catalanes; La caiguda versa sobre l’inici del declivi de la seva situació al nostre país, i Supervivència destaca els petits avenços en el reconeixement de drets com els compresos en les constitucions espanyoles de 1812 i de 1837, gràcies a la qual els gitanos van esdevenir ciutadans espanyols de ple dret.
El poble gitano va patir un genocidi durant la Segona Guerra Mundial que no va ser reconegut oficialment per Alemanya fins al 1982
El conjunt comprèn un espai immersiu dedicat a la sèrie de tapissos flamencs La història de Carrabara, dita dels egipcians, una experiència sensorial que ajuda a contextualitzar la representació històrica dels gitanos en l’art. També disposa d’un recurs interactiu amb les dades recopilades per Bernard Leblon, una de les principals fonts documentals per entendre la persecució i el control del poble gitano a Catalunya, així com un espai audiovisual dedicat al cinema, on s’analitza com s’ha representat la comunitat gitana a la pantalla gran al llarg de la història, sovint a través d’estereotips, com ja succeïa en la narrativa picaresca del Segle d’Or i en moltes altres representacions esbiaixades.
Els gitanos avui: la veu pròpia
Però, si hi ha un apartat de l’exposició que destaca, i fins i tot emociona, és el dedicat al present i al futur, titulat Els gitanos avui. La nostra veu, una secció plena de pantalles on, arran d’un treball de camp sense precedents, la mostra dona la paraula, de manera directa i en format de testimonis personals, als membres de les multitudinàries i diverses comunitats gitanes de Catalunya. La seva veu pot escoltar-se a través dels nombrosos auriculars i vídeos repartits en diversos punts del recorregut, fruit de més de 160 entrevistes fetes, arreu de Catalunya i al Llenguadoc, per la coordinadora i documentalista de l’exposició, Raquel Castellà, durant un any i mig de feina.
Més de 160 entrevistes donen veu a la diversitat de les comunitats gitanes de Catalunya
A les pantalles es tracta de temes com l’espiritualitat, els rituals de pas, la música flamenca, el paper de la dona, la diversitat, els barris, la llengua –caló i català–, la transmissió oral, l’associacionisme o els reconeixements, obtinguts sobretot a Catalunya, el país del món on el reconeixement de la cultura gitana i de la seva persecució ha estat més reivindicat per part dels representants de la societat. Aquest espai mostra també com la mateixa societat civil gitana s’ha empoderat, aconseguint fites històriques com la creació del Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya, el Consell Municipal del Poble Gitano o l’Intergrup Parlamentari del Poble Gitano, organismes consultius sostinguts per les diferents administracions catalanes.
Però, més enllà de totes aquestes fites, l’última sala del recorregut evidencia la força de les experiències reals de desenes i desenes de persones, un gresol de veus plurals que expliquen millor que cap altre element el pes del passat, però sobretot del present i del futur, d’un poble que vol fer sentir la seva veu. Un poble que continua lluitant, a través de les noves generacions, per formar part d’una societat justa i igualitària.
Memòria, futur i reparació simbòlica
“Des del principi teníem clar que era primordial treballar amb la comunitat gitana”, explica Castellà. “No podíem fer aquesta exposició sense el seu suport, els seus coneixements i la seva ajuda”. La comunitat ha cedit, també, objectes propis per vestir les vitrines de la mostra i molts dels seus membres ja l’han visitada. “Les associacions gitanes són molt actives, i el Museu s’ha convertit en un punt de referència, acollint la majoria dels seus actes per a l’Any del Poble Gitano”.
Els vídeos que es poden veure a l’exposició són fragments d’entrevistes més extenses que seran consultables en un futur arxiu del Museu. “També formaran part d’un documental que recollirà les entrevistes i els viatges que hem fet per preparar la mostra”, avança Castellà. Tanmateix, s’editarà el catàleg de la mostra i l’exposició tindrà un format reduït i itinerant que permetrà dur-la a poblacions i espais repartits pel territori. Un pas més en el reconeixement d’una de les primeres cultures globalitzadores del món, que convida a reflexionar sobre l’antigitanisme estructural i la necessitat de reparació simbòlica.
