06/10/2019 | 19:00
La manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1999, convocada per protestar contra un míting de la ultradreta al barri de Sants de Barcelona, va acabar en càrregues policials, destrosses a bancs i immobiliàries i la detenció de 26 joves, 14 dels quals van ingressar a la presó. Els fets van marcar profundament tota una generació d’activistes de l’esquerra alternativa i van suposar un punt d’inflexió en l’estratègia tant dels moviments socials com de les forces de seguretat per abordar la conflictivitat social al carrer. CRÍTIC ha parlat amb les persones que ho van viure en primera persona, en un reportatge il·lustrat amb fotografies inèdites dels fets, obra de la fotoperiodista Mireia Comas. Què n’ha quedat, de la lluita ‘antifa’ d’aquells anys? Com van abordar els moviments socials la campanya antirepressiva? Hi va haver debat sobre l’ús de la violència? Quins aprenentatges se’n poden extreure avui en dia?
On eres el 12 d’octubre de 1999?
El matí del 12-O de 1999, la carretera de Sants, presentada sovint com “l’eix comercial més llarg d’Europa”, va quedar completament travessada de barricades enceses i denses columnes de fum que pujaven cel amunt. A banda i banda, els aparadors destrossats i els trossos de vidre omplien el terra. Hi ha pocs santsencs que no tinguin fixat a la memòria aquell dia, de la mateixa manera que tothom recorda on era l’11 de setembre de 2001 o l’11 de març de 2004.
L’hemeroteca de l’època ens recorda que “700 vàndals van sembrar la destrucció” i que Sants va quedar “destrossat” en un “matí de terror” i per una “violència incontrolada”. Sent justos, però, cal reconèixer que els vàndals van actuar amb precisió quasi quirúrgica. De les desenes de “comerços” atacats, la pràctica totalitat van ser entitats bancàries, immobiliàries, empreses de treball temporal (ETT) i la seu del PP, que llavors era al govern de l’Estat. Els diaris de l’època van parlar dels vidres trencats d’una pastisseria; però, ja llavors, la mestressa va explicar que el seu aparador ja estava trencat de la nit abans i que no tenia res a veure amb la manifestació.
El context de la revolta
Què va desencadenar aquesta revolta? Llegint les cròniques de l’època, costa entendre gaire cosa més enllà de les imatges de nens plorant arrossegats cap a casa per pares presos del pànic i veïns indignats per uns “antifeixistes” –escrit així, entre cometes– que eren “pitjor que els feixistes”. Eren anys de tardopujolisme i dels pactes entre CiU i el PP: de fet, una setmana després dels fets hi havia convocades unes eleccions autonòmiques i els esdeveniments del 12-O van marcar la fase final de la campanya.
Per entendre què va passar el 12 d’octubre de 1999, cal remuntar-se al 12 d’octubre de 1983, any en què l’Asociación Nacional de Excombatientes va convocar el primer “homenaje a la bandera” al barri de Sants. L’acte i el lloc escollits ja eren en si una provocació. Al juny del mateix any, l’Ajuntament de Barcelona havia inaugurat la plaça dels Països Catalans en el solar annex a l’estació de trens i la Crida hi havia celebrat una gran festa popular. A l’octubre, els feixistes van tractar de degradar l’espai anomenant-lo “plaza al lado de la estación”. Des de llavors, els veïns de Sants van aprendre que aquell dia era perillós acostar-se massa pels voltants de l’estació i solien marxar del barri o quedar-se a casa. Les agressions i les intimidacions eren habituals, sobretot a mesura que l’acte s’imposava dins l’agenda de tota l’extrema dreta espanyola i començaven a fer-se habituals els autobusos arribats d’altres punts de l’Estat.
El punt d’inflexió, però, arribaria el 1991, en ple auge dels ‘skinheads’ feixistes a Barcelona. Aquell any, des de la tarima de l’acte s’incitaria a les agressions amb una frase que es va fer famosa: “El que quiera divertir-se, o hacer algo, tiene toda Barcelona”. Durant les hores següents, centenars de ‘caps rapats’ feixistes provocarien el terror per bona part de la ciutat amb desenes de ferits, incloent-hi militants d’ERC, d’ICV o de la CNT, davant les denúncies de passivitat policial. Ho recorda en aquest ‘post’ al seu blog l’antropòleg Manuel Delgado.
L’antifeixisme evoluciona cap a la confrontació
A partir de llavors, joves del barri de Sants agrupats al voltant del col·lectiu La Mandràgora van començar a demanar la il·legalització de l’acte feixista. La periodista i activista feminista Joana Garcia Grenzner formava part d’aquest col·lectiu i recorda bé el procés de demanar signatures a totes les entitats del barri per aconseguir que el Ple del districte es pronunciés a favor d’impedir l’acte feixista. El 1994, davant del silenci de la Delegació del Govern espanyol –llavors encara en mans del PSOE, perquè al Govern de l’Estat hi havia Felipe González–, es va començar a organitzar un festival antifeixista i antiracista al centre cívic de les Cotxeres de Sants, a només 800 metres de la plaça dels Països Catalans. “No ens ho van posar fàcil –recorda Grenzner–: la noia que va anar a demanar el permís, la van acorralar a la comissaria de la Via Laietana per fer-li por. Realment ens temíem un atac feixista a gran escala i havíem preparat el nostre propi servei d’autoprotecció. Cal pensar que els organitzadors érem tots molt joves”. L’any anterior, Guillem Agulló havia estat assassinat al País Valencià i les agressions feixistes eren habituals a Barcelona. Es respirava un ambient de tensió.
El festival va continuar celebrant-se durant tres anys, creixent en participació i en complicitat. “Va ser un espai molt important, tant de formació com d’acumulació de forces. Allí ens vam conèixer molts col·lectius afectats pel feixisme, des de l’Amical Mauthausen fins als migrants, contribuint a crear una xarxa de solidaritats molt important”, continua Grenzner.
El 1998, però, els ànims van canviar. El festival s’ha consolidat respecte a la primera edició però al mateix temps s’ha normalitzat la coexistència dels dos actes. Dins la Plataforma Antifeixista van créixer les veus que demanaven un canvi d’estratègia. Són els anys posteriors al desallotjament del Cinema Princesa i el moviment ‘okupa’ es troba en ple auge. Són habituals els enfrontaments de joves ‘okupes’ amb la Policia Nacional, que en aquells anys tenia encomanades totes les tasques d’ordre públic perquè els Mossos d’Esquadra no s’havien desplegat. Els atacs de l’extrema dreta i dels neonazis contra els centres socials ‘okupats’ també són a l’ordre del dia.
En aquest context, guanya pes l’opció d’una major confrontació que passa per una manifestació que es dirigeixi a la plaça dels Països Catalans per expulsar els feixistes físicament de la plaça. Naturalment, això no va arribar a succeir, ja que un cordó policial va carregar contra els antifeixistes, i es van produir algunes barricades i enfrontaments amb el resultat de set detinguts i “l’anècdota” inquietant d’uns policies de paisà que van aturar un taxi a punta de pistola per detenir-ne els ocupants, malgrat que finalment van quedar en llibertat. Va ser el pròleg del que vindria l’any següent.
Els fets del 1999: parlen els activistes
Aquest era l’ambient en què es va arribar al 12 d’octubre més famós, quan la Plataforma Antifeixista (PAF) va decidir repetir l’estratègia de l’any anterior, a pesar del resultat de ferits i de detinguts. “Mai ens va espantar enfrontar-nos a la policia. Sabíem que podíem resultar apallissats, ferits per una bala de goma o detinguts, però era part de la lluita i era una situació que es repetia força sovint”, explica un antic membre de la PAF que encara ara demana mantenir l’anonimat. “Era molt més urgent mostrar l’existència del feixisme i la seva col·laboració amb la policia”. Aquest testimoni reconeix que aquesta vegada van decidir “anar preparats” per protegir-se de les càrregues policials. Un element que, sumat a la gran assistència a la convocatòria, explicaria el nivell d’enfrontaments i destrosses a què s’arribaria.
La marxa, que va reunir entre tres mil i quatre mil persones, el doble que l’any anterior, i després de passar per alguns carrers del barri, enfilaria pel passeig de Sant Antoni en direcció a l’estació de Sants. Va ser allí on van començar les càrregues i van alçar-se les primeres barricades. Després, un gruix de manifestants va retrocedir cap a la carretera de Sants, on uns quants van atacar tots els bancs i les immobiliàries que hi havia, gairebé la meitat dels locals. “Els mitjans van parlar molt de ‘violència descontrolada’, però la veritat és que només es van atacar els símbols de la precarietat laboral, econòmica i l’especulació amb l’habitatge. Amb aquests atacs es va denunciar la connivència entre capitalisme i feixisme”, explica la mateixa font anònima de la PAF.
Imatges que van quedar a la retina
Durant hores es van repetir les càrregues, les corredisses, els contenidors encesos, els cotxes encreuats, els vidres trencats i el soroll de l’helicòpter sobrevolant el barri. Una de les fotògrafes que ho van documentar era la terrassenca Mireia Comas, en aquells anys col·laboradora habitual de mitjans com ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’ o ‘El País’ en tot el que feia referència a mobilitzacions i manifestacions de moviments socials. “Vaig començar a documentar ‘manis’ del moviment ‘okupa’ a mitjan anys noranta, pel treball de fotoperiodisme de l’Institut d’Estudis Fotogràfics. Estava vinculada a l’assemblea d”okupes’ de Terrassa i vaig començar a fer fotos a tot el que feien: desallotjaments, ‘manis’…”.
Comas recorda la tensió de la manifestació del 12-O: “Ho vaig viure amb molta intensitat; eren moments molt durs. A més, quan hi havia operacions policials contra els moviments socials, ens sentíem sols i tots els mitjans de comunicació criminalitzaven les protestes. Ara és molt diferent, si ho comparem, per exemple, amb el que ha passat a Sabadell amb els CDR. Abans érem com criminals. Recordo molt la sensació d’estar aïllats i que el nostre discurs no podia traspassar les fronteres del moviment”.
El seu record d’aquells anys, però, no és amable, perquè la seva feina en contextos com el del 12-O va cridar l’atenció de la policia. “Hi havia ‘manis’ en què pràcticament només hi era jo fent fotos, i això no els agradava perquè documentava la violència policial. Van començar a anar per mi: m’aturaven, em deien pel nom, els ‘secretes’ em vacil·laven”. En aquells temps operava el grup 6 de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional, responsable d’investigar les activitats dels moviments socials. La mateixa Comas va ser detinguda en dues ocasions: l’any 97 li van aplicar la Llei antiterrorista acusada de formar part d’un fantasmagòric grup, Acció Radical Catalana. “Vaig quedar en llibertat sense càrrecs l’endemà”, explica la fotògrafa. Un any més tard, durant una manifestació antifeixista el 20-N de 1998 a Sabadell, va ser detinguda per negar-se a donar el rodet de fotos a la policia. “Se’m van endur a comissaria i em van apallissar entre vuit antidisturbis. La denúncia per maltractaments va arribar a l’Audiència de Barcelona”.
El fill d’Albert Batlle, detingut… i alliberat
La policia va practicar aquell dia 26 detencions, que van passar a disposició judicial quasi 48 hores després. Només hi va haver un d’aquells joves que no va arribar a passar per davant del jutge: Jordi Batlle Neiva, fill d’Albert Batlle, actual tinent d’alcaldia de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona i llavors regidor d’Esports del consistori pel PSC. Segons va recollir ‘La Vanguardia’ citant l’atestat policial, Batlle no va ser acusat de participar en les destrosses, sinó de “proferir palabras injuriosas” contra la policia en el moment en què aquesta va detenir una jove acusada de participar en els aldarulls. Hi ha, però, una altra versió. Testimonis presencials dels fets van explicar a la ‘Directa’ que Batlle va aconseguir alliberar el seu fill de forma exprés i treure’l per la porta del darrere per evitar la concentració de suport que hi havia davant la comissaria.
La resta no ho tindrien tan fàcil. La jutgessa d’instrucció Remei Bona va decretar presó preventiva incondicional per a 14 persones, dues de les quals menors d’edat. La decisió es va fonamentar en “l’alarma social” que considerava que havien generat els avalots i un suposat delicte d’associació il·lícita, castigat amb penes superiors als tres anys de presó. L’advocada i analista política Gemma Calvet, avui directora de Transparència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, va exercir la defensa d’alguns dels detinguts. En declaracions a CRÍTIC, recorda aquells fets: “El 12 d’octubre va significar un moment de molta tensió mediàtica, política i ciutadana, i aquelles ordres de presó van implicar una reacció molt poc proporcional als fets objecte del procediment”, valora la lletrada.
Calvet considera que “sovint els contextos d’alarma social poden generar uns elements d’estrès judicial important, i per això determinades resolucions fan cas en primera instància dels atestats policials”. Segons l’advocada, “una vegada s’amplia la instrucció i es contrasten els fets, es poden revocar les mesures més dures, com la de presó provisional”. Tot i els fets del 12-O, la també exdiputada d’ERC té un bon record de la jutgessa Remei Bona, que va jubilar-se el 2015. “És un exemple d’una gran magistrada, sobretot en la seva defensa dels drets fonamentals de les persones preses com a jutge de vigilància penitenciària. Li he conegut centenars de resolucions garantistes, i molta humanitat amb la població més vulnerable, com malalts de sida i drogodependents”. Segons Calvet, tot i la seva resolució del 12-O, Bona “va donar molta vida als moviments socials entorn de les presons, i als familiars dels presos, en associacions com la Coordinadora contra la Marginació de Cornellà, Sida i Presó i Actua. Sempre va actuar amb independència i sovint no ho va tenir fàcil amb la Fiscalia o l’Administració quan investigava maltractaments o s’oposava al règim disciplinari més sever”.
Els presos polítics del 12-O
Òscar N. va ser un dels joves que van ingressar a la presó arran dels fets del 12 d’octubre del 99. En una conversa amb CRÍTIC, recorda que va assistir a la manifestació després de passar la nit en un centre social ‘okupat’ a Esplugues de Llobregat on havia estat fent guàrdies després de rebre un atac feixista la mateixa vigília del 12, un fet que pot exemplificar fins a quin punt “els ànims estaven escalfats”. La marxa va ser molt tensa, amb gent encaputxada des del principi. Ell va ser detingut amb uns companys de l’Hospitalet de Llobregat poc després de la dissolució de la marxa i quan els aldarulls a penes havien començat.
D’aquells dies, en recorda les hores mortes a la comissaria de la Verneda, on encara pensaven que tot aniria de pressa, la notificació que entrava a la presó i l’arribada a la Model, on regnava un ambient extremament tens pel suïcidi d’un pres només dos dies després i que la seva presència, i les manifestacions consegüents a la porta, no ajudarien a calmar, precisament. “Estava totalment desorientat. Jo em vaig passar, entre la comissaria, el mòdul d’ingressos de la Model i el mòdul d’ingressos de Can Brians, pràcticament sis dies en aïllament. No entenia res del que estava passant i com podia ser que ens haguessin ficat a la presó pel fet d’anar a una manifestació”, explica.
A fora, mentrestant, l’estat de xoc és similar. Els empresonaments han deixat els activistes dels moviments socials abatuts i desorientats. Des del desallotjament del Cinema Princesa, l’any 1996, hi havia hagut desenes de manifestacions amb aldarulls a Barcelona, però era la primera vegada que un jutge decretava presó per uns fets com aquests.
El factor Jarrai i la criminalització mediàtica
La tempesta mediàtica és fortíssima. Les televisions passen les imatges dels aldarulls en bucle i els diaris obren amb portades espectaculars. Falten cinc dies per a les eleccions autonòmiques i la majoria de partits i de mitjans de comunicació utilitzen els fets com a munició propagandística. Ja feia temps que el PP intentava importar a Catalunya l’estratègia basca d’equiparar nacionalisme i violència, i assegura que els manifestants han estat organitzats i entrenats per Jarrai, la branca juvenil de l’esquerra ‘abertzale’ i llavors considerada pràcticament una organització terrorista. Eren els anys més intensos de la ‘kale borroka’. “El factor electoral va ser clau a l’hora d’explicar el sobredimensionament informatiu i la decisió posterior de la jutgessa –analitza Òscar N–; en certa manera, vam ser víctimes de la competència entre partits”.
Amaya Ruiz en aquell moment estudiava Periodisme i va implicar-se en la campanya de solidaritat. “Com a estudiant de Periodisme, vaig implicar-me, amb altres companyes, a desmuntar el relat mediàtic. Vam elaborar un informe extens de tota la cobertura, amb les violacions del codi deontològic que vam fer arribar al Consell de la Informació de Catalunya avalat per pràcticament tots els professors de la facultat. En certa manera, aquella gent havia estat empresonada pels mitjans, i com a futura periodista sentia que hi havia de fer alguna cosa”. L’esforç de Ruiz se suma a altres centenars d’accions similars. Immediatament es crea una assemblea per tal d’aconseguir l’alliberament dels presos, la descriminalització mediàtica i tornar a posar en el centre l’autèntic problema: el míting feixista al barri de Sants.
Durant els dies vinents l’activisme és intens. L’hemeroteca ens permet recuperar manifestacions davant de les presons, pintades, accions, rodes de premsa, revistes, recitals de poesia, comunicats de suport i reunions amb tota mena d’entitats. Un grup de joves fins i tot es va concentrar a les portes del col·legi electoral on votava Jordi Pujol. Joana G. Grenzner, que també havia estat detinguda el 12 d’octubre però no va entrar a la presó, explica el suport de bona part del teixit associatiu català. “En bona part, les xarxes creades a partir dels festivals antifeixistes van ser vitals. Van funcionar molt bé a l’hora de revertir la criminalització”.
En pocs dies, i de manera que avui costa d’imaginar, això va passar. Les crítiques a la presó preventiva pel fet de considerar-la desproporcionada i a l’acusació d’associació il·lícita pel fet de no estar fonamentada van augmentant. De les entitats socials i sindicats es passa a partits d’esquerra i columnistes progressistes –com Josep Maria Huertas Clavería, que va signar a ‘El Periódico’ la primera opinió que trencava la unanimitat regnant– fins a arribar al Col·legi d’Advocats.
Amb les eleccions celebrades –amb una nova victòria de Pujol, ‘of course’– i una crítica creixent a les seves actuacions, la jutgessa Bona comença a retrocedir. Primer va alliberar els dos menors empresonats, després va retirar l’acusació d’associació il·lícita i finalment el 22 d’octubre, vigília d’una manifestació per l’alliberament dels presos que es preveia massiva, va signar la llibertat amb càrrecs per als 12 restants. En total, han estat 10 dies empresonats. Unes jornades que quedarien a la memòria, no sols dels seus protagonistes, sinó també de molta gent que en aquell moment participava en els diferents moviments socials alternatius.
El debat sobre la violència
La història, però, no va arribar aquí. L’any següent, la Delegació del Govern espanyol reubicaria el míting feixista dalt de la muntanya de Montjuïc, un lloc aïllat i sense veïns que poguessin ser víctimes de les agressions ‘ultres’. Irònicament, i a pesar de totes les condemnes, l’estratègia de la confrontació no havia resultat tan ineficient. Això sí, els costos humans –en forma de ferits, detinguts i presos– van ser altíssims.
El procés als detinguts va allargar-se fins al 2004, quan es va produir el judici. Tots els acusats van ser condemnats a penes de presó excepte el fill d’Albert Batlle, que va ser multat amb 120 euros. Les penes, però, van ser baixes i implicaven una llibertat condicional automàtica. L’única excepció va ser un veí d’Igualada, condemnat a tres anys de presó. Després d’un temps amagat per evitar ser detingut, aconseguiria un indult parcial i tampoc no arribaria mai a ingressar en un centre penitenciari.
També va encetar-se un intens debat entre els col·lectius que formaven la Plataforma Antifeixista entre els qui defensaven l’encert de la confrontació i els qui preferien mantenir la dinàmica de crear una xarxa social molt àmplia endegada durant la campanya per l’alliberament dels presos. Un debat de resolució difícil. El 12 d’octubre de 2000 s’organitzaria una acampada i una manifestació amb un ampli espectre de convocants, entre entitats veïnals, sindicats i partits d’esquerres. En canvi, el 2001 tornarien els aldarulls amb un intent de bloquejar els accessos a Montjuïc per sabotejar un acte feixista que, per la seva banda, va entrar en decadència, perdent assistents any rere any.
