Cinc coses que no t’han explicat sobre l’impacte de la teva alimentació

  • Gustavo Duch i Carles Soler / Revista 'Soberanía Alimentaria'
  • dimecres, 17 octubre 2018

L’alimentació insana costa a les arques públiques 33.000 milions d’euros anuals, és a dir, 702 euros per persona i 1.800 per llar

La nostra alimentació està canviant. La dieta mediterrània s’està perdent en favor de productes processats i ultraprocessats que cada vegada ocupen més prestatges dels supermercats. I això té conseqüències a molts nivells: des dels problemes de salut per alimentació insana fins a la contaminació ecològica dels embalatges, passant per l’explotació laboral dels productors i dels jornalers. CRÍTIC recopila cinc dades que potser no sabies sobre els productes que consumeixes.

Si demanéssim a un grup de persones amb quina imatge representarien la seva alimentació, potser n’hi hauria molts que pensarien en els passadissos i les prestatgeries d’un supermercat. És lògic si tenim en compte que la nostra alimentació cada vegada hi està més vinculada i són un dels símbols que millor representen el sistema alimentari industrial. Segons confirmen dades de la Unió de Pagesos del 2016, els 10 primers operadors comercials de Catalunya concentren el 77,4% de l’oferta comercial, on hi destaquen els grups Carrefour + Dia (20,4%), Mercadona (14,7%) i Caprabo-Eroski (12,21%). Efectivament, la compra es fa en els supermercats, però què passa si fem una necròpsia del nostre carret d’anar a comprar?

El primer que hi observaríem és que una gran proporció dels materials adquirits no és menjar: són simplement envasos i embolcalls. El menjar ve plastificat o entre cartrons, o ambdues coses. A més de contaminar la mar (la superfície de l’illa de plàstic de l’oceà Pacífic representa aproximadament tres vegades França) i escalfar el planeta (aproximadament un 3% del total d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) prové de l’embalatge alimentari), és una constatació que hem substituït una dieta a base de productes frescos i cuinats a casa per productes processats o superprocessats. Congelats, en sobres o productes llestos per escalfar constitueixen el menú diari que provoca que —com explica l’informe ‘Fam oculta‘— solament un terç de la població en edat infantil a Catalunya consumeixi suficients verdures de forma habitual.

1. Què hi ha en els aliments processats?

Hi ha moltes marques, grandàries, sabors… però una gran part del secret del menjar processat consisteix simplement a donar forma a tres ingredients: sucre, soia i oli de palma. En la composició de pizzes congelades, sopes de sobre, brioixeria industrial, ‘nuggets’ de pollastre, pa de motlle, etc., hi predominen alguna o diverses d’aquestes tres matèries primeres, encara que no sempre apareixen amb nitidesa en l’etiquetatge. La quantitat de sucres afegits, que són els perillosos per a la salut, és molt difícil de calcular, com s’explicava al documental ‘Sobredosis de sucre’, de l’any 2012. La soia pot ocultar-se darrere de derivats com la lecitina i és present en la gran majoria d’aliments d’origen animal, perquè és la base dels pinsos que alimenten la ramaderia intensiva. L’oli de palma és present quan en la llista d’ingredients apareix alguna cosa similar a “greix vegetal”.

Una de les motivacions en l’ús (i abús) d’aquests tres ingredients són els seus baixos costos per a les empreses de l’alimentació processada. La soia i la palma d’oli (també dita ‘palma africana’) no es conreen en cap lloc d’Europa. El 100% s’obté en altres continents i en gran mesura en països empobrits on les normatives ambientals, laborals i impositives són més permissives que en els països rics.

El règim de monocultiu intensiu, que també afavoreix una economia d’escala, està aconseguint dimensions colossals. Per exemple, segons la consultoria internacional Oil World, les estimacions de sembra de soia a l’Argentina per a la campanya 2018-2109 són de 18,5 milions d’hectàrees, una superfície equivalent al doble de Portugal. Aquests deserts verds de soia o de palma arrasen els paisatges i les formes de vida que habitaven prèviament aquests indrets; en molts casos, comunitats camperoles i indígenes que s’autoabastien amb sistemes tradicionals de cultiu amb una enorme biodiversitat. Moltes d’aquestes famílies es veuen obligades a desplaçar-se a grans ciutats, on la seva qualitat de vida empitjora considerablement (gana, violència, etc.), o a intentar el procés de migració.

2. En quines condicions s’han produït els aliments processats?

A l’Argentina s’hi poden recórrer centenars de quilòmetres de plantacions de soia sense veure res més que soia, ni persones ni tan sols ocells. Tota la gestió dels monocultius de soia es fa a partir d’un alt grau de mecanització. Pràctiques com les fumigacions es duen a terme directament amb avioneta. La palma d’oli, en canvi, sí que ocupa població local perquè requereix treball manual, encara que en condicions que han estat denunciades per diversos organismes internacionals, entre els quals la Fundació GRAIN, que denuncia jornades interminables amb salaris de menys de 30 euros el mes.

Però no cal que ens n’anem tan lluny. La fixació per posar en el mercat aliments barats sense cedir en el marge de benefici de les empreses és darrere de les denúncies i reivindicacions dels qui treballen en les càrnies d’Osona o en les plantacions de fruita de Lleida. La precarietat de les condicions laborals a Catalunya també la pateixen especialment les persones migrades. De fet, és freqüent que sigui el mateix capitalisme el que és darrere de molts dels relats migratoris, com explica Lamine Bathily, del Sindicat de Manters de Barcelona: “Hi ha manters que saben molt de pesca perquè han estat pescadors al Senegal, i el motiu que siguin aquí com a venedors ambulants és que les empreses grans, moltes de les quals espanyoles, pacten amb els governs per pescar a les nostres aigües i ens lleven el treball”, com s’explicava també en aquest reportatge de CRÍTIC.  I, en un context de patriarcat, les dones són les que sofreixen més. D’una banda, per les tasques de cures i criança que han de compaginar amb l’extensa jornada laboral i, de l’altra, pel risc de sofrir agressions sexuals, com va evidenciar recentment el cas de les temporeres de la maduixa en els hivernacles de Huelva.

Per descomptat, la precarietat laboral en el sector alimentari no es limita a l’àmbit productiu, sinó també a la distribució i comercialització. Nombroses cadenes de supermercats han estat denunciades pel fet d’incomplir contractes, per irregularitats en acomiadaments, etc. La mateixa Comissió Europea ha acusat els grans supermercats d'”esprémer” els productors i ha reclamat mesures contra les pràctiques injustes del comerç, l’aplicació de mesures sobre l’etiquetatge d’aliments i la fixació de terminis de pagament a proveïdors.

3. Ens emmalalteix el que mengem?

L’alimentació a Catalunya, com a la resta de països industrialitzats, depèn cada vegada més de menjar processat i ultraprocessat i cada vegada menys d’aliments frescos. Segons un informe del Ministeri d’Agricultura, la ingesta de productes frescos ha baixat un 3% en mariscos, peixos, hortalisses i fruites, mentre que els plats preparats són cada vegada més presents al cistell d’anar a comprar (augmenten un 4,8% més).

Dades de l”Informe del consumo de alimentación en España’ (2017) / MINISTERI D’AGRICULTURA

 

S’ha escrit molt sobre els problemes de salut que comporta el consum de sucre i d’oli de palma o sobre el pesticida que s’aplica a la pràctica totalitat de soia (el glifosat), però és fonamental insistir en el fet que aquesta alimentació està clarament associada amb els problemes d’obesitat i de sobrepès. Segons l”Informe de Salut de Catalunya 2016′el 34,6% de la població adulta té sobrepès, i el 14,7%, obesitat. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que la tendència és superior en les classes socials més desfavorides i és un dels factors de risc de contraure malalties no transmissibles, com les cardiovasculars, diabetis i alguns càncers, com explica aquest informe de la campanya Justícia Alimentària Global. Aquesta relació directa entre els principals problemes de salut de la població i l’alimentació industrialitzada té una repercussió molt important en els nostres sistemes de salut pública que, en l’Estat espanyol, es pot xifrar en un cost d’uns 20.000 milions d’euros per fer front a aquestes tres patologies. Si a aquests costos directes hi sumem les despeses indirectes (absentisme laboral i jubilacions anticipades, essencialment), l’alimentació insana costa a les arques públiques 33.000 milions d’euros anuals, és a dir, 702 euros per persona i 1.800 per llar, segons el mateix informe.

Font: ‘Informe de Salut de Catalunya 2016’.

Però també hem de tenir en compte la degradació de la qualitat del medi ambient provocada pel model de producció industrial. Hem vist que la producció intensiva de carn depèn de la importació de soia per a l’elaboració dels pinsos, però l’engreix dels animals (especialment de porcs) i la dificultat per gestionar tots els purins generats per ells al nostre territori té també greus conseqüències públiques. Aquesta última qüestió ha estat denunciada pel mateix Síndic de Greuges a través d’un informe del 2016.

4. L’agricultura ecològica és la solució?

Els aliments ecològics, orgànics o bio, es veuen cada vegada en més botigues i menús, i fins i tot n’hi ha franquícies especialitzades. Per poder usar aquest nom, han de tenir un segell que s’atorga si es compleix una normativa sobre el cultiu i l’elaboració. A Catalunya, la seva producció s’ha duplicat en els últims 5 anys, i hi predominen la vinya (39%) i les oliveres (22%). No obstant això, solament el 45% es comercialitza i es consumeix aquí, i la majoria s’exporta.

Informe: ‘Estadístiques de la producció agrària ecològica a Catalunya 2017’ / CCPAE

Consumint aquests aliments, reduïm la quantitat de tòxics en el nostre cos, però que un producte sigui ecològic no vol dir que necessàriament sigui local, ni de temporada, ni que proporcioni condicions dignes als qui el produeixen. Tampoc assegura que no hagi fet malbé el territori on creix, ja que avui dia molts productes ecològics es conreen també en monocultius, esgotant recursos, sota plàstics i fins i tot vénen de molt lluny amb avió. L’economia capitalista ha assimilat uns hàbits de consum de marcat caràcter ecologista i els ha convertit en una forma més d’acumular benefici. Un exemple d’això és que els grans supermercats han augmentat la venda d’aquests productes els últims anys. Aldi ofereix 200 productes ecològics, Lidl ha duplicat la seva oferta ecològica passant de 30 referències a 60 els dos últims anys i Eroski ven 1.000 aliments ecològics. L’antic Banc Expropiat de Gràcia s’ha convertit en el primer Carrefour Bio de la ciutat de Barcelona. El nou supermercat de productes ecològics pot suposar una amenaça per a les botigues ecològiques del barri tal com ha passat a Madrid.

5. On van els diners que destinem a alimentar-nos?

Cal tenir en compte que el model del sistema alimentari actual no seria possible com a tal  sense les lleis de mercat i que sense les subvencions mai no podria ser viable. Un exemple d’això són les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC). Des de fa anys, les principals beneficiàries d’aquestes ajudes a Catalunya són les grans empreses de cava (Freixenet o Codorniu) o grans cooperatives de fruita destinada a exportació. Tan sols el 19,07% dels perceptors reben el 79,83% d’aquestes ajudes (any 2015, segons dades del FEAGA). Les cinc principals empreses/grups alimentaris a Catalunya són Nestlé, Danone, Vall Companys, Agrolimen i Damm i el seu volum de negoci en el període 2010-2015 ha crescut un 14%. Aquestes dades, al costat de la tendència, segons la Generalitat de Catalunya, que el sector agroalimentari es troba en una fase de concentració, fan evident cap a on anem i qui es queda els diners.

Rànquing dels 25 grups i empreses catalanes amb més subvenció de la PAC / HELENA OLCINA

Què podem fem? Avui dia és cada vegada més fàcil trobar mercats, botigues o associacions amb criteris ètics on compren directament a qui produeix, establint una relació de confiança. Moltes d’aquestes empreses o associacions estan en xarxes d’economia social i solidària, la qual cosa assegura que es tracta d’un aliment de qualitat i proximitat i que amb la seva compra mantenim i dinamitzem una economia local molt valuosa. Tot i així, encara queda molt a fer perquè aquestes iniciatives deixin de ser minoritàries i militants i puguin estar a la disposició de tota la població. L’esforç per construir un nou sistema alimentari està sorgint de baix a dalt, però ha de comptar amb la complicitat i valentia de les administracions públiques, no solament per impulsar-lo, sinó també per posar límits decidits a la producció industrial.

Gustavo Duch i Carles Soler són membres de la revista ‘Soberanía Alimentaria’.

Deixa el teu comentari