17/10/2016 | 00:05
La imatge d’un infant desnodrit com a reclam perquè aportem alguns euros o les imatges que ens arriben a través de la pantalla del televisor d’una emergència alimentària en un país llunyà provocada per un huracà ens recorden cíclicament que hi ha gent al món que passa gana. Però aquest fet que ens sembla excepcional és la quotidianitat per als 795 milions de persones al món. El 10,74% de tots els habitants del planeta passa gana. A més, la FAO (l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) alerta que cada dia moren 25.000 d’aquestes persones. És una dada conservadora, ja que altres estudis indiquen que la xifra de morts es podria multiplicar per quatre.
Es tracta d’una quotidianitat que va molt més enllà d’huracans, de sequeres o de guerres. La fam és una de les grans plagues del nostre temps, que està agreujada pel fet que, com assegura l’exrelator especial pel Dret a l’Alimentació, Jean Ziegler, “l’agricultura mundial podria alimentar normalment amb 2.200 calories diàries 12.000 milions de persones, i només som 7.000 milions”. És a dir, que el menjar per evitar que ningú passi gana hi és, però està mal repartit. En paraules de Martín Caparrós, periodista i autor del llibre ‘El hambre’ (Anagrama, 2015), “no és un problema de pobresa, sinó de riquesa” i de com està concentrada.
Hi ha diversos factors que expliquen aquesta distribució desigual que no acostumem a pensar que són els principals responsables de la fam. Tots aquests factors s’entrellacen i comparteixen un comú denominador: al sistema on vivim els interessos de les grans corporacions condicionen de manera determinant els preus, els sistemes de producció i el repartiment dels aliments, i deixen en paper mullat el dret de les persones a una alimentació adequada. I, en aquest sistema, la manera com la població hi participem pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre.
Les causes de la fam i la responsabilitat col·lectiva
1. L’especulació amb els aliments
Aliments com els cereals s’han convertit en un dels valors més segurs on invertir, cosa que en determina el preu i vincula a les oscil·lacions borsàries les possibilitats que té la població de comprar-ne. El veterinari, investigador i escriptor Gustavo Duch explica que les conseqüències de l’especulació a les borses amb els aliments van esclatar al nord d’Àfrica a finals del 2010. Entre les causes de l’inici de les revoltes conegudes com a ‘primaveres àrabs’ hi havia l’augment del preu dels aliments bàsics, que va empènyer centenars de milers de persones als carrers. Duch assegura que aquell encariment del pa i d’altres productes s’explica per moviments especulatius financers, que després de les crisis hipotecàries es van moure cap als cereals, que consideraven un valor més segur.
Aquest investigador alerta que les crisis de preus seran al darrere de les fams del segle XXI, a menys que es retirin aliments com el blat, l’arròs, el blat de moro o el sucre dels mercats especulatius. I interpel·la la població per alertar que actualment hi ha molta gent que, sense ser-ne conscient, està invertint en aquests productes, especialment a través de fons de pensions.
2. El paper dels organismes internacionals públics
L’huracà Mathew ha colpejat durament Haití aquest mes d’octubre i hi ha deixat més d’un miler de morts i desenes de milers de damnificats, que ja han començat a patir problemes d’abastiment alimentari. Organitzacions d’ajut humanitari s’hi estan abocant per fer arribar menjar a la població. Però, per a aquest petit país caribeny, la fam no és nova. Hi plou sobre mullat. I els responsables no són només els huracans o els terratrèmols, sinó que els organismes públics internacionals tenen una responsabilitat directa en les dificultats per accedir a aliments bàsics tant a Haití com en desenes d’altres països del món.
A l’informe ‘Deutecràcia com a amenaça global (2014)’, l’autora, Iolanda Fresnillo, alertava del paper que té l’FMI (Fons Monetari Internacional) amb l’aplicació de programes d’ajustament estructural als estats on actua i les conseqüències que té sobre la producció agrícola i l’abastament alimentari. En el cas d’Haití, Fresnillo explica que en aquest país “les polítiques d’ajustament [aplicades per l’FMI] han implicat la liberalització dels mercats agrícoles”. La conseqüència ha estat que “si el 1972 Haití tenia un 98% d’autosuficiència sobre el consum total de cereals, el 2009 importava el 82% dels cereals que consumia la seva població”. I és que “la liberalització comercial va permetre la massiva entrada d’aliments importats, provocant la desestructuració del món rural i un important èxode del camp a la ciutat”.
Però l’FMI no està sol imposant polítiques públiques que condicionen de manera determinant la producció de menjar arreu del món i que tenen greus conseqüències sobre la capacitat de les comunitats de satisfer les pròpies necessitats alimentàries. En la mateixa línia, el Banc Mundial condiciona als països del Sud el suport econòmic a canvi de transformacions en el model productiu que beneficien l’especialització i els monocultius, amb la consegüent pèrdua de diversitat de conreus i de sobirania alimentària per fer front a episodis de sacsejades meteorològiques i també borsàries. Pel que fa a la Unió Europea, fa anys que signa acords de lliure comerç amb països del Sud perquè eliminin els obstacles per a les importacions de productes i inversions europees. Això obre les portes d’aquests països empobrits als productes agrícoles subvencionats europeus, amb els quals no poden competir els productors locals. En la mateixa línia, l’OMC (Organització Mundial del Comerç) és la punta de llança dels acords que forcen economies d’arreu a liberalitzar els mercats per facilitar l’entrada de productes subvencionats i també per fer més fàcil a les multinacionals d’obtenir terres agrícoles.
Certament, els processos de decisió en aquests organismes estan molt allunyats de la ciutadania i són molt opacs. Però tots aquests organismes són formats per persones designades per governs escollits a les urnes.
3. ‘Land grabbing’, l’acaparament de terres
Un altre dels responsables de la fam és l’acaparament de terres per part de grans empreses, que destrueixen els sistemes agrícoles locals i converteixen les comunitats en altament dependents de les importacions de cereals i d’altres productes bàsics que ells mateixos produïen fins que hi van arribar compradors forans.
I, precisament, l’informe ‘Land Matrix‘, publicat aquest mes d’octubre, acaba de denunciar que el 2% de les terres agrícoles del món han passat des de l’any 2000 a les mans d’inversors estrangers. L’estudi l’han elaborat cinc centres de recerca internacionals i han comptabilitzat que aquest canvi de propietat afecta 26,7 milions d’hectàrees de terres. A més, alerta que actualment a l’Àfrica hi ha 13,2 milions d’hectàrees més en procés de negociació per part de compradors internacionals.
L’informe detalla que el 37% de les terres que han canviat de mans són a l’Àfrica, el 18,73% a l’Europa de l’Est, el 18,35% a l’Àsia, el 16,85% a l’Amèrica Llatina i el 8,24% a Oceania. I també proporciona informació sobre la identitat dels compradors: per països, els principals inversors que compren les terres de cultiu són de l’Europa occidental, de Malàisia, dels EUA, de Singapur i de l’Aràbia Saudita.
Aquest treball alerta que “els efectes [d’aquest canvi de propietat] en les comunitats locals seran cada vegada més importants en els propers anys”, i que això “augmenta la competència per a l’obtenció de terrenys i alimenta conflictes potencials amb les comunitats locals”. A més, avisen que “la manca de transparència i la marginació dels actors locals afecten la capacitat de negociació dels petits agricultors i de les comunitats de pastors”, amb la consegüent pèrdua de sobirania alimentària.
Aquesta despossessió de terres que pateixen comunitats agrícoles arreu del planeta està motivada per l’actuació dels organismes públics internacionals que, amb la connivència de governs locals, forcen a la liberalització de les terres.
4. Espoli de recursos naturals
Els abundants recursos naturals de què gaudeixen alguns països del món han esdevingut, paradoxalment, causa directa de la fam d’una part de la seva població. I és que són empreses estrangeres qui se’ls han apropiat i els estan explotant, en detriment de les comunitats locals que es queden sense recursos per tirar endavant models productius autònoms i garantir-se una alimentació adequada.
Novament, qui en surt més malparada és l’Àfrica. Aquest continent conté el 90% de les reserves de cobalt mundials, el 65% del magnesi, el 50% de l’or i dels diamants, el 40% del platí, el 20% de l’urani i entre el 6% i el 8% de les reserves de petroli. Com que l’explotació de bona part d’aquests recursos ha acabat en mans privades, les multinacionals s’emporten cada any del continent uns beneficis valorats en 34.700 milions d’euros. També s’escapen anualment de l’Àfrica cap a l’estranger 12.800 milions d’euros a través de la tala il·legal o 1.300 milions amb la pesca il·legal.
L’informe ‘El expolio de los recursos naturales en África subsahariana‘ (Veterinaris sense Fronteres, 2011) conclou que tot aquest espoli “impacta directament sobre la sobirania alimentària de les famílies africanes, situant-les en una posició de dependència i de vulnerabilitat respecte als interessos privats estrangers”.
En aquest context —propiciat en bona part pels programes d’ajustament i de privatització que imposa l’FMI—, els huracans, les sequeres i els terratrèmols només són la gota que fa vessar el got.
5. Ajuda humanitària internacional
A fi de reduir la xifra de persones que passen gana al món, hi ha persones organitzades arreu per pal·liar-ho: d’una banda, les ONG de cooperació al desenvolupament fan un treball que vol incidir a llarg termini, i, d’una altra banda, les grans organitzacions d’ajut humanitari actuen sobretot davant de les emergències i situacions catastròfiques.
Miquel Carrillo, president d’Enginyers sense Fronteres, explica que es tracta de dues línies d’actuació que tenen lògiques molt diferents. Pel que fa a la cooperació, reconeix que “no deixa de ser un pedaç de tot el que genera la fam, la desigualtat o les relacions comercials, que és la xocolata del lloro”, però remarca que treballen amb una perspectiva de suport a les comunitats locals perquè avancin cap a la sobirania alimentària. De totes maneres, aquestes ONG només gestionen el 15% aproximadament de tots els diners que mou la solidaritat internacional.
En canvi, Carrillo lamenta que les grans organitzacions d’ajut humanitari “no saben què és la sobirania alimentària”, sinó que els interessa aconseguir la màxima quantitat d’aliments per enviar-los allà on hi ha fam sense preguntar-se com es produeixen, així que els obtenen “dins de la lògica del sistema neoliberal, reproduint les relacions internacionals de producció”.
L’actuació de les grans agències d’ajut humanitari, doncs, forma part d’una lògica que no s’escapa de l’especulació borsària amb els cereals, de les polítiques de liberalització dels mercats agrícoles, de l’expropiació de terres ni de l’espoli de recursos naturals. Un peix que es mossega la cua i que amb les conseqüències del pas de l’huracà Mathew per Haití torna a posar al descobert totes les seves contradiccions.
