Jaume Asens: “Si hi ha urnes, jo aniré a votar al referèndum de l’1-O”

  • Sergi Picazo / @sergipicazo
  • dilluns, 10 juliol 2017

"Volíem una participació més proactiva i desacomplexada de Catalunya en Comú en l'1-O. Veurem, però, com evoluciona tot al setembre"

Jaume Asens, en una imatge d’arxiu / JORDI BORRÀS

Jaume Asens, advocat, activista social i tinent d’alcaldia de l’Àrea de Drets de l’Ajuntament de Barcelona, va donar suport en la reunió de la Coordinadora de Catalunya en Comú dissabte passat a un document favorable al referèndum de l’1-O i que demanava una major implicació dels Comuns. El text va aconseguir 29 vots del centenar de membres que van votar. Tot i això, aquesta proposta no va ser la més votada. Quaranta-vuit hores després parla, per primer cop, a CRÍTIC sobre el seu posicionament davant el polèmic 1 d’octubre. El dirigent dels Comuns vol explicar, fora del soroll de Twitter, que ell anirà a votar i com entén ell que el partit donarà suport a l’1-O malgrat no considerar-lo vinculant. Tanmateix, avisa: “El grau d’implicació s’haurà d’acabar de definir en funció dels passos que es facin”. De fet, Asens confirma que és encara sobre la taula que les bases dels Comuns votin al setembre sobre la posició final del partit respecte a l’1-O.

Quin posicionament davant del referèndum de l’1-O vas defensar tu dissabte passat en la reunió de la Coordinadora de Catalunya en Comú?

Estic a favor de fer-lo i d’anar a votar. El text que vam proposar nosaltres a debat defensava una posició més proactiva i desacomplexada de suport a l’1-O. Estic d’acord amb els dubtes que planteja alguna gent dels Comuns i crec que s’haurien de resoldre aviat. Exigir garanties al Govern català sobre l’1-O és important, però s’ha de posar més el focus sobre un Estat que les està impedint. Hauríem de tenir més informació per part del Govern i que es defineixin millor les coses i, aleshores, podrem prendre una decisió definitiva. Això sí, jo demano que ens deixin també explicar millor la nostra posició malgrat el context de soroll, d’insults i de polarització on s’estan perdent tots els matisos.

“Hi ha un sector dels Comuns que creu que estem sent massa complaents amb el full de ruta de Junts pel Sí”

Com valores el fet que els Comuns hagin centrat el seu rebuig en la falta d’unes garanties legals per a l’1-O?

Hi ha un sector dins els Comuns que creu que estem sent massa complaents amb el full de ruta del Govern de Junts pel Sí. Diuen que l’1-O és una farsa, un acte de propaganda governamental, que no s’hi ha de participar perquè no és un referèndum amb garanties ni vinculant. Diuen que hi ha una part de la població que no se sent cridada a votar. I això s’ha de respectar i ens ha de fer pensar. Jo entenc el discurs sobre la importància de les garanties. Es fan preguntes pertinents. Es pot donar per vinculant un referèndum on no es reuneixen les garanties absolutes de neutralitat? O una part important de la societat no se sent cridada a participar-hi? En la reunió de la Coordinadora de Catalunya en Comú vaig voler recordar, però, que, tot i les diferències, ni tan sols el referèndum de la Constitució va tenir garanties absolutes. S’hi va votar en circumstàncies excepcionals, sense un cens oficial i amb por sota l’amenaça de l’Exèrcit franquista. També vaig parlar dels dos referèndums unilaterals del Quebec que es van fer sense pacte previ amb l’Estat i contra la legislació federal. O els referèndums de les repúbliques bàltiques on es va votar amb els tancs russos al carrer… Lenin deia que aquells que esperin veure una revolució pura mai viurien per veure-la. En aquest context, un “referèndum pur” amb garanties absolutes és un miratge.

“No és el referèndum que ens mereixem, però de moment és l’únic que tenim”

Però, si el Govern vol aplicar el resultat 48 hores després, hauria de ser un referèndum amb la màxima participació i no només la dels independentistes. 

Hem d’exigir les màximes garanties al Govern català, però no podem exigir garanties impossibles en un context on qui les ha de garantir —l’Estat— no ho fa. No és el referèndum que ens mereixem, però de moment és l’únic que tenim. I, quan parlem de garanties, també s’ha d’interrelacionar amb la situació d’excepcionalitat que vivim, amb un Estatut imposat i contra la voluntat de la majoria expressada a les urnes. És, de fet, l’única comunitat autònoma que no té l’Estatut que va votar. Això no blanqueja un referèndum amb garanties relatives o substitutòries de les normals. Però una situació deficitària en termes democràtics s’ha de posar en relació amb l’altra també. En tot cas, l’1-O tindrà més garanties com més determinació institucional i activació de la societat civil hi hagi, com més costós li resulti a l’Estat aturar-ho. Si es fa boicot al referèndum, després és incongruent queixar-se de la falta de garanties en allò en què potser hi ha influït el mateix boicot. És allò de la profecia autocomplerta. Hi ha una part de les garanties, de fet, que estan en mans de la societat, i no només dels poders públics. Vindran de la implicació ciutadana en tot el procés, en les meses, interventors i, sobretot, apoderats. Si la participació és massiva, la victòria clara, i no només hi voten els independentistes, la falta de garanties completes serà un element important però no l’únic per valorar els efectes del resultat.

“L’1-O serà un moment d’aixecament pacífic: és el principal desafiament al Règim del 78”

Per a què hauria de servir realment, segons la teva opinió, un referèndum com el que està plantejat l’1-O? Per proclamar la independència unilateral en 48 hores o, com va dir Albano-Dante Fachin, es pot convertir l’1-O en una mena de 15-M?

El veig com un moment d’apoderament, d’aixecament pacífic d’un poble que està majoritàriament indignat i fart de ser humiliat i maltractat. Però també com el principal desafiament o escletxa al Règim del 78, com deia Xosé Manuel Beiras a la UPEC. Totes les revoltes catalanes al llarg de la història han estat un estímul o oportunitat per obrir panys a l’Estat. El que acabi sent dependrà dels esdeveniments, però el veig més com un acte de desobediència, com l’últim recurs davant un abús d’un poder il·legítim.

Però l’1-O és, tal com ha quedat plantejat, la millor eina per fer la independència? 

Jo amb la qüestió nacional sóc molt ‘errejonista’. Ell explica que, quan no s’ofereix cap alternativa i es tanquen totes les portes a una relació bilateral, es deixa oberta la porta de la unilateralitat. I el debat ja no s’expressa en termes de dret o lícitud moral, sinó que és essencialment polític. L’1-O és eficaç pel que pretén? No ho sé. Ho dubto. Però sí és un gest legítim que segurament permetrà avançar en l’autogovern. Quin incentiu té ara el PP per sortir del seu immobilisme autoritari i negociar? Si la mobilització de la societat civil cau, poca. Es necessiten actes valents, moments polítics forts. A vegades només així s’avança. El dret a decidir no ens el regalaran. El nacionalisme espanyol, de fet, mai ha defensat l’autonomia per convicció, sinó per resignació davant una certa correlació de forces. Però cal dir que existeix també el risc d’una involució. La presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, deia amb preocupació que semblava que anàvem cap a un carreró sense sortida. Quan ho va dir, vaig pensar en Bertolt Brecht. És en els carrerons sense sortida —deia— on es poden produir les revolucions. Les conseqüències són imprevisibles en tots els sentits. Em fa basarda la frustració i la ressaca que pot venir després. El 1931 es va produir la ruptura amb l”statu quo’, però el 1934, en canvi, la cosa va acabar en un estat d’excepció, un munt de detinguts i desenes de morts. Avui em sembla impossible que passi res de semblant a l’Europa del segle XXI. Però que posin el marcador a zero en clau repressiva no és descartable. Haurem d’actuar amb molta responsabilitat.

“Xavi Domènech veu l’1-O més a prop del 9-N. Jo veig ara diferències importants amb el 9-N”

Jaume Asens, al seu despatx / JORDI BORRÀS

Què fa, per a tu, diferent les consultes de l’1-O i del 9-N?

El 9-N va significar un doble incompliment de Mas. No va ser el referèndum del qual s’havia parlat abans de les eleccions ni tampoc va ser una consulta. Es va quedar en un procés de participació ciutadana. Ara ens diuen que faran un referèndum com sempre. És normal que la gent tingui dubtes i no s’ho cregui. És molt difícil que sigui el que està regulat a la Llei del referèndum o com s’entén el concepte des de la Comissió de Venècia. Cal veure, en tot cas, com evolucionen les coses. I si és més a prop d’un 9-N que d’un referèndum. Xavier Domènech veu l’1-0 més a prop d’un 9-N, però jo vull ser una mica més optimista i veure’l més a prop d’un referèndum que d’un 9-N. És una discrepància de matís. Jo veig ara diferències importants amb el 9-N. La primera, que es convoca com una altra cosa i se li diu a la gent que el resultat serà vinculant. També sembla que ara hi haurà un cens amb les dades recents dels padrons, una sindicatura electoral, una llei —que és políticament i jurídicament feble— però que abans no hi era, meses electorals seleccionades per sorteig. I sembla que Puigdemont té la determinació, a diferència de Mas, d’anar fins al final, almenys en l’organització de la consulta a les urnes. Hi ha una altra diferència, aquesta, però, preocupant respecte al 9-N. Ara hi ha un TC que, després de la seva reforma exprés, s’ha desnaturalitzat convertint-se en braç executor del PP. Se li ha atorgat un poder absolut i inqüestionable que usurpa les prerrogatives de les forces polítiques. En aquest context, el xoc està assegurat i a Rajoy no li fa falta fer gran cosa. Té el tribunal al seu servei. El xoc es produirà segurament abans de posar les urnes per evitar la imatge de desprestigi de la policia traient urnes dels col·legis. El pitjor que li pot passar a l’1-O és que l’Estat faci actuar els Mossos d’Esquadra.

La resposta dels Comuns va quedar, segons va dir Xavier Domènech, relativament oberta a canviar al setembre depenent de la reacció del Govern espanyol. Creus que els Comuns acabaran implicant-se més o, almenys, cridant a la participació?

Tots els escenaris són oberts; com ho és el full de ruta del Govern. Em sorprèn que ens demanin certeses absolutes quan ells ni ens poden assegurar que hi haurà urnes als col·legis l’1-O. Ni s’ha aprovat un sol decret encara. Hi ha massa incerteses per prendre una posició definitiva. Ens falta molta informació. En tot cas, dissabte va quedar clar a la Coordinadora de Catalunya en Comú que nosaltres no serem cap fre i que serem al carrer amb la gent mobilitzada. Donem suport a l’1-O. Hem dit que ens sembla legítim i que hi participarem. El grau d’implicació s’haurà d’acabar de definir en funció dels passos que es facin.

“Consultar les bases de Catalunya en Comú per decidir la posició final és sobre la taula. Ho faríem al setembre”

Tu estàs a favor que Catalunya en Comú faci una crida explícita a votar l’1-O?

Sí. Però de moment aquesta decisió ha quedat aparcada fins al setembre. S’està en l’espera de tenir més informació per decidir-ho.

Tu proposes també una consulta a les bases?

Sí. No ho dic només jo. És una idea que és sobre la taula. Seria un exercici de democràcia interna saludable. Seria, si es fa, per fer-ho al setembre.

“Xavier Trias, quan era alcalde de Barcelona, no va posar col·legis ni urnes el 9-N”

S’ha demanat que l’Ajuntament de Barcelona també cedeixi col·legis electorals i faciliti la convocatòria.

És un debat que no hem tingut encara amb profunditat. Això s’ha de decidir a Barcelona en Comú i als òrgans de govern de l’Ajuntament. De totes maneres, Trias no va posar col·legis ni urnes el 9-N. El dret dels barcelonins a votar es pot garantir sense problema a través dels locals que té la Generalitat a la ciutat de Barcelona.

“El meu vot ‘sí’ o ‘no’ en el referèndum és secundari. No està en joc la independència, sinó la sobirania”

Tu aniràs a votar?

Si finalment hi ha urnes, jo votaré. I, si em toca per sorteig ser en una de les meses electorals, també hi seré.

Quin seria el teu vot ara mateix: sí o no a la independència?

El sentit del vot em sembla secundari, sincerament. El que està en joc no és la independència, sinó la sobirania i la democràcia. La prioritat és ser sobirans. A Procés Constituent, en el 9-N vam defensar el Sí-Sí des de posicions independentistes però també des del federalisme. Tant la independència com l’Estat federal requereixen una ruptura democràtica prèvia amb el Règim del 78. Entre els independentistes i els sobiranistes federalistes no hi ha tantes diferències. Vénen d’una tradició republicana similar. De Roca i Farreras, de Valentí Almirall, de Companys, de Pi i Margall… De fet, en aquest país la majoria d’independentistes són federalistes cansats de perdre. El líder del PSUC Joan Comorera deia que “érem catalans per naturalesa i espanyols per coacció”. I ser espanyol ha de ser un acte lliure, no forçat.

Una trentena del centenar de membres de la direcció que van votar va avalar el document que defensava una major implicació dels Comuns en el referèndum. Com ho valores?

Volíem una participació més proactiva i desacomplexada en l’1-O. Però entenc els dubtes i les reticències del sector majoritari. Caldrà tenir paciència, argumentar millor i veure com evoluciona tot.

Hi va haver més de 70 intervencions en la reunió de la Coordinadora. Hi ha divisions i hi ha enfrontament intern?

Vam tenir un debat complex però igual que el que té la societat catalana, on hi ha més incerteses i dubtes que veritats absolutes. Una força política sense capacitat de discutir és incapaç de transformar. L’organització té només tres mesos de vida i construir un relat comú de gent que prové de biografies i tradicions polítiques diferents no és fàcil. Dissabte vam fer un exercici de maduresa democràtica i de respecte a la pluralitat interna. Crec que en una organització política és perillós voler invisibilitzar les diferències.

“M’ha sobtat veure que alguns que es queixaven del ‘pressing CUP’ ara s’hiperventilen de manera semblant”

Diverses veus de coneguts activistes dels moviments socials —no de Junts pel Sí ni de l’independentisme hiperventilat— han mostrat “decepció” i “tristesa” contra el posicionament de Catalunya en Comú.

Algunes reaccions són comprensibles; d’altres, no tant. Em preocupa que el procés fa emergir, sobretot a les xarxes, posicions reaccionàries que expulsen molta gent. En algunes xerrades he vist pulsions identitàries o ètniques que em feien por i m’ha sorprès perquè ho he vist més en gent gran. L’ANC ha de vigilar més aquestes coses. I el paper de les esquerres és intentar neutralitzar aquestes derives, els discursos de “patriotes” i “traïdors” més propis de la dreta. No pot ser que, quan parlis de fraternitat o apel·lis al Madrid antifeixista del “No pasarán”, la gent et xiuli i t’increpi. Necessitem un debat més serè i amable. També m’ha sobtat veure que alguns que es queixaven del ‘pressing CUP’ ara s’hiperventilen de manera semblant. Hem d’evitar que passi allò que deia Aznar: segons ell, les pròpies divisions internes faran explosionar el procés.

Ja, però, Jaume, hi ha qui no entén que, si tota la vida gent com tu, Ada Colau o Gerardo Pisarello ha defensat la desobediència civil i la lluita contra lleis injustes, per exemple, en les accions de la PAH, ara no estiguin d’acord amb un referèndum perquè no té garanties legals o no hi ha acord amb el Govern espanyol. No s’entén gaire, no?

No podem aparèixer com el partit de l’ordre i la llei, però per això ens hem d’explicar millor. Una qüestió que ens preocupa és la dels funcionaris. Mira, això vam discutir-ho fa poc amb l’Ada [Colau]. Es veritat que hi ha un mateix binomi sobre legalitat/legitimitat en joc. Però hi ha una diferència clara entre les dues desobediències. En el cas de la PAH o d’altres accions de desobediència, qui la practica assumeix ell els riscos… Tot i que es pot afectar drets de terceres persones, els efectes de les seves accions recauen bàsicament sobre ells. En l’àmbit institucional, s’afecta terceres persones alienes a la desobediència —treballadors públics— d’una manera més intensa. És més delicat.

“A Puigdemont me’l crec. Li tinc respecte. Sembla que vol anar fins al final”

Confies en el lideratge que estan tenint en l’impuls del referèndum el Govern de Puigdemont i el nou PDECat? Mas, en el 9-N, va frenar en l’últim moment.

A Puigdemont me’l crec. Li tinc respecte. Sembla que vol anar fins al final i està disposat a assumir riscos personals. Una altra cosa és el seu partit. Crec que hi ha dos  PDECat: un que s’assembla massa al partit de Pujol, el que confon el país amb el partit i els negocis, i un altre que vol trencar amb el passat. Puigdemont sembla pertànyer a aquest segon. Goethe deia que era preferible la injustícia al desordre. Crec que la vella Convergència del primer PDECat considera un mal menor la injustícia quan l’ordre del Règim que ells han sostingut està en joc.

Hi ha qui assegura que el referèndum és una manera de tapar les vergonyes d’un full de ruta impossible de Junts pel Sí i, de rerefons, hi ha un intent de la vella Convergència de reconstruir-se?

Sí, hi ha un sector important de Catalunya en Comú que ho veu així, com una fugida endavant de Junts pel Sí davant la impotència d’un full de ruta inviable i que va patint canvis sobre la marxa sense materialitzar-se mai. Però no podem oblidar que tornar a la pantalla del referèndum va ser una exigència de la CUP a la qual després s’hi van sumar l’ANC i Òmnium i finalment es va acceptar per a desgrat d’una part important del Govern. Havien promès la independència en 18 mesos després de les eleccions. Es diu també que el referèndum de l’1-O és una estratègia per anar a noves eleccions on es demanarà un altre cop el “vot de la teva vida” i reeditar una nova majoria processista que desdibuixi l’eix esquerres/dretes sota una bandera patriota. Històricament ha estat així: el nacionalisme tendeix a dissoldre les lluites socials en la lluita nacional. Va passar amb la Lliga de Cambó. Pujol va ser més llest que Cambó: no volia repetir els seus errors, i per això a l’inici feia un discurs socialdemòcrata, però va ser l’aposta del Règim a Catalunya per consolidar-se i destruir l’hegemonia del republicanisme d’esquerres. Per molts, ara passa el mateix amb Junts pel Sí. Darrere hi veuen un èxit dels convergents per dividir les esquerres i evitar els efectes polítics del 15-M o d’un possible front popular que les enquestes després del 15-M dibuixaven. És possible que sigui així, i que això tingui relació amb el creixement d’un Ciutadans com un Junts pel No. Quan l’eix esquerra/dreta se subordina a l’eix nacional, tendeix a guanyar la dreta. I en aquest país els avenços nacionals s’han produït quan governaven les esquerres. Del “peix al cove” pujolista vam passar, per exemple, a l’Estatut de Maragall; o l’Estatut del 32 va ser gràcies a la victòria dels republicans d’esquerres.

“Catalunya ha virat a l’esquerra; ara només falta que el lideratge del procés també canviï”

I, ara, doncs, què farà la dreta catalana?

Moltes coses han canviat al país. Som en un escenari semblant als anys vint i trenta. I no em sembla irrellevant que sectors de la dreta monàrquica s’hagin allunyat de la seva tradició política i assumeixin reivindicacions republicanes com la memòria històrica, l’acollida de refugiats, el tancament del CIE o lluitar contra la pobresa energètica. És una victòria del camp de joc creat pel 15-M però també segurament per les mobilitzacions sobiranistes. El país ha virat a l’esquerra; ara només falta que el lideratge del procés també. La dreta hi ha de tenir un paper; però, perquè el procés tingui un suport més explícit de les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona i dels qui més pateixen la crisi econòmica avui, és millor un relleu per l’esquerra del lideratge.

Aquest referèndum de l’1-O que hi ha ara sobre la taula serveix per, com diu el Govern de JxSí, proclamar la independència en 48 hores en cas de victòria més que probable del ‘sí’?

Crec que la crisi del model autonòmic és irreversible, i fer aturar aquest poble serà més difícil que aturar el curs d’un riu. Dubto, però, que en cas de victòria del ‘sí’ sigui bufar i fer ampolles com ens ho pinten alguns. Al Parlament s’han aprovat moltes declaracions de sobirania i encara no som sobirans. Una DUI pot ser un brindis al sol si no hi ha legitimitat i força suficient per aplicar-la. Hi ha qui milita en l’independentisme màgic. Creu que, amb un simple acte, la realitat s’acoblarà als seus desitjos. La batalla, però, és llarga i plena d’obstacles. Com es controlaran el territori, les fronteres, les comunicacions, els aeroports, etcètera? Ningú parla d’això. I, quan planteges dubtes, alguns t’acusen d’antipatriòtic. Hi ha un Estat que té al seu costat l’Exèrcit, la policia, els jutges, etcètera, i que, a més, està disposat a jugar brut si fa falta, com s’ha vist. A l’Estat només se’l pot doblegar si passen coses en el seu interior, que apareguin incentius per no recórrer a la força i que vulgui negociar quelcom. Per això les aliances i els suports fora però també dins de l’Estat són imprescindibles. L’1-O és un salt al buit amb moltes incerteses i és cert també que en la història a vegades passen coses estranyes on l’impossible es fa possible. La nostra victòria a Barcelona és un fet imprevist en el guió de la història.

Com es pot aplicar el resultat del referèndum si surt un 70% o 75% de vots a favor?

És difícil de respondre amb un sí o no. Depèn del que hagi deixat fer l’Estat, depèn del context internacional, depèn dels factors que acabin marcant l’1-O. El resultat que hi hagi, sigui com sigui, haurà de servir per canviar coses. Tinc la sensació que el resultat, sobretot quant a la participació, tindrà com a conseqüència un mandat polític i generarà efectes polítics importantíssims. Si ni la comunitat internacional ni l’Estat accepten el resultat, però, aplicar-lo serà complicat. Aleshores, caldrà seure a negociar. L’independentisme pot seguir mobilitzat i al carrer durant tota la tardor, però en algun moment haurà de negociar.

8 comentaris
  • Subscriptor Maurici Capdet Mateu 12 de juliol de 2017 - 9:19

    Bona entrevista. Cal reconèixer que el Jaume Asens se’n surt prou bé a l’hora d’explicar els equilibris de la seva formació, i més tenint en compte que ell forma part de la minoria.

  • josep quintana 12 de juliol de 2017 - 14:41

    Asens i la seva corrent primer menyspreaven la resolució de l’Assemblea de Vall d’Hebron i ara menyspreen la resolució de la coordinadora de dissabte passat. És una vergonya que aquesta gent abusi de que a CenC no hi ha una estructura repressiva interna per fer la guerra pel seu compte i portar l’aigua al seu molí. Senyor Asens: tant l’assemblea de Vall de Hebron com la Coordinadora han decidit NO ANAR AL REFERENDUM. No li agrada? Mala sort!!!

    • Subscriptor Manel Ballester 13 de juliol de 2017 - 9:47

      Cony, el problema és que CeC no té un comitè central? … dels d’abans, acabáramos. Deplorable la relació entre ‘abús-estructura repressiva’, alhora que reveladora. Ens omplim la boca amb les paraules llibertat i democràcia reals però som els primers a desmentir-les en la nostra pràctica diària.
      No li agraden els comentaris del Jaume, doncs, què hi farem, mala sort!, admeti les altres opinions i no les vulgui suprimir, que recorda una vella mala olor.

  • Subscriptor Arnau M.V 13 de juliol de 2017 - 10:23

    Josep, no ha sortit “NO ANAR AL REFERENDUM” i la tradició de la vella esquerra de que una majoria és suficient per imposar una decisió sense més debat ni marge ni matís, ja no té sentit tampoc després del 15M. Però sobretot, si els militants de CeC no podem votar una decisió tan important, que se’ns permetrà votar, el logo? Totes tenim dret a votar una decisió tan trascendental.

    En quant al cor de al qüestió, el Jaume ho explica molt bé, només afegiria que estem davant d’un error estratègic garrafal, reforçant amb les nostres decisions el relat injust que dirà que “el fracás del referèndum és degut al boicot de CeC”. Si el referèndum no surt bé però l’hem recolzat sense fisures la responsabilitat serà de Junts pel Si, no de CeC, però amb la posició actual CeC és el cap de turc perfecte. Si el que hi ha de fons és por a que l’espai no nacionalista sigui copat per PSC i Ciutadans, cal un discurs molt nítid en el sentit de que el referèndum és un dret i per tant encara que sigui imperfecte ha de ser recolzat sense dubtes. Sumat a un discurs igual de nítid pel qual es mantingui l’ambiguetat sobre el sentit del vot, defensant l’absolutament legítima postura plural del partit i denunciant la farsa del relat “patriota/traidor”. No té res a veure ser independentista amb defensar el dret a l’autodeterminació. Aquesta és la idea que s’hauria d’estar posant tota l’estona sobre la taula, també la més coherent amb la sensibilitat dels militants i la història de CeC, i la que la gent pot entendre més fàcilment.

  • Hans Castorp 13 de juliol de 2017 - 11:28

    No acabo d’entendre la posició de Catalunya en Comú respecte al nou referèndum. Suposo que la manca d’informació sobre el mateix els hi genera dubtes.
    Dit això sí se’ls vol sumar l’actitud agresiva des de certs sectors de l’independentisme envers aquesta formació és del tot contraproduent. Sectors que, desgraciadament, tenen molt de pes mediàtic (n’és fa falta escoltar qualsevol tertúlia de tarda a Catalunya ràdio) i es dediquen a crear un clima de conflicte entre independentistes convençuts i altres catalanistes o independentistes potencials, enfrontant especialment les esquerres, davant la satisfacció de PSOE pp ciutadans i la caixa.

  • -xes- 13 de juliol de 2017 - 11:29

    Una decisió d’aquesta transcendència, la participació activa en el referèndum, s’ha pres sense el vot dels inscrits i estem parlant d’una organització que pretenia ser més democràtica que ningú, allò de: li diuen democràcia i …, ha resultat ser un eslògan i res més.
    Jo m’he donat de baixa, de fet hauria de demanar que em tornessin els diners que vaig posar per la campanya.
    Decepció absoluta!

  • Subscriptor Bayfor 14 de juliol de 2017 - 0:51

    En Jaume Asens és una mostra de la diversitat dels comuns, que a mi em sembla que existeix també al conjunt de Catalunya, on penso que hi ha molta gent que de forma més activa o més passiva rebutja aquesta dicotomia binària en la que estem atrapats. Malgrat tot, trobo que el debat en l’esquerra sobre com afrontar les identitats nacionals, les sobiranies, els projectes de país, etc. ha perdut molta qualitat en comparació amb altres temps, especialment en l’època republicana dels anys 30, quan es va veure clarament que hi havia en joc diferents projectes socials de país, alguns fins i tot molt confrontats, com no podia ser d’una altra manera en una societat dividida en classes antagòniques (més o menys com podria passar avui en dia, encara que s’ha diluït força aquest antagonisme per l’auge d’unes classes mitjanes que en general són molt actives políticament, però també en general se senten més properes dels projectes de les elits de poder que dels de les classes populars). Però això no només està passant a casa nostra. En general estem veient arreu com la gent està preferint aplegar-se al voltant de la identitat en totes les seves variants (culturals, gènere, o polítiques vinculades als nacionalismes), mentre que la solidaritat de classe va en davallada (fins i tot entre els pobres). Però al meu entendre això no ha d’implicar que des de l’esquerra no contribuïm a forjar aquest debat, per no deixar-lo en les mans de les dretes que acaben diluint el conflicte social en el magma de la transversalitat. En Vicenç Navarro ho té més clar i així ho expressava en aquest article publicat a Público l’11 de juliol ¿Qué pasa en Catalunya?. http://blogs.publico.es/vicenc-navarro/2017/07/11/que-pasa-en-catalunya-lo-que-no-se-dice-en-los-medios-ni-en-catalunya-ni-en-espana/

  • Roman 14 de juliol de 2017 - 19:36

    A l’assemblea del 8 d’abril a Vall d’Hebron es van definir les condicions que havia de reunir un referèndum per tal de ser acceptable per CenC (llavors UPeC). A la Coordinadora del 8 de juliol es va decidir per 80 a 25 (vuitanta a vint-i-cinc) que CenC no s’afegia al referèndum anunciat pel President Puigdemont perquè no compleix les esmentades condicions. En aquest document es deixava oberta la possibilitat de convocar mobilitzacions però resulta evident que aquestes no poden tenir la forma d’anar a votar en el referèndum perquè seria contradictori amb el posicionament principal del document. En aquest context, les proclames de “hi serem” són ben legitimes sempre que no pretenguin reinterpretar el document aprovat a la Coordinadora fent-li dir el contrari del que diu o -pitjor encara- amagar el resultat de la votació (80 a 25).

Deixa el teu comentari