Les dotze incògnites obertes sobre el referèndum de l’1-O

  • Laura Aznar / Laia Soldevila / Roger Palà
  • dijous, 7 setembre 2017

L'aprovació de la Llei del referèndum i el posterior decret de convocatòria deixen encara en l'aire moltes qüestions sobre les quals no hi ha una resposta clara i que seran cabdals per a l'1–O

Batussa al Parlament en el debat de la Llei del referèndum. Foto: ACN

El Parlament de Catalunya ha viscut una nova jornada històrica no exempta de crispació. L’aprovació de la Llei del referèndum, amb el suport de Junts pel Sí i de la CUP, l’abstenció de Catalunya Sí que es Pot i l’absència de la resta dels grups parlamentaris és el tret de sortida d’un setembre d’alt voltatge polític. La resolució té les hores comptades: el Govern espanyol ja va avisar que recorrerà contra la Llei i amb tota probabilitat el Tribunal Constitucional la suspendrà. Però el que passarà a partir de llavors és terreny desconegut, perquè el Govern català ha afirmat reiteradament que no farà cas de la suspensió. L’aprovació de la Llei i el posterior decret de convocatòria deixen encara en l’aire moltes qüestions sobre les quals no hi ha una resposta clara i que seran cabdals per a l’1-O. CRÍTIC planteja en aquest article les dotze incògnites obertes sobre el referèndum.

Quan el Constitucional suspengui la Llei i el decret del referèndum, el Govern català seguirà endavant?

Fa vora un any del mític “Referèndum o referèndum”, que va pronunciar Carles Puigdemont al Parlament. Des de llavors, l’Executiu català ha fet gala de la seva determinació per tirar endavant la votació fins a les últimes conseqüències. El president s’ha reafirmat en aquest discurs les darreres hores, en una compareixença extraordinària al Palau de la Generalitat per abordar les noves imputacions pel 9-N. Acompanyat per Oriol Junqueras, vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Puigdemont va sentenciar que “No hi ha alternativa a votar”.

Tot i això, és important tenir present el precedent de la consulta del 9-N. El 2014, quan el Tribunal Constitucional va suspendre la Llei de consultes, el Govern català, amb Artur Mas al capdavant, va decidir devaluar la cita del 9-N convertint-la en un procés participatiu organitzat per voluntaris. Ara, en principi, el Govern català ha dit que no hi haurà cap canvi i l’1 d’octubre hi haurà un referèndum emparat per la llei catalana. Cal recordar que, amb independència de les reformulacions que van convertir el 9-N en un procés participatiu, Mas i les conselleres Ortega i Rigau van ser igualment processades i condemnades per l’organització de la consulta.

Ara, però, les diferències amb aquell moment polític són substancials. Algunes de les recents actuacions impulsades per l’Executiu català reafirmarien la voluntat manifesta del Govern de blindar l’1 d’octubre. La més significativa de totes ha estat el cessament dels consellers que ocupaven càrrecs clau al Govern i que havien manifestat els seus dubtes respecte al referèndum. Una onada de substitucions que va començar amb la destitució del conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, i que va culminar a mitjan juliol amb la substitució de quatre alts càrrecs més: la que llavors era consellera de Presidència, Neus Munté; l’exconseller d’Interior, Jordi Jané; la màxima responsable del Departament d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, i el que havia estat secretari de Govern, Joan Vidal de Ciurana. Els quatre relleus només es van produir a les conselleries que encapçalaven representants del PDECat, un dels dos partits que formen la coalició de Junts pel Sí. Paral·lelament hi va haver una vintena de canvis més en els diferents departaments, començant per la dimissió del director general de la Policia, Albert Batlle.

Butlletes electorals. Foto: ACN

On són i qui ha pagat les més de 6.000 urnes que el Govern diu que té?

El Govern català, a diferència d’altres comunitats autònomes, no disposa d’urnes pròpies per a les conteses electorals. Les urnes que es fan servir per a qualsevol elecció són propietat del Govern espanyol. Per això, en el cas del referèndum de l’1 d’octubre, la Generalitat s’ha hagut d’espavilar. Montoro va intervenir els comptes de la Generalitat per controlar totes les despeses i fiscalitzar si la Generalitat mirava de comprar-les. La Fiscalia va querellar-se contra la consellera de Governació, Meritxell Borràs, pel concurs públic que va engegar el Govern català per comprar els recipients i que finalment va quedar desert. A principis d’agost, el president Puigdemont va afirmar al ‘Financial Times’ que la qüestió de les urnes estava resolta i que ja n’havien comprat més de 6.000. Aquesta és l’única dada que ha transcendit respecte a aquesta qüestió, envoltada de molta incertesa.

Del concurs públic se’n desprenia que l’Executiu necessitava 8.000 urnes de metacrilat i estava disposat a pagar fins a 27,8 euros per cada una (IVA inclòs). Per adquirir-les, no s’ha fet públic cap nou concurs de licitació i dels comptes no ha transcendit cap partida destinada a aquesta finalitat, almenys etiquetada com a tal. Tampoc se sap si poden haver estat finançades a través d’un donatiu privat: per exemple, que fossin les entitats sobiranistes les qui compressin les urnes i les cedissin posteriorment sense cost a la Generalitat, per tal d’evitar qualsevol represàlia administrativa. No se sap tampoc on s’emmagatzemaran els recipients fins a l’1-O. En una entrevista a ‘La Vanguardia’, el president català va dir que les urnes “no eren en cap consolat ni a casa de ningú, però ara mateix no puc dir res més”.

La matinada de dijous, i en paral·lel al decret de convocatòria del Referèndum, el departament de vicepresidència ha emès un decret de “normes complementàries” on també fa referència a les urnes. Afirma que cada mesa electoral disposarà “d’una urna de material resistent amb una tapa que inclourà una ranura per on s’introduiran els vots”.

Per la consulta del 9-N, els recipients no van ser un problema: les va fabricar el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE), l’empresa pública que gestiona el treball dels interns a les presons. En aquella ocasió, les urnes eren de cartró, però per al referèndum de l’1 d’octubre Junts pel Sí i la CUP han convingut que havien de ser de plàstic, i per tant, el CIRE no tenia capacitat per fabricar-les. Els partits independentistes creuen que les de cartró remeten massa a la consulta del 9-N i a la idea que el referèndum no serà vinculant, i, per tant, cal defugir-les.

Amb quin cens es farà el referèndum?

A principis d’any hi va haver una gran tempesta política sobre el cens que faria servir el Govern català per convocar el referèndum. El senador d’ERC i jutge suspès, Santi Vidal, va assegurar en una conferència que l’Executiu hauria obtingut de forma “il·legal” totes les dades fiscals dels catalans, i que aquestes podrien fer-se servir per al cens. Malgrat que el Govern de la Generalitat se’n va desvincular, les declaracions de Vidal van comportar la seva dimissió com a senador i l’obertura d’un procés judicial arran del qual diversos alts càrrecs del Govern han hagut de declarar davant la Guàrdia Civil.

La qüestió del cens segueix sent una incògnita, per bé que a principis d’agost el diputat de la CUP Benet Salellas revelava en una entrevista a Europa Press que l’Executiu ja el tenia preparat. “Ens han dit que tenen un cens i també ens han dit d’on surt; el que passa és que no el faré públic. És dramàtic, però és així”, assegurava. A la mateixa entrevista, el representant cupaire assumia les contradiccions del “secretisme” que hi ha al voltant d’aquest tema i considerava que “ni és sa, ni és democràtic, ni entra en una lògica política normal”. Tot i així, defensava Salellas que, davant el rebuig frontal de l’Estat envers el referèndum, és imprescindible mantenir aquesta actitud i no revelar informació relativa al cens.

EL decert de normes complementàries del referèndum tampoc sembla resoldre aquesta qüestió. Afirma que s’utilitzarà “el cens que s’hagi tancat el dia 30 de març de 2017” i diu que la seva elaboració “és competència de l’administració electoral del govern”.

Col·legi electoral a Girona. Foto: ACN

Obriran tots els col·legis electorals com una jornada electoral normal?

A Catalunya hi ha 2.706 col·legis electorals, un 70% dels quals estan ubicats en dependències propietat de governs municipals. En un 20% dels casos són espais cedits per la Generalitat i un altre 10% són locals d’entitats privades. El paper dels ajuntaments, doncs, es preveu fonamental. A Catalunya hi ha 948 municipis, dels quals 788 estan adherits a l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI), que ja ha dit que col·laborarà amb el Govern per obrir locals de votació. Dels 160 que no estan adherits a l’AMI, 60 estan governats per forces independentistes, tal com explica detalladament ‘Vilaweb’. La gran incògnita és saber com actuaran els 100 municipis restants, alguns dels quals tenen una gran envergadura (Barcelona, el Prat de Llobregat, Montcada, Sant Feliu de Llobregat, Lleida o Tarragona). Ja hi ha consistoris, molts governats pel PSC, que han assegurat que no cediran locals.

Com actuarà el Govern per fer arribar les urnes a aquests municipis és encara una incògnita, però una opció seria utilitzar equipaments directes de la Generalitat als municipis i habilitar-los com a col·legis oficials. Aquest procediment ja es va fer el 9-N amb l’ús d’escoles i d’instituts que depenen directament del Departament d’Ensenyament. Ara bé, això podria restringir molt els locals de votació. A tall de recordatori, en el procés participatiu del 9-N 920 ajuntaments van donar suport a la votació i van oferir espais propis per fer possible la jornada, però el nombre de llocs on es va poder votar va ser substancialment menor: dels 2.706 punts de votació habitual, n’hi va haver només 1.317.

Si Barcelona cedirà o no els col·legis electorals habituals és una altra incògnita cabdal. El govern d’Ada Colau ha posposat pronunciar-se fins a conèixer els detalls de la Llei que s’ha aprovat al Parlament i fins a rebre una petició formal de cessió de locals. Si finalment el consistori municipal no cedeix espais, quines alternatives queden? A Barcelona, una de les opcions passa pels centres educatius del Consorci d’Educació, un ens al qual hi són representats tant la Generalitat com l’Ajuntament, però on la Generalitat ostenta la majoria de govern. L’ús d’aquests espais només seria possible per un acord del Consell de Direcció del Consorci, bé per una votació afirmativa de tots els representants o bé pel suport de la majoria d’ells. Fonts de l’espai dels Comuns afirmen que, en unes eleccions convencionals, prop d’un 70% dels locals de votació són espais que depenen del Consorci.

La incògnita sobre el nombre de meses electorals s’hauria de resoldre relativament ràpid, perquè el decret de normes complementàries del referèndum afirma que el sorteig per determinar el president i els vocals titulars i suplents de les meses electorals tindrà lloc entre el segon i el setè dia posterior a la convocatòria del referèndum.

Quin serà el paper dels funcionaris?

Les conseqüències que tingui la participació en l’organització del referèndum per als funcionaris és un tema encara no resolt. Aquesta setmana, la mateixa alcaldessa de Barcelona subratllava la importància d’aquest aspecte a l’hora de valorar si el consistori cedia o no locals a la Generalitat. Colau va dir a la SER que està “perfectament disposada que es posin urnes sense posar en perill cap funcionari municipal de la institució”.

Fa mesos, el president Puigdemont va assegurar que s’obriria una borsa d’agents electorals on es podran apuntar funcionaris públics de manera voluntària. Amb aquesta fórmula, el Govern pretén substituir els 4.000 funcionaris públics que fan de fedataris a les meses electorals. La Llei del referèndum no ho concreta més, però el decret de mesures complementàries fet públic ahir juntament amb el decret estableix, en el seu punt sobre “personal col·laborador de l’administració electoral”, afirma que el Govern “procedirà a dotar-se de personal col·laborador mitjançant unp rocés de selecció obert als ciutadans inclosos al cens electoral”. Les persones que en vulguin prendre part s’hauran d’inscriure en una borsa de col·laboradors i es tindrà en compete “de manera preferent” l’experiència prèvia dels candidats en processos electorals, així com la seva vinculació, laboral o funcionarial, amb qualsevol administració pública”. El decret, però, afirma que “el personal col·laborador que tingui la condició de funcionari o empleat públic exerceix les seves funcions amb independència, sense cap vinculació amb la seva relació funcionarial, alboral o estatutària”.

En Comú Podem, a l’estació del Nord de Barcelona, la nit electoral del 26-J / GEORGIE URIS

Els Comuns cridaran a votar o no?

Més enllà del paper de Barcelona en Comú en relació amb la cessió de locals, la gran incògnita és quin posicionament tindran els Comuns respecte al referèndum. De manera provisional, la coordinadora executiva del partit havia decidit, al mes de juliol passat, avalar la unilateralitat del referèndum com “una forma de protesta”, però en cap cas com un procés “vinculant”. Però si Catalunya en Comú crida o no a la participació ho decidiran les bases de l’organització en una consulta interna entre el 12 i el 14 de setembre, segons ha explicat el partit. Dissabte vinent, 9 de setembre, la Coordinadora Nacional es reunirà per acordar la pregunta que es farà en aquesta consulta i que tindrà una resposta binària: sí o no. Paral·lelament, Podem a Catalunya tornarà a preguntar als seus afiliats sobre la posició que ha de mantenir el partit respecte al referèndum. La consulta sobre la posició de Podem es farà del 7 a l’11 de setembre.

Dins del magma dels Comuns hi ha opinions molt diverses. A finals de juliol, més de 200 militants de Catalunya en Comú feien un pas endavant i demanaven no anar a votar l’1-O. “En cap cas serà la consulta que volen les tres quartes parts dels catalans”, deia el manifest, que signaven el secretari general de Podem Barcelona i membre de la coordinadora de CatComú, Marc Bertomeu; l’exdirigent d’ICV Joan Boada, o la històrica dirigent ecosocialista Eulàlia Vintró. Entre els Comuns, però, també s’han aixecat veus a favor de la participació en el referèndum. L’últim a fer-ho ha estat el tinent d’alcaldia de Barcelona, Gerardo Pisarello, en un article a CRÍTIC on apostava per anar a votar i fer-ho amb un vot favorable a la ruptura (un “sí crític”, com l’ha anomenat). També en una entrevista a CRÍTIC, un altre tinent d’alcaldia de la capital catalana, Jaume Asens, s’ha mostrat partidari de cridar a la participació.

Seu del Tribunal Constitucional a Madrid / TC

Fins on arribarà el Govern espanyol per frenar el referèndum?

En primera instància, amb la Llei de referèndum ja validada pel Parlament i el decret de convocatòria publicat, el Govern espanyol presentarà recurs al Tribunal Constitucional (TC) amb l’objectiu de suspendre-la de la forma més ràpida possible. La recusació presentada per Forcadell als magistrats del TC pot endarrerir aquesta resolució, però la suspensió s’acabarà produint. Podria donar-se el cas que el Govern espanyol demanés al TC que fes servir les competències que l’habiliten a suspendre càrrecs públics, però aquesta mesura, tal com va publicar ‘La Vanguardia’, no genera consens en el seu si.

En aquest sentit, si el Govern català desobeeix la suspensió del Constitucional, serà quan el Govern de l’Estat podria plantejar-se altres opcions. Una de les que han pres més força durant els últims temps és, segons expliquen a CRÍTIC fonts d’ERC al Congrés, l’aplicació de la Llei de seguretat nacional (LSN). Aquesta Llei, aprovada el 2015 pel PP amb el suport del PSOE, dona poders a l’Executiu espanyol per declarar una situació de seguretat nacional a partir d’un reial decret, per definir un marc geogràfic afectat i per assumir el poder directe en alguns o en tots els àmbits de l’Administració, incloent-hi els cossos policials dels territoris en qüestió. Aquesta situació es dona, segons la Llei, quan hi ha una “situació d’interès per a la seguretat nacional” en la qual cal garantir “la defensa d’Espanya i dels seus principis i valors constitucionals”.

L’opció d’aplicar la Llei de seguretat nacional genera més consens que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, que preveu directament la suspensió parcial o total de l’autonomia. El PSOE té reticències a optar per aquesta opció; però, en canvi, es mostra predisposat a estudiar l’aplicació de l’LSN, la qual va contribuir a desplegar i a aprovar. La via de l’article 155 és més lenta perquè requereix una primera petició al president de la comunitat autònoma i posteriorment una votació al Senat per majoria absoluta. El diari ‘Abc’, però, explicava la setmana passada que el Govern espanyol no havia descartat l’ús “quirúrgic” de l’article per assumir les competències d’Interior o d’Educació.

Agents dels Mossos d’Esquadra. Foto: arxiu CRÍTIC

Els Mossos d’Esquadra practicaran la desobediència?

Els Mossos exerceixen funcions de policia judicial i, per tant, depenen directament del poder judicial espanyol. Res impediria, en cas que hi hagués una resolució judicial contra el referèndum, que fossin els Mossos els responsables d’executar-la. Al mateix temps, a través de la Llei de seguretat nacional, l’Executiu podria prendre’n el comandament.

Per blindar la possible actuació del cos, el Govern català ha fet alguns canvis estratègics en la cúpula directiva. El canvi de conseller d’Interior (de Jordi Jané a Joaquim Forn), la dimissió del director general de la Policia i l’ascens a major del comissari Josep Lluís Trapero són tres dels moviments més visibles de l’estratègia del Govern per controlar el paper de les forces de l’ordre a Catalunya. Però n’hi ha hagut d’altres, com explicava aquesta setmana CRÍTIC. Segons fonts del Govern, s’han fet també vuit nous nomenaments per reforçar l’estructura dels Mossos i “garantir que tot anirà bé l’1 d’octubre”.

Podrien les forces de seguretat evitar l’obertura dels col·legis electorals? Segons un recompte que publicava la ‘Directa’, si el nombre de col·legis es mantingués com en els comicis electorals precedents, els Mossos no tindrien prou efectius per efectuar el tancament de tots els col·legis ni tan sols si tinguessin el suport de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia.

Puigdemont, en el debat d’investidura, al faristol del Parlament / JORDI BORRÀS

Què passarà si Puigdemont és inhabilitat?

Carles Puigdemont ho té clar: “No podré acceptar de cap manera una suspensió de les meves atribucions”, assegurava en una entrevista que publicava diumenge passat ‘La Vanguardia’. No és el primer cop que s’expressa en aquest sentit. Les darreres actuacions del Govern espanyol situen el president català en el punt de mira del TC. Tal com publica ‘Nació Digital’, el recurs d’inconstitucionalitat en què previsiblement derivarà el decret de convocatòria del referèndum assenyalarà Puigdemont com a responsable directe de l’incompliment de les resolucions prèvies. La inhabilitació de Puigdemont obriria un debat al Govern, que hauria de decidir què fer: si acatar la inhabilitació i que la presidència fos assumida per Oriol Junqueras, o si directament no acataria aquesta resolució, la qual cosa obriria un escenari completament desconegut.

La Llei de la presidència de la Generalitat estableix un sistema per elegir un nou president en cas que l’anterior falti per qualsevol raó. En el cas del Govern català, seria Junqueras qui assumiria la presidència, perquè és el conseller de major rang per darrere de Puigdemont. Si també ell fos inhabilitat, el seguirien, per ordre, el conseller de Presidència Jordi Turull; el conseller d’Afers Exteriors, Raül Romeva, i la consellera de Governació, Meritxell Borràs. A aquesta llista s’hi sumarien els altres representants de tots els departaments i el tancaria la consellera d’Agricultura, Meritxell Serret. Així ho disposa el decret de nomenament dels membres del Govern.

Això sí, la Llei de la presidència de la Generalitat no recull què passaria si tots els consellers fossin inhabilitats. Davant d’aquest escenari, es podria donar el cas que l’Estat proposés Enric Millo, delegat del Govern central, com la màxima autoritat a Catalunya? Millo assumiria llavors les competències de la Generalitat tot i no ser-ne formalment el president.

Artur Mas a l’acte de Molins de Rei del 20 de juny. Foto: CDC

Com afectarà l”operació Patrimoni’ els alts càrrecs de la Generalitat?

“Anar a la presó? Jo podria aguantar-ho, però no si van contra el patrimoni; pensem en la família… Les nostres decisions poden afectar les nostres famílies”. En aquests termes s’expressava l’exconseller d’Empresa Jordi Baget en una entrevista a ‘El Punt Avui’. Aquestes declaracions van costar-li el càrrec, però als seus temors no els mancava fonament. El Govern espanyol va posar en marxa la coneguda per ‘operació Patrimoni’, segons la qual la convocatòria del referèndum podria comportar no solament inhabilitacions, sinó també l’atac directe al patrimoni personal i familiar dels consellers. I més enllà: l’amenaça també podria calar entre els alts càrrecs dels Mossos d’Esquadra, el cos d’interventors del Parlament i del Govern o els alts funcionaris de la Generalitat i dels ajuntaments.

Aquesta hipòtesi quedaria corroborada després que el Tribunal de Comptes hagi citat una desena d’exalts càrrecs de la Generalitat perquè abonin una fiança de 5 milions d’euros en concepte de les despeses del 9-N. El Tribunal ha fixat la cita per al dia 25 de setembre, només sis dies abans del referèndum. Els exdirigents –entre els quals s’hi troben Artur Mas, els exconsellers Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega– estan acusats de malversació de fons públics, i si es neguen a entregar aquesta quantitat, es podran embargar els seus béns. Per aquesta raó, l’ANC i Òmnium Cultural reactivaran la seva caixa de solidaritat perquè els catalans que ho desitgin puguin fer aportacions per ajudar a pagar la fiança.

Com es mesurarà l’èxit de participació en el referèndum?

La Llei del referèndum estableix que no hi ha un mínim de participació per considerar-lo vàlid, ni tampoc la necessitat que l’opció guanyadora superi el 50% dels vots. Tot i això, a ningú se li escapa que la participació serà una variable fonamental a tenir en compte si l’1 d’octubre és o no un èxit polític. Davant del previsible boicot impulsat pel PP, per Ciutadans i pel PSC, els independentistes tindran un doble repte: en primer lloc, mobilitzar al màxim els seus votants. I, en segon lloc, atraure a les urnes votants del ‘no’.

‘A priori’ hi ha dues votacions precedents amb les quals es podria comparar el referèndum l’1 d’octubre: el 9-N i les eleccions del 27-S. El 9-N van votar 2,3 milions de persones. 1,89 milions ho van fer pel sí-sí, i hi va haver 234.000 vots pel sí-no. En les eleccions del 27-S, en canvi, van votar 4,1 milions de persones. 1,96 ho van fer per Junts pel Sí i la CUP. És a dir: l’independentisme, en un context de rècord històric de participació (77%), va sumar 70.000 vots més que el 9-N. L’independentisme, doncs, hauria d’aconseguir que en el referèndum el ‘sí’ s’aproximés molt als 2 milions de vots o els superés. Quedar-se per sota del 27-S o del 9-N podria ser llegit políticament com un fracàs, tot i que caldrà tenir en compte que l’1 d’octubre, si es vota, no es votarà en condicions normals.

L’altra clau seria que la participació superés el 50%. Els partits independentistes han descartat la idea de fixar un mínim de participació perquè això podria incentivar el boicot del ‘no’ (de fet, la Convenció de Venècia ho desaconsella). Però, en aquest article, el politòleg Jordi Muñoz es preguntava si caldria fixar un límit amb l’objectiu d’aconseguir que el resultat de l’1 d’octubre no sigui interpretable. El mateix president Mas ha dit que la participació de l’1 d’octubre havia de ser “netament superior” a la del 9-N.

Tindrà el referèndum reconeixement internacional?

La cerca de suports internacionals és una de les principals assignatures pendents del Govern català. Des del 27-S, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) ha fet una tasca activa de promoció del referèndum arreu. En principi, però, a hores d’ara no ha transcendit que cap Estat estigui disposat a reconèixer la validesa del referèndum el dia 2 d’octubre, i això dificulta molt la posada en marxa dels resultats, previsiblement favorables al sí a la independència. Per contra, a Europa s’han donat altres referèndums unilaterals que no comptaven amb l’acord previ entre governs en conflicte però que sí que van tenir el suport d’una part de la comunitat internacional. Els casos de Kosovo o de Montenegro en són dos exemples, perquè, malgrat que no tenien el suport de Sèrbia, van ser reconeguts per una part dels governs de la UE i pels Estats Units.

Sigui com vulgui, avui dia Catalunya no compta amb el suport explícit de cap país europeu. En canvi, alguns partits de l’Amèrica del Sud sí que han reconegut el dret al referèndum. La XXIII Trobada del Fòrum de São Paulo, que reuneix les principals forces d’esquerres llatinoamericanes, va donar el seu suport a la votació de l’1-O i va mostrar preocupació per la negativa del Govern central “al diàleg democràtic” i per la seva “ofensiva judicial”.

2 comentaris
  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 8 de setembre de 2017 - 11:48

    Molt bon article. Gràcies. sou un exemple de que s’ha d’informar, no com la pràctica totalitat d’altres mitjans que fan agitació i propaganda. Des de el meu mes convençut anti-procesisme, des de la meva clara posició personal contra tota aquesta mascarada de l’1 d’octubre, agraeixo que mitjan i periodistes pro-independentistes conservin aquesta solvència professional. Si el principat de Catalunya ha d’assolir mai estatuts de estat-nació, cosa que, repeteixo, no desitjo, no pot esser que sigui d’aquesta trista, bruta i dissortada manera.

  • Subscriptor Burnside 8 de setembre de 2017 - 11:54

    Com de necessària és una anàlisi pausada de la situació en aquests moments en què cada vegada més gent es deixa endur per l’impuls i el caprici dels bàndols. Bravo.

Deixa el teu comentari