Jordi Lobo: “Formar part d’una cooperativa implica molta generositat”

  • Joan Vila i Triadú / @joanvilaitriadu
  • dimarts, 26 juliol 2016
  • Comenta
  • General
Jordi Lobo 00

Jordi Lobo / Foto: Joan Vila i Triadú

Jordi Lobo, pedagog i logopeda barceloní de 56 anys, fa tres dècades que treballa a l’Escola Moragas d’educació especial, situada al barri de Pedralbes. Des del 1998 és el president de la cooperativa de treball associat que la gestiona, ara mateix formada per 15 persones. Parlem amb ell d’ensenyament, d’economia, del seu hobby esportiu, el hockey herba, i, sobretot, de cooperativisme, que considera “una manera d’entendre la vida i la feina”.

Tota la teva vida professional està lligada a l’Escola Moragas?

Sí, mentre estudiava vaig fer feines diverses, buscant-me la vida com podia… no pas per atendre necessitats bàsiques, que les tenia cobertes, afortunadament, gràcies a la meva família, sinó per a les despeses més personals… Quan vaig acabar la carrera, el 1982, vaig entrar a fer pràctiques en aquesta escola, vaig veure que aquest era el meu lloc, i m’hi vaig quedar! Per tant, porto més de trenta anys aquí…

Abans de parlar de l’escola i de la cooperativa, crec que tens una faceta esportiva molt interessant, relacionada amb l’hoquei sobre herba, és així?

Des de ben petit que jugo a hockey sobre herba. Es veu que tic un cromosoma familiar en forma d’estic, perquè el meu avi ja hi jugava, el meu pare també… i tots els meus germans i jo hi juguem, és una afició que portem molt dins. Mai he estat un jugador destacat, més aviat era dels de la pila. Tot i la meva edat, encara hi jugo, ara amb l’equip de veterans del Barça.

I vas voler lligar el teu hobby personal amb la feina?

A partir de la idea d’un company de l’equip, vam muntar un equip de hockey amb els alumnes de l’escola. Vam veure que els agradava, vam necessitar un rival contra qui jugar, ho vam dir a l’escola Paideia, que era aquí a prop, i així va començar tot. Era el 2007 i des de llavors estem relacionant entitats d’educació especial -escoles o tallers- amb clubs de hockey. La idea era que els nois amb discapacitat poguessin jugar entre iguals, en un entorn normalitzat, amb la samarreta d’un club federat, per exemple, i fent servir les seves instal·lacions.

Jordi hoquei

“Els nois amb discapacitat poden jugar entre iguals, en un entorn normalitzat, amb la samarreta d’un club federat”

Els clubs s’hi van avenir?

Sí, sí, de manera sorprenent, els clubs van entendre que el projecte era interessant també per a ells, la Federació Catalana ens va donar suport i ara mateix tenim 22 equips, vinculats a 6 clubs de hockey-entre els quals tots els de Terrassa, que és la Meca europea del hockey, i el Polo i el Barça i alguns més. A la categoria en diem precisament Hockey Plus, pel plus d’inclusió i normalitat que representa per aquests nois jugar a hockey i alhora pel plus que representa pels clubs contactar amb el món de la discapacitat. Hem tingut una rebuda brutal i això tira endavant, ara també a nivell de tot l’Estat espanyol. I hem fet cinc viatges per Europa per participar en tornejos internacionals!

Molt interessant. Enhorabona per la iniciativa. Però centrem-nos en l’Escola Moragas. Des de quan és una cooperativa de treball associat?

L’escola la va fundar el doctor Jeroni de Moragas, un psiquiatre infantil, l’any 1940 -ara fa poc hem complert els 75 anys-, i durant anys va estar situada a casa seva. Va ser la primera a Catalunya i a tot Espanya dedicada als infants amb discapacitat. Quan va morir el 1965, els fills van decidir vendre la casa i la gestió de l’escola la va assumir una societat regular col·lectiva, formada per alguns mestre i un grup de pares. El 1968 van venir on som ara, al carrer de Panamà, gràcies al lloguer social que ens va concedir el propietari d’aquesta casa, Josep Bartomeu, un mecenes cultural molt important de la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. Als anys 80, en morir el propietari -jo encara no hi era- els mestres que la gestionaven van decidir constituir-se com a cooperativa de treballadors, pels avantatges fiscals que implicava i també pel tarannà de l’escola. Perquè inclús abans de formar la cooperativa, la manera de treballar de l’escola ja era molt de compartir, de gestionar-la col·lectivament. El cooperativisme era un ‘vestit’ que ens encaixava perfectament.

Què et va agradar de l’escola, quan tu hi arribes el 1982?

De seguida vaig veure que el model anava molt en la línia del que jo defensava, una escola familiar, amb atenció individualitzada, amb molt de respecte a la dignitat dels alumnes -als nois se’ls tractava sense sobreprotecció-, en fi, una manera d’entendre la pedagogia que lligava amb la meva manera de ser. Després de fer-hi pràctiques durant tres anys -al matí, mentre a la tarda estudiava logopèdia- vaig entrar a treballar com a logopeda. I aquells primers anys vaig gaudir moltíssim de la feina i vaig aprendre molt. A mitjans dels anys noranta vaig passar a ser vicepresident i, l’any 1998, quan va plegar el president d’aleshores, en Vicenç Villar, ja vaig ocupar el seu càrrec… i fins ara.

Quants socis de treball sou?

Ara mateix en som 15. Som una escola d’educació especial concertada, és a dir, tenim concert ple d’ensenyament bàsic, secundari i programes de transició a la vida adulta, que són uns programes per preparar als joves per passar al món laboral. I aquest és el tercer curs que tots els treballadors de l’escola som socis. Els únics treballadors que no són socis són els del personal complementari que l’administració ens subvenciona, és a dir, els monitors de pati i transport.

“Estem tots en el mateix vaixell, o ens enfonsem tots junts o ho tirem tots endavant”

Jordi Lobo 01

Foto: Joan Vila i Triadú

I això què significa per al funcionament de la cooperativa? És millor que tothom que hi treballa, en sigui soci?

Sí, per allò dels valors compartits i el compromís. És a dir, ser soci vol dir ser copropietari, tant de l’escola com de l’edifici, i això implica molt més compromís i dedicació. Estem tots en el mateix vaixell, o ens enfonsem tots junts o ho tirem tots endavant. Aquest és el valor afegit. Inconvenients? També n’hi ha. En el moment de prendre decisions importants, sigui d’estratègia pedagògica o d’estratègia empresarial, funciona el “tants caps, tants barrets”, cadascú té un vot. Si hem d’aprovar un pressupost delicat, amb línia estratègica, per la qual s’ha de demanar un crèdit, per exemple, tant val el vot del gerent que té formació específica en gestió d’empresa cooperativa, com la darrera persona que ha entrat, que és un educador i que encara no hi entén, de números. O a nivell pedagògic, quan es prenen decisions importants d’estratègia pedagògica, tant val el vot del recent arribat com el de la persona que assumeix la direcció pedagògica o un soci o una sòcia amb 40 anys d’experiència. I això és un handicap… Penso que hi hauria d’haver drets i deures en proporció a la formació i l’experiència, en fi, jo penso que són situacions no justament repartides.

Sou membres de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC) i també de la Federació de Cooperatives d’Ensenyament (FeCEC). Com porteu aquesta dualitat?

Som quasi fundadors d’aquesta última i n’hem format part dels òrgans de gestió des de fa anys, per tant tenim un alt compromís amb ella. Dins d’aquesta política d’intentar unificar tot el món cooperatiu, ara fa un any i escaig vam passar totes les cooperatives d’ensenyament a la Federació de Cooperatives de Treball d’una manera automàtica, sense modificar quotes. Personalment, vaig defensar la incorporació, perquè la FeCEC et resol alguns temes i t’ajunta amb altres escoles per tenir més muscle a l’hora de negociar amb el Departament d’Ensenyament, però en temes de treball, de subvencions, d’estratègia cooperativa, des del punt de vista d’empresa i no d’escola, ens convenia molt estar a la FCTC. Però ara som molt nous, no en coneixem gaire la dinàmica… També formem part de l’assemblea de l’Agrupació Escolar Catalana, formada per les escoles privades concertades laiques d’aquest país, un centenar de centres educatius.

“Formar part d’un equip vol dir prendre decisions col·lectives, per tant vol dir saber renunciar a visions pròpies en pro d’una visió col·lectiva”

Què és per a tu el cooperativisme?

El cooperativisme és una forma de ser i de viure, tant de les persones com de les entitats. Entendre el teu “estar en el món” i la teva activitat laboral des de la perspectiva de la cooperativa, implica un compromís més enllà d’estratègies i pensaments, d’estructura profunda. És a dir, formar part d’un equip vol dir prendre decisions col·lectives, per tant vol dir saber renunciar a visions pròpies en pro d’una visió col·lectiva. Això implica molta generositat, perquè tots tenim criteris de com s’han de fer les coses o com no s’han de fer. I qui realment està compromès amb el món cooperatiu i amb els seus valors -gestió democràtica, fer la feina entre tots-, implica entendre la vida i la feina d’una manera compartida.

Quan es parla d’economia social i solidària, t’hi sents identificat?

Plenament, tot i que l’economia social i solidària té moltes vessants i àmbits. Quan l’economia està al servei de l’activitat i no al revés, és economia social. És la que nosaltres practiquem… Les energies dedicades a la infraestructura han de ser per donar serveis a les persones. Totes aquelles empreses i entitats que es comprometen a que els beneficis que tenen els reinverteixen en la pròpia entitat i no s’ho reparteixen entre els socis, estan fent economia social. Evidentment hem de tenir un retorn per viure, i ha de ser digne, que aquest és el punt que de vegades costa molt de trobar, perquè és relatiu: on és la ratlla de la dignitat en el sou? Nosaltres, per exemple, establim cobrar la mitjana dels sous del sector, segons el conveni; de fet, a les cooperatives, no tenim sous, tenim bestretes laborals a compte. Si al final de l’exercici, restant ingressos menys despeses i bestretes laborals a compte, hi ha benefici, ens vam comprometre automàticament a reinvertir-lo en l’escola. De la mateixa manera que si hi ha pèrdues, intentem que el soci no ho hagi de posar de la seva butxaca, sinó buscar maneres de contrarestar-les amb altres ingressos.

Jordi Lobo 02

Foto: Joan Vila i Triadú

El concert amb la Generalitat us permet que les famílies no hagin de pagar tant per accedir a l’escola?

Sí, evidentment, el concert cobreix, en el cas de les escoles d’educació especial, el 80% dels costos. Penseu que nosaltres tenim 40 alumnes, de totes les edats, per tant, el nostre marge de maniobra és mínim, és només la ràtio d’una aula d’una escola normal. Si a una escola concertada ordinària de dues o tres línies, puges el menú del dinar un euro al dia, tens 1.000 euros més diaris per finançar el que sigui. En el nostre cas, les famílies paguen les despeses no cobertes pel concert, uns 300-500 euros l’any, depèn de si agafen el transport fins a l’escola o no. Les famílies paguen el 10% del cost. L’altre 10 % ens espavilem com podem, ens busquem la vida… De fet, tenim una fórmula molt original: com que estem en una zona privilegiada de la ciutat, tenim uns veïns que tenen recursos econòmics. Jo estic a la Junta de l’associació de veïns de Pedralbes des de fa quasi 30 anys. Els ajudem en problemes de veïnatge i de gestions amb l’administració local i, a canvi, ells fan aportacions a l’escola. A més, cada any fem unes cartes als veïns on expliquem quines necessitats tenim aquell curs, si hem de pintar o tenim tres alumnes que no poden pagar… recollim uns 50.000 euros l’any, que no és gaire sobre el total del pressupost, però que ens permet que les famílies amb fills amb discapacitats que volen venir a aquesta escola, no hagin de pagar quantitats desorbitades.

Quina diferència hi ha entre aquesta escola i la resta d’escoles d’educació especial? Teniu un ideari diferent?

Cada escola té el seu segell propi. Nosaltres som, pels orígens, una escola familiar, petita, pròxima, amb ensenyament personalitzat en totes les situacions educatives, on la dignitat és de les coses que més es cuida… A més, som una escola compromesa amb l’entorn, és a dir, una escola de barri, de ciutat i de país, una escola catalana. El principal tret diferencial amb les altres és que aquesta és una escola gestionada per professionals, i això no és millor ni pitjor, però li dóna un tint diferent. Altres escoles són gestionades per fundacions, les mateixes famílies o les associacions de pares…

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Elaborat conjuntament per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i CRÍTIC, aquest blog ens presenta experiències personals del món cooperatiu. Són entrevistes o reportatges breus amb persones que, amb el seu esforç, tiren endavant iniciatives empresarials molt diverses, però amb un denominador comú: l'aposta per un model econòmic més just i equitatiu. Són les qui anomenem les 'cooperactives'.

Cerca al blog