Propaganda pel Fet!, 20 anys “agitant” la música del país

Dani, Marc, Xavi, David i Litus, a les oficines de Propaganda pel Fet! / JOAN VILA I TRIADÚ

Carles ‘Litus’ Tenesa, Dani Castellano, Xavier Angulo i Marc Padró ‘Brujo’ són els quatre socis de Propaganda pel Fet!, cooperativa manresana d’agitació musical, com ells mateixos es defineixen. Fan de mànagers d’artistes musicals de l’escena independent catalana, editen els seus discos i gestionen una sala de concerts. Fa poc que han complert 20 anys dels seus inicis, primer com a associació cultural i des de fa 13 anys com a cooperativa de treball. Ho celebren amb un macrofestival aquest divendres al Parc Central de Mataró, que té el grup valencià La Raíz de cap de cartell. Parlem amb tots quatre a la seu de Propaganda pel Fet!, dins les instal·lacions de la sala Stroika de Manresa.

Com és que heu decidit celebrar els 20 anys? I per què ho feu a Mataró?

Xavier Angulo (X): Sempre hem estat una mica anàrquics a l’hora de celebrar coses i d’autoreivindicar-nos. Crec que vam celebrar els 6, 7, 8 i 9 anys; però, en canvi, quan en vam fer 15, no vam fer res. Ara no són ben bé 20: són 20 i escaig, però vam decidir que estaria bé fer alguna cosa per reivindicar que estem aquí; fa 20 anys que batallem, què déu-n’hi-do, que val la pena mirar enrere… I ho celebrem amb una “juerga”, que és el que ens agrada…
Dani Castellano (D): Aquest dijous 20, fem un acte previ al Cafè del Mar de Mataró, que també és un espai cooperatiu. Hi presentem “Jarama”, tant el curt com el ‘making off’ com el videoclip del grup madrileny Boikot, que també portem nosaltres, i després hi actuaran The Rigodonians, amb una selecció de vinils per fer la volta al món… I l’endemà, divendres 21, hi ha el plat fort, al Parc Central, que és un lloc adaptat a aquest tipus d’esdeveniments massius. El fet d’anar a Mataró és bàsicament per això, no perquè nosaltres tinguem una vinculació especial amb aquesta ciutat, perquè, com tothom sap, tenim la seu a Manresa; ho fem per l’espai i també per les facilitats que ens ha donat l’Ajuntament de Mataró. La venda d’entrades està anant bé: estem segurs que serà una bona festa…

Doncs mirem enrere: com va néixer Propaganda pel Fet! ara fa 20 anys i una mica més?

D: De l’inici, no en queda ningú; però, si algú en pot parlar, és en ‘Litus’, que és gairebé soci fundador…
Carles ‘Litus’ Tenesa (L): Tot va començar a l’Ateneu de Vallcarca, a Barcelona. Eren dues persones de Barcelona, que al cap d’alguns anys ho van deixar, i després ja em vaig incorporar jo, que sóc de Manresa. Al principi, vam pensar de tenir dues seus, l’una a Barcelona i l’altra a Manresa, però al final ho vam centralitzar tot aquí… En aquell moment, el que fèiem era impulsar concerts en directe de diverses bandes, i més tard ja vam veure que calia editar el material; en aquell moment ho vam començar fent en format casset… Fèiem de distribuïdora, també propiciàvem l’intercanvi de material d’altres bandes, fins i tot roba…

La ‘propaganda pel fet’ és una doctrina d’origen anarquista que promou les accions directes per tal d’animar el fervor revolucionari a la classe obrera. Per què adopteu aquest nom?

L: Perquè utilitzem la cultura com a element de revolta social i per donar veu a gent que no en tenia…
D: Ara potser estem més acostumats a sentir grups en català o música alternativa; però, quan vam començar nosaltres, no era gens habitual: era l’època de Sopa de Cabra o d’Els Pets, i el més reivindicatiu que hi havia era Brams. Però no hi havia un espai més enllà d’això.
L: No hi havia espais d’actuació ni de difusió d’un altre tipus de música; ara hi ha sales, hi ha festes majors alternatives, però en aquell moment no hi havia res de tot això.
D: No buscàvem un forat de mercat; veníem dels moviments socials i el que volíem era donar veu a la gent que no en tenia en aquell moment.
X: Sigui per l’estil que feien, sigui perquè els continguts de les lletres eren ‘canyeros’ o sigui perquè cantaven en català, era molt difícil que els grups poguessin créixer. Nosaltres vam dir: “Comencem a treballar professionalment, que aquests grups transcendeixin la frontera del gueto, que algun dia puguin a sonar a la ràdio, que si fan un ‘bolo’ guapo hi hagi una crítica, una ‘promo’…”. Era intentar que el mercat alternatiu superés les barreres que tenia fins llavors.
L: Vam començar a fer concerts en espais alliberats, o autogestionats, on et senties més còmode. Però n’hi havia pocs: a Barcelona n’hi havia un, que era el que teníem nosaltres, i només hi cabien 200 o 300 persones; a València n’hi havia un altre, i a Bilbao i a Madrid. Sí que començaven els primers ateneus, però no en tots es podien fer concerts… Vam estar dos tres anys funcionant amb aquests espais i amb aquestes dinàmiques alternatives. Pel que fa a la distribució de material, hi havia una xarxa de distribuïdores alternatives i en unes jornades anuals d’aquesta xarxa vam dir que determinats grups començaven a tenir un ressò més enllà dels nostres espais i que hi havia una demanda de sortir enfora. Per aquella època, Fermin Muguruza va crear el seu propi segell, Esan Ozenki, i a Itàlia Banda Bassotti va fer el mateix. Aquests van ser els nostres referents en l’àmbit europeu.
D: Vam fer una associació cultural, perquè al principi no podíem assegurar una remuneració per a tots nosaltres. Era activisme i molt de voluntarisme, no cobràvem gairebé res…

“Se’ns fa difícil explicar la nostra història sense parlar del grup Obrint Pas”

El grup que va triomfar primer de tots els que portàveu vosaltres va ser Obrint Pas, els valencians liderats per Xavi Sarrià. És indissociable la història de Propaganda pel Fet! de la d’Obrint Pas, fins que aquests es van dissoldre el 2014?

L: Sí, per descomptat. A finals dels noranta, Obrint Pas era un grup que els costava força tocar a casa seva, ja que cantaven en valencià i barrejaven el ‘rock’ amb instruments tradicionals. La gent del ‘rock’ ho veia estrany, i la gent de la música tradicional, encara més. Van guanyar el concurs Tirant de Rock, el premi del qual era gravar tres discos amb una discogràfica i una campanya promocional molt gran. Però ells van rebutjar-lo, perquè van creure que estava fora de les seves necessitats, que volien que tots els passos a fer els poguessin controlar molt bé… Ens vam anar trobant, en concerts i ‘mogudes’, fins que un dia vam acabar xerrant a Vallcarca, a altes hores de la nit… Ells s’havien autoeditat un CD, que era ‘La revolta de l’ànima’ (1997), però tampoc es volien dedicar a això i nosaltres ja havíem fet la reflexió sobre com sortir dels espais alternatius, com portar els nostres grups a festivals. Vam començar a treballar junts i vam iniciar una relació molt intensa de més de 15 anys…
D: Obrint Pas és el grup amb qui hem fet els passos importants, hem crescut molt conjuntament. Cada cop que un feia un pas, l’altre també el feia: la primera vegada que vam actuar a TV3, la primera portada d”Enderrock’, la primera gira internacional… anàvem ‘obrint pas’ junts [riu].
X: Se’ns fa difícil explicar la nostra història sense parlar d’Obrint Pas. Amb els grups, ens agrada tenir-hi una relació de tu a tu, xerrar-ho tot, respectem els seus tempos, el punt d’autogestió de cada grup. No tenim el perfil de donar ordres, de dir “s’ha de fer així”. Al contrari, el que fem és acompanyar-los en les decisions. Amb Obrint Pas tampoc sabíem gaire com fer les coses, en vam anar aprenent junts… Sempre hi hem anat de la mà.
D: Quan, fa 20 anys, les discogràfiques solien editar 25 o 30 discos l’any, nosaltres n’editàvem només quatre. Ens agradava poder cuidar molt el producte i que no es tractés d’omplir prestatgeries de discos, sinó seleccionar molt bé el que fèiem i poder treballar la carrera artística amb cada grup. Nosaltres vam ser de les primeres discogràfiques a incorporar el ‘management’ dins de la unitat de negoci; ara ja gairebé tothom ho fa… perquè va arribar la crisi de la venda física de discos i ho van acabar fent per necessitat.

Precisament us volia preguntar per això: com vau superar vosaltres la gran crisi de l’edició de disc?

D: El que et deia: editàvem poc; per a nosaltres el disc no era un negoci en ell mateix, sinó que era una manera de llançar l’artista… Recordo que, en unes jornades al Sònar, algú va dir: “Ara el que es porta és la política de 360 graus”. I ens vam mirar, pensant: “Però si això és el que nosaltres fem des del primer dia”…
X: Editàvem poc, en molts casos per filosofia i manera de fer i, en altres casos, per necessitat. Ho fèiem tot i, si finalment estàs xerrant de tot amb l’artista, sense voler li fèiem de ‘mànagers’. Si parlem no només del disc, sinó d’on anem a tocar, com treballem aquesta promoció… Què és un ‘mànager’? Doncs el que fèiem nosaltres…

“El que volem és que la gent escolti aquella música, no pas que li costi trobar-la”

Però és cert que el negoci d’editar discos ha desaparegut. Ja ningú guanya diners de vendre discos…

X: Difícilment, si parlem dels discos ‘físics’. Amb l’entrada d’Internet es va acabar allò d’anar a la botiga de discos a comprar el CD. Encara avui pots llegir comentaris de depèn quins artistes que es queixen de la pirateria musical. Però, per a nosaltres, l’entrada d’Internet i com ha fet canviar el món de la música no va suposar cap amenaça, ni de bon tros. Sempre ho hem entès com una oportunitat, ja que finalment, amb el pas del temps, també s’ha generat un negoci al voltant del món digital, que, en certa manera, compensa —estic fent servir un llenguatge que no és l’usual nostre— el que s’havia perdut en el ‘món físic’.
D: El procés que hem fet nosaltres no s’entendria sense Internet. Pensa que els nostres grups no són de ser “punxats” en ràdios. Internet, al principi sobretot, tot i que ara cada cop menys, permetia democratitzar la música. Vam aprofitar aquesta escletxa: era una oportunitat magnífica; molts dels nostres grups han crescut així… Internet ha permès un accés més generalitzat a la música: no has d’anar a la botiga a gastar-te diners per comprar un disc, no has d’esperar que te’l punxin en un mitjà de comunicació…
Marc Padró ‘Brujo’ (M): Internet, per a nosaltres, ha estat un mitjà de comunicació en el qual hi hem pogut sortir, a diferència d’altres mitjans convencionals, que no ens feien ni cas…
L: No hem treballat mai per buscar la rendibilitat econòmica només venent discos; tot al contrari, quan va sortir Internet, la resta de discogràfiques es queixaven que no podia ser que hi hagués música sense pagar… i, en canvi, nosaltres agafàvem el disc i el penjàvem a Internet. El que volem és que la gent escolti aquella música, no pas que li costi trobar-la, i així anirà a concerts, es comprarà roba, ja hi haurà altres àrees on hauràs de saber desenvolupar-te… Si només fabriques discos i vens discos i guanyes diners amb això, i de cop i volta, això desapareix, t’arruïnes.

Això de treballar amb artistes, com ho porteu? Diuen que els artistes són molt individualistes, que van a la seva…

X: Aquesta és la nostra batalla diària… Hi ha una implicació de les dues parts, de l’artista i del gestor, a l’hora de tirar endavant un projecte. Podries pensar que l’artista mira només pel seu benefici. En alguns casos, sí; hi ha de tot, com a tot arreu, però crec que per la manera com tenim nosaltres de ‘currar’, acabem ‘currant’ amb la ‘penya’ que ‘curra’ més o menys com nosaltres…
D: Nosaltres tenim una manera de fer les coses, i més després de 20 anys. Si algun artista no s’hi adapta, no ens posarem d’acord…
X: Si algú espera rebre ordres, per exemple, no sé qui les donarà; nosaltres no donem ordres… Alguna altra gent del sector potser sí que ho farà…
M: Quan comences a treballar amb un grup nou, sí que hi ha alguns prejudicis per part seva cap a nosaltres: “Els de la discogràfica, els mànagers”. Sempre hi ha la por de: “El meu producte artístic, ara l’hi porto a aquell venedor, que mirarà què es pot quedar d’això que és meu”… Però a poc a poc aquest prejudici es va esvaint, perquè els artistes amb qui treballem veuen que es consulten les coses, que se’ls fan recomanacions, que se’ls critica perquè no fan això o allò…

Però entre ells hi ha enveges? No diuen allò d’“a aquells els feu això i els promocioneu més i a nosaltres no tant”?

D: Alguna vegada ens hi hem trobat… però això passa quan les coses no van bé, perquè, si el grup funciona, no mira què fan els altres… I, si es fixen en el que fan els altres, és per demanar-nos que també ho volen fer… anar a aquell concert o tocar en tal lloc…

Aquesta entrevista l’estem fent a les oficines que hi ha just al pis de dalt de la sala Stroika, de Manresa… Com us emboliqueu en aquest projecte? I quina importància ha tingut per a la vostra trajectòria? 

D: Com et dèiem al principi, va arribar un moment en què fer concerts a l’aire lliure era molt difícil: cada cop la llei era més estricta i et demanaven més papers. Vèiem també que aquí a Manresa hi mancava una oferta d’oci diferent de la discoteca estàndard. Des de detectar aquesta necessitat fins a començar a resoldre-la, vam trigar cinc anys… També era un moment en què vam coincidir amb diverses iniciatives similars en altres poblacions catalanes: la sala Clap, de Mataró; la Salamandra, de l’Hospitalet; la Mirona, de Salt… els projectes de les Cases de la Música, que es van engegar cap al 2007-08. Ara formem part de la Xarxa de Cases de la Música, juntament amb Mataró, l’Hospitalet, Gironès (Salt) i Terrassa.

Què era això abans, una nau industrial?

D: Sí, era una nau d’una empresa que feia piscines, una nau diàfana, amb terra llis i 1.350 metres quadrats… a prop del centre, però no al centre… Quan vam trobar el lloc, ens vam preguntar: “Què? Ho fem o no ho fem?” I ens vam tirar a la piscina [riuen tots a la vegada].

L’heu comprat o l’heu llogat?

D: Està llogada per molts anys. Després vam buscar finançament, vam fer les obres… i aquest octubre farà set anys que la vam obrir. Això va ser una convulsió interna: vam haver de dedicar-nos-hi intensivament, perquè això resulta que té més a veure amb l’hostaleria que amb la cultura. Vam passar de posar totxos i col·locar coses a servir combinats. Pel que fa a l’organització, va ser traumàtic i molt dur als inicis.

Els components de Propaganda pel Fet! en una de les barres de la sala Stroika, de Manresa / JOAN VILA I TRIADÚ

“La Stroika és la sala de concerts per excel·lència de tota la Catalunya Central”

Què hi feu a la Stroika? Concerts en directe i prou?

D: Ara mateix hi fem quatre activitats; quan vam començar, només en fèiem dues. La primera és l’activitat de concerts en directe, que es fa a primera hora de la nit, més o menys fins a les 12 o la 1. I després hi ha l’activitat de discoteca… fins que tanquem. Això és el que et permet fer els concerts, perquè, si haguéssim de mantenir una infraestructura com aquesta només amb els concerts, no seria viable econòmicament. I, per tant, nosaltres ens vam haver de posar les piles i aprendre com funciona el món de la discoteca, que sembla una “xorrada” però té el seu ‘intríngulis’. I, ara mateix, tenim també tota l’activitat d’entre setmana: hem obert dues aules per fer-hi formació, un estudi, fem ‘stages’ d’artistes, enregistraments de discos… Per exemple, pots venir aquí a aprendre a tocar la guitarra, el baix, la bateria, el ‘combo’ (a tocar en grup)… De tot plegat, en diem el Centre de Creació Musical.

Quin tant per cent de la vostra feina és la Stroika?

D: De fet, són dues empreses separades: Propaganda pel Fet! és sòcia de Potemkin, i l’altre soci és Kay Produccions Multimèdia (abans Estudi Kay). Potemkim és l’empresa que gestiona la Stroika. Són dues estructures diferents. Jo sóc el que estic més amb la Stroika i ells tres estan més amb Propaganda. I a la Stroika tenim el nostre equip de treballadors propi; es barregen coses, s’aprofiten recursos…
X: Al principi, vam haver d’afrontar el dia a dia del monstre i ‘tocar el xiulet’ i tots cap allà. A mesura que han passat els anys i hem anat controlant la situació, ho tornes a posar una mica a lloc. Quan vam obrir, va ser una bogeria: no érem gaire conscients del que fèiem… si ho haguéssim estat, potser no ho hauríem fet… [tornen a riure tots]
D: No estàvem preparats organitzativament. Vam passar de cinc persones que érem llavors a Propaganda a portar un equip d’unes 25 persones, sense dominar una part del negoci, que era la part de l’hostaleria. Has d’aprendre com funciona i fer-te un equip… hi havia un risc real de fracassar.

Esteu contents de com ha anat? Heu superat aquesta etapa?

X: Sí, els bancs continuen pul·lulant per aquí, però està més controlat. Han estat sis anys de feina guapa: vam començar superforts amb els directes; al principi els directes funcionaven molt bé. Després va pujar l’IVA, la gent, amb la crisi, va perdre poder adquisitiu i la ‘penya’ es va quedar sense ‘curro’… vam passar una època ‘xunga’ de ‘bolos’, donant-li molta canya a la ‘disco’… Hem passat moments alts i moments baixos, però jo crec que hem fet una bona feina i aquí estem. No les teníem pas totes, no…

La sala Stroika, durant un concert en directe / PROPAGANDA PEL FET!

A més, la Stroika s’ha constituït com a espai de referència dins de Manresa…

D: Diria que, de tota la Catalunya Central, és la sala per excel·lència d’aquest territori. Pensa que vam fer una aposta molt ‘heavy’ en l’equip de so. Tota l’experiència acumulada d’anys i anys de passar per sales vam voler traslladar-la a fer la nostra sala ideal. I això també té un cost. D’aquí, la majoria d’artistes en surten ‘encantats’, per com sona, per com són les instal·lacions, el ‘backstage’… En aquest país, de sales de concerts, en tenim poques, hi ha molta discoteca adaptada com a sala; però, de sales pensades com a tals, se’n poden comptar amb els dits de la mà…

He vist a la vostra web corporativa que també esteu fent coses de cinema i que aquest apartat l’heu batejat “Propaganda pel film!”. Com és això?

X: Això és el company David Torras [el cinquè de les fotografies], que és un fanàtic del cinema, i amb dos companys més, l’Esteve Soler i el Gerard Quinto, van fer un curt amb 60 euros [‘Interior. Família’], i va anar tan bé que se’ls va escapar de les mans i necessitaven una petita estructura formal per poder presentar-lo a festivals, i distribuir-lo… Ens ho van comentar i vam dir, bé, fem com una secció dins de Propaganda pel Fet!

Però s’ha consolidat o s’ha quedat aquí?

X: Ara estan intentant fer un llargmetratge, però no el produirem nosaltres…
D: És un ‘vestit a mida’ per solucionar un problema que tenien ells, però no és una línia estratègica de la cooperativa. No vam decidir: “Ara farem pel·lícules o curts”; va sortir allò, els fèiem un favor i vam fer la broma de Propaganda pel Film!. Encara hem fet alguna cosa més en aquest món. En Feliu Ventura va estar de gira per l’Argentina, l’Uruguai i Xile i ja hi va anar amb la idea de treballar cinematogràficament el concepte de la memòria vinculat a la música. Vam fer un documental en coproducció amb TV3 i n’hem editat el DVD [‘La memòria de la música’].

Deixem un moment la música de costat i feu-me una reflexió sobre el cooperativisme… El veieu com un sistema alternatiu a l’economia capitalista estàndard? Hi veieu futur?

X: Nosaltres venim de la tradició que venim i hem estat envoltats de projectes que, quan s’han volgut consolidar o quan han crescut una mica, han adoptat la forma jurídica de cooperativa. Venim de la tradició dels moviments socials, de participar en el municipalisme, en assemblees de barri, en ‘mogudes’ estudiantils, en ‘mogudes’ laborals… És el que hem mamat des de petits, ho portem a la sang. Pel que fa a la projecció del cooperativisme, sí que és cert que últimament sembla que hi ha una revifalla, i em sembla molt bé que s’hi aposti i s’autoreivindiqui. Nosaltres pequem una mica de ‘punkies’, d’anar molt ‘al nostre rotllo’… El dia a dia també és veritat que ens ‘matxaca a saco’ i estem una mica desconnectats de tot plegat.

I amb altres cooperatives de Manresa o de la Catalunya Central, hi teniu relació?

D: Sí, hi estem en contacte; però, com que venim de camps diferents, sincerament, no hem trobat espais d’intercooperació… Cadascú està ficat en les seves batalles particulars.
X: És un punt d’autocrítica, no és una excusa, eh!
D: Sóm membres de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC) i també de la Xarxa d’Economia Social (XES), però en cap de les dues som gaire actius; només hi tenim contactes esporàdics…

“Que una empresa sigui una cooperativa no garanteix que la seva gestió interna sigui democràtica, horitzontal i transparent”

Segons dades fetes públiques per l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, hi ha gairebé 200 cooperatives (de les quals 73 al Bages) en aquestes comarques, que agrupen prop de 3.000 socis i donen feina a unes 1.200 persones. I gairebé la meitat han nascut en els últims cinc anys. Us sentiu partícips d’aquest moviment?

D: Sí, però amb matisos. Que una empresa sigui una cooperativa no garanteix que la seva gestió interna sigui democràtica, horitzontal i transparent… Això només ho garantim les persones que les formem i la manera com les gestionem, però el fet de ser cooperativa no implica res més que una forma jurídica… De vegades hem coincidit amb cooperatives que de gestió democràtica en tenen ben poc. Potser en la distribució del benefici no són una societat limitada, però en el funcionament intern sí.
M: En canvi, nosaltres, si canviéssim de forma jurídica i no fóssim cooperativa, estic segur que continuaríem treballant igual que ho fem ara…

I ja per acabar, d’aquí endavant, què? Després de celebrar els 20 anys, us poseu una nova fita?

D: Justament, ara estem fent treball estratègic sobre què volem fer en els pròxims cinc anys…
X: Sempre estem fent revisió interna i de dinàmiques de treball… Això mai s’acaba.

L’equip el teniu plenament consolidat amb els quatre socis que sou actualment?

M: Sí, ja fa temps que hi estem tots quatre, des del 2001, però entremig també hi ha hagut altres treballadors a la cooperativa…
X: Sempre ens acaben sortint coses, ‘enredos’… Quan treballes en aquest sector de la música, hi ha dies que els escanyaries a tots, ho enviaries a ‘pastar fang’ i et posaries a collir patates, però l’endemà t’entra de nou un “no sé què” que et fa trempar. Nosaltres som fans de la música i dels grups amb qui treballem…
L: Reconeixem que té una part de privilegi: treballem amb allò que ens agrada.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Elaborat conjuntament per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i CRÍTIC, aquest blog ens presenta experiències personals del món cooperatiu. Són entrevistes o reportatges breus amb persones que, amb el seu esforç, tiren endavant iniciatives empresarials molt diverses, però amb un denominador comú: l'aposta per un model econòmic més just i equitatiu. Són les qui anomenem les 'cooperactives'.

Cerca al blog