Benedetti, Galeano i Fontanarrosa: el futbol dels poetes

  • David Castelló / @davidcastello46
  • diumenge, 21 febrer 2016
  • Comenta
  • General

Lionel Messi llançant un córner al Camp Nou, a l’abril de 2009, durant un partit de Lliga / Tsutomu Takasu

El futbol i la seva lògica econòmica dominant han acabat creant la il·lusió que l’esport es limita, fonamentalment, a un exercici d’esforç físic. L’aspecte transcendental de l’intel·lectualisme ha quedat rellevat a l’última fila d’un cinema moribund on es projecten clàssics i pel·lícules d’autor en versió original. Mentre el màrqueting, el negoci, el físic, la cosificació i altres símbols del futbol modern podrien equiparar-se amb la saga de ‘Crepuscle’, la ment brillant i la màgia resisteixen en films com ‘Hunger’, ‘Persèpolis’, ‘El Club’ o ‘Smoke’. La superficialitat ha guanyat, per enèsima vegada, la batalla contra la ment. Alhora, i malauradament, l’esport rei fa més olor de diners que de futbol. De fet, la realitat amaga –potser ja ni tan sols es digna a dissimular-ho– que l’èxit comercial és la màxima de l’elit esportiva, subordinada als interessos econòmics de les grans marques publicitades, les cadenes televisives o els ‘sponsors’ oficials.

L’ètica i els sonats valors amb què molts s’omplen la boca també s’han anat difuminant pel camí, perseguint aquella lògica dels que tot ho poden, tot ho compren i tot ho canvien al seu parer. N’és una prova la samarreta del Futbol Club Barcelona. Com deia David Fernàndez en la presentació del llibre ‘¡A las armas! Hooligans ilustrados’, acompanyat per Jordi Évole i l’autor, Quique Peinado, el Barça “té el cinisme criminal de la política internacional a la seva samarreta. Davant porta Qatar, que és qui finança la guerra a l’Orient Mitjà, i darrere porta l’Unicef, que és qui s’encarrega de les víctimes”. No són pocs els equips que rere la llum dels focus i lluny dels estadis contribueixen al contrari d’allò que prediquen. No es tracta d’harmonia de contraris, sinó més aviat d’una bombolla absent d’ètica que algun dia, tard o d’hora, haurà d’esclatar.

La desigualtat entre els equips de futbol creada per l’ingredient capitalista ha potenciat la creació de contrapoders; aficions, estadis, himnes, barris i equips convertits en refugis. En són exemples vius l’FC Sankt Pauli –que carrega a l’esquena més de 100 anys d’història, bastint alternativa al futbol modern, i es defineix obertament com a antiracista, antifeixista, antisexista i antihomòfob–, el Rayo Vallecano –originari del barri obrer de Vallecas, a Madrid, on el PP mai no ha guanyat, i famós pel seu col·lectiu d’aficionats d’esquerra, coneguts com els Bukaneros–, el Tarraco –l’únic equip de Catalunya que pertany als seus socis pel fet de ser d’accionariat popular– o el Sant Andreu –que té un grup de ‘hooligans’, els Desperdicis, de la mateixa naturalesa política que els Bukaneros.

En la foscor del futbol modern, metafòricament enlluernat per milers de flaixos, existeixen punts d’inflexió que esdevenen escletxes. Apareixen les paraules per aturar l’espectacle, relativitzar el físic per potenciar l’absent intel·lectualisme, explicar les històries invisibles, remoure el passat, trencar convencionalismes i afegir una banda sonora a la trajectòria de la pilota, al crit de l’aficionat, a la bengala del ‘hooligan’ o a l’elixir del gol. I també resideix en aquestes plomes l’essència de l’esport rei. El futbol és dels poetes. I aquí entren en joc veus autoritzades dins la literatura, el periodisme i el món de les lletres. Enamorats de la pilota com Pier Paolo Pasolini, Eduardo Galeano, Juan Villoro, Albert Camus, Manuel Vázquez Montalbán, Roberto Fontanarrosa, Osvaldo Soriano, Sergi Pàmies, Eduardo Sacheri, Enric González, Nick Hornby, José Cantero Verni, Javier Marías, Santiago Roncagliolo o Mario Benedetti. L’esport té veu, però necessita paraules.

Aquest article pretén apropar-se als intel·lectuals llatinoamericans, atès que la relació entre el futbol i la literatura es va originar en aquesta regió. Sobretot a tres d’ells: Galeano, Benedetti i Fontanarrosa.

Galeano_MarielaDeMarchiMoyano

Eduardo Galeano, escriptor i periodista uruguaià / Mariela De Marchi Moyano

Galeano: llums, ombres i gols en vers

Coneixent l’obsessió d’Eduardo Galeano per usar les paraules per remar contra corrent, il·luminar els invisibles, reviure els oblidats i prendre sempre bàndol –el dels indignats, en lluita contra els indignes–, podria semblar ficció la seva relació amb el futbol. L’escriptor i periodista de l’Uruguai n’era un enamorat. Galeano i el futbol, i viceversa. Com de costum, caminant pel prim fil que porta a l’horitzó, allà on habita la utopia. Sense mitges tintes, ni mitges veritats. El got ple i l’amor des de la crítica. La història d’una relació aparentment impossible que va travessar l’obra de l’escriptor, però que no va aconseguir encegar Galeano, fidel als seus principis ideològics i al seu compromís amb la societat. L’escriptor, immortalitzat en uns llibres convertits en barricades, va saber combinar la seva passió per l’esport rei amb una mirada crítica i furtiva de la qual mai no es va desprendre. El periodista equilibrava el seu devotisme futbolístic, així s’autodefinia, amb la denúncia dels problemes sociopolítics del joc. Un bon resum de les seves intencions en escriure sobre aquesta temàtica és el que ja va definir en un dels seus llibres: homenatjar el futbol, celebrar les seves llums i denunciar les seves ombres.

Galeano és autor d’un magnífic llibre titulat ‘El fútbol, a sol y sombra’.

Galeano no titubejava a l’hora de parlar del futbol com una opció cultural més que legítima, lluny del pensament hegemònic que la majoria dels intel·lectuals tenen sobre l’esport rei. En aquesta línia, feia un paral·lelisme molt encertat: “En què s’assembla el futbol a Déu? En la devoció que li tenen molts creients i en la desconfiança que li tenen molts intel·lectuals”. Així doncs, posicionant-se lluny de la batalla entre l’elit intel·lectual i l’esport, l’escriptor defensava la bellesa d’aquesta activitat física amb la seva millor arma: la ploma. El seu característic estil, fill de la poesia més sincera i del periodisme més compromès, el va casar amb el futbol.

Seguidor fidel del Nacional de l’Uruguai, l’escriptor va saber convertir la seva confessada frustració en una fina melodia de paraules. Galeano tenia una dona travessada a la gola i una pilota al peu. “Vaig néixer cridant gol. Somniava ser un dels homes que entren al camp de joc. Jugava molt bé, era una meravella. Però només de nit, mentre dormia. Durant el dia vaig saber ser la pitjor cama de fusta de la història del meu país.” En el seu objectiu per rescatar les històries perdudes pel riu de l’oblit, molts dels seus relats futbolístics ens apropen a un passat enterrat. El fill dels dies furgava sota terra. La mirada enrere per caminar cap endavant. Les seves narracions futbolístiques, plasmades principalment en llibres com ‘El fútbol, a sol y sombra’ o ‘Su majestad, el fútbol’, però presents al llarg de la seva obra, descobreixen el Galeano més historiador. Aquell escriptor i periodista que ens delecta amb una infinitat de relats sobre jugadors, aficions, equips o partits que el van seduir. Sempre, això sí, aprofitant la paraula per transcendir en el camp polític i en el social. L’uruguaià ens va recordar que estem fets d’històries i ens les va explicar com ningú.

argentina-itàlia-mundial 1986_Nazionale Calcio

Maradona, entre tres jugadors contraris, en l’Argentina-Itàlia del Mundial de 1986 / Nazionale Calcio

De l’Uruguai, però enamorat d’un jugador argentí. El rebel de la ploma enlluernat per qui ell denominava, quan les crítiques plovien a bots i barrals, el “rebel més clamorós dels camps de futbol”. No podia ser un altre que Maradona, a qui Galeano dedicava aquestes paraules: “Es va convertir en una espècie de Déu brut, el més humà de tots els déus; això explica la veneració universal que ell va conquerir, més que cap altre jugador”. Ens va explicar l’amor recíproc de Diego per la pilota, la manera de treure la llengua quan aquesta anava a perforar la xarxa o com la història va acabar en una sobredosi d’èxit. Després arribà Lionel, que va aconseguir emmudir parcialment l’escriptor. Quan les paraules van tornar, el periodista va elogiar l’excepcional jugador: “Crec que Messi és un cas únic en la història de la humanitat, perquè és algú capaç de tenir una pilota dins del peu. Sempre es va dir que Maradona la portava lligada, però Messi la té dins del peu, i això científicament és inexplicable. És un fenomen indestriable, però és la veritat”.

Algunes de les obsessions crítiques de l’uruguaià amb el futbol han estat, des de sempre, les institucions que el representen, les empreses que se’n lucren indiscriminadament i la metamorfosi que l’ha instrumentalitzat econòmicament i políticament, convertint l’esport rei en un gran negoci. L’escriptor explicava en un dels seus contes, ‘Los dueños de la pelota’, que “en aquest futbol de final de segle, tan pendent del màrqueting i dels ‘sponsors’, no és gens sorprenent que alguns dels clubs més importants d’Europa siguin empreses que pertanyen a altres empreses”. I, precedint-ho, exemples per avorrir: la Juventus, el PSV Eindhoven, el Bayer Leverkusen, la Fiorentina, etc. Però no es queda aquí –les paraules del periodista mai s’aturen–, sinó que també va assegurar que els clubs que no depenen directament d’empreses estan dirigits per homes opacs o per polítics que usen el futbol per catapultar-se a la fama.

Les grans corporacions publicitades, una de les colossals ombres que tapen l’esport, també van ser objecte dels dards enverinats de Galeano: “A l’hora de decidir quines seran les empreses anunciants de cada torneig, tant Havelange i Samaranch com la família Dassler ho tenen clar: s’ha d’escollir les que paguen més. La màquina que converteix tota passió en diners no pot permetre’s el luxe de promoure els productes més sans i més aconsellables per a la vida esportiva: senzillament, es posa sempre al servei de la millor oferta, i només l’interessa saber si Mastercard paga millor o pitjor que Visa i si Fujifilm posa o no posa sobre la taula més diners que Kodak. La Coca-Cola, nutritiu elixir que no pot faltar al cos de cap atleta, encapçala sempre la llista. Les seves milionàries virtuts la posen fora de discussió”.

Galeano va saber ser a les dues cares de la moneda. D’una banda, va ocupar-se d’emparaular els orgasmes futbolístics, fixant la mirada en la bellesa del futbol, capitulant allò que sentenciava Juan Carlos Onetti quan assegurava que “les úniques paraules que mereixen existir són les paraules millors que el silenci”. A l’altra banda, com a guerriller de paraules: contra la submissió del futbol modern al capital, denunciant monstres com la FIFA o el Comitè Olímpic Internacional i destapant la instrumentalització de l’elit econòmica i política. Convivint a la llum i fuetejant la foscor. Posant-se “la segona pell”, la samarreta dels seguidors, quan rodava la pilota sobre el verd i prenent la ploma quan l’espectacle s’aturava. Que “al frígid futbol de fi del segle XX, que exigeix guanyar i prohibeix gaudir“, Galeano va ser escletxa i palanca. El periodista, que recordava sovint que “el gol és l’orgasme del futbol i, com l’orgasme, és cada cop menys freqüent en la vida moderna”, ens va regalar gols en vers. Conscient que les paraules caminen, ell les va fer córrer. Jugant a futbol amb la paraula. Que a crits, a gols, els poetes mai no moren.

Roberto-Fontanarrosa

L’escriptor i humorista gràfic argentí Roberto Fontanarrosa, anomenat ‘El Negro’

La ‘milonga’ del futbol argentí

La pel·lícula argentina ‘El secreto de sus ojos’ conté una de les escenes sobre l’esport rei més mítiques i magistralment executades de la història del cinema. El pla seqüència de més de set minuts, cuidat al detall en termes tècnics, cinematogràfics i biogràfics –totalment fidel a la realitat històrica–, va precedit d’una frase reveladora: “El paio pot canviar de tot. De cara, de casa, de família, de ‘novia’, de religió, de Déu… Però hi ha una cosa que no pot canviar. No pot canviar de passió”. I aquesta, el futbol, pot ser desenfrenada, boja, eròtica, obsessiva, poètica, delirant, descontrolada, patida, silenciosa, ensordidora, etc. Eterna. A l’Argentina, diuen, el futbol és una religió. L’escriptor i humorista gràfic argentí Roberto Fontanarrosa n’era creient. Maradona és el Déu futbolístic; Messi, com a mínim el seu fill; Verón, ‘La Brujita’; Mascherano, ‘Il Capo’, i Riquelme, l’últim 10. L’esport rei és més excels que enlloc al país de ‘Les boges de la plaça de Maig’ –que paradoxalment són un exemple de seny–, dels ‘asados’ per norma els diumenges, de la Terra del Foc i de l’embat contra l’oblit en els temps d’amnèsia permanent amb Videla al poder.

‘El Negro’ –així anomenaven molts Roberto Fontanarrosa– va néixer el 1944 a Rosario, el lloc de pelegrinatge del futbol argentí, d’on broten meravelles com Messi o ‘El Loco’ Bielsa. No va trigar a convertir-se en un dels grans referents de l’humor gràfic del seu país. La seva àmplia producció li va permetre apoderar-se de la bandera de l’heterogeneïtat temàtica, tenyint els continguts amb dos ingredients fonamentals com la sàtira i la ironia. La seva agudesa humorística el va portar a crear una gran quantitat de personatges, entre els quals cal destacar Inodoro Pereyra (un noi originari de la Pampa Argentina que es rebel·la contra tot), el seu gos Mendieta (que el secunda) i ‘Boogie el aceitoso’ (la figura d’un mercenari que Fontanarrosa aprofita per, mitjançant els acudits negres, criticar el masclisme, el racisme, l’armamentisme, etc.).

Però, per convertir-se en xef de l’humor argentí, falta aquell tòpic pessic de sal, el futbol. La seva passió, ja que l’escriptor no titubejava a l’hora de definir-lo amb aquesta mateixa paraula, el va convertir en un fidel seguidor del Rosario Central. També ho va intentar com a jugador, practicant futbol ‘amateur’ a les lligues de barri de Rosario, però la cosa mai no progressà. Potser no anava mal encaminat Eduardo Galeano quan es refugiava en allò que els escriptors llatinoamericans són futbolistes frustrats.

Com no podia ser d’una altra manera, en les historietes i els acudits de Fontanarrosa està plasmat aquest deliri, dins i fora del focus, per l’esport rei. De fet, l’interès era de tal magnitud que tots els seus contes d’aquest àmbit es van reunir en un sol llibre, ‘Puro fútbol’. Des del realisme màgic del caminar d’un seguidor fins a la fidelitat narrativa de despullar-se davant el lector per explicar com va ser capaç d’atrinxerar-se en un hotel de París, amb el sol resplendent il·luminant la bellesa francesa, per visionar un partit amistós entre el Galatasaray i el Feyenoord. El Negro tenia, en la paraula, l’atreviment de Tévez sobre el verd, la saviesa de Riquelme, la versatilitat de Di Stéfano, la fidelitat de Bochini, l’olfacte de Batistuta, la vocació de Kempes, el compromís de Labruna i Zanetti, el treball de Simeone, la genialitat d’Aimar, l’entrega de Giunta, la màgia de Saviola, la bogeria de Bielsa i el vici de Maradona. El Negro, home de costums futbolístics i escriptor de taula de bar, va deixar diverses citacions reveladores i atrevides. “Alguns intel·lectuals seriosos deuen haver ocupat les seves hores llegint Tolstoi, mentre jo llegia ‘El Gráfico'” (una revista argentina especialitzada en futbol). “Central és prioritat u. No em vinguin amb l’aniversari de la mare. Jo me’n vaig a l’estadi. Això és innegociable”. La seva passió, de naturalesa inexplicable i obsessiva, el va acompanyar sempre, fins a la seva mort. Homenatge el dia del seu funeral a l’estadi del seu cor. Silenci per honrar una vida plena de paraules. En una mà, la pilota, i en l’altra, la lectura.

Osvaldo-Soriano_bo

Osvaldo Soriano, escriptor i periodista argentí, reconegut seguidor del San Lorenzo de Almagro

Potser el llibre que sostenia era de l’escriptor i periodista argentí Osvaldo Soriano. Militant de l’esquerra independent i refugiat de la dictadura de Videla. En un etern viatge de fugida, camí de les lletres i de l’estadi del San Lorenzo de Almagro, l’equip del barri de Boedo, a la ciutat de Buenos Aires, Osvaldo era, des del seu republicanisme, un seguidor incondicional de l’esport rei. Un home de lletres, que sempre havia estat escriptor, però que s’emparava en el fet que no l’interessava la literatura.

Seus són alguns dels contes futbolístics més esperpèntics i mítics de la prosa argentina. Podia ser el davanter còmplice d’El Negro o l’arquer d”El penal más largo del mundo’. Aquest conte, forjat a les mans de Soriano, rescata de la història un episodi inèdit del futbol. Un penal que va durar més d’una setmana i que va contribuir a canviar el rol hegemònic segons el qual els grans equips acostumen a imposar-se als més modestos. Ja ho comentava Enric González al seu llibre ‘Historias del calcio’: són “més boniques les victòries dels vençuts”.

L’intel·lectual argentí, amb diversos llibres i pel·lícules a l’esquena, va oferir una visió més humana del futbol. Va rescatar del pou de l’oblit històries desconegudes i en va narrar altres de famoses com el ‘Maracanazo’ o la inoblidable ‘mano de Dios’. Sobre el seu protagonista, en va escriure unes línies: “Maradona és un rei en un país sense corona i així s’ubica ell: com un rei que ens parla a nosaltres, els súbdits. Però se l’ha d’entendre, perquè el paio deu pensar: ‘Com em volen aplicar la llei justament a mi, si els vaig fer un gol amb la mà als anglesos?’ I té raó: si aquí els corruptes caminen solts i ni tan sols ens donen felicitat. Com ell”. Des de l’humor i lluny del costumisme, sempre acompanyat d’una cigarreta. A mig camí entre la raó i la passió, entre el tabac i el futbol, entre la història i el present. “El futbol té la significació d’una guerra sense morts, però amb conflicte. Amb drama, reflexió i ironia. I amalgama la família, cosa que no aconsegueix la política”, va escriure Soriano. Entre la crítica i el fanatisme. Amb la mà al teclat i la pilota als peus.

benedetti_ElisaCabot

Mario Benedetti l’any 1981 / Elisa Cabot

Contes des de l’Uruguai

Mario Benedetti, escriptor i periodista. Poeta de la vida. Amb el peu dret sobre el verd i l’esquerre sobre les idees. També provà sort, durant la joventut, de porter, tot i que considerava que era la pitjor posició: “Quan els companys marquen un gol, l’arquer no pot festejar-lo amb ells perquè és lluny, i quan en converteixen un, està resignat a suportar-lo en soledat”. Porter per vocació, com ho havia estat Ernesto Guevara. En el revolucionari potser també hi influïa la condició d’asmàtic. “Una vegada, el pare del Che em contà que el seu fill també era porter i que solia tenir dins de l’arc, al costat d’un dels pals, un inhalador. Llavors, després d’una aturada, corria cap a l’aparell i es feia unes manxades“. L’escriptor, poeta, dramaturg i assagista es va prendre una treva futbolística per iniciar el seu viatge entre les pàgines dels llibres, les veus dels muts, els rostres dels invisibles i els carrers perduts de les ciutats trobades. Benedetti en va tornar convertit en escriptor i en condició única d’aficionat.

L’uruguaià és un dels molts culpables del fet que, com escrivia Jorge Valdano al pròleg del seu llibre ‘Contes de futbol’, “el múscul i el pensament es mirin amb menys desconfiança”. Un dels impulsors del xoc entre la pilota i la ploma, entre el futbol i l’intel·lectualisme. La seva producció literària, molt abundant i dilatada, és heterogènia, potent i lluminosa. Destaquen llibres com ‘La treva’ –la que sempre havia demanat que es prenguessin l’elit intel·lectual i el futbol, en una relació totalment desencantada–, ‘Gracias por el fuego’, ‘Vivir adrede’, ‘Primavera con una esquina rota’ o poemes com ‘Hoy tu tiempo es real’, que dedicà a Maradona. Les seves manifestacions literàries i els seus vincles amb partits i moviments d’esquerra el van condemnar a l’exili polític. Fugint de l’Amèrica Llatina subjugada per les repressions militars i refugiat entre paraules.

La seva passió per l’esport rei es va veure reflectida, també, en dos contes memorables com ‘El puntero izquierdo’ i ‘El césped’, on, a més de destil·lar-se el seu interès pel futbol, es denota una afecció per la psicologia humana. Tot i la fascinació que l’escriptor sentia per la pilota i pel món que l’envoltava, tampoc no es va deixar cegar pels atractius focus de l’espectacle. De fet, va transcendir en certa manera, com ja ho havia fet Galeano, en l’aspecte social i econòmic. Benedetti, posseïdor d’un idealisme contagiós, va interessar-se pels poders financers que esgarrapen la bellesa futbolística, per l’element alienador –l’anestèsia social– que podria interessar la classe política i, especialment, per la psicologia del futbolista. A més, va demostrar conèixer el joc i les seves normes a la perfecció i tenir una petita –i sana– obsessió per fer mitja volta cap enrere, amb la mirada clavada en la història.

Benedetti es mostrava especialment descontent amb dos aspectes concrets del món futbolístic. El primer era la vocació violenta, el ‘hooliganisme’ gratuït nascut en terres angleses. L’escriptor rebutjava completament el clima de violència que envoltava sovint els estadis. Més encara en adonar-se que aquest ambient acostumava a traspassar les línies que delimitaven el terreny de joc. En forma de puntades i d’altres accions antiesportives, aquesta realitat únicament contribuïa, com deia el poeta, a entorpir i embrutar l’espectacle. El segon element que el fastiguejava era, com va explicar durant una entrevista, “el factor mercantil d’aquest esport, l’excessiva publicitat, les absurdes xifres de diners que es manegen”. Benedetti, en clau bastant humorística, psicològica i crítica, defensava el futbol com un joc. Descartada la pilota, optà per la ploma. L’escriptor uruguaià mai no intentà domar el déu impune, sinó únicament escriure’l. L’aconseguí acariciar amb paraules.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Blog dedicat a històries on el futbol i l'esport en general, en tant que esdeveniments de masses en les societats modernes, resulten ser potencials armes de construcció massiva. Els amplis altaveus mediàtics amb què compta, donat el seu poder de convocatòria, juntament amb els seus valors originals com a esport (respecte al rival, joc en equip, solidaritat amb el company, etc.), no poden si no ser una font de canvi. Qui diu que no es pot barrejar futbol i política? A Futbol Crític defensem que, agradi o no, futbol és política. Així que se n'haurà de parlar.

Blog coordinat per Noel Eduardo, sociòleg de formació, comunicador de professió, apassionat per les històries humanes que hi ha darrera del futbol i l'esport en general. Es defineix com a aprenent de tot. Es guanya la vida en el món de la cultura, secció arts escèniques.

Cerca al blog