13/02/2015 | 18:14
Plans, objectius, estratègies. La Unió Europea té un elevat nombre d’instruments d’organització i planificació per lluitar contra el canvi climàtic, reduir la dependència energètica i diversificar les importacions de Rússia. Però, quin n’és el resultat sobre el(s) territori(s)? Per mirar de respondre aquesta pregunta, l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) va reunir el passat 31 de gener organitzacions europees i del Nord d’Àfrica amb una llarga trajectòria de monitorització de la política de seguretat energètica europea i, principalment, de la seva dimensió exterior.
La jornada es va encetar amb una ponència de Pablo Cotarelo, de l’ODG, presentant l’estudi “Opening the EU Black Box. Metabolism, dependence and geopolitics” (Obrint la caixa negra de la Unió Europea: Metabolisme, dependència i geopolítica). Els resultats de la recerca reforçaven el fil conductor del dia: la Unió Europea té un perfil metabòlic característic del capitalisme avançat i importa grans volums de materials i sobretot, de recursos energètics. D’aquí que el nou d’impuls europeu de la “Energy Union” vulgui reorganitzar la UE internament per situar-la com un actor més fort dins el panorama global de l’energia.
Tant Anelia Stefanova com Kuba Gogolewski, de Bankwatch Network (BWN), van posar sobre la taula com aquest assegurament del flux d’importacions energètiques funciona com a tentacle d’interessos de la UE i es materialitza a través de grans infraestructures que reben suport de diners públics del Banc Europeu d’Inversions (BEI) o del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD). Aquest tentacle es desplega en els discursos oficials sota el supòsit que la dependència energètica ens fa vulnerables i, per tant, ens atorga la legitimitat d’acaparar recursos energètics a tercers països, però contrasta amb els impactes als països exportadors i de trànsit.
Algèria, Ucraïna, Azerbaidjan…
Poques vegades es té l’oportunitat de conèixer què passa a Algèria, el gran exportador de gas a Catalunya, l’Estat espanyol i Itàlia, i el tercer de la UE. Hamza Hamouchene, d’Algeria Solidarity Campaign,va posar xifres i rostres a aquests impactes, en un país on la venda de petroli i de gas representa el 97% de les exportacions i dos terços del pressupost nacional, i on la UE reforça la figura del règim repressor d’Abdelaziz Bouteflika per controlar la seva àrea d’influència i d’interès energètic.
En canvi, a Ucraïna, la població percep aquest pressió des de l’Est, amb la Rússia de Putin assetjant els seus territoris. De fet, com explicà Olexi Pasuk (BWN), Ucraïna també es una gran productora i consumidora de gas perquè en l’època de la URSS la xarxa de gas es va estendre a pràcticament totes les poblacions com a símbol de desenvolupament. El recent conflicte armat, però, no ha afectat els territoris per on circula la densa xarxa de gasoductes que transiten cap a Europa. Aquest complex entramat geopolític d’interessos energètics sovint dóna peu a discursos per facilitar l’explotació de recursos fòssils propis. A casa nostra, la Plataforma d’Aturem el Fracking (PAF) denuncià la concessió d’exploració sense informar la població, com en el cas paradigmàtic de la població de Riudaura, a la Garrotxa (Llorenç Planagumà – PAF).
D’altra banda, la UE des de l’any 2000 repeteix sistemàticament la necessitat de diversificar el subministradors per l’alta dependència de Rússia. Aquest fet ha intensificat les relacions amb les regions del Caucas i del Nord-Àfrica. La promoció del “Southern Gas Corridor”, el gasoducte que vol connectar Azerbaidjan i Itàlia, ha provocat el rebuig de les comunitats de la Puglia italiana i soldarà i nodrirà el règim azerí de la família Aliyev amb els recursos de la venda de gas, un govern corrupte que empresona sistemàticament qualsevol breu crítica i dissident. Elena Gerebizza, de Re:Common (Itàlia), va destacar, a més, que aquest projecte forma part del pla per completar el mercat únic del gas a la UE per acabar convertint el gas en un actiu financer.
La pressió de la UE sobre el Nord d’Àfrica
Des de l’altra ribera de la Mediterrània, Chafik Ben Rouine, de l’Observatoire Tunisien de l’Economie, va fer un repàs de la situació als països MENA (Orient Mitjà i Nord-Àfrica), tot qualificant la situació de caos i, en el millor dels casos, amb governs com el de Tunísia que assumeixen receptes neoliberals que res tenen a veure amb l’esperit inicial de les revolucions àrabs. Chafik va destacar la pressió que exerceix la UE en la regió, per exemple, intentant que les energies renovables no s’incloguessin com a recurs natural i, per tant, evitar ser sotmeses a l’aprovació del parlament tunisià; facilitant que el BERD donés préstecs per a l’explotació de gas no convencional al sud del país, i com, a Líbia, l’empresa francesa TOTAL vol extraure gas de fracking quan a França s’ha establert una prohibició nacional.
Per acabar es va fer referència al paper futur que pot jugar l’Estat espanyol i Catalunya com a nou hub gasístic europeu, tant per l’entrada a través de gasoductes cap a les xarxes europees com per la seva capacitat de regasificació.
La jornada va cloure doncs, amb la necessitat de seguir analitzant l’evolució present i futura de la “Energy Union”. Tant la nova geopolítica energètica, que situa el recurs fòssil gas en el centre d’una suposada transició, com l’esfera financera, que té com a objectiu la creació d’un mercat únic del gas a la UE, perpetuen un model basat en grans inversions i infraestructures, i una presa de decisions concentrada en els centres de poder. En la perifèria queden els pobles i les comunitats que en pateixen les conseqüències. Així doncs, és imprescindible radicalitzar la solidaritat entre aquells que creiem en el camí cap a la sobirania energètica popular, un dret a decidir sobre l’energia que posa en el centre dels models energètics el respecte a la vida.
Nota: Podeu veure l’streaming de la jornada aquí.
