CUP-Guanyem: crònica d’una escissió

Ada Colau i David Fernàndez amb Arcadi Oliveres en un acte en suport als dret al treball. Foto: Pedro Mata / Fotomovimiento

Ada Colau i David Fernàndez amb Arcadi Oliveres en un acte de suport al dret al treball. Foto: Pedro Mata / Fotomovimiento

En la política catalana s’està produint una escissió històrica, profunda i molt rellevant. No l’està patint cap partit polític, i no té a veure, com altres escissions, amb el repartiment de càrrecs, dietes o secretaries generals: és una escissió ideològica, que s’esdevé en el si d’allò que en el seu dia vam anomenar moviments socials o moviments alternatius. L’escissió és transversal arreu del país, però té lloc de manera més explícita allà on aquests moviments han tingut sempre més arrelament: Barcelona. Per dir-ho ràpidament i que s’entengui: és l’escissió entre els partidaris de la ‘via Guanyem’ i la ‘via CUP’, tot i que els qui defensen l’una o l’altra via no han d’estar pas enquadrats necessàriament en aquestes organitzacions. Alguns mitjans ho han presentat com una batalla entre independentistes i no independentistes. Però el cert és que la cosa va molt més enllà, i la qüestió sobiranista, si bé hi té un pes rellevant, no és ni de bon tros el motiu central del conflicte.

La ‘via CUP’ connecta amb la manera com tradicionalment han entès la política els moviments socials des de la desfeta de l’esquerra radical al final de la Transició: prioritzar el treball de base, acumular forces i picar pedra als barris per transformar de baix a dalt. La ‘via CUP’ ens diu que hem d’estar alerta i no deixar-nos enlluernar pels focus dels platós, encara que avui dia el discurs de l’esquerra radical sigui més present que mai als mitjans. La ‘via CUP’ ens diu que primer cal assolir l’hegemonia social i després abordar les institucions, perquè fer aquest pas sense el suport d’un moviment fort que ho acompanyi farà avortar qualsevol transformació real, per la pròpia dinàmica perversa del poder. La candidatura de la CUP al Parlament l’any 2012 va ser un pas en aquest sentit: David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet són el cavall de Troia del moviment a la Ciutadella, però és el moviment qui en controla les regnes. Ho deien els zapatistes: “Anem lents perquè anem lluny”.

Aquesta anàlisi, fins fa poc bastant unànime dins dels moviments socials, d’un quant temps ençà està sent qüestionada per moltes de les persones que en algun moment s’hi havien sentit identificades. Són els partidaris de la ‘via Guanyem’. La ‘via Guanyem’ ens diu que s’ha obert una finestra d’oportunitat per prendre el poder que, davant dels estralls causats per una crisi econòmica devastadora, seria irresponsable no aprofitar. El 15-M, on es van constatar les limitacions de les pràctiques movimentistes, va suposar un punt d’inflexió i un canvi de xip. La ‘via Guanyem’ vol accelerar els tempos, aposta per modular un discurs que fugi dels tics pamfletaris de l’esquerra i, cosa inèdita, avala una estratègia en clau de front popular. L’aliança amb formacions com ICV o EUiA ha esdevingut vàlida en el context actual, sempre que el moviment pugui ostentar l’hegemonia de l’artefacte electoral que en resulti. Això és possible bàsicament gràcies al lideratge mediàtic d’activistes sorgits del seu si: en el cas de Barcelona, Ada Colau.

La CUP? “Sectaris!”. Guanyem? “Reformistes!”

Els últims mesos, arran de les desavinences entre la CUP de Barcelona i els impulsors de la candidatura de Guanyem (ara rebatejada com a Barcelona en Comú), la topada entre partidaris de l’una i l’altra estratègia ha esdevingut especialment visible. Com sempre que hi ha un conflicte obert, les simplificacions han estat a l’ordre del dia. Per alguns partidaris de la ‘via Guanyem’, la CUP és una organització irresponsable i sectària, incapaç de compartir espai amb altres projectes i amb una por infantil de fer “política de veritat”. Els menys afins al sobiranisme en el si de la ‘via Guanyem’ hi afegeixen, tot arrufant el nas: “Aquests de la CUP, molt atacar ICV i Podem i, en canvi, a les primeres de canvi abracen Artur Mas”. Pels partidaris de la ‘via CUP’, en canvi, Guanyem són una colla de petitburgesos i professors d’universitat (o pitjor encara: politòlegs) venuts al reformisme ecosocialista. Els mouen, bàsicament, les ganes d’assolir la parcel·la de poder que els pertocaria generacionalment si els diplodocus de la Transició no seguissin copant tots els llocs de poder. Els qui prioritzen més el debat nacional en el si de la ‘via CUP’ hi afegeixen, arquejant la cella: “Aquests de Guanyem van posar tots els ‘peròs’ a la candidatura de la CUP al Parlament, i ara a les primeres de canvi s’alien amb Podem i Iniciativa… Sort que la independència no era important!”.

Ada Colau. Foto: Jordi Borràs.

Ada Colau. Foto: Jordi Borràs.

La ‘Via Guanyem’: tota la carn a la graella electoral

En realitat, tot és bastant més complex que aquesta caricatura. Tant la ‘via CUP’ com la ‘via Guanyem’ presenten aspectes qüestionables. Els de la ‘via CUP’ tenen raó quan retreuen als de la ‘via Guanyem’ que sense un moviment fort al carrer, que tensioni i sigui hegemònic, serà difícil fer polítiques realment transformadores. I, posant tota la carn a la graella electoral, corres el risc de desactivar el carrer. A propòsit de tot això, cal tenir en compte que els ajuntaments no són institucions amb capacitat d’implementar canvis radicals de forma dràstica. Serà difícil, doncs, que es percebin grans avanços. Per no dir que la campanya mediàtica dels primers 100 dies d’un ajuntament governat per Guanyem deixarà en anècdota el Dragon Khan del tripartit. Estan Ada Colau i companyia preparats per afrontar-ho? A més, el teòric procés de confluència ha acabat assemblant-se molt a una aliança de cinc partits, cosa que també ha generat cert desencís, especialment en aquells que veien amb il·lusió Guanyem si la CUP s’hi integrava. Hi ha moltes possibilitats que tot se’n vagi en orris a les primeres de canvi si l’experiment fracassa. Un petit detall: algú ha pensat què passa si Guanyem no guanya?

David Fernàndez. Foto: Jordi Borràs.

David Fernàndez. Foto: Jordi Borràs.

La ‘via CUP’: sortir de la zona de confort

Al mateix temps, els partidaris de la ‘via Guanyem’ tenen raó quan retreuen als de la ‘via CUP’ que el llenguatge i les dinàmiques clàssiques de l’esquerra radical són poc útils a l’hora d’eixamplar la base social. El purisme ideològic permet dormir tranquil a les nits, però no serveix per avançar en la construcció de majories. En aquest sentit, els partidaris de la ‘via CUP’ arrisquen poc i són feliços conservant verge el seu petit vedat. Té un punt contradictori, perquè a la CUP, fins ara, li ha anat bé quan s’ha atrevit a sortir –ni que fos tímidament– de la zona de confort. Abans del 2012, presentar-se al Parlament era un anatema. L’experiment amb David Fernàndez, però, va ser tot un èxit. El 2014, en canvi, van decidir no personar-se en la convocatòria al Parlament Europeu, i això va deixar més marge de maniobra a Podem per desplegar la seva proposta. És cert que Podem va treure vots en llocs on la CUP no n’ha tret mai, però també ho és que la CUP hauria de preguntar-se per què no treu vots on Podem sí en va treure. Amb Guanyem s’ha imposat de nou una opció conservadora. No integrar-s’hi és legítim, però pot generar un fenomen similar al de les europees a escala municipal. El mercat de vot contestatari existeix, i si no hi ha la CUP, algú altre ho pescarà, i més si els ‘cupaires’ no troben un candidat per Barcelona amb tirada mediàtica i disposat a competir amb Colau.

Prendre el poder per transformar la realitat o transformar la realitat per prendre el poder. Guanyar per capgirar, o capgirar per guanyar. A hores d’ara, l’escissió ja és irreparable. Cal començar a verbalitzar-ho i assumir-ho, com a primer pas cap a trobar fórmules que permetin superar un escenari estancat i que no fa bé a ningú. A Catalunya s’estan configurant dos espais polítics a l’esquerra de l’esquerra, hereus de les lluites dels anys noranta i de la primera dècada dels 2000: un de nítidament rupturista i molt vinculat a les dinàmiques de l’esquerra radical clàssica, i un altre de més plural, partidari d’establir fronts amplis que incloguin sectors rupturistes però també socialdemòcrates. Tots dos mesuraran les seves forces separadament durant aquest 2015, el 24-M i potser també el 27-S. La clau és que aquests dos espais tinguin l’habilitat de consolidar-se sense torpedinar-se, créixer sense canibalitzar-se, i cerquin consensos ‘a posteriori’, en ajuntaments i parlaments. Uns punts de trobada que, si es tracta de decantar majories, probablement no s’hauran de limitar a aquests dos mons, sinó que, vista la fragmentació del panorama català, hauran d’implicar un ventall encara més ampli de propostes. Incloent-hi, és clar, ERC, que, segons les enquestes, pot esdevenir el partit majoritari de l’esquerra a Catalunya, per molta urticària que això generi a determinats sectors de l’esquerra “de debò”.

Si això no passa, l’alternativa ja la coneixem de fa anys. Es diu Convergència i Unió.

19 comentaris
  • 46223099E 16 de febrer de 2015 - 13:30

    D’entrada dir que m’entristeix que a Barcelona la CUP no entres en la confluència de Guanyem.
    Si que voldria esmentar dos punts a tenir en compte:
    En el cas del municipi de Barcelona la força de la CUP no es ni de bon tros la que pugui tenir a Sant Pere de Ribes, Santa Coloma, Berga o municipis semblants. A Barcelona la CUP està verda i per madurar. Crec que això ha influit en no arribar a l’acord, a banda del rebuig de ICV per part de la CUP i del discurs diferenciat: carrera de fons en els barris (CUP)/guanyar i entrar ja al govern municipal(Guanyem).
    Un altre punt es la relació entre CUP i Podemos. Per a molts de nosaltres en molts barris, on el fet diferencial de Podemos no hi és, la confluència entre Guanyem i CUP és molt gran.
    De fet no es distingeixen tant els teixits socials i de geografia electoral que recolzen Guanyem i CUP. El problema el tenen CUP i Guanyem en els barris on no hi són cap dels dos, a no ser per la tirada personal i mediatica de Colau (Guanyem) i Pablo Iglesias (Podem) . Espero i desitjo que la rivalitat a escala catalana entre Podemos i CUP no deteriori les relacions a l’escala de barri entre CUP i Guanyem a l’àmbit de Barcelona, Hospitaket o Terrassa, fins avui bastant bona.

    • XM 16 de febrer de 2015 - 14:58

      Em fa gràcia que es digui que “la CUP està verda” com si fos un bolet que ara neix i no portés anys de lluita a la ciutat (tant dins dels moviments socials i veïnals com des de la política de carrer) i presentar-ho en contraposició a “Guanyem no està verda”… dir que Guanyem “estan més preparat” és o bé assumir que provenen de la “vella política” o bé recórrer al tòpic de que és una organització “d’elits preparades”.

    • Josep m 17 de febrer de 2015 - 18:33

      A eixamplar horitzons plegats.

  • Jordi Marí de la Torre 16 de febrer de 2015 - 13:49

    Anem lents perquè anem lluny però, a la vegada, ens tempten les finestres d’oportunitat i les volem aprofitar. Certament ens toca viure un moment històric especialment interessant i, al meu parer, totes les propostes sorgides dels moviments social o alternatius posen a sobre la taula aspectes que ens ajuden a avançar i d’altres que costen més de pair.

    Vull afegir un aspecte en favor de la CUP perquè em sembla important. Una cosa és tenir un bon discurs i moure’s de manera hàbil en la crítica a qui té la responsabilitat de governar i, en canvi, una cosa diferent és assumir un paper en aquest joc i, fins i tot, esdevenir protagonista en escenaris de govern. La CUP crec que ha demostrat que sap fer bé les dues coses. Fins i tot quan reben crítiques és perquè estan allà, em primera fila, prenent decisions.

    Ho dic perquè Podem, Guanyem… de moment es mouen tan sols en la dinàmica del discurs, la crítica i la proposta d’alternatives. Tot apunta que ho fan bé, però els únics que han tingut responsabilitats similars a les de la CUP fins avui són ICV-EUiA i han fet el que han fet. Amb encerts i desencerts, com tothom.

    Estic bastant convençut que no guanyaran ni uns ni altres les properes eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona, però també sembla clar que seran un bon aliat de qui pugui fer govern, que tot apunta que pugui ser ERC. Per tant, pel meu gust, tenim un magnífic horitzó possible a la vista: una ERC assumint responsabilitat de govern amb una veu forta de les CUP i de Guanyem-Barcelona en comú. Crec que seria la millor manera de començar a dibuixar una altra ciutat.

    • Josep m 17 de febrer de 2015 - 18:37

      Home,…de moment ERC encara no ha plantejat cap model de ciutat alternatiu al campi qui pugui (i matxaqui l’indefens) actual de CIU. Bosch només parla d’independència. Jo sóc independentista, curiosament, i li reclamo quina política per la Barcelona patidora, desnonada, ensorollida, trepitjada pel turisme descontrolat, vandalitzada per les màfies internacionals,…Quina mena de capital, per al nou Estat ?. Els darrers anys d’ERC-Barcelona són lamentables.

  • jordibc84 16 de febrer de 2015 - 16:47

    La CUP a Barcelona és una entelèquia petitburgesa, filtrada per edulcorants. Guanyem és oportunista i sap que el vent li bufa a favor. La primera ni traurà cap regidor, la segona depen dels resultats d’ERC podria passar d’escalfar una cadira de regidor a entrar en possibles pactes. A veure com acaba tot…

    • Josep m 17 de febrer de 2015 - 18:38

      Embolica que fa fort, Trias-Recasens-Vives,…..T’hem caçat. Amb el tramvia circulant tranquil per la Diagonal ho veuràs tot més clar i bonic. Sí.

  • Dionisio Ortiz Samper 17 de febrer de 2015 - 10:26

    Trobo a faltar que es parli d’altres moviments socials i politics esquerrans que afortunadament lluitaran per un espai a Barcelona sota la coalició Barcelona en Comú amb un bon equip de la esquerra de la ciutat,amb gent nova i amb experiencia per governar, o fer aliançes d’esquerra. Cal sumar per guanyar i transformar una ciutat que vol ser esquerrana..

  • Muse 17 de febrer de 2015 - 15:29

    Hi ha una diferència més, la CUP ha estat més que benvinguda a Guanyem des de tots els seus integrants, alguns amb un passat institucional i altres no, alguns amb ressó mediàtic i altres no, etc., mentre que a la inversa no ha estat així. La via Guanyem és la via lògica de totes les esquerres a una Barcelona on les classes populars tota la vida han votat ICV i PSC (fins i tot presentant-se la CUP en ple auge del 15M), totes les esquerres menys la CUP, s’entén, que hi té un electorat marginal i, pel que es veu en molts comentaris, tot i així li sembla una aberració ideològica ser votada per ningú que hagi votat mai ICV ni PSC (si això no és sectarisme què és?).

    Un altre punt a tenir en compte és que la via Guanyem és nova, mentre que la via CUP fa 40 anys que treballa i es presenta als municipis catalans amb un èxit electoral molt minso i constantment amenaçat per mocions de censura de la resta de partits majoritaris davant qualsevol intent rupturista. Ja riurem quan la campanya mediàtica preelectoral finançada per bancs i lobbies conservadors es cebi amb Guanyem (veritable enemic dels que guanyaran les eleccions de nou) mentre “abraça” i recolza oberta o veladament la CUP (que no suposa cap entrebanc real als seus fins), i encara haurem de veure, com ja estem veient, com les files de la CUP ho celebren i ho promouen.

    Val a dir que hi ha molta gent que no vol renunciar a cap de les dues vies i aquesta gent (molt afí al Procés Constituent) es troba a Guanyem, precisament per evitar que es desactivi el carrer. No estic gens d’acord que des dels municipis no es puguin obrar canvis radicals, de fet és tot el contrari i per això era tan important un front popular el més ampli possible en un bastió com Barcelona. De tota manera, un article valent i molt d’agrair veient el pa que s’hi dóna… Salut!

    • Josep m 17 de febrer de 2015 - 18:39

      Bravo.

    • junior 17 de febrer de 2015 - 20:10

      Al que tu anomenes “via lògica” jo li’n dic poltronisme i atemptat al principi de radicalitat democràtica. Quotes i cadires, vella política.
      Al que tu anomenes “aberració ideològica” jo li’n dic coherència. La coherència de no renunciar a res en el teu discurs per arreplegar vots sigui com sigui. Vella política també, la dels “catch-all parties” que han maldat per erosionar la pluralitat arreu.
      Al joc de nous i vells millor ja no hi entrem. Et deixaré amb el teu tresor, aquell que diu que si la ignorància fos or…
      Salut!

    • Jaume2 23 de febrer de 2015 - 23:18

      ICV porta dècades presentant-se a les municipals, amb imputats com els del cas Innova a Reus o amb responsabilitats directes, per ser al govern municipal, en el cas 4f. I parlant de bancs jo no em posaria gaire gallardo, tenint present que l’Ada serà indirectament finançada amb els bancs que paguen les campanyes electorals d’ICV.
      Relacionar la CUP amb la dreta catalana ja és el summum de la inconsistència, recordem que ICV va pretendre fer un trasvassament de l’Ebre cap a BCN ampliant el negoci de l’Aigues de BCN (amb tots els bancs que té al darrera).

    • Pau Planas Puigbert 1 de març de 2015 - 21:39

      En Muse diu que els lobbies conservadors perjudicaran a Podemos i donaran peixet a la CUP… Però mentrestant, tenim a un tal Pablo Iglesias campant alegrement durant mesos pels canals massius d’informació, propietat de les oligarquies espanyolistes, i els tertulians de la CUP brillen per la seva absència… M’agradaria saber en què es fonamenten aquestes previsions completament oposades al que hem anat veient fins ara… En fi, sembla mentida que puguem ensopegar mil vegades amb la mateixa pedra: falses esperances de reformisme i falses il·lusions d’una Espanya compressiva i respectuosa amb la sobirania de Catalunya.. perquè res canvii, perquè continuem agenollats als interessos de les velles oligarquies, perquè ens continuï pesant al damunt la hipoteca d’unes estructures estatals ancestralment opressives, lligats jurídicament i legalment al que es decideix a la metròpoli. Guanyem Barcelona no podrà canviar res de substancial, perquè sense ruptura constitucional continuarem hipotecats, controlats, emmordassats legalment, impedits de dur a terme qualsevol política transformadora, perquè tot serà sistemàticament recorregut als tribunals de la inquisició i no hi haurà mai cobertura legal per a fer res. La qüestió és vendre il·lusió, però: un simulacre de canvi d’aires sense poder real per a dur-ho terme.

  • Josep m 17 de febrer de 2015 - 18:32

    Bona anàlisi, Palà. I em fa l’efecte que és bona aquesta separació (jo no en diria escissió) d’aquestes dues maneres d’entendre la pràctica política, de moment clarament enfocada des de la’honestedat per les dues bandes. De manera que deixem que es presentin separades, que sumin esforços i vots de gent complementària que després intentarem que siguin hegemònics a la Casa Gran….i a veure si veiem polítiques noves de veritat. Res de plorar, doncs. A canviar Barcelona !. De les màfies a la ciutadania.

  • XaviBoix 17 de febrer de 2015 - 19:51

    Roger: t’has mullat ben mullat noi! felicitats!
    Una pena el que està passant a Barcelona, ben legítim, això sí. I perdoneu-me però molt irracional si, finalment, Procés Constituent acaba decidint, abans de les municipals, donar suport a les CUP a les eleccions del 27S. Perquè es pot mig entendre que en municipis petits hi hagi barreges “estranyes” dins el paraigua de l’esquerra plural – jo no entenc el que passa a la meva ciutat, Sant Cugat, on governa CiU des de fa 27 anys – però no és comprensible que a Barcelona, amb el pes polític i electoral que té, la gent del Procés Constituent, amb el missatge d’unitat de l’esquerra que va ser el seu full de ruta, estiguin en la candidatura de Barcelona en comú, amb PODEM, ICV, EUiA i moviments socials, dels que ve l’Ada Colau, per exemple, amb figures com el Jaume Asens i en Pisarello amb responsabilitats a PODEMOS i que estiguin “jugant” públicament a una possible candidatura amb la CUP el 27S. L’únic qui ha dit públicament que no aniran només amb la CUP el 27S perquè aquest no era el seu objectiu fundacional és l’Arcadi, almenys que jo sàpiga. Caldria deixar-ho més clar, en tot cas.
    Perquè si el problema és ICV, els seus dirigents són els mateixos gairebé a Barcelona que a Catalunya. La seva trajectòria també (no la jutjo, ans al contrari). En aquests moments el que caldria és deixar-se de punyetes i que quedés clar qui és l’adversari comú: la DRETA i, també, qui no vol que decidim.

  • Jaume2 23 de febrer de 2015 - 23:22

    Xaviboix, quin problema hi ha en que el Procés Constituent vagi amb la CUP a les autonòmiques? caldria recordar que Podemos en aquest cas són els que tenen un comportament sectari (utilitzant els mateixos paràmetres amb els que s’acusa a la CUP) en els eleccions autonòmiques i no en vol saber res de ningú més, amb ICV trobo normal que la CUP hi marqui una línia vermella (i també el Procés Constituent), per tant seria una decisió bastant lògica anar-hi amb la CUP.

    • XaviBoix 25 de febrer de 2015 - 18:18

      Jaume2 cap problema! ans al contrari! el que no entenc és que gairebé les mateixes persones decideixin, sembla almenys, anar amb ICV a les municipals de BCN i a les eleccions al Parlament amb la CUP, i que les dues decisions siguin exclusives. Entendria perfectament que a les dues es presentessin amb la CUP però el que no entenc és aquesta decisió la veritat… tot i que m’agrada que a Barcelona hi hagi d’aquesta forma una possibilitat, difícil – tot s’ha de dir – de que hi hagi una alternativa al Trias!!

  • Yagocd 4 de març de 2015 - 1:11

    L’article presenta un tema interessant però crec que hi ha dues mancances importants.
    1) Es mostra una visió que en cap cas defineix el que és la CUP. De fet, lamentes les simplificacions i alhora presentes una CUP de llenguatge “purista i radical” que no té res a veure amb la realitat de desenes de pobles. I encara més quan dius que “arrisquen poc i són feliços conservant verge el seu petit vedat”. Malauradament només reprodueixes frases recurrents sense cap exemple que ho demostrin i això acaba traient credibilitat al text.
    2) No cites un element que ha estat decisiu en la no coalició en molts pobles: la manca absoluta d’autocrítica d’ICV respecte a la seva acció als governs municipals i autonòmic. Aquest factor ha estat decisiu ja que està molt present en activistes de base que ni poden ni volen passar aquesta trista pàgina de repressió en blanc.
    En definitiva, crec que més que “mullar-te” (com diu en XaviBoix) has jutjat una realitat sense prou coneixement i amb informacions molt limitades.

  • Muse 6 de març de 2015 - 14:22

    Intentar arribar a les institucions una candidatura ciutadana oberta i popular com no n’hem tingut mai cap, amb un contracte ètic com mai s’ha vist a l’ajuntament de BCN, que no segrega identitàriament ni lingüística ni ideològica, i amb un programa basat en la democràcia radical efectiva i la justícia social com pot ser “poltronisme i vella política”???? Teniu una bola de vidre màgica o sou deixebles de la bruja Lola o es que tota la resta som uns ignorants indignes de dirigir-nos a les vostres excelses mercès?

    El que és és una punyetera emergència humanitària, tot i que sembla que hi ha gent que no se n’adona o no ho entén o no l’afecta personalment o no ho veu urgent i ja li està bé fer magnífics discursos des del grup mixt o des de l’assemblea del 15m mentre els de sempre manen i ho disposen tot. Si les coses es poguessin canviar només des dels moviments i el carrer no estaríem com estem ni aniríem en la deriva que anem (sembla que hi ha molta gent a can CUP que per com parla sense cap pressa i exigint carnets de coherència i identitarisme als seus votants, deu haver heretat pis i patrimoni i no té massa problemes per sobreviure dignament…). O blindem quotes als mitjans i a l’educació o aquí no canviarà mai res, és impossible si la gent ni tan sols és conscient que se li estan venent el lloc on viu, i no perquè ho digui jo sinó perquè els fets de la història contemporània són els que són. En qualsevol cas, jo he defensat les dues vies, la institucional i la del carrer, perquè no crec en ni en la burocràcia ni en segons quines assemblees i per descomptat en cap postura excloent.

    Pel que fa a l’eterna acusació dels mediatismes, que ja cansa… l’Ada Colau ha denunciat vetos a tots els mitjans, va ser censurada a TV3, van fer treure de la graella una entrevista seva a TVC, i quan va anar a la sexta va haver d’aguantar unes impertinències i insults masclistes totalment denigrants i impensables vers qualsevol altra candidata a eleccions (del PP, PSC, CIU, etc.). Si és coneguda és per haver donat la cara als escraches i accions de la PAH dins i fora del parlament jugant-s’hi el tipus (una de les millors coses que ens ha passat en aquest país per com un petit grup de ciutadans ha fet la feina de tot un ministeri d’habitatge).

    Podem també ha estat (això ho sé de primera mà) vetat als principals mitjans catalans i calumniat a tota la resta menys dos, porten mesos desmentint acusacions falses, els seus membres més destacats han estat sotmesos a una persecució i fustigament sense precedents, fins al punt d’haver de demostrar la seva innocència públicament i a sobre davant unes institucions polítiques mafioses que creuen que dimitir és un nom rus i que han sotmès el poder judicial als seus objectius sense ser qüestionades pels mateixos mitjans inquisitorials i fraudulents amb qui els convé ser-ho.

    Que surtin a la sexta té diverses explicacions: cada cop que apareixen baten rècords d’audiència i generen milions en publicitat, representen el 15m des de la compostura (saben molt bé on és el límit del que poden dir o no per seguir sortint als mitjans, cosa que no passava amb els seus predecessors, també de primera mà ho dic) i des que feien el sacrifici personal de sortir a Intereconomia que es presten a ser insultats, acusats en fals i linxats per gentussa feixista sense educació ni respecte de la qual s’han de defensar dia sí dia també. Surten sí, però no és que els posin una catifa vermella precisament o que els tractin com qualsevol altre polític, sinó tot el contrari.

    La CUP ha sortit als mateixos programes que Podem a la Sexta i cia, quan ha calgut parlar de Catalunya, la comparació és ridícula tractant-se d’un partit que es presenta en l’àmbit local català, així que les queixes sobre la seva manca de presència als mitjans les feu a la Generalitat, a la Corpo i als mitjans privats CATALANS que us sembli oportú. I tranquils, que la cacera de bruixes que van patir quan es van presentar al parlament ja no ven ni se’n recorda ningú, han passat a ser uns ferms defensors del projecte de CIU i ERC segons els opinadors professionals nostrats i un pal a les rodes per a la resta de les esquerres amb vocació real de govern, i això els mitjans no ho desaprofitaran pas.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog