Cinc coses que passaran segur si Barcelona en Comú guanya les eleccions

En la recta final de la campanya es manté el frec a frec entre CiU i Barcelona en Comú a la capital catalana. Tenint en compte la gran fragmentació que auguren les enquestes, és molt probable que s’acabi enduent l’alcaldia la força més votada. La majoria absoluta de l’Ajuntament de Barcelona són 21 regidors, però difícilment s’arribarà a pactes que garanteixin la investidura d’un alcalde amb aquest consens. I si no hi ha cap majoria de 21 regidors que doni suport a un alcalde, l’alcaldia no es decidirà per majoria simple (com passa en un Parlament), sinó que se l’endurà la llista més votada. És a dir: si Trias n’obté 11, Colau 10 i Lecha 2, CiU s’endú l’alcaldia encara que els regidors de la CUP decidissin votar Colau d’alcaldessa.

Fet i fet, la possibilitat d’una victòria de Trias sembla bastant sòlida. Així ho assenyalen la immensa majoria d’enquestes i l’agregat que publiquem avui a CRÍTIC, ‘made in’ Gerrymanders. Tot i això, l’escenari és obert, i el gran nombre d’indecisos pot fer decantar la balança a última hora. Una hipotètica victòria de Barcelona en Comú plantejaria un escenari nou. Terreny desconegut: una força de matriu rupturista al capdavant d’un dels ajuntaments més importants del sud d’Europa. Ningú no sap ben bé què pot suposar. Podrà governar Colau? Es trobarà bloquejada, com augura Manuel Delgado en aquesta dura entrevista on aposta per la CUP-Capgirem Barcelona com a força nítidament rupturista? O, per contra, tindrà la capacitat per fer polítiques realment trencadores?

Sí que hi ha, però, algunes coses que sabem que de ben segur passaran si Barcelona en Comú guanya les eleccions. En aquest article n’apuntem cinc.

Colau haurà de governar amb els mitjans de comunicació en contra

No cal dir noms, però és una obvietat que Barcelona en Comú no desperta gran simpatia entre la majoria de mitjans de comunicació i de periodistes i opinadors del país. Només cal veure com s’ha desenvolupat la campanya: la ‘finezza’ que alguns han gastat amb la CUP –que de moment és vista com un fenomen minoritari i pintoresc: si creix i es consolida, com ha passat en alguns pobles, la cosa canvia– es transforma en agror i duresa en abordar la candidatura de Barcelona en Comú. Tot plegat fa presagiar que els 100 primers dies del tripartit quedarien en una anècdota comparats amb la tempesta mediàtica que haurien d’afrontar Ada Colau i els seus si guanyessin les eleccions. Un factor important: amb la Generalitat en fallida tècnica, l’Ajuntament és una de les principals fonts d’ingressos publicitaris del sector públic per a la majoria de mitjans.

Els ‘lobbies’ pressionaran pel pacte de “tots contra Colau”

Des de Barcelona en Comú s’ha fet córrer durant la campanya que Trias havia lligat un acord amb ERC i el PSC per governar Barcelona amb independència de si guanyava o no les eleccions. Els al·ludits ho han negat i afirmen que BeC fa córrer la idea del pacte com una estratègia de crida al vot útil. Més enllà d’això, el que és obvi és que, en cas que Colau guanyi les eleccions però sigui possible una majoria alternativa a Barcelona en Comú, les pressions dels ‘lobbies’ polítics i econòmics perquè això s’acabi concretant en un govern “d’ordre” estan garantides. Potser aquest acord no es podrà realitzar d’entrada, però res no impedeix que Ada Colau pugui ser investida alcaldessa en ser la llista més votada en primera instància i, si existeix una majoria alternativa, posteriorment se li plantegi una moció de censura a mig mandat. Primer es generen les turbulències i es crea l’escenari necessari, i després s’impulsa l’acció política corresponent. Aquest escenari també dependrà d’una altra derivada: que siguin plausibles majories alternatives a l’’establishment’. En altres paraules: 21 regidors de BeC, d’ERC i de la CUP. No s’ha de menystenir aquesta possibilitat, que òbviament genera desmais i cobriments de cor de Diagonal en amunt.

De Barcelona en Comú… a Catalunya en Comú?

De totes les confluències d’esquerres de l’Estat espanyol, la de Barcelona és una de les poques que tenen perspectives d’èxit electoral. Es fa molt difícil de creure que, si Ada Colau acaba assolint l’alcaldia, no acabi cristal·litzant la idea que cal reeditar l’experiment en clau catalana. Iniciativa i EUiA, amb unes perspectives electorals minses, hi jugaran fort. El fet que a Podem Catalunya hagi apostat per Albano Dante, amb un perfil ‘a priori’ obert a les confluències, i que les darreres enquestes no estiguin anant gaire bé per a la formació que lidera Gemma Ubasart també poden fer decantar la balança en aquest sentit. Caldrà estar atents als moviments de la monja Forcades. I què farà la CUP? Podríem trobar-nos al setembre amb un escenari semblant al de Barcelona, amb llistes separades d’una hipotètica Catalunya en Comú i de la CUP? Un detall: en el fons, però, qui surt perdent en tots els escenaris és Pablo Iglesias. Tant si BeC guanya com si perd, l’estratègia de Podem surt afeblida. Si BeC guanya, la tesi de Podem de no confluir amb les esquerres en les autonòmiques queda tocada, sobretot si a la resta de l’Estat Podem fa resultats modestos. A l’hora, no haurà guanyat Podem, sinó un projecte liderat per Guanyem. Al mateix temps, Si BeC perd, Podem també surt afeblit, perquè Iglesias i els seus necessiten marcar-se un punt com el de Barcelona per seguir mantenint les expectatives electorals. No sembla precisament un ‘win-win’.

Les eleccions del 27-S… seran el 27-S?

L’entorn de CiU ja fa temps que fa córrer la idea que les eleccions previstes per al 27-S potser no s’acaben fent el 27-S. Al mateix temps, en el si de l’independentisme també hi ha veus (minoritàries i de moment molt febles) que, partint del pragmatisme, afirmen que potser és millor posposar les catalanes fins després de les generals, amb l’objectiu (arriscat?) que el resultat en les eleccions espanyoles acabi constatant que la reforma proposada per Podem és impossible i els indecisos es decantin cap a opcions sobiranistes. Els resultats de les municipals poden ser determinants en aquest sentit: cap govern al món no fa unes eleccions per perdre-les. La perspectiva d’un 27-S amb una ERC forta, una CUP creixent i una Catalunya en Comú eclosionant pot fer que Artur Mas s’ho pensi dues vegades (o tres, o quatre) abans de convocar eleccions. Si els resultats del 24-M no són gaire propicis per a ERC, potser són els republicans que s’ho acaben repensant.

Obertura dels marges del procés: independència vs. dret a decidir

Una de les claus que van facilitar la consecució del 9-N va ser la unitat de partits independentistes i no independentistes sota el marc del dret a decidir. Aquest marc semblava superat després de la marxa enrere de Mas –que va renunciar a la desobediència institucional en clau de ruptura democràtica– i l’anunci de les denominades “eleccions plebiscitàries”. Però el cert és que aquest pas endavant potser ha empetitit els marges del procés i li ha restat potencial polític. Ara bé: una victòria de BeC –que agrupa independentistes i no independentistes, però aposta per l’exercici del dret a decidir si cal, diuen, de forma desobedient– pot contribuir a obrir aquest escenari. Si el sobiranisme és intel·ligent, haurà de saber cercar complicitats de les noves expressions en clau constituent per integrar-les en el procés. No es tracta de fer cap pas enrere: es tracta d’obrir el perímetre.