08/06/2015 | 08:00
La victòria de Barcelona en Comú ha revifat els aires de confluència que d’un temps ençà bufen a l’esquerra. Ja hi ha qui parla obertament d’una rèplica en clau catalana: una Catalunya en Comú per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre. ICV-EUiA i Podem intueixen des de fa setmanes aquesta opció. Després dels resultats del 24 de maig, en que els diferents actors d’aquesta possible confluència han tret més bon resultat allà on han anat junts que on han anat per separat, el dibuix s’ha fet més nítid. Teresa Forcades, la benedictina constituent, ha reblat el clau i ha doblat l’aposta: la fórmula guanyadora no seria Catalunya en Comú, sinó Capgirem Catalunya en Comú. Una única candidatura que uneixi ICV-EUiA i Podem, però també la CUP. La pedra filosofal del Procés Constituent.
Quines possibilitats tindria una Catalunya en Comú? És prudent pensar que pugui tenir perspectives d’èxit semblants a les de Barcelona? O, per contra, el tret podria sortir per la culata? En aquest article plantegem cinc qüestions que cal tenir en compte a l’hora d’abordar el tema. Símptomes que indiquen que la confluència no serà bufar i fer ampolles i que, en cas que s’acabi concretant, no té perquè esdevenir la fórmula màgica que redimeixi l’esquerra catalana dels seus pecats.
La derivada nacional: Barcelona no és Catalunya
Quan el nucli impulsor de Guanyem –amb Ada Colau al capdavant- va decidir fer el pas a la política, va estar valorant quin era el millor escenari per obrir la partida. El grup va arribar a la conclusió que les municipals del 24 de maig eren el context més òptim. Els motius eren múltiples (i no són la raó de fons d’aquest article) però n’hi havia un de rellevant: les municipals (així com les europees) són les eleccions en què la derivada nacional té menys pes. I tenint en compte que la ‘via Guanyem’ havia d’unir independentistes i autodeterministes en un mateix paraigua, el millor per llimar contradiccions (que ja serien prou fortes al marge de la qüestió sobiranista) era treballar el terreny del municipalisme.
Tanmateix, la derivada nacional va acabar tenint pes el 24 de maig a Barcelona. Potser no un pes determinant, però sí molt significatiu en un context en què l’alcaldia anava d’un grapat de vots. Part de l’èxit de Barcelona en Comú ha estat degut a que ha sabut combinar el vot de les classes treballadores de la perifèria barcelonina –on probablement la derivada nacional hi juga un paper secundari- amb un vot cèntric d’extracció més sobiranista. La jugada de portar Pablo Iglesias a Nou Barris i Teresa Forcades a Gràcia ha acabat sortint bé. Guanyar Nou Barris, però no només. CiU i l’entorn hiperventilat, amb una campanya histèrica que, com deia Jordi Borràs, ha volgut presentar Ada Colau com una mena de Satanàs Cor Petit de l’unionisme, ha fet la resta.
En unes eleccions al Parlament, però, la derivada nacional serà molt més present. La qüestió sobiranista, per bé que, com indicava ahir Josep Ramoneda en un interessant article a l’Ara, s’hagi desaccelerat, hi jugarà un paper central. Una Catalunya en Comú que ubiqui les qüestions socials en un primer pla però navegui a dues aigües en matèria nacional ho tindrà més difícil del que ho ha tingut Barcelona en Comú per atreure votants sobiranistes. No són pocs els votants d’ERC o la CUP que a Barcelona han visualitzat Colau com una alternativa de ruptura i hi han fet confiança. Aquests votants, al Parlament, poden tenir altres prioritats. Òbviament, Catalunya en Comú pot assolir un bon resultat ubicant-se en un espai d’esquerres que, sense renunciar a la qüestió nacional, no la prioritzi. Però hi tindrà més complicat per situar-se com a força guanyadora en un context en què la derivada nacional prendrà força.
No existeix l’Ada Colau de la Catalunya en Comú
L’èxit de Barcelona en Comú s’ha basat en gran mesura en la figura aglutinadora i mediàtica de Ada Colau, que ha estat el que ha cimentat el que al capdavall és una coalició de forces i moviments molt diferents. Ara com ara, el rol de Colau a Barcelona no té un equivalent clar a Catalunya. El més semblant seria la figura de Teresa Forcades, que segons ha dit, està disposada a liderar una confluència d’aquest tipus (tot i que en una entrevista a Crític, fa uns mesos, deia que no encapçalaria cap llista). Més enllà de Forcades, ara com ara no es visualitza una opció clara de lideratge mediàtic per a una hipotètica Catalunya en Comú. I això pot llastar de forma rellevant les expectatives de la candidatura. Cal no oblidar que Ada Colau era la segona candidata més coneguda de la ciutat després de Xavier Trias i la líder més ben valorada per l’electorat.
La Via Forcades és una opció, però presenta com a mínim dos problemes: en primer lloc, la seva adscripció a una ordre religiosa. Un 30% dels catalans es declaren agnòstics o ateus segons el CEO, cinc punts per sobre del que assenyala el CIS a nivell d’Espanya. D’entre les persones amb creences religioses, un 49,5% no es considera practicant. És cert que la vinculació entre l’esquerra catalana i la religió catòlica ha estat una constant. Josep Benet, que va encapçalar la llista del PSUC com a independent el 1980, era un intel·lectual de conviccions catòliques profundes format a Montserrat. El sacerdot Lluís Maria Xirinacs en seria l’altre exemple obvi. Però també ho és que el fet que una monja lideri un partit revolucionari potser serà quelcom difícil d’explicar. Catalunya, únic país d’Europa (juntament amb el Vaticà) amb un líder religiós. Sona estrany.
El segon problema de la via Forcades és el seu independentisme declarat. Acceptarien Podem i ICV-EUiA formar part d’una confluència liderada per una figura obertament independentista? D’entrada sembla difícil, a no ser que la religiosa matisi el seu discurs de forma molt notable durant els pròxims mesos.
Una petita coda relacionada amb Teresa Forcades: serà interessant el paper que jugarà el Procés Constituent en el procés de confluència en marxa. El proper 17 de juny, el PC realitzarà una assemblea general extraordinària on es clarificaran coses. Abans, el 10 de juny, es presenta al CIEMEN Constituents per la Independència, col·lectiu que es defineix com un “corrent crític” de Procés Constituent. Els integrants d’aquest espai realitzen una aposta que va molt en la línia del que representa la CUP i probablement no se sentirien còmodes en una confluència on només hi fossin ICV-EUiA i Podem. Forcades i Arcadi Oliveres –que també s’ha declarat obertament independentista- van engendrar un projecte que, com s’ha vist, té vida pròpia. No deixaria de ser irònic que un espai que va néixer per unir l’esquerra s’acabés dividint.
El rol d’ICV i EUiA (i els seus líders) en la confluència pel 27S
Un dels factors claus que va possibilitar Barcelona en Comú va ser el pas enrere de Ricard Gomà, cap de llista d’Iniciativa a Barcelona. Aquest moviment generós d’ICV va ser interpretat per la resta d’actors com una cessió en clau autocrítica que va facilitar l’aposta confluent a la ciutat. A Catalunya, però, un moviment d’aquest tipus per part d’Iniciativa seria molt dolorós, perquè hauria d’implicar un pas enrere molt significatiu de Joan Herrera i Dolors Camats. I no sembla que a hores d’ara els ecosocialistes considerin amortitzats els seus dos líders.
El tàndem Herrera-Camats ha gestionat el partit en moments molt complexos, va registrar un bon resultat el 2012 i representa un punt d’equilibri interessant en un espai on hi conviuen independentistes i federalistes. Per a Iniciativa, Herrera i Camats segueixen sent actius molt vàlids. Serà difícil combinar el paper que puguin jugar en una confluència de l’estil de Barcelona, on l’esmena a la política clàssica de partit hi ha jugat un paper preponderant. Un escenari possible seria que els líders d’ICV-EUiA i Podem figuressin a la llista de Catalunya en Comú en un lloc destacat, però aquesta fos liderada per un independent de consens. La gran incògnita segueix sent la persona que podria jugar aquest paper. Cal tenir en compte també que, pel que fa a Dolors Camats, en teoria no podria repetir un tercer mandat al Parlament arran del que dicta el codi intern d’ICV.
La difícil suma amb la CUP i els dubtes de Podem
L’aposta de Teresa Forcades de sumar la CUP a una hipotètica Catalunya en Comú és, ara com ara, molt lluny de concretar-se. Les assemblees de la CUP estan a les portes d’un procés de primàries. Les enquestes dónen a la candidatura de l’esquerra independentista entre vuit i deu diputats. Tot fa pensar que la CUP serà capaç d’articular una llista molt atractiva per al 27S. I ho farà amb el gran hàndicap de no poder comptar amb el polític més ben valorat de Catalunya: David Fernàndez.
Ni Fernàndez -ni cap dels diputats cupaires- podrà repetir arran de l’estricte codi intern de la formació, que preveu només un mandat per als diputats. El nom d’Antonio Baños és un dels que més sonen per encapçalar la candidatura cupaire del 27S. Baños seria sens dubte una bona aposta electoral, però les assemblees de la CUP, imprevisibles i ingovernables, treballen amb múltiples variables. En tot cas, sembla que el proper 27 de setembre l’esquerra independentista té la intenció d’enfortir-se i reclamar el que li pertoca a nivell històric com a espai fundacional de l’independentisme. I en aquesta estratègia no hi ha espai per a les confluències.
També existeixen dubtes a Podem sobre la idoneïtat d’una operació Catalunya en Comú. Catalunya és una plaça important per als ‘podemites’, sobretot pensant en clau estatal. És cert que els bons resultats de les confluències animen a Podem a integrar-se en candidatures àmplies, però també ho és que, en clau de partit, els de Pablo Iglesias necessiten uns molt bons resultats a les generals a Catalunya per propulsar-se a Espanya. La marca Podem ha d’anar sonant als barris, i les catalanes, on segurament la llista seria encapçalada per Albano Dante, poden ser un bon banc de proves. Sinó, Podem arribarà a les eleccions espanyoles sense haver testat la seva pròpia marca a Catalunya.
Què votarà l’alcaldessa de Barcelona el proper 27 de setembre?
Tothom sembla donar bastant per feta la translació entre les marques electorals de Barcelona en Comú i Catalunya en Comú. Tanmateix, la cosa pot ser que no sigui tan fàcil. La gestió de la marca ‘En Comú’ recau bàsicament en el nucli de Guanyem Barcelona. Per les passades eleccions, la marca ‘En Comú’ va ser cedida a diverses candidatures de tipologia molt diversa, on no sempre coincidien els actors: sovint hi participaven ICV i EUiA amb Podem (com a Terrassa), però en d’altres ocasions Podem i la CUP (com a Badalona). A l’Hospitalet, la candidatura confluent va perdre la marca ‘En Comú’ després que Podem abandonés el procés i ICV i EUiA es quedessin soles amb els Pirates.
No és de calaix, doncs, que una candidatura confluent gestada entre partits on només hi participin ICV-EUiA i Podem hagi de comptar automàticament amb la marca “En Comú”. És molt possible que acabi sent així, però no serà un automatisme. Una de les característiques que han tingut les candidatures a les que Barcelona en Comú ha cedit la marca ha estat que hi ha hagut confluències d’arrel més ciutadana que política, una condició que al setembre probablement no es donarà, tan per raons polítiques com de calendari. Haurien de passar coses, i hi ha poc temps perquè passin.
El 24M, Barcelona en Comú ha aconseguir representar els partidaris de la il·lusió pel canvi, però aquest paper, a Catalunya, no només recauria en una Catalunya en Comú. La CUP o ERC també poden ser representants de la il·lusió. Els impulsors de Guanyem són conscients d’aquesta particularitat. Molta gent de Guanyem Barcelona se sent més a prop de la CUP que de ICV-EUiA. La pluralitat interna és a l’ordre del dia i els equilibris seran constants. La futura alcaldessa de Barcelona sempre ha deixat molt clar que Barcelona en Comú és una aposta d’àmbit municipal. A més, en el marc d’un acord de governabilitat amb ERC a Barcelona (una possibilitat que, segons apuntava el diari Ara, sembla cada cop més a prop) hi pot jugar un paper important el rol més o menys actiu que pugui jugar l’alcaldessa en les eleccions del 27S. Els suports poden ser més explícits o menys. Compte amb donar per fet d’entrada l’aposta d’Ada Colau i Guanyem Barcelona cap a una Catalunya en Comú feta de qualsevol manera.
Visualitzar la victòria, clau per guanyar
Aquests factors –derivada nacional, manca de lideratge clar, paper dels líders d’ICV, els dubtes de Podem, el poc interès de la CUP i la no identificació directa de Guanyem Barcelona i Ada Colau amb Catalunya en Comú- denoten que una confluència d’aquest tipus ho tindrà molt difícil per guanyar. I això ens porta a una cinquena reflexió clau: Barcelona en Comú ha triomfat perquè va saber visualitzar d’entrada la possibilitat de victòria. A l’espera de les primeres enquestes de cara el 27S, això no sembla que, ara com ara, estigui sobre la taula si parlem d’una Catalunya en Comú. Ada Colau sortia a guanyar. Catalunya en Comú (de moment) no sembla que estigui en aquesta posició.
L’escenari lògic del 27 de setembre: risc o zona de confort?
Què passarà el 27S amb els diferents espais emergents de l’esquerra al marge del PSC? No hi ha res que faci pensar que allò que va ser vàlid per al 24 de maig no s’hagi de reproduir el 27 de setembre. L’escenari lògic, doncs, implicaria tres candidatures ben diferenciades: d’una banda ERC, aliada amb les diferents expresions del socialisme catalanista (Avancem, Moviment d’Esquerres). De l’altra la CUP, en solitari o en aliança amb algunes organitzacions de tall anticapitalista (caldrà veure què passa amb el Procés Constituent). I encabat, un ‘Comú’ on hi confluïssin (veurem com) ICV-EUiA i Podem, i que comptaria amb el suport més o menys matisat de Barcelona en Comú.
Aquest és el panorama que s’intueix, però té una pega: ubica tothom dins de la seva zona de confort. I un altre dels missatges –potser el més potent- que es desprenen del 24 de maig és que assolir èxits significatius és més difícil si no se surt de la zona de confort. L’aposta de Barcelona en Comú, però no només, ha suposat sortir de la zona de confort òbvia per a molts dels seus participants. ICV renuncia al seu lideratge. Guanyem s’endinsa en un mar de contradiccions per pactar amb ICV. Resultat: victòria. Hi ha hagut altres casos similars. Badalona, per exemple, en podria ser un altre: la CUP compartint espai amb Podem. Segona força de l’oposició. Maria Dolors Sabaté alcaldessa de la tercera ciutat de Catalunya. Adéu, Albiol.
No hi ha dubte que el debat sobre confluències requereix profunditat de camp i pausa. Dues coses que, a data d’avui i enfocant cap al 27S, no existiran. Al final, dues preguntes: l’escenari amb tres candidatures d’esquerres permetrà sumar 68 diputats el proper 28 de setembre? Si la resposta és no, que cal fer? Prioritzar una aposta confluent trencadora (amb la possibilitat d’assolir un resultat electoral guanyador, però a l’hora entrar en múltiples contradiccions i que podria acabar implosionant) o consolidar el propi espai (i acumular forces de cara a un dia que poser no arribarà)? Risc o zona de confort. Facin apostes.
