30/03/2015 | 08:00
Darrers dies de març. Després del pròleg andalús, les municipals són a la cantonada. Menys de 70 dies. Tots els actors acaben de greixar la maquinària. En les pròximes municipals, Barcelona serà important. Més que habitualment. Potser més que mai. Aquest cap de setmana, Xavier Trias ha presentat la llista de CiU, amb la qual aspira a revalidar el consistori. Un detall gens menor: la tanca Ainhoa Francoy, presidenta de l’Associació de Veïns de Trinitat Nova. Trinitat Nova és el barri més pobre de Barcelona. Indicador de renda: 38,5 punts. La mitjana de la ciutat: 100. Indicador de Pedralbes: 243,9 punts. Tant per cent de vot de CiU a Trinitat Nova: 12%. A Pedralbes: 49%. Trias és intel·ligent i la batalla de Barcelona serà més dura del que alguns creuen.
La Trini. La Trini és Nou Barris. Si la cosa va de Trias o Colau –i és possible que hi vagi–, en gran mesura les eleccions es decidiran a Nou Barris. També al Poblenou, també a Gràcia, també a Sants, també a la Sagrada Família. Però sobretot a Nou Barris. Per dos motius. El primer és que les grans majories de l’esquerra a la ciutat de Barcelona (digues-li esquerra, digues-li PSC) s’han forjat a Nou Barris. Per tant, si una força d’esquerres ha de guanyar a la ciutat de Barcelona, això haurà de passar necessàriament per fer un bon resultat a Nou Barris. En segon lloc, perquè l’aposta de Podem i de Guanyem passa –no solament, però sobretot– per captar el vot desencantat de l’espai socialista. L’esperit de Felipe González i el PSOE del 82 que Pablo Iglesias aspira a representar és, aplicat a Barcelona, l’esperit de Maragall i del PSC del 83. Si la nova política vol enlairar-se definitivament, ha d’infligir derrotes al PSC. I això, a Barcelona, passa per Nou Barris.
Guanyar Barcelona vol dir Guanyar Nou Barris
Què ha de passar per guanyar Nou Barris? Nou Barris s’ha mantingut fidel al PSC des de les primeres eleccions municipals de 1979. El millor resultat de la història del PSC a Nou Barris va ser el 1983. Pasqual Maragall. En aquelles eleccions municipals, el PSC es va presentar amb el lema “Perquè guanyi el poble”. A Barcelona, “Perquè guanyi Barcelona”. Guanyar, guanyem. Resultat a Nou Barris: el 64% dels vots emesos van ser per al PSC. Gairebé tres de cada quatre votants. Vint punts per sobre de la mitjana dels socialistes al global de Barcelona. Conseqüència: 21 regidors. El pitjor registre de la història del PSC a Nou Barris el va assolir Jordi Hereu l’any 2011: el 33,7% dels vots. Conseqüència: el pitjor resultat de la història del PSC a escala de ciutat: 11 regidors. I, tot i això, Nou Barris va superar en més de 10 punts la mitjana de vot del PSC a tot Barcelona. Nou Barris, fidel.
Però moltes coses han canviat els últims anys. També a Nou Barris. Del 1979 al 1999, sempre i de forma ininterrompuda, com a mínim un de cada dos votants de Nou Barris triava la papereta del Partit. Fins i tot en el pitjor any de Pasqual Maragall, el 1995, el PSC va reunir el 38% dels vots a escala de ciutat, mentre a Nou Barris va arribar al 52%. Però des de l’any 99, el de la primera victòria de Joan Clos, el tant per cent de vot del PSC a Nou Barris s’ha anat encongint de forma progressiva i cada cop més pronunciada. En els darrers 15 anys, el PSC mai no ha superat el 50% dels vots en el total del districte. El 2011, per primer cop en la història, en va treure menys del 40%. Una autèntica desfeta. La cosa ha anat així:
Aquest és el vot que Barcelona en Comú i Ada Colau aspiren a mobilitzar i capitalitzar. Però… on és, ara? Com sembla que passa amb el PSC, les fugues van cap a tot arreu i cap enlloc en concret. El PP en pot haver estat receptor: el 2011 va ser la segona força més votada a Nou Barris, amb el 21% dels vots. Un creixement de set punts respecte al 1999. CiU també ha anat millorant els resultats: en les eleccions passades es va quedar en el 15% dels vots, però no va ser la seva millor marca històrica (el 1995 va treure el 17% dels sufragis). ICV-EUiA, en teoria el més beneficiat del desencant socialista, tampoc no ho ha capitalitzat en excés: en les eleccions passades va rebre el 9,5% de vots a Nou Barris. El doble que el 1999, però pitjor registre que el 2003, l’any de la punxada de Clos. L’abstenció també ha crescut a Nou Barris, engreixada molt probablement per exvotants socialistes. Els dos pitjors registres del PSC (el 2011 i el 2007) es donen amb una abstenció superior al 50% a Nou Barris. Cinc punts per sobre de la de Barcelona. Els millors anys del PSC han estat quan la participació de Nou Barris s’ha equiparat amb la de la resta de la ciutat.
Alerta amb Jaume Collboni
Però per sobre de tot això hi ha una dada a tenir en compte: la major part dels votants socialistes de Nou Barris segueixen votant un partit: el PSC. El PSC és el més similar a un partit en ruïnes que existeix a hores d’ara a l’Estat espanyol. A un pas del PSC-PASOK. Però a Barcelona el PSC té un actiu important: Jaume Collboni. Collboni és un bon candidat per a un partit en descomposició. És intel·ligent, bon orador i està ben preparat. No és un tecnòcrata. No forma part de l’aparell més carca del partit (en certa manera, pot dir que ve “de fora”). Sense que li caiguin els anells, té capacitat per reivindicar les coses positives que ha fet el PSC per la ciutat i alhora desmarcar-se dels despropòsits de la gestió Clos-Hereu. A més, a Nou Barris Collboni compta amb un actiu molt important: Carmen Andrés, la candidata revelació de les primàries del PSC del mes d’abril passat. Andrés, que és de Nou Barris, va passar per sorpresa a la segona volta gràcies al seu molt bon resultat en aquest districte. Alerta, doncs, a cantar les absoltes del PSC abans d’hora. Alerta amb Jaume Collboni.
Si Barcelona en Comú aspira a fer el ‘sorpasso’ a Trias, doncs, això passa per fer un molt bon resultat a Nou Barris. I, de moment, com ho tenim? En les passades eleccions europees, ICV-EUiA hi va treure el 12,2% dels vots. El seu tercer pitjor registre de la ciutat, però no gaire allunyat del millor, que va ser Ciutat Vella, el 15,3%. Podem va fer el seu segon millor registre de Barcelona a Nou Barris, on va assolir el 6,6% dels vots (a Ciutat Vella va fer el 6,7%). Aquests dos partits, juntament amb Guanyem, integren ara Barcelona en Comú. Si cometéssim el crim demoscòpic de sumar ambdós percentatges, això ens donaria un punt de partida de gairebé un 19% dels vots. No està malament per començar a pensar a guanyar Nou Barris, però és clar que la candidatura encapçalada per Ada Colau haurà de millorar àmpliament aquest registre si vol assolir un resultat que l’equipari amb el PSC, és a dir, que superi el 30% dels vots. Per completar el mapa: en les europees passades el PSC va ser la força més votada a Nou Barris, amb el 22,2% dels vots.
Guanyar Nou Barris, sí, però no solament
Alhora que guanya Nou Barris, Barcelona en Comú haurà de ser capaç de conservar, captar i mobilitzar vot provinent de l’esquerra menestral: l’ecosocialista del Poblenou, el jove de la CUP de Gràcia, el votant de Junqueras de Sants, el socialista desencantat de la Sagrada Família, el botiguer del Ninot que el 2011 va votar Trias perquè no hi havia res de millor al mercat que Trias. Molts ciutadans que podríem encabir en aquests arquetips tenen motius per votar Ada Colau el 2015, però també motius per no fer-ho. L’ecosocialista està guanyat d’entrada. Però el de la CUP recelarà d’una candidatura amb Iniciativa i Podem. El republicà voldrà més concreció amb la independència, i no la trobarà. El socialista desencantat està encabronat, però no vol sorpreses. Igual que el botiguer. Una opció electoral que vulgui capitalitzar totes aquestes sensibilitats ho tindrà difícil. L’escenari electoral català i barceloní és de fa temps molt més obert que l’espanyol. Al llarg dels últims anys sembla que es consolida la tendència d’una esquerra cada cop més plural, amb múltiples opcions.
Obrers i menestrals. L’audiència del Verdi i l’audiència de ‘Gran Hermano VIP’. El PSC dels millors anys unit, com diu Enric Juliana, a un cert retorn del PSUC. Tot a la vegada i en competició amb altres esquerres, clàssiques i emergents. I, al davant, CiU i Xavier Trias. De teló de fons, Nou Barris. A Barcelona no serà fàcil que guanyi el poble.
