El procés existeix i l’independentisme és un moviment de masses però… I ara què?

Imatge de la massiva manifestació de la Diada de 2016 a Barcelona. Foto: JORDI BORRÀS

Imatge de la massiva manifestació de la Diada de 2016 a Barcelona. Foto: JORDI BORRÀS

Les manifestacions de l’Onze de Setembre del 2016 han consolidat l’independentisme català com el gran moviment social d’Europa. Avui en dia, no hi ha res que s’hi pugui assimilar, ni al nord del continent –on l’ombra de l’extrema dreta es projecta perillosament– ni al sud convuls i sacsejat per la crisi econòmica. Davant la manifestació d’ahir –menys massiva: entre 800.000 i un milió de persones– cal mirar el quadre complet. No és veritat, com diuen alguns, que el procés no existeixi, o que sigui pura propaganda governamental. El procés ha tingut un impacte profund. Ha trasbalsat profundament la política i la societat catalanes. L’hora de la veritat, com passa sempre amb tots els moviments socials, és com es concreten les seves demandes a escala pràctica. L’independentisme és un moviment de masses, però… I ara què?

L’independentisme fa cinc anys consecutius que mobilitza centenars de milers de persones al carrer. És una fita poc habitual en els grans moviments de masses. Les manifestacions contra la guerra d’Iraq van tenir el seu punt àlgid durant dos anys (2002 i 2003). Tampoc les grans protestes antiglobalització de principi de segle (entre el 1999 i el 2003) van reunir tanta gent ni van ser tan sostingudes en el temps com ho és avui l’independentisme. No va mantenir la constància i la capacitat de mobilització el 15-M, del qual cal no menystenir la seva gran importància simbòlica i política. A l’Europa occidental, costa trobar exemples recents de mobilitzacions tan massives i continuades en el temps.

Per avaluar el moment del moviment independentista no ens podem quedar només amb l’estampa d’ahir. Cal tenir mirada llarga i prespectiva històrica. Si no ho fem, correm el risc d’equivocar-nos, o caure en reflexions autocomplaents. Hi ha qui diu que el procés no ha suposat cap canvi polític, que cada any és l’últim any abans de la independència i que mai no passa res… Segur? Els qui diuen que el procés no ha suposat cap canvi, farien bé de mirar aquest gràfic.

T040000000065

El procés, si parlem en termes d’opinió pública, ha tingut un èxit innegable. La independència era fa només deu anys una opció minoritària compartida pel 15% de la població. Avui en dia és l’opció que genera més consens, superant el 40%. I el taulell polític també s’ha mobilitzat substancialment, en gran part gràcies a la pulsió sobiranista. El 2011, a Catalunya governava CiU amb un programa partidari del pacte fiscal amb l’Estat, en aliança amb el PP, amb una sòlida majoria de 63 diputats al Parlament i amb Artur Mas com a líder indiscutible. Avui en dia l’antiga Convergència ha entrat en convulsió interna: dividida en set sectors diferents, té trenta diputats al Parlament, en el marc d’una coalició nítidament independentista amb ERC. A la cambra hi ha una majoria absoluta de 72 diputats que volen la independència. I els convergents han hagut de sacrificar el seu gran líder per l’exigència impertinent d’una assemblea d’anticapitalistes. A més, els diputats catalans són minoria de bloqueig a Espanya. O algú dubta que si Convergència fos la CiU del 2010 Rajoy no ho tindria molt més fàcil per ser investit president?

Està clar que en tot plegat hi han influït més factors: la crisi econòmica, la deslegitimació general de la política, l’emergència del 15-M i del món dels Comuns… Però alguna cosa –ni que sigui petita!– tindrà a veure amb tot plegat aquest procés inexistent i inocu.

Som a les portes de la independència? FOTO: Jordi Borràs

Som a les portes de la independència? FOTO: Jordi Borràs

Ja som independents? I ara? I ara?

Vol dir això que som a tocar de la independència, que ja ho tenim tot fet? No, en absolut! El sociòleg Manuel Castells descriu dues tipologies de moviment social: els moviments reactius o amb identitat de resistència, i els moviments proactius o amb identitat de projecte. Durant els últims anys, l’independentisme ha deixat de ser un moviment de resistència per passar a ser un moviment de projecte. I aquí arribem al quid de la qüestió, al que tard o d’hora s’enfronten totes les estratègies movimentistes: la concreció política d’aquest projecte. Passa amb tots els moviments socials: l’ecologisme, el feminisme, l’antimilitarisme… Un cop han generat relat i impactat en l’agenda, tenen el repte de la concreció política de les seves demandes.

El cicle polític que tot just encetem aquest setembre tindrà en aquesta qüestió un dels punts centrals, juntament amb la crisi econòmica (recuperació? sí?) i la manca de legitimitat política producte de la corrupció. Cal no oblidar aquest triangle, sense el qual no s’explica la situació de la Catalunya actual: procés – crisi econòmica – corrupció i deslegitimació del sistema sorgit dels pactes del 78. La gran manifestació de la Diada no interpel·la tant a l’Estat espanyol com al govern català i els partits proreferèndum. Davant del vet, què fem?

L'independentisme i els Comuns hauran de fer autocrítica si volen arribar a punts d'entesa. Foto: JORDI BORRÀS

L’independentisme i els Comuns són les dues forces més dinàmiques de la Catalunya actual. Foto: JORDI BORRÀS

La correlació de debilitats en la Catalunya del procés

Manolo Vázquez Montalban va deixar escrit que el resultat de la Transició espanyola havia estat producte no d’una correlació de forces, sinó d’una correlació de debilitats: ni l’oposició al règim va tenir prou empenta per imposar la ruptura, ni el franquisme va ser prou monolític per a resistir l’embat de les mobilitzacions populars. El producte de tot plegat va ser aquesta democràcia imperfecta, precària i anèmica en què vivim avui.

Avui tenim una nova correlació de debilitats: els independentistes i els Comuns, els dos actors polítics més dinàmics de la Catalunya actual, s’han quedat a mig camí, bloquejats. L’independentisme no va assolir una victòria rotunda en vots el 27-S que li permetés legitimar passos unilaterals cap a la independència. I els Comuns, tot i el seu gran resultat el 20-D i el 26-J, van quedar-se molt lluny d’assolir una majoria a l’Estat espanyol que permeti la realització d’un referèndum pactat. Correlació de debilitats.

Però també hi ha debilitats a l’Estat espanyol, amb un taulell polític bloquejat en gran part per la pulsió sobiranista catalana i la incapacitat d’adaptar-se a un nou escenari en el qual el bipartidisme sembla definitivament enterrat. És possible superar aquest bloqueig? Si l’actual patida es desenvolupa entre aquests tres espais –l’independentisme, els Comuns i els seus aliats a Espanya, i l’Estat i els partidaris de l’status quo– una opció lògica seria que els dos actors que qüestionen l’actual estat de les coses –és a dir, indepes i Comuns– arribessin a consensos sobre què fer.

Indepes i Comuns han de fer autocrítica si volen arribar a consensos. FOTO: Jordi Borràs

Indepes i Comuns han de fer autocrítica si volen arribar a consensos. FOTO: Jordi Borràs

És possible el bloc històric d”indepes’ i Comuns?

És possible la configuració d’un bloc històric entre ‘indepes’ i Comuns del que parla Jaume Asens? Perquè això passi, els dos sectors haurien de fer autocrítica interna important. L’independentisme hauria de deixar enrere la hiperventilació, el “tenim pressa” i l’èpica carregant dels dies històrics: menys estelada i més barri. Assumir que la Catalunya ‘indepe’ no és l’única Catalunya. Que determinades paraules –per exemple, l’ús naturalitzat del terme “unionistes”– resten més que sumen. Viure com una riquesa la diversitat lingüística i d’origens del país. En aquest sentit, és especialment interessant rellegir les paraules de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, en aquesta entrevista de CRÍTIC. Cuixart és un animal polític de primer ordre, i ahir va fer un dels discursos més rellevants de la Diada. Sens dubte el discurs amb més càrrega de profunditat.

Però també els Comuns hauran de fer una reflexió interna. Assumir que això del procés no és una anècdota de quatre barretinaires. Que la Convergència d’avui té certes diferències amb la Convergència del passat. Que Catalunya i l’Estat espanyol viuen processos polítics paral·lels però amb ritmes diferents, i que a Catalunya hi ha marge per engegar processos que a l’Estat a hores d’ara són difícilment plantejables. Que si la desobediència és una eina legítima per lluitar contra els abusos de la banca o el gran capital, també ho ha de ser per lluitar contra els abusos d’un l’Estat espanyol que no reconeix el dret a l’autodeterminació.

A Catalunya els grans canvis polítics solen venir precedits d’una acció de força que sovint desborda l’ordre establert. Va ser així durant la proclamació de la República l’any 31. També va ser així, en certa forma, durant la Transició, amb el retorn de Tarradellas –molt criticat com a maniobra de desactivació de l’esquerra, però únic punt real de ruptura amb l’ordre franquista. Pot ser un referèndum impulsat pel govern català aquesta acció de força? Poden ser-ho unes eleccions de caràcter constituent posteriors a l’aprovació de les denominades ‘lleis de desconnexió’? El cicle polític que comença aquest setembre estarà especialment marcat per la dinàmica de la truita: per fer-la, és sabut que primer cal trencar els ous. Qui s’hi atrevirà?

5 comentaris
  • Glòria Forasté Giravent 12 de setembre de 2016 - 11:25

    Un bon article i unes bones preguntes. M’agrada llegir reflexions que van més enllà de l’insult i de les presses. Una bona proposta. Jo que camino entre dues aigües espero trobar articles com aquests i espero que hi hagi un debat obert i consistent sobre el tema de la República Catalana. No si la volem, sinó quin és el camí real per aconseguir-la.

  • Manel Ballester 12 de setembre de 2016 - 15:25

    Molt bo, Roger, aquesta vegada l’has clavat, més encara tenint en compte que és un article d’urgència.
    Només matisaria que unes eleccions anomenades “plebiscitàries” (el nom no fa la cosa) mai poden substituir un referèndum perquè sempre seran “interpretables”, tant els resultats com la “capacitat de generació” de les eleccions en si mateixes.
    En el cas català, només un referèndum serà font suficient, a més de necessària, de legitimitat, i d’aclariment definitiu de les posicions. Vinculant, indeed, tant si és el sí que guanya com si és el no.
    Salut.

  • Hamsa 13 de setembre de 2016 - 0:21

    D’acord amb el gruix de l’article. No acabo d’estar d’acord, però, en la manca de legitimitat de l’independentisme per a la ruptura. No es tracta només de considerar els resultats del 27S (amb el sí molt superior al bloc del no i amb més d’un 10% d’interrogant). Sinó que cal tb tenir en compte el negacionisme constant de l’estat espanyol a que Catalunya exerceixi el seu dret a autodeterminar-se. És aquesta hostilitat i tb la constant sagnia fiscal els que legitimen una opció rupturista immediata. Afegeixo, però, que prefereixo un referèndum ben fet i malgrat que tots sabem què en dirà l’estat espanyol. Ah! I indepes i Comuns ja s’han trobat… a Badalona: http://guanyembadalona.org/manifest-construim-la-republica-catalana-barri-a-barri Dolors Sabater x president!

  • Muse 20 de setembre de 2016 - 11:11

    Què bé començaràs ara el curs, oi Palà? Per dir que CDC se sacrifica pel procés o per la CUP (a aquestes alçades del circ no sé si podré continuar escrivint després de llegir això…) o que és positiu ajudar-la a refundar-se segur que et donaran una piruleta els amos convergents. Cap periodista seriós s’atreviria a dir altrament disbarats tan dolorosos. Trasbals profund han estat les retallades als serveis bàsics, la reducció massiva de personal, la precarietat, la despossessió, la desigualtat i la pobresa mai vistes en democràcia que ha patit Catalunya des de l’inici del Procés. Un moviment social i polític es mesura en transformacions socials i polítiques, no en quantitat d’adeptes ni en èxit de vendes de merxandatge o assistència a festejos nacionalistes amb tots els mitjans fent-hi publicitat. Que la burgesia nacionalista local, que no aplega ni un terç de l’electorat d’una de les 17 regions d’un dels molts països que ni tan sols és dels més poblats del continent, surti a donar suport al govern i a fer actes d’adhesió a la seva cultura hegemònica, no pot ser vist ni com a clam social ni com a moviment de masses a nivell europeu per ningú que no hagi perdut el nord. I si es parla de “masses” en oposició a “elits” com en ciència política quan un es refereix a una psy-op contrarevolucionària encara resulta més ridícul. Com més temps passa, més se us veu el llautó i més agressiu resulta. Cada cop que entro, que és quasi mai, em moro de fàstic i de vergonya aliena, felicitats.

  • Josep Maria Camps Collet 21 de setembre de 2016 - 10:26

    Ara què? Doncs buscar la unitat real, per sobre de qualsevol altre consideració. I com? Doncs resulta que el millor instrument podria ser una idea “vella” i aparcada: la #LlistaSensePresident. Aquí ho desenvolupo una mica: LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A EXPRESSIÓ D’UNITAT http://bit.ly/2cNkoRk

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog