Perfil crític de Marta Ferrusola, la mare superiora del clan Pujol

Marta Ferrusola, la mare superiora. Foto: Parlament.cat

S’acabava l’any 1995 i Marta Ferrusola, en el seu paper de primera dama del pujolisme, denunciava a través dels micròfons de Catalunya Ràdio els “atacs i les mentides que han aparegut als mitjans de comunicació sobre les activitats empresarials dels meus fills”. Les declaracions les van recollir –posant-hi més o menys èmfasi– la majoria dels mitjans de comunicació. “Els meus fills no poden tenir ni una empresa de sabates, ni de televisors, ni de netejavidres, perquè els potencials clients poden ser acusats de cert favoritisme”, hi afegia, amb un to dolgut.

L’entrevista a la ràdio pública catalana es produïa el 27 de desembre de 1995. Aquells dies van ser moguts tot i que ningú no sabia aleshores què s’estava coent. Pocs dies abans d’aquestes declaracions, Ferrusola havia signat el document manuscrit que dilluns passat van publicar els mitjans de comunicació en què, en un llenguatge xifrat de pa sucat amb oli, ordenava transferències a la Banca Reig, després Andbank, com a “mare superiora de la congregació”. “Reverend mossèn, traspassi dos missals”. Feia anys que Ferrusola exercia com a mare superiora de la dreta catalana. Pocs dies abans d’aquests moviments bancaris, Jordi Pujol se sotmetia a una sessió d’investidura per tornar a ser president de la Generalitat. Va perdre en primera instància, però encara dominaria vuit anys més –fins al 2003– la política catalana. El clan Pujol, acusat de ser una “organització criminal” per la Fiscalia Anticorrupció, presumptament ja movia en aquells temps milions de pessetes en paradisos fiscals. La policia investiga si darrere de tot plegat hi hauria la mateixa Ferrusola i el patriarca Jordi Pujol, l’home que va presidir Catalunya durant 23 anys.

“Per Catalunya estic disposada a anar-me’n a dormir cada dia a l’hora que sigui”, presumia Ferrusola l’any 1984 en una entrevista al programa ‘Vostè jutja’, presentat per Joaquim Maria Puyal. L’impacte de les noves revelacions del ‘cas Pujol’ sobre una gran part de la societat catalana és encara difícil de mesurar. Enric Juliana, director adjunt de ‘La Vanguardia’, ha definit el ‘cas Pujol’ com un cràter del qual emana radioactivitat. Segons aquest esquema, durant la darrera setmana el comptador de radioactivitat hauria saltat pels aires.

La irritació social és extrema, i ho és més en la mesura que es recuperen les declaracions de Ferrusola a la comissió parlamentària del ‘cas Pujol’, en les quals afirmava, altiva, que la seva família no tenia “ni cinc”. “Vostè què sap si a casa meva es movien molts diners? Cadascú se sap el seu”, li etzibava llavors a la diputada de la CUP Isabel Vallet, a qui fins i tot semblava recriminar el seu vestuari. Ho hauran d’acabar d’acreditar els jutges, però sembla que a casa dels Pujol Ferrusola no solament es movien molts diners, sinó que qui els administrava era ella. Costa condensar més paternalisme, superioritat moral i poca vergonya en menys temps.

I, mentre el ‘cas Pujol’ agafa dimensió de sèrie de Netflix, amb trama ideal per a set temporades d’una edició mediterrània de ‘The Wire’, la sensació estesa en una gran part de l’opinió pública és que, mentre això passava, els mitjans de comunicació catalans miraven cap a una altra banda. Una impressió que pot tenir una part de raó, però que fins a cert punt és generalitzadora i injusta. Les informacions sobre els negocis de l’entorn de la família Pujol, si bé no eren habituals en els grans mitjans de comunicació, no eren tampoc excepcionals. Només cal repassar l’hemeroteca d”El País’ o d”El Periódico’ per constatar-ho. Precisament ara sabem que el mateix dia que Ferrusola hauria enviat l’encàrrec dels ‘missals’ a Andorra, Rafel Ribó, llavors líder d’ICV, preguntava en seu parlamentària al president per la corrupció entorn del Govern de la Generalitat.

‘El Triangle’, edició de l’1 de gener de 1996.

Els dissidents de l”omertà’

A la premsa en llengua catalana, hi havia poques excepcions crítiques amb el pujolisme i que haguessin investigat els negocis dels Pujol. A la sèrie d’articles que va escriure el periodista Jordi Pérez Colomé per a ‘El Español’ amb el títol ‘El llibre negre del periodisme a Catalunya’ explica bé el clima mediàtic dels anys de pujolisme. L’excepció més destacable seria, probablement, la revista ‘El Triangle’, que es feia ressò dels tripijocs de la família Pujol de forma molt habitual. Rescato, per exemple, aquest reportatge del gener de l’any 1996, pocs dies després de l’entrevista de Catalunya Ràdio en què Ferrusola es lamentava que els seus fills no podien tenir ni una sabateria, titulat “Negocis de família”.

No, no tothom callava. Però no callar tenia un preu. El periodista Víctor Saura, que va ser director adjunt d”El Triangle’, ho recordava així en una entrevista que li vaig fer sobre l’oasi català, publicada per la revista d”Eldiario.es’ l’any 2014: “Existia una oposició social i política, però el silenci era la norma en els mitjans majoritaris”. Les raons de tot això, segons diu, s’han de buscar en el fet que “el sistema de comunicació català està molt supeditat a un grup mediàtic molt concret [es refereix al Grup Godó, editor de ‘La Vanguardia’] que ha fet possible que els escàndols tinguessin un impacte ínfim en relació amb la seva magnitud”. A tot això, s’hi afegia una política d’opacitat. “No es facilitava cap tipus de resposta ni informació a la premsa; fins i tot l’oposició tenia problemes perquè li responguessin preguntes parlamentàries”.

Els negocis d’Hidroplant amb la Generalitat i amb el Barça

No solament els fills del clan Pujol van endinsar-se en el món de l’empresa. També ho va fer la mateixa Ferrusola a través d’Hidroplant, empresa constituïda a l’abril del 1989 amb el nom de Jepo SA, i que comptava entre els seus accionistes amb Jordi ‘Júnior’ Pujol Ferrusola i Marta Pujol Ferrusola. L’objecte social d’Hidroplant era la realització d’estudis de jardineria exterior i interior i el manteniment de plantes i de jardins.

Entorn de l’empresa hi va haver diverses polèmiques, entre les quals destaquen la nefasta replantació de la gespa del Camp Nou –que va acabar als jutjats. Hidroplant va gaudir de contractes públics amb la Generalitat, que van ser objecte gairebé sempre de sonades crítiques per part dels partits de l’oposició d’esquerres. L’arribada del Govern tripartit va suposar la liquidació dels contractes de la Generalitat amb l’empresa de Marta Ferrusola.

Els immigrants i les esglésies romàniques

El cert, però, és que la imatge pública de Ferrusola es va anar desgastant amb el pas dels anys. Més enllà de la beatíssima primera dama abnegada al servei del seu marit i de Catalunya, va anar emergint una altra figura: amb tics racistes, un punt classistes i profundament reaccionària. Com quan afirmava, l’any 2001, que els immigrants volien imposar “la seva cultura”. (El PP, amb els vots de CiU, havia aprovat feia poc la restrictiva Llei d’estrangeria.) “Potser les esglésies romàniques ja no serviran d’aquí a algun temps, i serviran les mesquites! […] No n’hi ha prou a acollir-los; també ha de ser amb el seu menjar”, deia Ferrusola en aquelles explosives declaracions pocs dies després que hagués arribat a França un grup de refugiats del Kurdistan.

Fins i tot, l’any 2008 va arribar a lamentar que el president Montilla no es fes dir ‘Josep’ en comptes de José. “Em molesta molt. A més, un president ha de saber parlar bé el català”. Ferrusola va fer patent el seu disgust quan va començar a governar el tripartit l’any 2003. Llavors va dir que la victòria de les esquerres era “com quan t’entren a casa teva i et trobes els armaris regirats perquè t’han robat”.

Ara, però, estem en condicions de saber més del que sabíem aleshores. La ciutadania ha pogut conèixer –tot i que els fets els hauran d’acabar de confirmar els jutges– que potser fins i tot Ferrusola podria haver estat la líder del clan. La Fiscalia Anticorrupció ha demanat aquests dies que s’imputi Pujol Júnior per pertinença a “organització criminal”. Es tractaria, sempre presumptament, d’una “organització criminal” que, en nom de Catalunya, feia i desfeia en interès exclusiu dels seus negocis. Aquesta és la gran i cruel veritat revelada pel ‘cas Pujol’. Una veritat difícil d’assumir pels pujolistes de cor i per a una gran part del nacionalisme històric, que va creure i confiar sempre en el relat moral de Jordi Pujol.

4 comentaris
  • Tarrako 10 de maig de 2017 - 8:41

    Una autèntica Lady Macbeth…

    “Nada se tiene, todo está perdido
    cuando nuestro deseo se colma sin placer.
    Es mejor ser lo que nosotros destruimos,
    que al destruirlo no vivir sino un goce dudoso.”

    O el seu monòleg abans de que vingui el Rei Duncan.

    “Está ronco el cuervo
    que anuncia con graznidos la fatal llegada de Duncan
    a mi castillo. ¡Espíritus, venid! ¡Venid a mí,
    puesto que presidís los pensamientos de una muerte!
    ¡Arrancadme mi sexo y llenadme del todo, de pies a la
    cabeza,
    con la más espantosa crueldad! ¡Que se adense mi sangre,
    que se bloqueen todas las puertas al remordimiento!
    ¡Que no vengan a mí contritos sentimientos naturales
    a perturbar mi propósito cruel, o a poner tregua
    a su realización! ¡Venid hasta mis pechos de mujer
    y transformad mi leche en hiel, espíritus de muerte
    que por doquiera estáis-esencias invisibles-al acecho
    de que Naturaleza se destruya! ¡Ven noche espesa, ven,
    y ponte el humo lóbrego de los infiernos
    para que mi ávido cuchillo no vea sus heridas,
    ni por el manto de tinieblas pueda el cielo asomarse
    gritando <>.”

  • Guillem Galera i Léger 10 de maig de 2017 - 11:25

    A “No sabeu pas” (http://www.grup62.cat/llibre-no-sabeu-pas/106090), Andrea Camilleri, l’autor, explica com el capo dei capi Bernardo Provenzano, reclòs durant anys al paller on la policia el va acabar trobant, es comunicava amb l’exterior i dirigia les diferents parcel·les de la Cosa Nostra a través uns paperets plegats i rebregats, els pizzini, en què tot sovint, s’hi incloïen cites de la bíblia o interpretacions vagament evangèliques. Curiós com les estructures mafioso-familiars, sicilianes o catalanes, fan referència a l’univers de la beateria per transmetre ordres als subordinats.

  • Roman 10 de maig de 2017 - 11:39

    Crec que Jordi Pujol hauria d’haver-se divorciat fa dècades i mostrar que Catalunya és més important per a ell que el seu clan familiar.

    El pas d’una cultura clànica a una cultura de civis i polis, és un pas fonamental de la civilització que ve il·lustrat pel mite grec d’Antigona. El que ha fet Jordi Pujol en no separar-se simbolicament de la seva família i permetre escenes com la esbroncada de Marta Ferrusola als diputats electes al Parlament de Catalunya, és presentar Catalunya com una societat agrària en què la sang és més important que la llei. Un segle sencer d’intentar fer de Catalunya una societat moderna i avançada ha quedat esborrat.

    Com a català no tinc paraules per descriure el que sento.

  • Pau Capdevila i Pujol 10 de maig de 2017 - 11:56

    Sembla que, en comptes de jutjar-lo, el cas Pujol l’estiraran tant com puguin com a cortina de fum per tapar els seus casos de corrupció. Casualitat això del llenguatge en clau?

    Los SMS en clave de la financiación ilegal del PP: “¿Tiene agua el cántaro?” “Ya se escucha el rumor del agua”
    http://www.elespanol.com/espana/tribunales/20170507/214228756_0.html

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents