Contra el 155 vivim millor?

El president Puigdemont amb Elsa Artadi i Artur Mas en un acte a Brussel·les al desembre passat. Foto: Blanca Blay / ACN

El 27 d’abril es compleixen sis mesos de la declaració d’independència fallida. Sis mesos de l’aplicació de l’article 155 per part del Govern de Mariano Rajoy (amb el suport del PSOE i de Ciutadans). Sis mesos de la dissolució de l’Executiu de Puigdemont i de la convocatòria de les eleccions del 21-D, en les quals van participar (sense dubtar-ho ni un segon) els partits que poques setmanes abans havien proclamat la República catalana. Sis mesos amb la Generalitat intervinguda. Sis mesos sense autogovern.

L’espanyolisme potser va pensar que els ‘indepes’ es desinflarien a les urnes després del fracàs de la DUI, però no va ser així: el resultat va ser, de nou, un Parlament amb majoria absoluta independentista. Això sí: més feble i condicionada per l’acció judicial, amb diputats que o bé estan presos o bé s’han refugiat a l’estranger. Això, sumat a les divisions internes entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP, ha suposat que sis mesos després de l’aplicació del 155 encara no hi hagi Govern. No solament això, sinó que algú podria pensar que, en el si de l’independentisme, hi ha actors que no semblen tenir gaire pressa per recuperar-lo. El mateix Puigdemont deia que hi havia marge i demanava “temps” en una entrevista a TV3 després de ser alliberat de la presó alemanya de Neumünster. Com s’entén?

Manolo Vázquez Montalban va escriure en el seu dia el cèlebre aforisme “Contra Franco vivíem millor”, per retratar les dificultats de l’esquerra per sobreposar-se a la Transició democràtica. És possible que a l’independentisme li passi una cosa semblant? És possible que, contra el 155, l’independentisme visqui millor?

Sense programa ni cap nou ‘dia D’ a l’horitzó

Més enllà del ball de candidats de les últimes setmanes, el gran problema de l’independentisme és la manca de programa. Des de l’inici del procés, els partits independentistes havien tingut un programa amb un ‘dia D’ a l’horitzó. Primer va ser la consulta del 9-N. Després, les eleccions plebiscitàries. Més tard, el referèndum de l’1-0. L’estació final de tot el procés era la declaració unilateral d’independència (DUI). Una gran part de l’independentisme pensava que havia arribat al final del trajecte, però no va ser així. La DUI del 27-0 no va materialitzar-se. En lloc d’això, el que hi ha hagut és una escalada repressiva de l’Estat, una cada cop més preocupant involució democràtica en el camp dels drets i de les llibertats. Què implica ser independentista avui? Quin programa polític hi ha al darrere? Què han de fer els independentistes per aproximar-se als seus objectius?

Durant els últims mesos han anat dibuixant-se dues visions confrontades sobre què fer. Dues visions difícilment reconciliables. D’una banda, hi ha els qui consideren que cal seguir tensant la corda amb l’Estat, mirant de forçar, amb més o menys intensitat, una mena de partit de tornada del 27-0. És l’estratègia de la tensió permanent que retratava Sergi Picazo en aquest article. De l’altra, els qui consideren que, en l’actual correlació de forces, cal ampliar la base social independentista per convertir-la en realment incontestable, i que encara queda camí per recórrer. Aquestes dues visions marcaran el debat polític de l’independentisme durant els pròxims anys.

Una persona amb la careta de Puigdemont i el puny alçat davant del Parlament. 30 de gener de 2018. Foto: Mar Martí / ACN

Estratègia de la tensió… o cop de pilota endavant?

Els partidaris de mantenir l’estratègia de la tensió tenen una proposta central: tornar a intentar una investidura a distància de Carles Puigdemont, encara que aquesta no pugui fer-se efectiva, ja que de ben segur seria recorreguda pel Govern espanyol i suspesa pel Tribunal Constitucional (TC). Una nova revisitació de l’estratègia de l’astúcia, com havia de ser la investidura de Jordi Turull abans de passar de nou davant del jutge Llarena. El fet d’investir Puigdemont materialitzarà la República? Sembla difícil, tenint en compte que el 27-0, amb Puigdemont de president, això no va esdevenir-se. De què serveix, llavors, insistir-hi?

Alguns partidaris d’aquesta via la veuen com un camí per estimular una espiral d’acció-reacció que generi un context de mobilització massiva i de desobediència civil no violenta. Un intent per propiciar una segona volta del 27-0. Alguns independentistes creuen sincerament que aquesta opció és possible, encara que pugui ser difícilment realitzable amb l’actual correlació de forces. La CUP, amb la seva aposta per “o Puigdemont o Puigdemont”, s’enquadra en aquesta estratègia.

Però, per a d’altres, la cosa no va d’insurrecció, sinó de tirar pilota endavant. A manca d’un programa realista per materialitzar la independència a curt termini, mantenir el país en una situació de tensió permanent és una bona estratègia per a Junts per Catalunya, per a Puigdemont, i fins i tot per al PDECat, avui en dia inhibit del debat. Si no hi ha programa, que no hi hagi Generalitat és el menys important. Contra el 155 vivim millor?

La vella Convergència va emprar durant anys la tesi d’espolsar-se qualsevol responsabilitat de gestió amb l’argument que “tot era culpa de Madrid”. Si no hi havia diners per a l’escola pública o si s’havien de tancar llits d’hospitals… El problema de fons sempre era Madrid, encara que després hi hagués diners per concertar les escoles de l’Opus o la sanitat privada. Ara, amb el 155 sobre la taula… qui pot negar que tot és culpa de Madrid? Ara sí que, ras i curt, l’argument és incontestable als ulls d’una gran part de l’independentisme.

La nova presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha relativitzat la importància de l’aplicació del 155. Foto: Jordi Borràs

“El 155 és una mica relatiu”

La nova presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va dir en una entrevista a l”Ara’: “El 155 és una mica relatiu perquè la gestió del dia a dia la segueixen fent secretaris generals del PDECat i d’ERC, tot i que és veritat que no permet abordar algunes qüestions més polítiques. En realitat, no és tan diferent el 155 d’un govern autonòmic tutelat”. I, de fet, Paluzie té raó. Hi ha un centenar llarg de secretaris i directors generals del PDECat i d’ERC que segueixen mantenint càrrec i sou des de l’aplicació del 155. La seva gestió és purament tècnica i, de fet, no han destacat per fer una gran oposició a la intervenció de la Generalitat. Ningú no ha plantejat, per exemple, què passaria si tots decidissin dimitir en bloc. Això crearia un important problema a l’Estat. De fet, podria anar en la línia de l’estratègia de la tensió. Però tindria la conseqüència de deixar sense sou i càrrec un centenar de persones molt rellevants per a les direccions dels dos partits.

Potser seria diferent si Junts per Catalunya fos un partit amb un programa polític que anés més enllà de la mateixa figura de Puigdemont. Llavors, recuperar la Generalitat probablement tindria un valor estratègic. El problema, però, és que aquest programa no existeix. L’únic programa de JxCat, de fet, és “restaurar el president legítim”. I cal recordar que, amb aquest programa, va imposar-se contra pronòstic a una ERC que ja es veia guanyadora. Per tant, mentre això no pugui ser, objectivament el millor per a JxCat és seguir sense Govern, encara que això impliqui que el PP, un partit que a Catalunya té 4 diputats, governi Catalunya. De fet, es podria dir que, no formant Govern Junts per Catalunya està complint, en certa manera, el seu programa.

Puigdemont i Junqueras al Parlament de Catalunya. Foto: Parlament.cat

Camí de les noves eleccions… o d’una proposta d’última hora?

JxCat busca capitalitzar al màxim la figura de Puigdemont, el seu gran actiu. Si contra el 155 vivim millor i en realitat la intervenció de la Generalitat no és tan greu… quin mal hi ha en unes noves eleccions, que, de fet, acabaran allargant aquesta situació? Ara com ara, la diferència entre JxCat i ERC és d’uns quants milers de vots. Hi ha qui creu que Puigdemont podria ampliar la distància en una nova contesa, marcant en el relat que presenta ERC com un partit de cagadubtes, tebis i, fins i tot, traïdors (una acusació greu, tenint en compte que els republicans tenen el president a la presó). El periodista Sergi Sol, fins al 27-0 passat cap de gabinet de comunicació d’Oriol Junqueras i persona molt pròxima al vicepresident empresonat, reflexionava en aquesta línia en un article a ‘El Nacional’: “La teoria del ‘com pitjor, millor’ seria més o menys la següent i ara té dos eixos: cal omplir les presons i res de fer govern, perquè contra el 155 s’hi viu millor. Ergo, noves eleccions […] la tàctica és desplegar un enfrontament. Però no pas contra l’Estat i el PP, sinó un de fratricida. Llenya sense contemplacions per terra, mar i aire contra tot independentista que no confessi la seva disponibilitat a oferir-se en sacrifici”. Traïdors.

(És clar que la mateixa paraula –’traïdor’– és la que Puigdemont va haver-se de sentir dir en boca d’alguns membres d’ERC el dia abans de la DUI, quan havia decidit convocar eleccions. Com sempre, el combat partidista impregna tot el procés.)

Contra el 155 vivim millor? Aquesta és la gran pregunta que haurà de respondre l’independentisme durant el pròxim mes. El 22 de maig s’exhaureix el termini que forçaria la convocatòria directa d’eleccions. Una possibilitat que de portes enfora tothom descarta però que cada dia que passa esdevé més factible. Tanmateix, existeix una alternativa: que Puigdemont i els seus optin per forçar la màquina fins al final i, a última hora, presentin un candidat (o candidata) sense possibilitat de debat. Un candidat (o candidata) que potser, pel seu tarannà, agradarà poc a ERC i a la CUP (la CUP, recordem-ho, amb la seva abstenció haurà d’avalar, ni que sigui per passiva, la investidura d’un president o presidenta). Llavors, però, quedarà molt poc temps per al debat. I, si això passa, els responsables d’anar a eleccions ja no seran JxCat, sinó aquells que es neguin a avalar la seva proposta.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog