El tercer eix del procés sobiranista: la radicalitat democràtica

Votació a la consulta sobre la independència del passat 9 de novembre / JORDI BORRÀS

Votació a la consulta sobre la independència al Palau Robert en els dies posteriors al 9-N / JORDI BORRÀS

Habitualment s’ha dit que a Catalunya hi ha dos eixos polítics que marquen la presa de decisions del votant català. D’una banda, el tradicional eix esquerra-dreta, o eix social; i d’una altra, l’anomenat eix nacional, és a dir, aquell al llarg del qual hom s’identifica com a només espanyol o només català, passant pel terme mig “tan català com espanyol”. Aquests dos eixos, s’ha dit, configuren la complexitat de la política catalana, i és en funció de la combinatòria d’un o altre eix que situem els votants i els partits polítics.

L’aparició de Podem en el terreny polític estatal va ser rebut per alguns sectors de l’independentisme com una bona notícia: d’una banda, seria foc purificador que faria net a les files del bipartidisme hegemònic, debilitant-lo tant en termes absoluts com, especialment, en termes relatius a l’equilibri de forces que conformen el Procés; d’altra banda, no podria encendre’s en la pólvora xopa que l’eix nacional ha amarat al llarg i ample del Principat. El singular escenari polític català està tan atapeït que ja no hi havia lloc per a més jugadors.

Però, pel que es veu, sí que n’hi ha. El que mostren els darrers baròmetres polítics és que la intenció de vot a favor de Podem a Catalunya està molt lluny de ser minoritària i marginal. I que, a més, podria estar tenint un efecte de reforç del federalisme a costa de l’independentisme – tot i que el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió ja ha estat criticat per alguns analistes que apunten el canvi de mostra de l’enquesta com a principal causa del canvi de tendència.

Podem s’ha estat el seu primer any de singladura afirmant que no és ni d’esquerres ni de dretes; és a dir, desmarcant-se de l’eix social. A Catalunya ha intentat seguir la mateixa estratègia, ara desmarcant-se de l’eix nacional: dret a decidir, sí, però independència, ara no toca parlar-ne, potser més endavant. El que ara toca, doncs, és un tercer eix: la regeneració.

L’eix democràtic

Polítics, mitjans i acadèmics s’han escarrassat, amb millors i (sobretot) amb pitjors maneres de desemmascarar el que titllaven d’engany: Podem és d’esquerres, Podem és de centre-dreta, Podem és lliberal, Podem és unionista, Podem és espanyolista, Podem és federalista. Podem és la Sekhmet egípcia, irada i venjativa, que vol fer-se passar per Bastet, harmoniosa protectora de la llar.

Però Podem serà el que el ciutadà li atorgui ésser, especialment mentre la seva identitat estigui en formació i, per tant, sigui susceptible de ser mal·leable, mentre begui dels seus cercles, mentre tingui un peu al carrer. I el que ara el carrer diu és que fa falta un revulsiu: segons el CIS, en l’últim any la combinació d’indecisos, intenció de votar en blanc o no votar ha caigut prop de 15 punts. En el mateix període, Podem ha guanyat prop de 18 punts en intenció de vot (partint de zero). Tant hi fa, doncs, el que Podem sigui en el fons: és el que el ciutadà veu en Podem el que el fa moure’s del sofà o canviar la papereta que voldrà dipositar a l’urna.

I el Procés, què ha de fer?

El Procés, per ara, ha jugat només a dos eixos. D’una banda, ha premut a fons l’accelerador a l’eix nacional o identitari, sovint ajudat per matusseres polítiques del Govern central i els partits de caire estatal que han atiat el foc enlloc d’apagar-lo. D’una altra, ha sabut treure partit de la crisi per a posar en valor la independència de Catalunya dins l’eix social: balances fiscals, desequilibris d’inversions, balances de pagaments o greuges en l’accés a l’endeutament han pogut situar el paper de la independència dins el debat econòmic, dins el manteniment de l’Estat del Benestar, dins l’accés directe a les polítiques de la Unió Europea.

El Procés, però, ha bandejat (en general) la regeneració democràtica. O hi ha passat de puntetes. Qüestions com el creixent debat sobre la democràcia deliberativa o la democràcia directa, sobre la participació, sobre la corrupció, sobre la transparència han quedat en meres anècdotes – amb honradíssimes però, crec, petitíssimes excepcions. Tres mostres fonamentals en mans d’un Parlament que, sobre el paper, ha treballat pel Procés: una Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern que és només bona quan se la compara amb la seva germana espanyola (amb qui, per cert, comparteix nom: mal auguri), però molt lluny del que seria l’òptim; una Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, creada ad hoc pel que va resultar ser una no-consulta, i que deixa la participació sota el trist epígraf “altres formes” (la xavalla de la participació); i la inexistent Llei Electoral de Catalunya, que (potser) de tants embuts ens hauria tret hores d’ara.

Podem i el Procés: inhibidor o catalitzador?

Mentre el Procés a Catalunya juga a dos eixos, Podem, com a la resta d’Espanya, juga a un tercer eix. Mentre això passi, no es trobaran. No es trobaran, però, no vol dir que no es facin destorb. El Procés havia arribat a una mena d’equilibri on “tothom” volia votar i “la meitat” volia votar per la independència. Era terreny conegut i era qüestió de guanyar el pols a l’unionisme. Podem ha entrat per la porta gran de la desafecció i els indecisos. Aquells qui, abandonant el seu desinterès podien decantar la balança. I aquells qui, quina ironia, s’han decantat per sortir-se per la tangent.

I igual que passa a la resta de l’Estat, el Procés segueix veient el món en dos eixos. I és en aquest pla que insisteix en lliurar la batalla, mentre pel forat de l’espai-temps independentista/unionista s’esmunyen milers d’indecisos cada dia. Podem no mourà el complicat escaquer del Procés… eppur si muove! Així que, per invocació, es materialitza el potencial inhibidor de l’entrada de Podem al Procés: res no es mou als dos eixos nacional-social mentre tot canvia de lloc a la resta de nous espais.

Davant la negació de Podem, o davant la destrucció de Podem per a desactivar-ne el potencial inhibidor, hi ha, però, una tercera opció (no confondre amb tercera via), que és entrar en el tercer eix. Si alguna (entre moltes altres) cosa es pot aprendre ja de l’experiència de Guanyem és que el tercer eix i el Procés són compatibles. Diguem-ho una altra vegada: no cal que el Procés s’enfronti als nous partits i moviments en un joc de suma zero perquè pot haver-hi punts de confluència. Per què hauria de poder haver-hi indepes de dretes i d’esquerres (l’eix social) i no indepes tradicionals o regeneradors (l’eix de la radicalitat democràtica)?

Ja hi ha hagut tímides passes en aquest sentit, tant des dels moviments socials com des de determinats partits o agrupacions polítiques, en ambdós sentits. Però no hi ha hagut grans passes de cara a integrar parers.

I, al meu, de parer, qui primer trobi el punt de confluència entre l’eix de regeneració democràtica i els altres dos eixos, s’enduu el gat a l’aigua. És a dir, traurà els indecisos de casa. Indecís l’últim.

Ismael Peña-López és professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya
14 comentaris
  • Ismael Peña-López 16 de gener de 2015 - 11:28

    ACLARIMENT preventiu:

    Algunes persones ja m’han fet notar que l’article nega l’existència d’un independentisme d’esquerres i regenerador. FALS.

    La CUP, entre d’altres, existeix i fa una feina insistent en l’eix regenerador. No és, però, un discurs hegemònic i, en allò que fa referència a impacte i visibilitat, és força marginal. I si en traiem les figures personals (David Fernández, Quim Arrufat i uns pocs altres), el discurs d’esquerra independentista i regeneradora és encara més marginal.

    Per això el text parla d'”honradíssimes però, crec, petitíssimes excepcions” o de “tímides passes en aquest sentit [de la regeneració democràtica]”.

    Això no és un judici de valor, sinó una mera plasmació de l’hemeroteca de cada dia durant els últims 40 anys. És evident que des de les municipals de 2011 la tendència ha canviat lleugerament. Però, de nou, em refereixo a l’hemeroteca per veure quin és el discurs hegemònic.

    Si, arribats a aquest punt, algú encara dubta de la intencionalitat rere el meu discurs, no em queda més que escombrar cap a casa i convidar-lo a visitar el següent lloc:
    http://ictlogy.net/bibliography/reports/projects.php?idp=2614&lang=ca

    Salutacions,

    ismael.

  • Bruno1 16 de gener de 2015 - 11:50

    El procés només ha jugat un eix que és al capdavall l’únic que justifica la presencia de CDC i d’ERC, a saber, l’eix identitari. Jo no he vist mai que la Sra. Casas o la Sra. Forcadell hagin fet cap consideració sobre les retallades en educació, la destrucció de la sanitat pública, el fracàs escolar, les càrregues socials de les empreses o la desindustrialització. I sobre erc i ciu, millor no parlar-ne. I és que anomenar “eix social” a la denúncia d’un suposat “espoli fiscal” a la manera de la Lega Nord (Roma ladrona, la Lega no perdona) fa riure. Això no és eix social, sinó fer propi el discurs més reaccionari i antiprogressista del Tea Party.

    Si parlem de regeneració democràtica, per què no ho fem per a tota Espanya? O és que Podem no és també un vector de regeneració per a tot el país? Podemos trenca un espai al conjunt d´Espanya que no existia fins ara: l’esquerra antisistema i transformadora. Aquest espai a Cat i al País Basc l’havia monopolitzat (de manera una mica contradictòria) una franja de l’esquerra; ara això ha canviat. Tot plegat crea un nou espai on es pot ser espanyol a la manera de Negrín i català a la manera d´Andreu Nin. Això, sí que és un gran canvi que posa molt nerviós a cert independentisme ideològicament colonitzat pel nacionalisme.

    • Ismael Peña-López 16 de gener de 2015 - 12:15

      “Si parlem de regeneració democràtica, per què no ho fem per a tota Espanya?”

      Perquè aquí hi ha un eix identitari que importa a molts.

      Però, efectivament, aquesta és la pregunta: qui era indepe per regenerar, i només per regenerar, què fa o ha de fer ara? Segurament dependrà no només de qui és més creïble en aquest eix, sinó de qui té més opcions de posar un programa regenerador en marxa.

      ismael.

  • Guillem Galera i Léger 16 de gener de 2015 - 12:53

    Els comentaris anteriors em resulten una mica incòmodes. Ser espanyol a la manera de Negrín significa avalar la frase pronunciada per ell i que diu així: “Yo nunca he sido españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco”? Ser català a la manera d’Andreu Nin donant per fet que era un federalista dels que, hui, formen més plataformes que integrants que les constitueixen, és haver llegit molt poc Nin.
    Pel què fa a l’amic Ismael, limitar la qüestió nacional (ell en diu eix, com s’anomena a primer de Polítiques) a una simple variable identitària és haver treballat poc la qüestió, cosa que dubto, o voler oferir una versió reduïda similar a la que s’ofereix des de la dreta mediàtica de l’altiplà espanyol. I això també em sembla poc honrat quan, en definitiva, l’article, hauria de reconèixer que el que pretén és fer un panegíric de Podem(os).

  • Josep Sala i Cullell 16 de gener de 2015 - 13:04

    La diferència bàsica entre la potència de Podemos i de la CUP és que a Espanya hi ha diverses televisions privades que competeixen, i a casa nostra una i dels Godó.

  • Isabel Melendez Plumed 16 de gener de 2015 - 15:39

    Molt d’acord amb l’articulista. Sense el reforçament d l’eix democràtic rien de rien.Crec que el pensament ha de ser global, i les actuacions, concretes, pero amb direcció inequívoca de defensa dels interessos majoritaris i dels drets humans.El que està ara mateix mes amenaçat, al meu entendre es la democràcia. A Catalunya , a Madrid ( vegis Llei mordaça) a Europa en que els governs s’han plegat al capital i es vol explotar la por… I no parlem de la resta del món, a on no n’hi hagut mai o es escassa. I Catalunya i els catalans no som una illa especialissima fora de tots els perills.

  • junior 16 de gener de 2015 - 19:00

    No comparteixo el diagnòstic perquè crec que: a) el “procés” és un clar exemple en la línia democratitzadora d’aquest tercer eix i b) encara no podem fer una lectura clara del que acabarà significant Podemos en termes d’aquest eix, ja que alguns indicis primerencs són ja avui força contradictoris.

    És evident que en els últims anys hem viscut un procés de resposta a la creixent desafecció que s’havia anat instaurant envers la classe política (que no la política). I aquesta resposta crec que s’ha canalitzat per dos vies: una la del sorgiment de noves formacions polítiques populistes d’ampli espectre (des del 5 estrelles a l’UKIP) i l’altra la de l’extensió d’espais d’empoderament popular.

    I precisament és aquesta segona la via que ha donat peu al sorgiment d’aquest nou eix de polarització política, eix que el Joan Subirats (primera persona a qui vaig sentir parlar-ne) conceptualitzava el 2011com “el que sorgeix del binomi formalisme polític institucional versus acció política no exclusivament institucional”. Espais en els que la gent pren consciència de participar de manera substancial i espais que van des de moviments socials, passant pel conjunt de candidatures alternatives i per espais clau en el Procés com el que van significar les consultes populars.

    És també evident que en paral·lel CiU, amb la complicitat d’ERC, han segrestat en molts moments (probablement aquests dos darrers mesos en són la millor expressió) i han “institucionalitzat” aquest Procés. I també és evident que en la línia de la regeneració democràtica i també de l’eix social existeix una línia de pensament (que no comparteixo) que diu que tant un àmbit com l’altre van directament lligats a la creació d’un nou estat.

    Sobre Podemos encara tinc dubtes sobre si podrà quedar-se com un espai clar de regeneració democràtica o si tendirà a bascular cap a espais com 5 estrelles (salvant les distàncies) canalitzant un emprenyament “abstracte” . En pro de Podemos crec que és indubtable la “solvència” de les seves bases, però com dius, “serà el que el ciutadà li atorgui ésser” i en aquest moment això, amb un potencial electoral molt gran i contrastat, es correspon a un excessiu tactisme polític i a un creixement intern que sembla condicionat per la manca de radicalitat democràtica amb uns processos decisionals complexos i una gran preponderància de la direcció.

    Salut

    • Ismael Peña-López 16 de gener de 2015 - 20:55

      Sobre Podem, jo també sóc prudent: el temps dirà.

      Sobre si el Procés és regenerador, notícia de fa unes hores: http://www.eldiario.es/catalunyaplural/ERC-vegada-compareixer-comissio-Pujol_0_346465538.html Crec que és un bon exemple del fet que s’ha prioritzat l’estabilitat del Procés per sobre d’altres qüestions, com ara a la Transició.

      ismael.

      • junior 20 de gener de 2015 - 12:57

        En el “segrest” del procés et dono la raó. No sé si era evitable o no, perquè era lògic que la resposta al “procés” havia de venir des de les institucions i allà la força és de CiU i ERC, que des del punt de vista de la “democràcia interna” dels partits són dels que menys passos han fet en pro de la regeneració.
        Però la lectura que jo faig vol anar més enllà, i des del punt de vista de la mobilització de la gent des de baix, en aquest binomi “formalisme polític institucional versus acció política no exclusivament institucional” ha tingut la capacitat d’implicar a molta gent que mai s’havia implicat en l’acció política.

        • Ismael Peña-López 21 de gener de 2015 - 12:56

          Estem 100% d’acord. Fixa’t si estem d’acord que el que l’article precisament demana és més moviment de baix, més regeneració, més pivotar vers la participació extra-institucional… com a canvi sistèmic.

          i.

  • Jaume2 16 de gener de 2015 - 22:15

    Tanta parrafada per acabar dient que els independentistes d’esquerres ens hem de fer de Podemos…, per altra banda, el tercer eix és estratègic en el procés, ja que passa inequívocament per un procés de participació ciutadana d’autodeterminació.

    • Ismael Peña-López 17 de gener de 2015 - 9:49

      Sí, defenso alguns postulats de Podem com a vàlids per l’independentisme, tant en termes absoluts com en relació a arribar a un grup d’indecisos i persones sensibles a temes de qualitat democràtica. Que això passi, necessàriament, per votar la formació. és una proposta que jo no he fet.

      ismael.

  • Jaume2 16 de gener de 2015 - 23:07

    I ja per acabar, pretendre que la regeneració democràtica passa per un projecte exprés creat des de dalt com Podemos com a mínim ho trobo pretenciós.

  • Dionisio Ortiz Samper 18 de gener de 2015 - 10:38

    Interesante artículo y debate sobre los tres teóricos ejes. Idéntitarío en términos de posición y sentimiento España versus catalunya …que olvida que muchos ciudadanos pasan de banderas e himnos.
    El eje social que la izquierda catalana ha defendido desde hace años como acción preferente a través de Icv Euia, y también por psc o erc..,
    ….y más recientemente con las cup y ahora podemos y otros nuevos grupos de izquierda.
    Y el eje democrático y renovador…..no es un invento de podemos aunque ellos han sabido recogerlo de la calle y ponerlo en los medios.
    En lo que no confío es en que los que gobiernan en Catalunya desde hace siete años con el apoyo de erc nos den lecciones de democracia,regeneración democrática y pretendan contruir un nuevo estado con la herencia del pujolismo,los recortes,las ventas del patrimonio público la corrupción….En las elecciones del 27 S espero que el pueblo,los ciudadanos de catalunya regeneren con su voto masivo la política catalana..y antes los municipios y comunidades de toda España…

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog