El classisme… a l’educació a Catalunya

Escola Xaloc, situada a l'Hospitalet de Llobregat / ARXIU

Escola Xaloc, situada a l’Hospitalet de Llobregat / ARXIU

En una societat cada cop més desigual l’educació hi juga un paper fonamental. El programa de Salvados, dirigit per Jordi Évole dedicat a l’escola del Pilar de Madrid va ser un exemple fonamental. L’estratificació social i econòmica a casa nostra, cada cop més consolidada i agreujada per la crisis, comença a l’escola. El fills i filles de les classes que tenen el poder econòmic i polític a Barcelona tampoc van mai als mateixos centres educatius que els futurs treballadors i treballadores de les classes populars.

Uns centres “exclusius”, i privatius per a la gran majoria de la població, apleguen a fills i filles de poderosos, on a més d’instal·lacions de luxe, un aprenentatge a mida dels futurs dirigents i unes quotes altíssimes, els infants es relacionen, des del començament fins al final del procés educatiu, amb “els seus”, conformant uns guetos monoclassistes que marquen inexorablement el seu futur, de la mateixa manera que els centres convertits en guetos dels barris populars marquen també el futur dels nois i noies de les classes menys afavorides. Tal i com assenyala Xavier Bonal en un article a El Diario.es “a Espanya, la reproducció de classes és gran des del punt de vista educatiu i la política sempre ha sigut el mitjà per mantenir aquestes elits”.

Alguns d’aquests centres són privats, internacionals i amb prestigi. Però, al costat d’aquests s’apleguen una quantitat molt més important de centres privats concertats (majoritàriament de patronals religioses, com l’Opus Dei, Els Jesuïtes, les Teresianes, etc.) que, igualment, tenen instal·lacions de luxe, estudis especials, i quotes impagables, tot i funcionar amb diner públic i tenir un contracte que els obliga a ser gratuïts i no discriminar l’alumnat. Això acaba de conformar el classisme dins del sistema educatiu, ja que implica la concentració d’alumnat de classes benestants (classes alta i mitjana-alta), que, a més de gaudir dels privilegis socials i econòmics,  gaudeixen de centres escolars exclusius pagats amb els diners de tots i totes els contribuents. Només cal veure com en barris com Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona hi ha 36 centres privats concertats i només 6 Escoles i dos Instituts públics.

Els concerts educatius, com ja és conegut, apareixen a partir del 1985 amb la LODE, amb la voluntat de què ningú es quedi sense escolaritzar per manca de plaça. Després de la dictadura hi havia una gran mancança de centres públics i per poder pal·liar-ho la LODE va permetre, amb una voluntat de transitorietat, que les Administracions poguessin subvencionar, en forma de concert, centres privats que complissin les mateixes normes que els centres públics: gratuïts, no discriminatoris, etc.

Però, al llarg del temps, la llei s’ha anat pervertint i els centres privats concertats han anat creixent, ja que, enlloc de construir tots els centres públics necessaris, s’ha optat per ampliar els concerts, sobretot a partir de finals dels anys 90. Així, en els anys de més “bonança” econòmica, enlloc d’augmentar el nombre de centres públics i disminuir els concerts, els diners dedicats a subvencionar els centres privats augmenta a partir del 2002, arribant al seu punt màxim al 2009 (un 21,9 % del pressupost d’educació anava a centres concertats) i disminuint una mica en època de crisi (fins al 18,1%) en el 2012 (3), no ja per voluntat política, sinó perquè moltes famílies ja no poden pagar la quota.

Així, una situació que havia de ser excepcional, s’ha anat normalitzant i ha acabat per fer-se llei: tant la LEC com la LOMCE situen ja les dues xarxes en pla d’igualtat i l’Administració ja no està obligada a oferir centres públics sinó només una “escolarització en centres subvencionats amb fons públics”, o el que és el mateix: si no hi ha places en centres de titularitat pública l’alumnat està obligat a matricular-se en centres privats concertats.

Aquesta situació no és només una desviació del que havien de ser els centres concertats, sinó que provoca una gran segregació socioeconòmica de l’alumnat la qual cosa no afavoreix l’equitat del sistema educatiu ni permet millorar progressivament les condicions dels centres públics. No solament és la dotació de recursos públics a centres privats, sinó també la segregació: l’escola pública concentra la gran majoria d’alumnat immigrant (83%) i de classes populars.

Aquesta situació, a més,  és una gran anomalia en els països europeus. En els països que ens envolten els centres educatius són públics majoritàriament o privats no concertats. La mitjana europea d’alumnat que no s’escolaritza a centres públics és d’un 10%, mentre que a Catalunya és un 40% i a la ciutat de Barcelona arriba a un 60%.

El que més s’assemblaria als concerts són els sistemes de xecs escolars que hi ha a Bèlgica i darrerament també a Suècia. Aquest sistema de xecs es basa en la idea de Milton Friedman de què “un mercat competitiu dels centres educatius oferiria resultats superiors” i que la competència entre centres augmentaria la qualitat. Els primers països on es va dur a terme va ser al Xile de Pinochet, als Estats Units de Ronald Reagan i a l’Anglaterra de Margaret Thatcher. Amb el xec escolar, igual que amb els concerts, l’Estat paga el cost de l’escolarització i les famílies poden escollir el centre i pagar més en centres privats. Però, contra totes aquestes previsions, aquests països han augmentat la desigualtat i no han millorat els seus resultats escolars. En concret, a Suècia, a partir de l’obertura a centres privats han disminuït considerablement els resultats, segons l’informe PISA.

25 milions a l’any per a 16 escoles de l’Opus Dei

Curiosament, en el nostre país, davant dels resultats insatisfactoris en els informes PISA, mai es qüestiona el funcionament dels centres privats-concertats que, evidentment, en són corresponsables (com a mínim en un 40%) i això que tots els estudis a partir dels informes PISA demostren que els països que tenen centres amb alumnat més heterogeni acostumen a tenir millors resultats, com ara Finlàndia, on el 97% de centres són públics i en ells s’escolaritza tot tipus d’alumnat.

D’altra banda els centres concertats, malgrat rebre finançament públic, escapen al control i les regulacions dels centres de titularitat pública. Així, són les patronals les que decideixen l'”ideari” de centre, les que anomenen les direccions i les que contracten el professorat sense cap criteri públic de transparència, mèrit i capacitat. Si, a més, tenim en compte que una gran majoria de centres concertats són de patronals religioses i algunes d’ordres ben fonamentalistes com l’Opus Dei, resulta que el 40% dels nostres nois i noies reben una formació ideològica clarament esbiaixada. La conseqüència és una disminució de la diversitat de l’alumnat i una deterioració progressiva dels centres públics.

El poc control públic dels diners que es traspassen als centres privats també es plasma en la poca transparència dels pressupostos. És tota una odissea arribar a saber la quantitat real que es traspassa a aquests centres i en concepte de què. De fet, l’única informació concreta que tenim és que els 16 centres de l’Opus Dei que hi ha a Catalunya reben 25 milions a l’any, però la xifra global no hi ha manera d’esbrinar-la. Com tampoc hi ha manera de saber exactament el que paguen les famílies en aquests centres, ja que tot s’amaga sota la fórmula “d’aportacions voluntàries” a una Fundació.

La realitat és que, al menys a Catalunya, no hi ha hagut cap interès polític en destapar aquesta “anomalia legal” que suposa que els centres concertats cobrin quotes. Ja a l’any 2001 el sindicat USTEC·STEs va posar una denúncia a quatre centres de l’Opus Dei i al S. Paül’s School, per rebre subvenció pública i cobrar quotes. Hi havia informes de la Inspecció educativa que reconeixien irregularitats, però tot plegat va acabar en res. I així ha continuat.

Escola concertada fa augmentar la desigualtat

MG_0698

Protesta contra les retallades en educació / JORDI BORRÀS

Podríem concloure, doncs, que el sistema de concerts no només no fa augmentar els resultats escolars, sinó que pot ajudar a disminuir la qualitat global del nostre sistema educatiu, augmenta significativament la desigualtat educativa entre classes socials i orígens culturals, posa en perill la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i a més, s’escapa al control públic tot i finançar-se amb diners de tothom.

No caldria replantejar-se tot això si volem millorar l’educació del nostre país i transmetre uns valors que siguin democràtics i no ancorats en idearis religiosos? No caldria posar en qüestió que tants diners públics siguin gestionats per patronals privades quan ens referim a un tema tant delicat com l’educació? Quines raons hi ha per mantenir aquesta doble xarxa i continuar concertant centres privats?

En moments de crisi i retallades es fa encara més evident tots els mals d’un sistema educatiu que no és igual per a tothom i que, amb diner públic, es fomenta la desigualtat educativa. Les retallades en educació a Catalunya del 2009-20013 han suposat una disminució del 16,7%, baixant a un 2,8% el percentatge del PIB d’inversió educativa al 2013 a Catalunya, el percentatge més baix de tota Europa. Amb aquestes retallades, continuar subvencionant concerts en escoles privades, sobretot les d’elit, és una gran injustícia i un autèntic despropòsit.

De fet, quan en país una gran majoria de la població s’escolaritza en centres públics, l’interès pel seu bon funcionament i per un finançament adequat és molt major. Si els fills i filles de les classes que posseeixen el poder econòmic i polític no utilitzen mai els centres públics, existeix el perill que es desentenguin d’ells amb molta més facilitat.

Així doncs, si volem millorar el nostre sistema educatiu, seria convenient reduir i/o eliminar els centres concertats i ampliar la xarxa de centres de titularitat i gestió pública. Desgraciadament, aquesta no és la línia de les polítiques actuals que estan apostant per la privatització dels serveis públics, inclosa l’educació. No obstant això, també està augmentant la resistència ciutadana a aquestes polítiques “privatitzadores” que intenten mercantilitzar l’educació, la qual cosa ens assenyala el camí, que serà llarg, però no impossible.

Si volem construir un nou país cal que comencem a parlar d’una nova llei d’educació per Catalunya que aposti clarament per un únic sistema de centres de titularitat i gestió pública que ajudi a millorar l’educació dels nostres infants i joves, recuperant una gestió democràtica i participativa dels mateixos. Condicions indispensables per avançar cap a una veritable igualtat d’oportunitats i una educació en valors democràtics que ajudin a construir una societat amb més justícia social.

Rosa Cañadell és psicòloga, professora i articulista. Exportaveu d’USTEC·STEs
11 comentaris
  • mleivav1973 27 de novembre de 2015 - 19:01

    Doncs apa, anem a escriure ben clar i català:
    Davant la denúncia, amb prova irrefutable inclosa, de que un centre concertat de la nostra comarca cobra quotes, i de més de 500€/mes, la inspecció en cap de la Delegació d’Educació del Baix Llobregat-Anoia, que té la seu a Sant Feliu, calla i.mira cap a altra banda.
    Qui dona aquestes instruccions?
    Així farem la República Catalana?
    Va home, va…
    https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=10205151486682925&id=1117546094

  • Nus 28 de novembre de 2015 - 14:18

    Después de leer el extenso artículo sobre los colegios concertados, deciros que estáis abducidos por la ideología. En uno de los colegios que apuntáis en el artículo, más concretamente Xaloc, de alumnos pertenecientes a familias de la élite nada de nada. Yo llevo mi hijo a Xaloc y cobro 1200 euros/mes, y como yo muchos de los padres de los alumnos de la clase de mi hijo. El tema es que yo no tengo un Mercedes, ni un Audi, ni un Lexus, lo tendría si llevará a mi hijo al público y no pagara 280 euros/mes al colegio, y lo puedo pagar porque gracias a dios me quedan cuatro duros de hipoteca, pagados con mucho esfuerzo durante 15 años. Se que muchos llevan a su hijo al público y disfrutan de un BMW pero ese no es ni mi caso ni el de la mayoría de familias que llevan sus hijos a Xaloc, si no os lo creéis, os dais una vuelta por alli a la entrada y salida de clase.
    Ahora vamos al tema subvención e impuestos. La escuela concertada recibe de educación el 48’93% de lo que le cuesta la escuela pública. Son datos del estudio 2015 sobre educación y libertad de la CECE, elaborado con datos sacados de la web del ministerio de educación. Es decir, el alumno de la concertada en Cataluña le cuesta a la Generalitat un 51’07% menos de lo que le cuesta uno de la publica aproximadamente. El resto, lo ponemos los padres libremente, porque entendemos que es preferible mayor nivel educativo para nuestros hijos que llevarlos en un coche premium. Eso solo entre los años 2009 al 2012, le representó a la Generalitat un ahorro de más de 4000 millones de euros. Así que no os preocupéis de que decisión tomamos los padres en lo que a educación para nuestros hijos se refiere, es un derecho que nadie nos puede quitar, nosotros no queremos colegios que adoctrinen con ideología política a nuestros hijos. El que eso quiera, que lo lleve a uno público, no seré yo el que quiera privados de ese derecho.

    • Ana Bis 29 de novembre de 2015 - 19:53

      Estimado Nus, no me puedo creer que hayas visto aparcados estos coches en puertas de colegios públicos, me parece de una demagogía supina. En Barcelona hay escuelas públicas donde los maestros tienen que llevarle el desayuno a sus alumnas y alumnos y te puedo asegurar que estas niñas y niños, no se quedan sin desayuno porque sus familias tienen todos estos coches de gama alta que has nombrado. Es una frivolidad por tu parte decir que las familias que llevamos a nuestrxs hijxs a colegios públicos, disfrutamos de esos lujos. A lo mejor deberías ser tu quien tendría que ir a las puertas de colegios públicos. No hace falta irte muy lejos del Xaloc, allí mismo al lado, está el colegio Paco Candel, público y en barracones. Los barracones que les han traído este año, tenían un olor a pintura insoportable ¿y es ahí donde tienen que estar las niñas y los niños de este colegio?
      Si la cuota en el Xaloc cuesta 280 €/mes y por ejemplo tienes dos hijos, tienes un gasto de 560 €, con lo que te quedarían 640€ para una familia de 4 miembros (cobrando como tu dices 1.200€/mes). Otra cosa es que si para llevar a tu hijo al Xaloc, sólo puedes tener uno es bien triste, comprenderás que haya familias que quieran tener más hijos y que cobrando ese sueldo, sea imposible acceder a estas cuotas, lo que ya está propiciando la diferencia.
      En cuanto a los datos publicados por CECE ¿qué van a decir? esto es como poner al lobo a cuidar de las gallinas. El presidente de CECE es Alfonso Aguiló, ex-director de un colegio del Opus Dei en Madrid. Lo que hay que hacer es publicar todas las partidas que se destinan a colegios concertados, nos íbamos a llevar una sorpresa de la cantidad de miles de millones de euros que se destinan a este negocio. Todo ese dinero se tiene que gestionar públicamente, y el que quiera colegio privado, tiene toda la libertad de llevarlo, pero no a costa de una gestión privada de fondos públicos.
      Bueno y que nos hables de adoctrinamiento, cuando llevas a tu hijo a un colegio del Opus Dei, en fin….esto no hace falta ni comentarlo porque si en este país hay alguien que adoctrina son precisamente ellos.

  • arpegi 29 de novembre de 2015 - 12:35

    La ideologia política adoctrinante está, en general, mucho mas presente en las escuelas concertadas, aunque probablemente no sea el caso de Xaloc. Entiendo que la solución es que las escuelas públicas también tengan diversidad de enfoques pedagógicos (y en cada zona geográfica, para dar opción a los padres a escoger centro), una ratio profesor-alumno mucho menor (sin la cual es imposible practicar una pedagogia activa, personalizada y menos uniformizadora) y muchos mas recursos. Por cierto, afirmar que los padres mileuristas que mandan sus hijos a la escuela pública lo hacen para comprarse un coche premium es una generalización de brocha gorda bastante indiscriminada, no?

  • Ana Bis 29 de novembre de 2015 - 19:03

    Un article fantàstic!!. Tothom ha de tenir l’oportunitat de tenir la millor educació, no només aquelles i aquells que se la poden pagar. No pot ser que tinguem escoles de primera i de tercera i això només ho pot aconseguir l’escola pública.

  • Juanjo Salbia 30 de novembre de 2015 - 15:12

    Gràcies Rosa per recordar-nos les incoherències i mala gestió que fem dels diners públics. Cal redirigir els diners públics als serveis públics i més en educació, on el futur l’estem generant dia a dia i no podem continuar generant negoci privat a costa de la reducció de servei a la ciutadania. Els diners públics en educació han d’anar 100% a centres educatius públics.

  • josepmprats 1 de desembre de 2015 - 18:43

    Es necessiten algunes hores per poder explicar amb detall tota la informació i la veritat que falta a l’article, senyora Cañadell. La llàstima és que amb quatre dades mal confegits i quatre eslògans es manipula fàcilment a una població que, en molts casos permet ser manipulada, i en d’altres és fill d’un sistema acrític i uniformitzador que els ha eliminat (és vencible, tingui esperança) la capacitat de pensar més enllà del que vostè expressa.
    El sistema educatiu és una invenció dels qui volien controlar la població (com ara volen fer l’OCDE o el FMI, o el WEF), aprofitant una necessitat objectiva de les famílies, que li cedeixen la potestat d’instruir i, subsidiàriament, educar els seus fills. Comença com a iniciativa privada i comunitària. Vostè la vol pública, estatal i tot el reguitzell que signa a la ILP que espera al Parlament.
    Però de llibertat i de drets fonamentals vostè no en vol sentir a parlar. Només de la llei de l’embut que ens vol imposar als altres; aquell tipus de llei de l’embut que tots rebutjavem fa més de 40 anys. Ara hi tornem?????
    Vostè tampoc vol la pluralitat, la diversitat de models educatius d’iniciativa social. Vostè bé que pertanyia a un sindicat (organització privada), que rebia fons públics (malgrat la poca eficàcia real per la despensa pel sistema). Però encara que a alguns no els agradi, aquest model de finançament públic d’iniciatives privades serveix per garantir els drets i les llibertats: tant a l’educació com a la política o el sindicalisme, del que vostè (i milers, per sort de la democracia) se n’ha beneficiat.

  • Esteve P 2 de desembre de 2015 - 12:08

    L’escola concertada és una falla de mercat. És un mal menor. És un error de planificació del sistema quan els els fills dels babyboomers i l’augment de immigració van inundar les escoles. Què es podia fer si no hi havia prou escoles públiques per absorvir-los, sobretot en àmbits urbans? Doncs arribar a un acord amb les escoles privades. El problema és que ara les classes mitjanes majoritaries (la proporció més gran de població) s’hi ha acostumat (a les concertades), i ningú vol tornar a l’època en què portar el teu fill a una escola privada era una decisió familiar estratègica i d’esforç (com comprar vs llogar un pis o comprar un Seat de 3a mà vs un BMW nou). Un món just i lliure seria aquell on només hi hagués escoles privades i públiques i que cadescú escollis. Perquè, tot i defensar l’escola pública com un dret que té el ciutadà pel fet de ser ciutadà i pagar impostos, encara defenso més la llibertat individual d’escollir el futur de cadascú, i per tant fugir de mentalitats unificadores i pseudocomunistes.

    • josepmprats 2 de desembre de 2015 - 15:08

      I perqùe no ho aprofitem per tal que sigui una singularitat del mercat que ens beneficia a tots? La llibertat es pot exercir només quan hi ha opcions per triar. Suposem que, com a França, l’escola és gratuïta però que pots triar entre diferents escoles, al barri o no, de diferent titularitat.

      • Esteve P 2 de desembre de 2015 - 17:10

        A mi m’agradaria posar en valor l’empenta i l’emprenedoria dels grups de pares i mares, que als anys 70 es van ajuntar en molts pobles i ciutats de Catalunya per construir escoles privades laiques, tot buscant un futur millor per els seus fills. Aquells pares varen sacrificar, a fons perdut, molts diners en favor de l’educació dels seus fills i dels seus nets. La gran majoria d’aquestes escoles ara són concertades, i als seus propietaris, els pares i mares de l’Ampa de cada escola, no volen ni sentir a parlar de tornar a ser privats, i pagar el què realment val l’educació dels seus fills. La gratuïtat de les coses només provoca que no es valorin i s’abusi del sistema. Si les escoles privades-concertades passen a tenir un únic client (l’estat), tot s’igualarà, però com normalment passa, s’igualarà per abaix, ja que no hi haurà incentius a la millora, a la recerca de nous camins en la pedagogia, ni a la sana competència entre centres docents.

        • josepmprats 3 de desembre de 2015 - 11:34

          Absolutament d’acord. Hem de preservar la llibertat, la pluralitat, la diversitat d’escoles, projectes i iniciatives educatives.

Deixa el teu comentari