08/04/2016 | 00:12
Tothom està donant per fet que Convergència Democràtica de Catalunya es refundarà per ser una cosa diferent de la que ha estat fins ara. Fins i tot alguns reclamen per a ells mateixos el mèrit d’aquesta transformació. Segons aquesta tesi, CDC es veuria empesa al canvi a causa del Procés i de la relació que ha establert amb partits de l’esquerra nacionalista -ja sigui per la “constructiva” amb ERC, ja sigui per la de “pal i pastanaga” amb la CUP-. (Que cadascú esculli aquí la seva versió preferida.)
Aquest canvi implicaria virar cap a la seva esquerra, democratitzar-se i posar en ordre les seves finances. En definitiva -sosté aquesta paradoxal interpretació dels fets- CDC es convertiria així en el mirall d’un país que es percep a si mateix com el més acabat exemple de país progressista, democràtic i net d’aquestes latituds, per molt que això mateix li hagi suposat una victòria electoral rere un altra abans que aparentment la refundació la fes mereixedora de tal privilegi. La refundació es dóna en el context de l’aparent repudi al full de ruta amb el qual Junts pel Sí es va presentar a les eleccions del 27S. Als líders convergents se’ls ha acusat aquests dies d’aparent frenada del Procés per les seves declaracions sobre l’allargament dels terminis de la “desconnexió” -sembla que ja no serà en 18 mesos sinó en “algun temps més” -. També perquè Mas ha declarat que la nova CDC serà “sobiranista” i no només “independentista”. És a dir, que apostarà per un referèndum però que inclourà també altres opcions.
Sota aquesta llum, la refundació no apareix com una afirmació del Procés, sinó més aviat com la seva revisió en clau realista, com el producte de la necessitat d’eixamplar la seva base al mateix temps que es diferencia d’ERC i la CUP -genera o regenera el seu propi espai polític- i allarga la seva supervivència més enllà de les necessitats del Govern per al pròxim ple o el proper telenotícies. Diferenciar-se sobretot d’ERC és fonamental, ja que aquest partit amenaça l’hegemonia ideològica i política de CDC dins el camp nacionalista. Hegemonia forjada durant la Transició i mantinguda fèrriament fins a l’adveniment de la crisi. Amb la polarització dels últims temps, ERC -que sembla l’opció més “radical”- juga amb l’avantatge de portar ja dues dècades declarant-independentista. Els missatges de moderació també poden llegir-se en aquesta clau de voler diferenciar-se d’un adversari polític.
Així, Mas ha declarat que la nova CDC ocuparà un “gran espai de centre per fer front als extrems”, ja que el seu partit “representa millor la centralitat del país que els republicans”.
Catalunya és el centre
L’obsessió per la “centralitat” és l’obsessió per ocupar l’espai que els permet tant governar, com definir què és Catalunya -una cosa present des de l’origen de CDC-. En paraules de Pujol al 76: la base del partit que naixia per aquell temps serien “aquells espais polítics i socials on radica el centre de gravetat del país, on radiquen els nuclis amb més capacitat cohesionadora”. A la Transició Pujol va identificar aquestes bases amb amplis sectors de la petita i mitjana burgesia, quadres mitjans i professions liberals, el món comarcal -la Catalunya interior- i els sectors d’inspiració cristiana. Així com uns pocs segments obrers molt minoritaris, segons la definició del mateix Pujol.
Avui, després del col·lapse de l’estructura de classes fordista en temps de globalització i fragmentació social la nova centralitat, la possible base social de la nova CDC semblen ser les capes mitjanes catalanoparlants majoritàriament despolititzades i que han estat mobilitzades recentment per l’ANC, Òmnium i el Procés. La crisi de règim en la seva declinació catalana ha dut a aquestes capes mitjanes –ara en posició inestable– a una radicalització independentista, en part perquè el mateix Mas i el seu partit han sabut posar-se davant d’aquestes reivindicacions per assegurar la seva posició hegemònica dins el nacionalisme. D’aquesta manera, Convergència -per molts anys CiU- una de les principals formacions del sistema de partits sorgit de la Transició, que va participar directament en la redacció de la Constitució i en la creació de l’estat autonòmic es disposa a fer servir la seva impugnació d’aquests mateixos pactes per sortejar el declivi que afecta la resta de partits del règim. (Per ara sembla estar funcionant, encara que no té per què seguir sent així.)
Podem dir que Pujol va pagar amb dos anys i mig a la presó la legitimitat antifranquista que li va permetre crear CDC i que Mas ha volgut forjar una fama d’antisistema com enterramorts del règim del 78. Una que li serveixi per consolidar la nova formació que pot així deixar enrere una marca totalment desgastada.
Abraçada de l’ós a les reivindicacions socials
El Procés li ha ofert a CDC l’oportunitat de moure el seu discurs també en el terreny econòmic. La crisi fiscal que tenalla tota la perifèria de la zona euro i que ha posat en guàrdia totes les seves regions excedentàries, juntament amb el moviment sobiranista català, li han permès complir amb el seu somni de sempre: desplaçar el conflicte vertical (els de dalt contra els de baix) per l’horitzontal (entre nacions). Tot d’una, tota reivindicació social és justa; tota demanda de major despesa pública, pertinent. Fins i tot contradient tota la història anterior de les polítiques convergents a Barcelona i Madrid.
Però no ens precipitem amb les celebracions: justa i, naturalment, ajornada fins a la fi dels temps. Abraçada i ajornada alhora: la culpa, sempre d’Espanya. En aquest marc, les transferències fiscals interterritorials són les que impedeixen unes transferències fiscals entre catalans contra les que CDC ha militat una vegada darrere l’altra. I que ara té la desimboltura de prometre “a fons perdut” amb l’aplaudiment dels que, amb lògica aclaparadora, sostenen que el Procés (cosa bona) només podia portar una Convergència més d’esquerres (una altra cosa bona). Així, els convergents poden assumir fàcilment totes les reivindicacions socials que estan en el nucli del descontentament de les classes mitjanes amenaçades per la crisi. L’estat del benestar serà possible únicament amb un Estat propi. (Marc de fantasia en el qual ni tan sols tenen necessitat de qüestionar l’actual arquitectura de la UE i la seva relació amb les polítiques d’austeritat o les privatitzacions.)
Per reafirmar la seva capacitat de definir el tauler al voltant del fet nacional -el que progressista aquí i ara és la independència-, a l’hemicicle han decidit seure ells a l’esquerra mentre que han col·locat a formacions com CSQP a la dreta. Aquest terreny de joc no és enterament nou per a CDC, i és el que els va permetre dissenyar una àmplia “convergència” quan es va crear el partit. Durant la transició, Pujol -que es considerava socialdemòcrata- va intentar aglutinar tot el catalanisme d’un ampli espectre ideològic per conquerir aquest centre, tant partits com a organitzacions socials i moviments. Van tenir així cabuda els democristians d’Unió, els professionals independents de Roca, els escindits del PSC (Reagrupament), l’Esquerra Democràtica de Trias Fargas, els grups d’acció cristiana, etc. -un veritable pal de paller-.
Avui JxS ha constituït un bon camp de proves per a la nova CDC que es reconstruirà amb tota probabilitat a partir d’un moviment semblant. “Independents”, exPSC, els escindits d’Unió, a més de les organitzacions independentistes -ANC, Súmate, Reagrupament, etc.- integraven la marca. És probable que molts siguin convidats a formar part de la nova Convergència per tal que l’hegemonia segueixi estant en mans de Mas i les elits formades en el vell partit i garants de la continuïtat.
Contra En Comú Podem
Així com Junts pel Sí es va impulsar sobre la por a la confluència de les esquerres, aquest moviment de refundació també es construirà en oposició a ella, a la manera com en la transició CDC es va convertir en l’instrument privilegiat per a la contenció de l’empenta de comunistes i socialistes a Catalunya. Ara, la contrapart a l’altura semblen ser els representants del nou precariat i les capes baixes de les classes mitjanes o del seu espectre més progressista: l’espai que també està configurant i en el qual confluiran Podem, ICV, En comú i EUiA. A jutjar per les declaracions, actes conjunts, reconeixements mutus donats o no donats, cobertures mediàtiques i propostes de coagulacions electorals, “los del Sí se puede” (Mas ho diu en castellà) semblen ser l’amenaça més evident contra la qual s’articulen els moviments convergents. (I que aquests fan servir per plegar als seus designis a altres partits nacionalistes.)
La refundació no representa per tant un salt al buit per a CDC. Convergència compta amb els instruments de cultura política per dur-la a terme. De diverses formes es tracta d’una reposició dels seus últims anys 70. Convergència és això: aquest recorregut, aquestes claus culturals, aquest projecte, aquests objectius de fons. La refundació és la volta a la CDC neta de pols i palla. No obstant això, per a escometre totes aquestes tasques CDC necessita temps, manar i que l’esfera pública catalana li compri -per convicció o pel bé del Procés- les diferents motos que tenen en oferta, assumint així i legitimant el nou / vell projecte de CDC. I sembla que entre aquestes motos hi ha el repudi del full de ruta amb la qual Convergència es va presentar al 27S.
Vist així el Procés no és la causa de la refundació de CDC, posada ara en dubte per la frenada del primer, ni viceversa. Tots dos, el Procés i la seva revisió, són, en tot cas, les eines amb les quals CDC compta per refundar-se d’una manera perfectament convergent en un moment en què els mapes polítics del sud d’Europa trontollen. En efecte, el règim espanyol es recompon i la seva recomposició comença a Catalunya si ningú ho impedeix.
