La llei del Silenci

Les portades dels diaris generalistes, a excepció d”El Punt Avui’ i de l”Ara’, amb una publicitat a tota pàgina del Banc Santander / BRUNO SOKOLOWICZ

Les portades dels diaris generalistes, a excepció d”El Punt Avui’ i de l”Ara’, amb una publicitat a tota pàgina del Banc Santander / BRUNO SOKOLOWICZ

Per alguna raó desconeguda res canvia en els propers mesos, ben al contrari, tot s’accentua i les crisis, gandules, segueixen els seus itineraris. Com a la crisi dels mitjans de comunicació on alguns avancem a base de fórmules d’alquimista i altres ho fan venuts a la publicitat.

Entre les solucions que en el sector s’estudien, la banca aprova amb aplaudiments i préstecs una d’elles. I així és que l’ABC i La Razón, coneguts per sovintejar la mateixa sastreria, aproven fusionar-se, convertint-se així en el diari de major tirada i influència de l’Estat. Pletòrics per la vàlua de la primera posició i empesos per la pastanaga del creixement, decideixen donar un pas més: absorbir als seus suposats competidors. I sí, efectivament, compren sencers, redactors, mobiliari, rotatives, tant a El Mundo com a El País.

-El monopoli s’ha de consolidar–, diuen des d’aquest nou supermitjà.

-No hi ha d’haver espai per a veus rebels–, diuen els seus mecenes. I com balenes avancen devorant tot el que passa en front les seves barbes.

A la dosi d’una compra setmanal van engreixant en aquesta dieta de paper. Com entrants del menú digereixen als diaris que molesten pels seus alfabets, com Ara, El Punt Avui o Gara; com a plats forts adquireixen La Vanguardia i El Periódico, en les seves dues edicions; per a les postres deixen El Diario.es que ofereix certa resistència. Entre copes i cigars s’empassen als més guerrers com ara Diagonal, Crític, La Directa, La Marea… Ja no poden deturar-se, i misògins com són, amb el nas arrufat, es cruspeixen també a Píkara Magazine, La Madeja i altres revistes feministes.

És un no parar i la seva hostilitat es propaga pels barris quan s’apoderen de les publicacions de les associacions de veïns, els pasquins de les revoltes i també del butlletí parroquial. Fins i tot els diaris de les adolescents i els seus panys de joguina acaben sota la seva custòdia.

És la globalització imparable d’un únic mitjà que controla tot el que es diu i que diu tot el que s’ha de pensar.

Però tal situació no va passar desapercebuda per The Financial Times, que decideix apropiar-se d’aquest i el mateix fa amb altres supermitjans que han anat sorgint de forma semblant en cada territori.

Però com encara queden veus combatents aquest SupermitjàGlobal aposta fort i decideix comprar totes les reials acadèmies existents al Planeta. En el mateix lot venen inclosos cadascun dels seus diccionaris.

-És el TTIP que vostès van firmar-, argumenten així a la tímida reacció de la Comissió Europea.

El tot acaba sent ú.

Se suprimeixen les llengües.

S’imposa un únic idioma.

Un únic Idioma.

L’idioma del Silenci.

 

Fins i tot als ocells se’ls prohibeix piular.

Fins i tot als peixos se’ls prohibeix obrir la boca.

Fins i tot a les tempestes se’ls prohibeixen els trons.

 

Fins que uns dies després una jove valenta decidí llançar una pedra.

Una pedra que al caure al terra, ressonà.

Gustavo Duch és autor del llibre ‘Mucha gente pequeña’ (Pol·len Edicions) i un dels editors de la revista ‘Sobirania Alimentària’.
Un comentari
  • Guillem Galera i Léger 3 de maig de 2016 - 12:32

    Amic Duch,
    Si em permets l’atreviment, només et faltava afegir que aquest era un dels corol·laris plausibles de la distopia orwelliana.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog