Esquerra i independentisme: a Badalona sí que es pot

José Téllez, tinent d'alcaldia i número 2 de Guanyem Badalona en Comú

José Téllez, tinent d’alcaldia i número 2 de Guanyem Badalona en Comú

Arran dels articles que s’han creuat a CRÍTIC Jordi Muñoz i Gerardo Pisarello durant les darreres setmanes, que no són més que el debat actual, però clàssic, entre les esquerres sobre com actuar davant la qüestió nacional, he trobat que potser era interessant una mirada des de la trinxera badalonina.

La contraposició del que anomenem alliberament nacional i social del nostre poble té profundes arrels en la cultura política catalana. Ha estat sempre un element de separació, distanciament i fins i tot d’enfrontament entre diferents espais polítics. La síntesi d’aquests dos eixos, una Catalunya lliure i de persones lliures, troba sempre detractors a dreta i esquerra, que intentaran separar la nació del treball i l’esquerra del país.

Aquestes profundes arrels es poden rastrejar encara en bona part de la cultura política (i per tant, en l’estratègia) de part de l’esquerra del país. En aquest article intentaré reflexionar sobre la relació entre l’alliberament nacional i el social, les relacions entre les dretes i les esquerres catalanes i, també, fer una proposta per intentar desembolicar la troca arran del debat que, molt oportunament, han obert Muñoz i Pisarello aquests darrers dies sobre el procés constituent per la República catalana, l’autodeterminació i la legitimitat i utilitat de la unilateralitat com a via de resolució del conflicte democràtic plantejat amb l’Estat espanyol.

De l’“un sol poble” a la Catalunya dual

La retòrica de l'”un sol poble” va ser usada tant pel PSC com per CiU i va sorgir de la lluita antifranquista en un moment d’hegemonia cultural i social del catalanisme d’esquerres, una hegemonia forjada pel PSUC però també per molts altres actors. Tot i això, és evident que l’imaginari de l’esquerra catalana majoritària, vinculada a l’espanyola, i la dreta catalanista sempre ha viscut de la dualitat “identitària” i s’ha retroalimentat i complementat: tu et quedes l’àrea metropolitana de Barcelona i jo em quedo la Catalunya interior. Tu manes a l’Ajuntament i jo a la Generalitat. Adversaris però amics en una Catalunya de “juntos pero no revueltos”: un imaginari sí, però no una realitat.

Si bé en un inici és cert que la “imposició” de l’imaginari comú hi va tenir molt a veure la influència de la intel·lectualitat del PSUC, també és evident que els seus “hereus” polítics (ICV-EUiA) es van anar adaptant progressivament al pensament “dual”. I aquesta hegemonia inicial va passar a ser un pensament residual. El “sentit comú” dictava que, de veritat de la bona, hi havia dues “Catalunyes”: la ‘xarnega’ i treballadora vs la petitburgesa i ‘catalaneta’. I això va fer funcionar la política i la societat catalana dels anys vuitanta i noranta.

Xavier Garcia Albiol, exalcalde de Badalona i líder del PP Català. Foto: Roger Angela

Xavier Garcia Albiol, exalcalde de Badalona i líder del PP Català. Foto: Roger Angela

Aquest pensament “dual” que ha governat el país també va servir a Badalona per governar durant tres decennis. La ciutat s’ha dividit en dues parts: una de petitburgesa-catalanoparlant que viu al centre històric i uns “barris” de desenvolupisme franquista plens de ‘xarnegos’ de classe treballadora. Una divisió, a més, construïda físicament amb un mur, l’autopista C-31, que estem lluitant per fer desaparèixer. Aquest pensament va descohesionar la ciutat però va donar estabilitat a les diferents coalicions que l’han governada, entre PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA. Cada partit es mirava el seu propi melic i es repartien les zones de poder segons el seu electorat: els ‘catalanets’ del centre per mi i els ‘xarnegos’ per tu. Aquí faig un míting en català i aquí un en castellà. Aquí subvenciono centres culturals andalusos i aquí les colles sardanistes. Ara, que mai es barregin. Aquesta xarxa clientelar partidista ha descohesionat la ciutat fins al punt que la va convertir en camp adobat per als experiments lepenistes de la FAES i el seu deixeble Xavier García Albiol, del qual parlarem més endavant.

Durant molts anys, en el marc de l’Espanya autonòmica, la dreta i l’esquerra catalanes van ser antagòniques en el fet social però aliades en el fet nacional

A nivell de país, aquesta dualitat era (i és) una eina. Perquè més enllà d’aquesta separació funcional, les dretes i les esquerres tenien una aposta estratègica nacional comuna. Per entendre’ns: tant CiU com ICV (i el PSC) van tenir durant els anys vuitanta i noranta la mateixa aposta i el mateix projecte en clau nacional i institucional. Des de la creació i impuls de l’Assemblea de Catalunya als anys setanta, amb una hegemonia clara de l’eurocomunisme nostrat, fins a la redacció de dos estatus d’autonomia (1980 i 2006). Van ser molts anys d’entesa, de negociar i acordar aspectes importants de la vida política del país entre aquesta dreta i aquesta esquerra catalana que eren antagòniques en el fet social i aliades en el fet nacional. Els punts de trobada van ser la defensa d’un autogovern i la recuperació de les mínimes llibertats democràtiques primer, la defensa de l’Espanya de les autonomies després. I durant aquests anys no va importar que la dreta catalana no parés de créixer, una dreta catalana que ja era reconegudament corrupta (recordem el “3%”).

Durant tota l’etapa de l’autonomisme, l’independentisme era un projecte electoralment petit, rondant el 10-15% de la població segons les enquestes i els vots a les opcions independentistes. Mirem una fotografia del Parlament autonòmic de fa 10 anys i comparem-la amb una d’actual. L’actual sistema de partits és el reflex d’una societat que, farta de les imposicions de l’estat on no es respecten ni les engrunes d’autonomia, articula un bloc central (clarament popular) a favor de la creació d’una República Catalana. L’ascens d’aquest nou independentisme ha fet alterar també la correlació de forces al si de l’esquerra catalana, que fins ara havia apostat clarament per compartir projecte amb la dreta nostrada amb la reivindicació permanent de millora de l’autogovern, sense abraçar la idea d’una República catalana independent.

Imatge de la Via Catalana de 2014. FOTO: Clara Polo

Imatge de la Via Catalana de 2014. FOTO: Clara Polo

Abandonar la comoditat del dret a decidir retòric

A banda de descriure aquest nou bloc i els seus alts i baixos, hi ha una evidència que sempre es vol ometre: l’aparició d’aquesta nova majoria independentista obliga a formular respostes diferents per part d’aquells que, legítimament, no es consideren independentistes però amb qui l’independentisme pot compartir un projecte democràtic profund. Quan l’independentisme representava el 10-15% i la majoria era de l’autonomisme, el projecte independentista podia ser menystingut o ignorat. Ara que segons totes les enquestes i les eleccions del 27-S l’independentisme ja supera (o s’acosta molt) el 50%, cal abandonar la comoditat del dret a decidir retòric i definir com es pot concretar, ara i aquí, aquest dret.

Caldria, doncs, dibuixar un escenari a tot el país que permetés la construcció d’una alternativa democràtica entre tots aquells sectors que, des de la pluralitat de projectes i opcions ideològiques, comparteixin una premissa fonamental: que el futur del nostre poble el decideix el nostre poble. Però ha arribat el moment de concretar i, per tant, de confrontar projectes. D’una banda, el projecte demofòbic de l’Estat espanyol (manifestament irreformable a curt-mig termini). De l’altra, el projecte d’avenç democràtic català. El problema és que el punt d’equilibri de l’esquerra catalana no independentista era aquest, la retòrica. I com més avança el procés popular cap a la independència més cal concretar-lo.

El conflicte català no és un enfrontament entre comunitats culturals o lingüístiques, sinó una lluita a favor de la democràcia

Això pot implicar un enfrontament amb l’estat, és cert. Però el conflicte català no és un enfrontament entre comunitats culturals o lingüístiques sinó un enfrontament a favor de la democràcia. Es tracta d’un enfrontament per conquerir un dret democràtic col·lectiu com és el dret a l’autodeterminació, prohibit expressament pel règim del 78. Les respostes que fins ara havia trobat l’independentisme se centraven sobretot en el poc pes electoral que es tenia. Des de fa uns anys aquestes respostes s’han transformat en la inviabilitat de la independència sense un acord amb l’estat. Aquesta possibilitat ara mateix ens sembla més remota i més arriscada que mai, ja que es corre el risc de deixar podrir les condicions objectives que s’han anat gestant al nostre poble a l’espera d’un canvi d’hegemonia al conjunt de l’estat que, per ser suaus, tampoc pot garantir ara mateix l’exercici d’aquest dret democràtic.

Hi hauria dues propostes de treball que podrien contribuir a desencallar el debat i l’acció política a Catalunya. D’una banda un aplegament de totes aquelles forces polítiques que estan disposades a saltar-se la cotilla imposada al dret a l’autodeterminació pel règim del 78, en el que podríem anomenar una autèntica alternativa democràtica. D’altra banda, entre tots els sectors de l’esquerra, caldria començar a articular un altre tipus d’alternativa, una alternativa en clau nacional i popular, que generi les condicions, a dins i fora de les institucions, per fer conquistar un país més just i pròsper.

Segons hem pogut demostrar amb l’experiència de Guanyem Badalona en Comú, ambdós espais podrien retroalimentar-se, superant dinàmiques partidistes viciades com les que s’han vist (i patit) a la capital catalana aquests darrers mesos i que el mateix Jordi Muñoz i Gerardo Pisarello reconeixien als seus articles que no ajuden a una entesa al país. De fet, el periodista Enric Juliana també en feia esment recentment en un post al seu Facebook a què la “la intensa lluita entre les diferents faccions polítiques a Catalunya -una lluita cada cop més espessa i nerviosa” podria enterbolir “l’experiment positiu de Badalona”, fins i tot amb ingerències directes des de fora de la nostra ciutat.

Manifestació de l'Onze de Setembre de 2015. D'esquerra a dreta: Oriol Lladó (tinent d'alcaldia d'ERC a Badalona), Dolors Sabaté (alcaldessa de Badalona), Gerardo Pisarello (BComú), José Téllez i Fàtima Taleb (Guanyem Badalona). FOTO: Guanyem Badalona

Manifestació de l’Onze de Setembre de 2015. D’esquerra a dreta: Oriol Lladó (tinent d’alcaldia d’ERC a Badalona), Dolors Sabaté (alcaldessa de Badalona), Gerardo Pisarello (BComú), José Téllez i Fàtima Taleb (Guanyem Badalona). FOTO: Guanyem Badalona

El consens de Badalona

Davant d’aquestes evidències i enllaçant amb els escrits recentment apareguts de Pisarello i Muñoz, crec que no és moment d’assenyalar obsessivament l’existència de la dreta catalana dintre del moviment independentista com excusa per a desfer-se de la responsabilitat de concretar un full de ruta que reconegui honestament que la via del pacte amb l’Estat és inviable. En aquest sentit cal agrair l’esforç que fa Pisarello parlant d’unes “eleccions políticament constituents i que certifiquin l’esgotament del model autonòmic i el bloqueig exercit pel PP i elaborin un marc jurídic sobirà per Catalunya”.

A aquesta idea, se’n pot sumar una altra de segell local: la que va fer possible formar una candidatura municipalista com Guanyem Badalona en Comú entre independentistes i federalistes, entre militants de la CUP, de Podem, de Comunistes, del Procés Constituent, i molts i moltes independents provinents del 15-M, de l’ANC, de la PAH, i també de sectors significatius d’ICV-EUiA en ruptura amb les seves formacions clàssiques. Unes formacions que, en el cas de Badalona, no van apostar per una candidatura de confluència des de baix i legítimament van optar per presentar-se en el format d’una coalició clàssica.

No es pot governar la tercera ciutat de Catalunya sense tenir un projecte nacional. La nostra consigna: “República catalana barri a barri”

Malgrat que a Badalona el “sentit comú” empenyia a renunciar a tenir una fórmula per resoldre un consens sobre la qüestió nacional catalana i a refugiar-nos en el localisme municipalista, sempre vam tenir en compte que no es pot governar a la tercera ciutat de Catalunya sense tenir un projecte nacional. La nostra consigna la vam resumir en el lema “República Catalana barri a barri”. És a dir: procés constituent des de baix, obrir debats sobre què significa construir una nova república i quin contingut social hauria de tenir; i un cop aconseguida aquesta República Catalana, des de la plena sobirania i unilateralitat, ja decidirem quina relació volem amb la resta de l’Estat. Què és el federalisme sinó una relació entre “ens” independents situats en un reconeixement de plena igualtat?

Hom podria pensar que aquest eslògan “República Catalana barri a barri” made in Badalona és el típic truc per sortir del pas i saltar una contradicció insalvable que permetés construir la candidatura. Però res més lluny de la realitat. És el fruit d’un treball de fons de creació d’espais d’unitat popular entre diferents sectors socials. Com a episodis destacables que resumeixen molt bé aquesta feina hi ha la mobilització del “Tram Progrés”: durant la Via Catalana de 2013, una cadena humana protagonitzada per la comunitat educativa i diferents moviments socials va relligar una escola pública a la Via convocada per l’ANC, que passava pel passeig marítim de Badalona. Des d’aquest mateix espai es va organitzar de forma popular la seguretat de la consulta del 9-N el 2014. La consulta no comptava amb la col·laboració de l’ajuntament, llavors liderat encara per García-Albiol, i va ser aquest espai qui es va encarregar de garantir l’èxit de la convocatòria evitant episodis de provocacions ultradretanes, com sí que van succeir en altres municipis.

Aquest “consens de Badalona” ens va permetre durant la campanya de les municipals emetre alguns comunicats que concretaven el nostre posicionament més enllà de dinàmiques locals. El 14 d’abril, dia de la República, vam reivindicar un fil roig badaloní que unia municipalisme, procés constituent, memòria històrica i ruptura. El 23 d’abril de 2015 vam signar el manifest de l’ANC “Ajuntaments per la independència”, amb què ens comprometem a lluitar per la República catalana independent des de la nostra futura acció a l’Ajuntament, afegint-hi, això sí, el nostre matís: República Catalana com a punt de trobada entre independentistes i federalistes.

El republicanisme federal de Pi i Margall pot ser font d'inspiració per l'esquerra

El republicanisme federal de Pi i Margall pot ser font d’inspiració per l’esquerra

República catalana, estadi comú entre independentistes i federalistes

Aquest comunicat que matisava la nostra signatura defineix molt bé quina és la nostra postura de consens: “Aquesta República catalana independent és un estadi comú –el darrer– tant pels independentistes com pels autèntics federalistes, els d’Almirall i Pi i Margall, així com els de Macià i Companys. Pels primers, serà l’estadi final, assolint la independència hauran assolit l’objectiu final. Pels federalistes, és un estadi intermedi, a partir del qual elaborar el pacte federal entre els estats independents. Perquè el projecte federalista no defensa una “monarquia amb gorra frígia”, com deia Pi i Margall. El pacte federal ha de ser entre Estats sobirans i autònoms, tal com assenyala el pròleg del projecte de Constitució federal de 1883. I serà el poble català el que decideixi quin vol que sigui el model d’aquest futur Estat.”

Aquest consens no només va servir per a “salvar” la campanya electoral de les municipals. Encara és un debat viu dins Guanyem Badalona en Comú i ens esforcem per concretar i contextualitzar segons el moment. Així recentment vam fer un nou manifest que reclamava un procés constituent català “fet des dels barris i la societat civil i ens declarem desobedients a qualsevol intent de l’Estat espanyol o qualsevol altre estat o institució de posar límits a la nostra sobirania”, i que era conclusió d’un debat intern que va comptar amb aportacions de personalitats de totes les sensibilitats que integren l’organització, que es van recollir en un acte públic el passat 18 de març i en una sèrie de vídeos. En aquest mateix acte vam fer públic que apostarem per un referèndum metropolità d’adhesió a l’AMI que serveixi d’excusa perquè els municipis puguin debatre i sentir-se protagonistes del procés constituent i que no quedin aïllats, com alguns intenten pretendre. Aquest referèndum metropolità, que podria incloure més preguntes, no només sobre l’AMI (una espècie de multi-refedèndum en clau municipalista constituent) podria ser la primera pedra d’un procés constituent que cal que concretem aviat.

Independentistes i ‘Comuns’ s’equivoquen si veuen en el cas de Guanyem Badalona una anècdota localista explicable com un ‘tots contra Albiol’

El PP i el seu laboratori estratègic (la FAES) va intentar trobar la fórmula per desplegar-se a Catalunya creant un laboratori “lepenista” a Badalona, per després exportar-ho a tot el país. És a dir, el PP va intentar desviar la mirada del centre de l’huracà polític i trobar, des del municipalisme metropolità, una sortida al seu sostre electoral català. I no els hi va sortir del tot malament… Perquè l’esquerra independentista i els “comuns” no poden fer el mateix? A Badalona hem aconseguit fer fora el “lepenisme” xenòfob i ultradretà (un autèntic cavall de Troia de l’Estat a l’àrea metropolitana) per aconseguir un govern d’unitat popular que lidera, no sense dificultats i contradiccions, la tercera ciutat de Catalunya. I ho hem fet sense rebutjar cap debat i discutint honestament i amb voluntat d’arribar a consensos. Crec que els analistes i responsables polítics, independentistes i “comuns”, s’equivoquen si veuen fenòmens com el que hem fet a Badalona com una anècdota localista explicable només com un “tots contra Albiol”. Darrere hi ha un treball d’anys, de fons, de sumar lluites. Des del 15M fins a l’ANC. Experiències locals que no surten als diaris ni als llibres d’història, però que són l’autèntic motor del país.

I aquí el deixo: el “consens de Badalona”. És copy-left, per si algú o alguna el vol fer servir. Ara mateix se’ns faria molt difícil a tothom d’imaginar una candidatura al Parlament de Catalunya que representi l’espai ideològic integrat a Guanyem Badalona en Comú. Però tot el que ha passat en aquest país els darrers anys ha estat molt difícil d’imaginar i preveure. Només cal que alguns abandonin la destral de guerra, i enfocar la lluita a on pertocaria: a construir un procés constituent ampli i plural en ruptura amb l’estat demòfobic espanyol i no a intentar conquerir i consolidar espais ideològics d’un espai electoral català en recomposició. Si destinem forces al que realment importa, potser sortim de l’atzucac actual. A Badalona sí que es pot!

Jose Téllez és tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Badalona i regidor de Guanyem Badalona en Comú

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog